Birmània: Revolució de Safrà

Des de fa un mes, els grans mitjans de comunicació ens informen que els monjos budistes lideren les manifestacions que, en aquest país, reclamen més llibertat. Són els budistes el sector social més compromès amb l’enderrocament de la dictadura militar a Birmània?

Manuel Moreno

L’ús que es fa del llenguatge sempre ha estat una preocupació per a mi. Què volen dir amb Revolució de Safrà? Quin tipus de revolució? I el safrà, és un condiment o un color? Penso que tot el que està relacionat amb els esdeveniments a Birmània ha patit una malintencionada interpretació. Cosa, d’altra banda, habitual en la informació que rebem.

Potser són unes altres les preguntes que ens hauríem de fer: per què els monjos budistes no es van mobilitzar quan, ja fa uns anys, els estudiants es van rebel·lar i van morir als carrers i a la repressió posterior? Per què es manifesten ara perquè puja la benzina quan ni tan sols tenen cotxe, ni interès per res que sigui material? Quin tant per cent de monjos ha sortit al carrer, tenint en compte que al país n’hi ha al voltant de mig milió?

Vull deixar clar el sentiment que m’inspiren aquests monjos, als quals he vist a milers pels carrers de Birmània pidolant el menjar, ja que un precepte bàsic de la seva creença és que no han de treballar. Respecto la llibertat de culte, però pateixo per un poble que suporta un exèrcit tan gran de pidolaires.

Hi ha, no en tinc cap dubte, monjos que es preocupen per la fam del seu poble, per la repressió del règim tirà, per la llibertat i els drets bàsics de la ciutadania; però, no ens enganyem, la immensa majoria estan tancats en ells mateixos, ignorant la resta, ja que d’aquesta manera es guanyen el nirvana. La paciència i la resignació com a virtut religiosa. Per aquí ja coneixem aquesta cançoneta.

La pujada de la benzina

Hi ha, no obstant això, altres matisos importants dels esdeveniments a Birmània. Vegem-ne alguns: al carrer han sortit milers de birmans a manifestar-se, reaccionant contra la dictadura. No tingueu cap dubte que seran aquests els que pagaran la factura de la repressió. L’acte, gairebé simbòlic, dels monjos ha donat una repercussió més gran a les protestes; per tant, se’ls ha d’animar a continuar al costat del poble, ja que, com a mínim, ells surten a les notícies. La pujada de la benzina no és sinó una anècdota al gran llibre d’atrocitats que els militars cometen contra els ciutadans. La fam i els assassinats encapçalen les llistes d’enfrontaments. La solidaritat internacional no pot passar per un bloqueig criminal que perjudica enormement el poble; més que un bloqueig, s’hauria de castigar els països receptors dels diners espoliats per la junta militar i els lacais.

Voldria equivocar-me, però sóc pessimista pel que fa a una ràpida solució i un desenllaç que afavoreixi la classe treballadora. Per això, i malgrat el que he dit anteriorment, aplaudeixo els monjos i qualsevol altra iniciativa que tendeixi a aconseguir llibertats més àmplies i una millora en les condicions de vida dels treballadors i treballadores de Birmània.

La revolució que interessa als pobres (ja que estem parlant de pobresa) té un únic color i avui corre pels carrers birmans.

moreno(arroba)fpereardiaca.org

Etiquetes de comentaris: Birmània, Internacional