Ara ens toca a nosaltres
Les assemblees d’EUiA i d’Izquierda Unida, els congressos català i confederal de Comissions Obreres: fins a quatre discussions en què els i les comunistes de Catalunya hem participat amb la nostra proposta. La valoració general ha de ser positiva. Sobretot si entenem aquests processos com la culminació d’un llarg període de recomposició de les forces progressistes, que ha tingut algunes de les seves expressions més evidents en la derrota electoral del PP, en la consolidació de la coalició ICV-EUiA o en el recent canvi de direcció a CCOO. Ara, per tant, ens correspon també a nosaltres, el Partit dels Comunistes de Catalunya, celebrar el nostre congrés, per encarar en millors condicions el canvi de cicle.
Del llibre NO A LA GUERRA que el podeu trobar a la Fundació
En els darrers anys s’ha parlat molt de la desafecció de la ciutadania per la política. També de la desconnexió entre la classe treballadora i aquelles formacions
que pretenen representar-ne els interessos. D’aquesta
constatació se n’han després multitud d’anàlisis; des dels més superficials, que posen l’accent en els aspectes formals del sistema representatiu, a aquells que indivi-
duen el problema en la manca de presència social de les esquerres i en la conseqüent desmobilització de les organitzacions progressistes. Aquesta darrera valoració resulta sens dubte força més sòlida, però també és cert que els objectius que se’n deriven són a llarg termini. En canvi hi ha una qüestió que sí permet rectificacions immediates: existeix un cansament generalitzat davant de la grandiloqüència, del llenguatge confús i de la manca de transparència i de sinceritat de la majoria de partits
polítics.
Per aquesta raó, probablement el millor de cara al proper procés congressual sigui reconèixer obertament les nostres limitacions i discutir-ne amb calma i sense
complexos entre nosaltres i amb la gent del nostre entorn. En aquest sentit, hi ha dues qüestions senzilles, que caldria abordar. En primer lloc, és necessària una reflexió seriosa sobre la realitat organitzativa. No es tracta tant de discutir el model, sobre el qual hi ha un ampli acord, sinó, sobretot d’individuar un per un tots els dèficits actuals, per tal de començar-hi a posar solucions. Solucions concretes, amb persones concretes i amb objectius concrets. Si no s’actua en aquesta línia, la
manca de debat col·lectiu i la compartimentació de les diferents àrees d’actuació no permetran aprofitar tota la feina que s’està duent a terme i li restaran globalitat al
projecte.
En segon lloc, és necessari dotar de fonamentació objectiva cadascuna de les anàlisis i les afirmacions que hem vingut realitzant en els darrers temps. En aquest aspecte també caldria partir d’una certa humilitat i recórrer, sense prejudicis, a aquelles persones que per la seva formació o per la seva experiència puguin aportar més.
I a partir d’aquí, saber marcar objectius concrets i ben dimensionats, juntament amb els instruments necessaris per aconseguir-los.
És cert que aquestes qüestions poden semblar obvietats, però hi ha moments en què davant de la inèrcia del dia a dia, és necessari recordar fins i tot les coses més
evidents. Aquest sembla ser un d’aquests moments.
Etiquetes de comentaris: Editorial