Com era previsible, les protestes contra el desallotjament de Can Vies a Sants han desembocat, una vegada més, en l'agitació de l'espantall de "la violència" a càrrec d'incontrolats antisistema, okupes salvatges i altres fantasies mediàtiques.
Per descomptat que és inútil discutir amb un discurs autista, incapaç de qualsevol reflexió crítica, com la que advertiria de fins a quin punt és milers de vegades més desoladora la violència urbanística que el que es presenta com a "violència urbana", o com si l'Ajuntament no hagués interromput la demolició del centre social i els mitjans de comunicació no s'haguessin fet ressò de la problemàtica com a conseqüència que s'hagin cremat contenidors i apedregat bancs.
Però permeti-se'm cridar l'atenció sobre la reaparició en escena d'un vell assumpte, ara més pertinent que altres vegades des del punt de vista de les castes polítiques i mediàtiques dominants en aquest país. Em refereixo a l'assenyalament d'"estrangers" com els executors d'actes de violència. La premsa ja s'ha ocupat de subratllar la presència d'italians, holandesos o llatinoamericans entre els detinguts, la qual cosa no hauria d'estranyar en una ciutat que es presumeix tan cosmopolita. L'argument no és nou. La denúncia de l'activitat de grups subversius animats des de l'estranger ja va ser un tema repetit en la propaganda franquista i ho ha continuat sent fins ara, sobretot quant a un llegendari niu d'anarquistes italians a Barcelona. Recordi's el delirant article en La Vanguardia d'Enric Juliana fa un parell d'anys.
El que passa és que ara ha aparegut un nou factor que li afegeix a aquest assumpte dels violents vinguts de fora una importància estratègica en l'actual context polític definit per l'anomenat procés sobiranista. Ara es tracta d'insinuar i afirmar que tot és cosa d'una fosca conspiració planificada pels serveis secrets espanyols amb vista a mostrar davant el món una Catalunya crispada i violenta. Aquest missatge s'ha escoltat explícitament en el cas de les declaracions de Xavier Sala i Martín i ha tret el cap de manera més o menys vetllada en altres comentaris, tant en la premsa com a certes xarxes socials nacionalistes. És interessant com es renova amb això un vell tòpic del nacionalisme reaccionari que tan ben representa Convergència i Unió i segurament algun que un altre sector d'ERC. El lloc comú que veiem reiterar avui és el que el "poble català" és naturalment pacífic i negociador, conreador del diàleg i el consens i gairebé genèticament incompatible amb qualsevol cosa que se sembli a la violència insurreccional i no diguem revolucionària.
La violència és llavors representada com la irrupció intrusa d'una substància estranya en el si d'una col·lectivitat entre els trets genuïns de la qual va estar sempre la vocació de convivència pacífica. Aquest tipus de llocs comuns, relatius a la presumpta naturalesa assossegada, pactista i conciliadora dels catalans -el mite del "seny"- han estat freqüentats des de les nocions hegemòniques del que es dóna per fet que ha estat, és i ha de continuar sent l'essència mateixa de la catalanitat. Aquesta espècie ha estat conreada en relació amb altres circumstàncies. Hem escoltat com se sostenia, per exemple, que els efectes devastadors de la contesa del 36 a Catalunya van ser la conseqüència d'una guerra civil “d'ells” -és a dir dels "espanyols”-, que va tenir la fatalitat de desenvolupar-se atroçment “aqui”, però que sens dubte mai de la vida hagués complicat a un poble tranquil i negociador com el nostre de no ser perquè va resultar arrossegat per circumstàncies històriques i polítiques imposades.
És fàcil veure les fonts d'aquest raonament que pensa com tafanera, anòmala i incompatible amb la “nostra forma de ser” qualsevol forma de violència política o social. Es tracta senzillament del triomf d'una noció de catalanitat deutora de la que va ser patrimoni i invenció del nacionalisme burgès-conservador de la Renaixença i de la seva conseqüència política, la Lliga Regionalista, inspiradora en bona mesura de l'actual dreta nacionalista catalana. L'estranyament de la violència en l'estructuració de la identitat nacional catalana podria trobar precedents històrics en la consigna llançada per Prat de la Riba als “bons patriotes” perquè delatessin als esvalotadors de la Setmana Tràgica de 1909, en nom de criteris de'autodefinició del tipus: "Com a ciutadans d'un país les institucions representatives del qual donen camí a l'ordenada manifestació de la voluntat i dels sentiments populars, com a catalans enamorats de la nostra terra, condemnem les violències contra les persones i contra les propietats..." O: "Cal buscar la implantació del propi ideal, no en la imposició violenta, brutal, d'una minoria, basada en un acte de força, realitzat des del poder o des d'a baix, sinó en l'evolució suau de les institucions actuals, corresponent a la successiva transformació dels sentiments i de les aspiracions col·lectives". Les cites són de dos articles de La Veu de Catalunya, a l'agost i setembre de 1909, citats per Jordi Solé Turá,
Avui, la convicció que tot acte de violència és en essència aliè al presumpte caràcter nacional català, definit per les inclinacions negociadores i contemporizants, constitueix un principi innegociable de la manera com a institucions i ciutadans tendeixen a autopercebre la seva catalanitat. "Ser veritablement català" implica que, en les actuals circumstàncies, la independència solament es conquistarà per la senda de la lliure i pacífica expressió d'un poble "assenyat", que avorreix la violència i que no concep la consecució de cap objectiu que no sigui com a resultat del cultiu de les virtuts universals del diàleg ciutadà.
Ara bé, cura. No podem estar segurs que l'actual procés d'emancipació nacional pugui desenvolupar-se per aquesta travessia somiada de civisme i assossec. Ningú ens assegura —abans al contrari— que en un moment donat aquesta dinàmica interrompi el seu celestial recorregut i hi irrompi la violència de debò, no la dels contenidors cremats, sinó la de les armes i els qui les posseeixen. No càpiga dubte que això pot passar i tal vegada passadrà. En aquestes circumstàncies, qui ens diu que l'última paraula sobre aquest procés en marxa no es pronunciï als carrers? I, si fos així, qui seran els herois de la independència, els qui donin la cara i tal vegada la perdin? Seran els nostres pacífics i dialogants polítics encorbatats o per ventura haurem de recórrer a alguna d'aquestes ombres insolents que aquestes nits hem vist agitar-se pels carrerons de Sants?
Del blog de Manuel Delgado:
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2014/05/los-violentos-son-los-otros-sobre-la.htmlEtiquetes de comentaris: Catalunya, Moviments socials, repressio, Sants
