MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
En algun lloc he deixat escrit que es fer una mala feina a Celso Emilio Ferreiro, i sobretot ara en el Centenari del seu naixement, que la seva Longa noite de pedra segueixi reflectint unes circumstàncies polítiques i socials que avancen al ritme del cranc.
I és Galiza, en paraules d'un altre dels seus grans poetes, Manuel María, la que es fa ressò d'aquesta situació. Parlo del poema Obreiros, publicat a Versos para cantar en feiras e romaxes el 1969.
Us emplaço a trobar quelcom que el diferenciï d'un text escrit ara, quaranta-tres anys després.
Paletes, picapedrers, escombraires;
peons
de la construcció;
portuaris, barrinadors, miners;
fusters, mecànics, especialistes,
planxistes i electricistes;
obrers no qualificats
i explotats;
homes enters
que deixeu la vida i la suor
per un bocí de pa,
a la carretera, al port; al motor
que condueixes amb perícia i afany;
al xerrac
que xerroteja;
a la foscor de la mina;
a l'alt forn que calcina;
a la ferramenta
que rebenta;
a les màquines potents
que causen accidents
mortals i invalidesa,
vellesa
prematura
que no, que no té cura.
Vosaltres feu caminar, endavant
el món, fent-lo avançar.
Deixeu-me que us canti!
Deixeu-me cridar
i protestar,
obrers
proletaris
contra els mínims salaris
i de l'explotació
per part del patró!
S'ha d'acabar amb la immundícia,
amb la malícia
i amb l'avarícia!
S'ha de fer tot de nou
amb el poble i per al poble!
Que sigui veritat
la igualtat!
Prou misèria i injustícia,
ni explotadors ni explotats!
Que sigui obligat en tots els estats
indiscriminadament
l'intransferible dret
a la pau, a l'amor, a la joia,
a la justícia.
a la veritat,
a la dignitat humana!
