Lluís MonerrisSovint costa parlar de política. Potser per voler dotar de sentit tot un conjunt de coses, per intentar justificar el compromís que un dia es va prendre partint de tesis que avui gran part de la gent no entén, o fins i tot no hi creu. Cada cop es constata un major allunyament de la població amb els poders fàctics. El debat sobre la participació ciutadana està en boca de totes les organitzacions que basen la seva feina en el treball militant. I en aquest encaix actual, tot apunta que les organitzacions juvenils som les més vulnerables.
En efecte, hi pot haver un gran desajust entre la incidència i capacitat d’acció que es manté i l’ampli ventall d’àmbits on és necessari incidir i actuar. Sobretot quan partim de la idea-marc següent: una organització basada en la vertebració dels agents socials per a la transformació social.
Aquesta pot ser una anàlisi a través de la qual articular un pla d’acció per donar resposta als conflictes actuals. Però no seria una anàlisi vàlida i, en conseqüència, estaríem donant una resposta equivocada. Perquè, d’una banda, ens trobem amb aquella joventut apolítica i desmobilitzada i, de l’altra, veiem com cada vegada més es creen xarxes de coordinació de diferents col·lectius que, fent ús del dret a l’autodeterminació, decideixen prendre partit des del seu àmbit.
Per tant, la fotografia actual de la joventut no pot ser estàtica, sinó que ha d’ajustar el seu focus d’atenció per cobrir els diferents vessants des d’on el jovent té el dret i el deure de dir-hi la seva.
La Joventut Comunista: lluita en moviment
En el terreny de la quotidianitat, són moltes les persones que lluiten diàriament, ja sigui des del seu barri, des del seu centre d’estudi o treball, des d’expressions artístiques, literàries o musicals. Cada una d’elles, empesa principalment per dues raons: la motivació de desenvolupar amb dignitat el seu treball i la riquesa que proporciona el fet de participar en experiències col·lectives.
Són persones compromeses, militants d’un projecte que, òbviament, passa per les seves mans tirar-lo endavant fins assolir-ne els objectius. Aquestes experiències no poden deixar indiferent la Joventut Comunista. Nosaltres tenim el compromís de ser-ne part, construint així una xarxa retroactiva d’exemples de lluita, treball i reflexió. Precisament per ser Joventut Comunista, amb un clara acció de transformació social, hem de prendre la responsabilitat de vertebrar cadascun d’aquests àmbits amb la idea bàsica de donar-los unitat.
Parlem, doncs, de la marca cejotacé, és a dir, aquella voluntat per crear i potenciar espais unitaris, aquella responsabilitat per dotar d’eines estables les diferents expressions mobilitzadores, aquella plasmació de les reivindicacions en l’agenda política; i, per acabar, fer d’aquelles persones que no entenien, o no hi creien, agents actius per a la transformació social.
Per tant, definir-se comunista avui pren força i consistència, senzillament perquè “som gent com tothom, que tenim les nostres capacitats, els nostres coneixements, les nostres contradiccions...” D'aquesta declaració de mínims penja tota una manera de ser que passa per fer del brigadisme la nostra carta de presentació. Sent això: brigadistes al nostre centre d’estudi, al nostre centre de treball o al nostre barri. Brigadistes treballant pels socialismes del segle xxi i, concretament, pel de casa nostra.
Etiquetes de comentaris: Brigadistes, Joventut Comunista
