ROMAN I ARDIACA
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
Roman i Pere. Pere i Roman. M'és difícil decidir per qual d'ells
començar ja que el temps que els ha anat identificant cada cop més,
com ja ho estaven en la seva època de militància activa, ha anant
diluint la seva imatge, esborrant-la de la nostra memòria i deixant-la
d'un color sípia, tant característic de les fotos guardades en alguna
caixa o, amb sort, enganxades en un àlbum. M'he decidit d'una forma
al·leatòria ja que, en tot cas, cap al final, ambdós es preocupaven
de les organitzacions locals. El Pere, sobretot, de la terra ferma i
amb un caire més visible, després del seu alliberament de la presó.
Ambdós, a la fi, mantenint una amistat ─entre ells, i amb mi─ fins al
final dels seus dies.
No puc oblidar tots els passos de la preparació del miting a Lleida
el 24 de juny de 1976, al Teatre Principal ─ple de gom a gom, fins i
tot les escales i el vestíbul─ en el que jo havia de fer de
presentador. Recordo els equilibris a l'hora de buscar un lema que fos
acceptable per Govern Civil. Jugant amb les paraules "Lleida,
democràcia, futur"; res que s'atansés a "PSUC". Però no oblidaré les
meves primeres paraules en la presentació de l'acte: "Ens hem reunit
aquí per commemorar el 40 aniversari de la fundació del Partit
Socialista Unificat de Catalunya", mentre un seriós Pere Ardiaca, al
mig de la taula d'oradors, esperava el seu torn per a intervenir.
Tampoc no puc oblidar-lo venent el Treball al carrer Major entre una
colla de camarades i del que hi ha constància gràfica que ara és a
l'arxiu de la Fundació Pere Ardiaca i que ja he comentat en algun
vell Avant.
Permeteu-me que recuperi unes paraules que surten de l'amistat i el
compromís i molt importants per la seva procedència:
"AL MESTRE I AMIC
"Quan vares començar el personal mestratge sobre meu, ja eres un
lluitador de llarga història.
"La nostra coneixença nasqué lluny d'aquí per raons de seguretat. Al
llarg dels anys he conegut la teva paciència revolucionària i la teva
serenor en front de les situacions diverses que vivia la nostra terra,
sempre caminant i adreçant-nos cap a la recuperació de la democràcia i
dels drets nacionals de Catalunya.
"El teu concepte de la lluita unitària i marxista-leninista ens portà
a mantenir amb fermesa el nucli dels principis ideològics dels que no
es pot abdicar si es vol servir a la funció de transformar la nostra
injusta societat.
"Recordo quan et vaig visitar a la presó de Burgos i com, gràcies a la
vostra lluita, es va poder fer l'entrevista sense reixes, i ens vàrem
unir en una forta abraçada amb la que transmeties l'afecte de
l'amistat i la fermesa del lluitador.
"Seguirem el camí, i pots estar segur que molts joves ja avancen
convençuts de que és l'únic que condueix a la realització del món pel
que tu has sofert i lluitat.
"Gràcies, mestre, el teu amic, Agustí de Semir."
I tant companys, i tant diferents. Roman sempre invisible al teu
costat en un treball de llarg efecte, organitzant, mantenint el caliu.
No puc oblidar les reunions del Partit que es feien a casa meva a
Balaguer, encara no cremada, i a les quals acudia Roman com si fos un
viatjant de començ del que només coneixíem el seu nom. Ni tampoc puc
oblidar el pols tremolós, quan la malaltia començava a fer els seus
estralls, amb el que s'esforçava per dedicar-te el llibre: "Al company
Miquel Angel Soria un jove i veterà lluitador per les gran idees del
Socialisme. Afectuosament, Román." Sempre m'havia vist amb bons ulls,
perquè la joventut ja només era un record. Però el seu "Camarada,
segueixes com a Balaguer" em treia anys de sobre. Ja havien passat uns
vint anys i ell seguia igual de lúcid.
Avui és un bon moment, quan hem fes passos importants endavant, per
recordar unes de les seves darreres intervencions a l'Avant. A la
pregunta del redactor Pep Valenzuela (4-1997):
─ "En este contexto, ¿qué pasa con las propuestas de unidad?
─ Primero, la lucha por la unidad de las fuerzas de izquierda. Con
seguridad el Congreso ratificará la orientación unitaria que se dio el
PCC en su fundación, que era y es continuación de la lucha
revolucionaria de los comunistas organizados en el PSUC, lucha contra
la reacción catalana en una etapa representada en políticas del
franquismo y hoy, en diferentes y nuevas condiciones, en la derecha
catalana que representa Pujol.
El PCC seguirá luchando por una verdadera unidad de las izquierdas. (...)
El segundo elemento, no de menor importancia, es el de la unidad
comunista. Desde su fundación, el PCC ha sido un luchador consecuente
por la unidad de los comunistas. Cierto que años atrás esta era una
idea que chocaba con muchas dificultades debido a la experiencia
eurocomunista. Pero la idea ya era justa entonces. Y hoy lo es aún
más: por la existencia del gobierno Aznar-Pujol, cada vez más
autoritario y enfeudado en las directrices de Maastricht y las
multinacionales; y porque la unidad de las izquierdas recibiría un
gran impulso. Esta unidad reforzaría el papel y la lucha de los
obreros y las masas por sus reivindicaciones frente a la patronal y el
gobierno de la derecha. (...)
El problema de las siglas es una cuestión de importancia relativa. No
debe ser lo que decida. Lo esencial son los principios ideológicos, el
proyecto de partido, el programa. No es tarea fácil pero no abordarla
sería hacer dejación, hoy, de un deber revolucionario."
Avui, tots dos haguessin estat al capdavant del moviment unitari. És
l'homenatge que els hi devem.
Roman i Pere. Pere i Roman. M'és difícil decidir per qual d'ells
començar ja que el temps que els ha anat identificant cada cop més,
com ja ho estaven en la seva època de militància activa, ha anant
diluint la seva imatge, esborrant-la de la nostra memòria i deixant-la
d'un color sípia, tant característic de les fotos guardades en alguna
caixa o, amb sort, enganxades en un àlbum. M'he decidit d'una forma
al·leatòria ja que, en tot cas, cap al final, ambdós es preocupaven
de les organitzacions locals. El Pere, sobretot, de la terra ferma i
amb un caire més visible, després del seu alliberament de la presó.
Ambdós, a la fi, mantenint una amistat ─entre ells, i amb mi─ fins al
final dels seus dies.
No puc oblidar tots els passos de la preparació del miting a Lleida
el 24 de juny de 1976, al Teatre Principal ─ple de gom a gom, fins i
tot les escales i el vestíbul─ en el que jo havia de fer de
presentador. Recordo els equilibris a l'hora de buscar un lema que fos
acceptable per Govern Civil. Jugant amb les paraules "Lleida,
democràcia, futur"; res que s'atansés a "PSUC". Però no oblidaré les
meves primeres paraules en la presentació de l'acte: "Ens hem reunit
aquí per commemorar el 40 aniversari de la fundació del Partit
Socialista Unificat de Catalunya", mentre un seriós Pere Ardiaca, al
mig de la taula d'oradors, esperava el seu torn per a intervenir.
Tampoc no puc oblidar-lo venent el Treball al carrer Major entre una
colla de camarades i del que hi ha constància gràfica que ara és a
l'arxiu de la Fundació Pere Ardiaca i que ja he comentat en algun
vell Avant.
Permeteu-me que recuperi unes paraules que surten de l'amistat i el
compromís i molt importants per la seva procedència:
"AL MESTRE I AMIC
"Quan vares començar el personal mestratge sobre meu, ja eres un
lluitador de llarga història.
"La nostra coneixença nasqué lluny d'aquí per raons de seguretat. Al
llarg dels anys he conegut la teva paciència revolucionària i la teva
serenor en front de les situacions diverses que vivia la nostra terra,
sempre caminant i adreçant-nos cap a la recuperació de la democràcia i
dels drets nacionals de Catalunya.
"El teu concepte de la lluita unitària i marxista-leninista ens portà
a mantenir amb fermesa el nucli dels principis ideològics dels que no
es pot abdicar si es vol servir a la funció de transformar la nostra
injusta societat.
"Recordo quan et vaig visitar a la presó de Burgos i com, gràcies a la
vostra lluita, es va poder fer l'entrevista sense reixes, i ens vàrem
unir en una forta abraçada amb la que transmeties l'afecte de
l'amistat i la fermesa del lluitador.
"Seguirem el camí, i pots estar segur que molts joves ja avancen
convençuts de que és l'únic que condueix a la realització del món pel
que tu has sofert i lluitat.
"Gràcies, mestre, el teu amic, Agustí de Semir."
I tant companys, i tant diferents. Roman sempre invisible al teu
costat en un treball de llarg efecte, organitzant, mantenint el caliu.
No puc oblidar les reunions del Partit que es feien a casa meva a
Balaguer, encara no cremada, i a les quals acudia Roman com si fos un
viatjant de començ del que només coneixíem el seu nom. Ni tampoc puc
oblidar el pols tremolós, quan la malaltia començava a fer els seus
estralls, amb el que s'esforçava per dedicar-te el llibre: "Al company
Miquel Angel Soria un jove i veterà lluitador per les gran idees del
Socialisme. Afectuosament, Román." Sempre m'havia vist amb bons ulls,
perquè la joventut ja només era un record. Però el seu "Camarada,
segueixes com a Balaguer" em treia anys de sobre. Ja havien passat uns
vint anys i ell seguia igual de lúcid.
Avui és un bon moment, quan hem fes passos importants endavant, per
recordar unes de les seves darreres intervencions a l'Avant. A la
pregunta del redactor Pep Valenzuela (4-1997):
─ "En este contexto, ¿qué pasa con las propuestas de unidad?
─ Primero, la lucha por la unidad de las fuerzas de izquierda. Con
seguridad el Congreso ratificará la orientación unitaria que se dio el
PCC en su fundación, que era y es continuación de la lucha
revolucionaria de los comunistas organizados en el PSUC, lucha contra
la reacción catalana en una etapa representada en políticas del
franquismo y hoy, en diferentes y nuevas condiciones, en la derecha
catalana que representa Pujol.
El PCC seguirá luchando por una verdadera unidad de las izquierdas. (...)
El segundo elemento, no de menor importancia, es el de la unidad
comunista. Desde su fundación, el PCC ha sido un luchador consecuente
por la unidad de los comunistas. Cierto que años atrás esta era una
idea que chocaba con muchas dificultades debido a la experiencia
eurocomunista. Pero la idea ya era justa entonces. Y hoy lo es aún
más: por la existencia del gobierno Aznar-Pujol, cada vez más
autoritario y enfeudado en las directrices de Maastricht y las
multinacionales; y porque la unidad de las izquierdas recibiría un
gran impulso. Esta unidad reforzaría el papel y la lucha de los
obreros y las masas por sus reivindicaciones frente a la patronal y el
gobierno de la derecha. (...)
El problema de las siglas es una cuestión de importancia relativa. No
debe ser lo que decida. Lo esencial son los principios ideológicos, el
proyecto de partido, el programa. No es tarea fácil pero no abordarla
sería hacer dejación, hoy, de un deber revolucionario."
Avui, tots dos haguessin estat al capdavant del moviment unitari. És
l'homenatge que els hi devem.