MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
La indignació no ha de ser cap obstacle per analitzar les actituds. En algun lloc ja he escrit que aquests temps em recorden els temps finals del franquisme. Si voleu, aquells darrers cops de cua del peix fora de l'aigua. Jo veig l'ampolla mig plena.
He vist la policia del Felip Puig –armada fins a les dents amb les novetats al mercat de l'armament- fugir espaordits davant els cossos –armats de les mans- d'una multitud farta que ja ha havia perdut la por i que no volia perdre l'últim que li quedava, la dignitat. D'una multitud que ha fet seves les paraules de Fidel Castro amb les que acabava la Segona Declaració de La Habana, un 4 de febrer de 1962 i les ha acomodat a la seva situació.
"Porque esta gran humanidad ha dicho '¡Basta!' y ha echado a andar. Y su marcha, de gigantes, ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente. Ahora, en todo caso, los que mueran, morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia.
¡Patria o muerte! ¡Venceremos!"
Companys, el feixisme –en totes les seves formes- només pot tancar cossos. Les idees queden lliures, es refermen i s'estenen com una taca d'oli i segueixen amb la família, els seus companys i la societat responsable.
Recordo un jutge, l'any 1973 –"Don Andrés de Castro y Ancos"- al que els grisos esperaven que li toqués guàrdia per enviar-li els detinguts. A nosaltres, 113, ens va enviar a tots a la presó. D'allà va sortir el crit: L'Assemblea de Catalunya no pot ser posada a la presó perquè és al carrer! La presó seguia sent 'la universitat' dels nostres vells camarades.
Veieu com no han canviat tant els temps?
