Per la seva discreció (i potser també per un cert desinterès occidental), Vietnam ha esdevingut un autèntic desconegut des que el 1973 va poder posar fi a l’intent d'invasió dels Estats Units (EUA). Superades ja les tres guerres (primer contra França, després contra els EUA i, finalment, contra els khmers rojos de Pol Pot), Vietnam s’ha convertit silenciosament en una concorreguda i molt recomanable destinació turística
En arribar al país dels arrossars, la primera alenada d’aire oriental és un indescriptible caos que s’apodera dels carrers de qualsevol de les ciutats on podem aterrar. Milers de motocicletes circulen sota una teranyina de cables elèctrics, un indicador de baix desenvolupament tecnològic que encara ara marca una distància significativa entre els països europeus al sud i al nord dels Pirineus.
Aquest desordre, però, es recolza sobre el que sembla una economia i una gestió fortament planificades. L’evidència d’aquesta estructura de país no prové de converses o d’opinions personals dels seus habitants; no és cap secret que, tot i practicar una cultura del respecte i el somriure amable, que fa agradable fins i tot el violent art del regateig, l’accés a la vida privada i a les opinions personals de la població vietnamita resulta realment complicat. No obstant, hi ha nombrosos detalls de la forma de vida i del paper del govern en el seu traginar diari que es fan evidents fins i tot per al turista occidental. La intervenció en els preus dels bitllets d’avió que, alliberats de les fluctuacions del mercat, mantenen el seu valor al llarg de l’any, és potser el primer exemple tangible que el turista rep de la planificació econòmica. Però tampoc el fet d’haver canviat la bicicleta per la motocicleta (que es ven a preus més que assequibles per a qualsevol ciutadà nadiu) en pocs anys, o la possibilitat d’accedir a internet des de qualsevol punt del país semblen ser fruit d’una explotació desordenada de la tecnologia. D’altra banda, és sorprenent la distància que marca l’administració en altres aspectes més personals, com ara la religió (a diferència de la Xina, al Vietnam l’ateisme conviu amb força igualtat amb el budisme, el catolicisme i diverses variants taoistes, heretades d’antigues invasions culturals dels països veïns).
Més enllà d’aquestes observacions estructurals, però, el Vietnam sorprèn per la humanitat de la seva gent. De fet, els cartells de propaganda durant la guerra dels EUA ja estaven carregats de valors de solidaritat, respecte a totes les professions, igualtat de gènere (Hanoi és potser l’única capital de país que compta amb un “Museu de la dona”), o sensibilitat sobre la importància d’educar els infants malgrat la delicada situació del país. No m’atreviria a aventurar quants d’aquests valors estan sobrevivint a la colonització tecnològica, però ningú no pot negar que aixecar el cap després de quasi un segle de conflictes bèl•lics exigeix alguna cosa més que una bona estructuració governamental.
Gerard Carot Bioquímic i investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)Etiquetes de comentaris: Internacional, Vietnam
