L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El coordinador Federal d'IU, Cayo Lara, ha rebut a una delegació de l'Ambaixada de Palestina a l'estat espanyol, encapçalada per l'ambaixador Musa Amer Odeh. El principal motiu de la seva visita era agrair a IU el suport a la campanya internacional a favor del reconeixement de l'Estat palestí. La campanya culminarà el proper 23 de setembre a l'Assemblea General de les Nacions Unides, on el president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, presentarà una resolució promovent aquest reconeixement. El suport d'IU s'ha concretat en aspectes com la recollida de signatures i, sobretot, en la resolució que es va aprovar al Congrés dels Diputats presentada per Gaspar Llamazares. Musa Amer ha reconegut les moltes dificultats que tindran per tirar endavant aquesta resolució, i s'ha referit especialment al veto que presumiblement podrà Estats Units en el Consell de Seguretat de Nacions Unides. La delegació palestina ha explicat a Cayo Lara que els països de la Unió Europea que estan també en contra del reconeixement són: Alemanya, Holanda i la República Txeca. En el cas de l'estat espanyol, que en un principi seria un dels països que estaria a favor o que seria més procliu a reconèixer l'Estat palestí, s'escuda en la conveniència que la Unió Europea ha de portar una posició de consens a l'Assemblea General.
La delegació palestina ha demanat a IU maximitzar els esforços per fer pressió davant del Govern de l'estat. Lara ha reiterat el suport a la causa palestina i es va comprometre a enviar una carta a la ministra Trinidad Jiménez per insistir en la necessitat que Espanya doni suport al reconeixement de l'Estat palestí com un Estat més dins de Nacions Unides.
Finalment, la delegació palestina ha anunciat la creació d'un manifest per recollir el suport de totes les organitzacions propalestines que defensen aquesta causa a Espanya i, per descomptat, també el d'Esquerra Unida.
Els palestins van iniciar aquest dijous una campanya per buscar suport en favor del seu reconeixement com a Estat membre de ple dret a l'Organització de Nacions Unides (ONU) i van cridar al secretari general de l'organisme, Ban Ki-moon a donar suport a la iniciativa. La petició formal es realitzarà a finals del corrent mes a l'Assemblea General de l'ONU. El recolzament dels EUA a aquest reconeixement abans del 2010 era part del compromís de Barack Obama amb els palestins. Tanmateix, la pressió d'Israel podria decantar els EUA a utilitzar el seu dret a veto a les Nacions Unides. A través d'una carta lliurada aquest dijous a l'Oficina del secretari general de l'ONU a la ciutat cisjordana de Ramallah, l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) va informar sobre l'inici de l'anomenada Campanya Nacional per Palestina, 194 º Estat.
A més, es va exhortar els líders de la comunitat internacional a "esforçar-se per aconseguir que el poble palestí aconsegueixi les seves justes demandes".
El projecte s'organitza en el marc de la petició formal del reconeixement de Palestina que presentarà el president de l'ANP, Mahmud Abbàs, el proper 21 de setembre davant l'Assemblea General de l'ONU, que es realitza tots els anys.
En la missiva s'esmenta que, previ a la inauguració de l'Assemblea, es realitzaran actes pacífics a favor de Palestina. En aquest sentit, Abbàs té previst comparèixer davant el plenari de l'Organització el dia 23, han informat funcionaris palestins.
S'espera que les grans manifestacions pacífiques, com ha assenyalat el text, tinguin lloc el 21, quan l'Assemblea iniciï la seva sessió número 66, i posteriorment a la intervenció del líder de l'ANP.
Encara no es coneix la data en què votarien per l'estatus palestí, que tindria lloc, en qualsevol cas, després del discurs del president de l'ANP.
Oposició dels Estats Units
Mentre, l'enviat especial dels Estats Units per al procés de pau al Pròxim Orient, David Hale, va fracassar aquest dimecres a Ramallah en el seu intent d'aconseguir que els palestins renunciïn a demanar el reconeixement com a Estat a l'ONU.
Hale es va reunir amb Abbàs, el conseller de seguretat nord-americana per al Pròxim Orient, Denis Rosse, i el cònsol dels Estats Units a Jerusalem, Daniel Rubinstein. Abbàs li va assegurar que la petició davant l'ONU no és cap contradicció, "sinó que acabarà amb el carreró sense sortida al que ha portat la intransigència israeliana".
De la mateixa manera, va manifestar la voluntat de Palestina de negociar novament amb Israel si accepta la solució de dos Estats en les fronteres anteriors a 1967 i cessa la seva política d'assentaments en territori palestí.
Per la seva banda, Hali li va assegurar a Abbàs que els Estats Units mantindrà la seva posició de votar en contra del reconeixement com a Estat a Nova York, seu de l'ONU, va indicar a la premsa el negociador palestí, Saheb Erekat.
A Ramallah, seu de l'ANP, un centenar de palestins van caminar fins a la caserna general de l'ONU, onejant banderes i pancartes a favor del reconeixement de Palestina com a Estat independent.
"L'admissió de l'Estat de Palestina a l'ONU és un pas important per al final de l'ocupació (israeliana), la independència palestina i una pau justa i global al Pròxim Orient", va sostenir la nota.
Aquest any amb especial atenció a la Solidaritat amb el Poble Palestí que pateix des de fa més de 60 anys les més cruels penúries i el sistemàtic intent de genocidi per part del sionisme israelià.
La festa és també un moment de trobada dels camarades en el camí cap el 12è Congrés del PCC que es celebrarà el proper mes de gener.
Amb espais per a la Joventut Comunista, i la Solidaritat, i pels àmbits organitzats del Partit, que aprofiten la Festa per a desenvolupar les seves conferències i assemblees. Un any més, els i les Comunistes de Catalunya celebrem la nostra festa entorn a l'Avant. Ja podeu reservar amb antelació el tiquet del dinar de dissabte dia 20 de juny, a 22 euros. Podeu dirigir-vos a les organitzacions i referents del PCC. Existeix també un bo d'ajuda al Partit dels i les Comunistes de Catalunya.
Es diu que les dades són fredes i probablement és cert. Les dades que s’utilitzen per descriure la realitat social s’acostumen a fer servir per objectivar, per distanciar-se d’allò que s’observa i mesurar-ho. Tot i així, a vegades les dades són indicadors d’alguna cosa tan punyent que difícilment es poden qualificar de fredes. És el cas de les poques dades de què disposem de les condicions de vida a Palestina, que donen a entendre quina és la realitat de la vida quotidiana dels palestins i palestines, i com el conflicte i la ocupació israeliana la condicionen i fan que sigui una vida impossible.
Els territoris ocupats de Palestina tenen una població aproximada de 4 milions de persones. Després de 60 anys de conflicte, les vides de tres generacions de palestins estan completament condicionades per la guerra i l’ocupació. Una ocupació que continua causant ferides que, en el millor dels casos, tardaran moltes generacions més a cicatritzar. Els últims dos anys, als territoris ocupats han mort directament per causa del conflicte 1.094 persones, i més de 5.000 han estat ferides. Cada mort és una vivència social i familiar traumàtica i suposa un nou abisme per a una solució justa al conflicte.
Els habitants dels territoris ocupats viuen un ofec constant per part de l’Estat israelià i el seu exèrcit, que impedeix el desenvolupament d’un projecte de vida mínimament normalitzat a nivell individual i col•lectiu. Un exemple d’aquest ofec són els tocs de queda. De forma sovint aleatòria, l’exèrcit israelià prohibeix als habitants d’una zona determinada sortir de casa seva, cosa que els impedeix des d’anar a treballar fins a sortir a buscar aigua o aliments. A la ciutat de Qalqiliya, als nord-oest de Cisjordània, el més de novembre passat van tenir 318 hores de toc de queda. Organismes internacionals com ara les Nacions Unides o el Banc Mundial han denunciat el deteriorament de les condicions socioeconòmiques a Palestina i han subratllat la importància de la llibertat de moviments per començar a millorar les condicions humanitàries i rehabilitar social i econòmicament la zona.
I és que Cisjordània és una autèntica zona d’obstacles a la mobilitat. El 38% d’aquest territori està ocupat per assentaments i infrastructures israelianes il•legals, a les quals els palestins no tenen accés. D’aquesta manera, Israel ha teixit una teranyina d’obstacles per a qualsevol tipus de desplaçament dels habitants. S’han construït, per exemple, carreteres de connexió entre assentaments, o dels assentaments a Israel per on només poden circular vehicles israelians. Es practica el que es coneix com a road blocks, que consisteix a tallar carreteres palestines de forma més o menys aleatòria justament per impedir una mobilitat fluïda. Però potser el que crida més l’atenció és la presència asfixiant de punts de control o checkpoints. És en aquests punts de control on la població palestina i els militars israelians es troben cara a cara en una de les vivències quotidianes més tenses del conflicte. L’arbitrarietat i la vexació són constants i serveixen de recordatori als palestins i palestines de la seva dominació. És com si Israel intentés demostrar cada dia que té el poble palestí al palmell de la mà i que en qualsevol moment pot tancar el puny i esclafar-lo. El 2007, Nacions Unides va registrar quasi 6.000 checkpoints aleatoris en territori palestí.
En aquestes condicions, fa dècades que la vida a Palestina és un impossible. Paral•lelament al conflicte polític, a la col•lecció de vulneracions de la legalitat internacional per part de l’Estat d’Israel, del pes de la història de la zona, a la seva rellevància geopolítica, el conflicte és pel poble palestí una llosa a qualsevol esperança de projecte de vida individual o col•lectiva.
REQUADRE
•Entre 2006 i 2007 han mort per conflicte directe 1.094 palestins i 5.035 han estat ferits.
•Més d’un 38% del territori de Cisjordània està ocupat per infrastructures israelianes.
•El 2007, les ciutats de Cisjordània han viscut 873 hores de toc de queda.
•L’últim any s’han registrat 5.858 checkpoints aleatoris de l’exèrcit israelià.
•Només el 2007, Israel ha detingut 6.082 persones als territoris ocupats.
Dades extretes d’informes de la United Nations Office for the Coordination of Humanitarian Affairs in the Occupied Palestinian Territory (OCHA-oPt). www.ochaopt.org
El responsable de relacions internacionals del Partit Comunista d’Israel defensa el dret d’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967, així com que la capitalitat de Palestina sigui Jerusalem oriental
Quina és la realitat d’Israel més enllà del conflicte?
Israel està travessant un període de crisi. Estem en una etapa de neoliberalisme molt ferotge en què es tracta de privatitzar-ho tot, amb una ofensiva molt gran contra les classes populars. Això es tradueix en una elevada resistència social i grans lluites, fet que no és excepcional a Israel, sinó en general a tot l’Orient Mitjà.
Com situa el Partit Comunista d’Israel el conflicte amb Palestina. A qui beneficia?
Evidentment, a qui no beneficia és al poble palestí, que és víctima de l’ocupació. Des del costat israelià, la major part de la població no te cap interès que l’ocupació continuï. L’ocupació també s’utilitza per seguir callant veus de protesta; se’ns diu “no crideu perquè ens ataquen”,“no cridin perquè Ahmadinejad té la bomba atòmica a l’Iran”...
De tota manera, a vegades l’amenaça és real. En una època d’atemptats suïcides de Hamas era molt difícil fer manifestacions per lluites obreres. Hi ha una amenaça que és real, però també una altra que està molt inflada per les necessitats d’una unitat nacional front a l’enemic extern. És a dir, serveix per aturar avenços socials?
No, la lluita de classes continua. Ara, per exemple, l’ensenyament centra la major mobilització. Tant estudiants com professors estan en vaga en contra de la privatització de l’ensenyament.
Parla’ns del conflicte palestino-israelià. Com el definiries?
Uns diuen que és una guerra de religions en la qual només uns tenen el dret a ser a la Terra Promesa... D’altres ho veuen com una guerra de dos moviments d’alliberament nacional, el jueu i el palestí, però el sionisme va ser un moviment colonialista. La nostra visió és que el conflicte surt de la dinàmica de classes. La creació de l’Estat d’Israel és la victòria d’un model capitalista sobre un model molt feble econòmicament, com era el palestí.
Com es viu el fet de les colònies als territoris ocupats?
Abans, les colònies tenien una base social molt gran; l’extrema dreta tenia una base molt forta, que mobilitzava milers de persones. Els darrers anys s’ha erosionat tota aquesta base social, i el projecte de les colònies és molt impopular. Fins a tal punt que en la retirada dels territoris de Gaza no van poder mobilitzar ningú més que els mateixos colons afectats.
També cal dir que no tots els colons són militants d’extrema dreta... Hi ha ultrareligiosos, però també hi ha molts immigrants i pobres. Però, evidentment, hi ha un gruix important feixista.
Quina és la salut del moviment pacifista israelià?
El moviment pacifista està patint una crisi generalitzada. El moviment més gran era el grup Pau Ara, relacionat amb el laborisme. El cap del partit laborista és el ministre de defensa, Ehud Barak; per tant, el moviment té problemes per mobilitzar-se. Els altres moviments, que estan a l’esquerra de Pau Ara, no tenen tanta capacitat de mobilització.
De tota manera, nosaltres també ens trobem amb un problema polític quan plantegem la solidaritat amb el poble palestí. La pregunta és: amb quin poble? El de Hamas? El d’Al Fatah? Ara mateix Palestina està en plena guerra civil armada i és molt difícil articular qualsevol mesura de solidaritat en aquestes condicions.
Què implica el mur?
Se suposa que el mur es construeix per seguretat, però implica que els límits d’Israel estiguin més enllà de les seves pròpies fronteres, tal com diuen els acords del 1967. Israel s’annexiona més territoris que els que li corresponen històricament, se-gons el consens internacional. El mur era relativament popular durant les onades d’atemptats de Hamas i la Jihad islàmica, però ara ha esdevingut molt impopular, perquè que és molt costós i no tothom ho veu bé...
Però els atemptats han baixat a causa del mur?
És una decisió política de Hamas i la Jihad no fer atemptats, però també ha ajudat l’augment de la repressió israeliana. Sempre surten notícies sobre la interceptació de terroristes, la desarticulació de fabriques d’armes... Però moltes vegades sona més a muntatges que busquen alimentar l’imaginari de la por.
Aquesta situació beneficia la indústria armamentística is-raeliana?
Sí, però la indústria no necessita d’aquestes petites coses. Al punt de mira hi ha l’Iran, i d’altres. La indústria militar d’Israel fabrica tancs, avions, míssils i bombes atòmiques... I no pas per utilitzar-los contra Hamas, sinó per servir no només els interessos d’Israel, sinó també per mantenir l’hegemonia militar dels Estats Units (EUA). Cal tenir present que la indústria militar segueix estant subvencionada directament pels EUA, i que Israel proporciona l’armament per als soldats nord-americans a l’Iraq.
Quin és, doncs, el paper dels EUA?
Els EUA segueixen donant suport a l’Estat d’Israel com no ho havien fet els darrers quaranta anys. Això va més enllà dels interessos d’Israel; són els interessos dels EUA, que pretenen tenir tota una sèrie de bases per tot el món. I Israel és l’únic portaavions nord-americà que no es pot enfonsar, com va dir Ariel Sharon fa temps.
I quin tipus d’ajuda rep Israel per part dels EUA?
Els EUA no donen ajuda econòmica a Israel des de fa anys. L’ajuda militar que Israel rep és en material, per valor de 3.000 milions de dòlars. Es tracta de la major ajuda militar internacional per capita (Egipte rep 3.000 milions i Colòmbia, 2.000). És una forma d’ajudar la indústria nord-americana pròpia. A Israel veiem soldats amb uniformes americans; per què, si és més barat fer-los a Israel? Si sumem tota l’ajuda militar que els EUA donen, veiem que supera els 10.000 milions de dòlars, i que EUA se subvencionen ells mateixos a través de l’ajut militar estranger. Se sol dir que hi ha una crisi de l’ocupació.
Fins l’esclat de la primera Intifada, el 1987, l’ocupació no necessitava tenir un soldat a cada cantonada. No hi havia fronteres. La zona estava totalment pacificada, òbviament per la forta repressió que hi havia. Molts militants comunistes, que eren una de les principals forces, van ser expulsats dels territoris ocupats, igual que militants d’Al Fatah i nacionalistes. En aquella època el sector islàmic no tenia força. Després del 87, l’ocupació només pot sobreviure militarment. On hi ha el tanc israelià és on hi ha l’ocupació; si marxa el tanc, l’ocupació se’n va. L’ocupació ja no es manté.
D’altra banda, a la societat israeliana ja no hi ha un consens sobre l’ocupació, com passava als anys 70, en què es tenia la visió d’una ocupació temporal dels territoris palestins. La retirada dels territoris de Gaza és un clar símptoma d’aquesta crisi.
Quina és la posició del PCI en referència al conflicte?
Té quatre bases fonamentals: dret a l’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967; Jerusalem oriental ha de ser la capital de Palestina; desmantellament de totes les colònies i la resolució del problema dels refugiats d’acord amb les resolucions de l’ONU. La idea de dos estats, que només defensàvem nosaltres, ha esdevingut molt popular, fins i tot Bush la defensa. Un 62% de la població està d’acord emb el desmantellament de les colònies en favor d’un acord de pau. La qüestió de Jerusalem està, avui dia, molt debatuda. La qüestió dels refugiats no està tan clara, ja que algunes parts de ciutats israelianes estan fetes sobre la base de pobles que eren palestins fins el 1948, i es tem una situació com la de Iugoslàvia. Nosaltres creiem que, sense solucionar el tema dels refugiats, no se solucionarà el problema.
I què podem fer des d’Europa?
Sobretot, i primer de tot, la solidaritat amb el poble palestí. Després, qüestionar quin és el paper d’Europa i quina implicació tenen els països europeus col•laborant amb la indústria militar israeliana. El pas seria fer boicot, no als productes israelians, sinó a les empreses europees.
Gerard Baró
Perfil Efraim Davidi és membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Israel i responsable de relacions internacionals del partit amb Amèrica Llatina i Europa. Forma part de l’executiva d’Histadrut (sindicat israelià) i és investigador del Centre d’Estudis Regionals i Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv.
Així mateix, és professor d’Economia i Història Social d’Orient Mitjà a la mateixa universitat, membre de l’Institut Internacional d’Histadrut i director acadèmic del Col•legi Econòmic i Social.
Les seves publicacions inclouen diversos llibres sobre economia, treball, globalització i història (tots en hebreu), i diversos documents en hebreu, àrab, anglès, francès i espanyol. Doctorat en Història del Treball per la Universitat de Tel-Aviv, té un màster en Estudis de Pau i Desenvolupament a la Universitat de Goteborg (Suècia).
Per al coordinador general del Partit del Poble Palestí, la superació del conflicte entre Israel i Palestina passa per la retirada de les tropes i dels assentaments israelians, això com pel retorn a les fronteres del 1967
Primer de tot, voldria saber quines són les condicions de vida dels palestins.
No es poden separar les condicions de vida dels palestins de l’estat d’ocupació en què es troba Palestina. Les incursions de l’exèrcit israelià i els assassinats... El mur divideix el territori en dues parts, segregant els pobles, com es feia a la Sud-àfrica de l’apartheid. Hi ha més de 650 punts de control dins de Cisjordània que impedeixen la lliure circulació. Hi ha carreteres que estan prohibides als palestins, només per als colons israelians. A Cisjordània hi ha més de 200 assentaments jueus que impliquen la presència de 500.000 colons...
Les condicions de vida dels palestins són molt dures; el nivell de vida esta baixant, l’atur va del 26% al 40% de la població de Cisjordània, mentre que a Gaza l’atur és superior al 60% a causa del boicot. S’està malmetent qualsevol tipus de desenvolupament. Els palestins han arribat a una situació d’un futur invisible, un futur frustrat. No saben què pot passar. Evidentment, tota aquesta situació només facilita el creixement dels extremismes. I parlen de terrorisme, quan l’únic terrorisme és l’implementat per l’exèrcit israelià amb les decisions del govern d’Israel i els crims de guerra pels assassinats, bombardejant la població civil, demolint les cases dels palestins...
Aquestes condicions estan complicant l’existència dels palestins i dificulten enormement la possibilitat d’arribar a una solució política del conflicte, ja que els israelians només estan interessats a impedir l’establiment d’un Estat palestí, tal com s’ha vist després d’Annapolis. Políticament, es viu una polarització entre Hamas i Al-Fatah.
Els errors i la mala gestió d’Al-Fatah a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un govern corrupte i el malbaratament dels recursos econòmics va donar ales a Hamas. A les eleccions de 2006 no tenien programa polític, només agitaven la idea de canvi. La gent els va votar i van obtenir la majoria.
Però hi va haver un govern d’unitat nacional.
En poc temps es va veure que la corrupció de Hamas no era menor que amb Al-Fatah, i no van poder continuar sols. S’acorda la creació d’un Govern d’Unitat entre Hamas i Al-Fatah. Però no dura més de tres mesos; quan Hamas veu que les coses no van com ells volien, es trenca l’acord. Se separa Gaza de Cisjordània i apliquen el seu règim a la franja de Gaza. La primera cosa que fan és treure la bandera palestina i posar la bandera de Hamas al parlament. Això és molt significatiu de cap on s’esta anant.
I quina és la situació de l’esquerra a Palestina?
Les organitzacions d’esquerres estan en una posició molt feble. Els darrers temps hi ha moviments, hi ha signes que serà possible crear coalició per unir les esquerres i així tornar a tenir influència en les masses. L’objectiu és poder aturar Hamas i forçar Al-Fatah a canviar el seu rumb.
El Partit del Poble Palestí (PPP) és l’únic partit que no dóna suport a la lluita armada i que no té braç armat.
Sí; nosaltres, desde la nostra fundació, pensem que no hi ha solució per la via militar, i s’ha demostrat al llarg dels 40 anys d’ocupació. I em refereixo als dos costats, ni Israel, que té un exèrcit tan poderós i sofisticat, no ha pogut guanyar per la via militar. No han pogut vèncer el poble palestí, que continua resistint a les terres.
Nosaltres creiem que el moviment de masses és el camí per resistir l’ocupació. Tenim l’experiència de la primera Intifada, en què les úniques armes eren les pedres i la participació de les masses en la resistència va neutralitzar l’exèrcit israelià. Aquest moviment es va guanyar la solidaritat de tot el món, fins i tot dels israelians.
Després de la retirada dels assentaments jueus de la franja de Gaza, quina és la valoració?
No ha canviat res. Continuem estant controlats per l’exèrcit israelià. Hi ha la zona de seguretat al voltant de la franja. Hi ha les fronteres tancades, els controls militars impedeixen el moviment de la població, no hi ha rutes de comunicació amb Cisjordània... Gaza continua sent territori ocupat. Quina és la valoració de la trobada d’ Annapolis?
Quan Bush fa la crida per a la trobada, nosaltres ja sospitàvem de l’objectiu i de quins serien els resultats d’Annapolis. Però es va voler crear la il•lusió que d’Annapolis sortirien les bases per a la creació d’un estat palestí. De fet, la trobada d’Annapolis no ha servit per a res. Però l’administració Bush va imposar l’inici de negociacions bilaterals per buscar una solució permanent del conflicte; unes negociacions que haurien d’acabar a finals del 2008.
Immediatament després, Ehud Olmer, el primer ministre israelià, ja va dir que això no seria possible. També va anunciar la construcció de més habitatges a l’assentament proper de Jerusalem, i els atacs han continuat. Això no mostra cap mena de predisposició d’Israel per encaminar cap negociació de pau ni arribar a cap acord. Els americans són els únics que surten amb alguna cosa, ja que Annapolis és sobretot un interès nord-americà. Els Estats Units (EUA) estan en una situació molt complicada a l’Orient Mitjà, amb els conflictes a l’Iraq, Iran, el Líban, el conflicte Israel-Palestina... La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà ha fracassat sempre. Aquesta és la raó principal per convocar Annapolis, per intentar involucrar el món àrab esperant que, gràcies a la trobada, es normalitzaran les relacions entre els àrabs i Israel, i així deixar els EUA en una posició favorable per poder atacar l’Iran sense l’oposició dels països àrabs.
D’altra banda, els EUA s’autoanomenen àrbitres del conflicte. La primera tasca és implementar el full de ruta entre els palestins i els israelians, i l’únic que pot mediar en el full de ruta són els EUA. D’aquesta manera, configuren la seva hegemonia en tota la situació política a l’Orient Mitjà, abandonant la Unió Europea, i s’autodeclaren representants de la política mundial.
Quin paper juga Europa en tot això?
N’esperem un paper més gran. A Annapolis han permès ser exclosos de tot el procés, fins i tot de la implementació del full de ruta, i només es queden amb el paper d’ajudar econòmicament Pales-tina. Els nord-americans controlen la política, mentre que els europeus hi posen els diners i fan la feina bruta.
Crec que Europa hauria d’actuar com a contrapoder a l’hegemonia nord-americana i estar més involucrada; que les negociacions arribin a un final exitós depèn de la capacitat d’Europa per interferir en les negociacions, ja que els EUA juguen sempre en favor d’Israel.
Per al PPP, quin és el camí per arribar a la pau?
La via militar ha fallat, així que és temps per a la solució política i, per tant, sabem que s’haurà de negociar la solució final, però les bases han de ser la retirada de les tropes i els assentaments; el retorn a les fronteres del 1967, que suposen el 22% del territori històric de Palestina; la capital ha de ser Jerusalem Est. I no es pot parlar de reconciliació sense solventar el tema dels refugiats. Volem un estat democràtic, laic i que visqui en pau amb tots els veïns, fins i tot amb Israel.
Gerard Baró
Perfil
Fuad Rizk és coordinador general del Partit del Poble Palestí (PPP), i alcalde de la població de Beit Jala, a Cisjordània. El PPP forma part de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP) des del 1987, any en què esclata la primera Intifada.
El Partit del Poble Palestí sorgeix del procés de refundació del Partit Comunista de Palestina (PCP) després de la caiguda de l’URSS. El PPP ha participat de l’aliança d’esquerres Al-Badil formada conjuntament amb el Front Democràtic d’Alliberament de Palestina (FDLP) i la Fida (Unió Democràtica de Palestina). Aquesta aliança està ara mateix en un procés de redefinició política.
El Partit del Poble Palestí és una de les poques formacions que no tenen un braç armat, a diferència d’altres formacions d’esquerres com ara la FDLP o el FPLP. I els principals objectius del Partit del Poble Palestí són la lluita per una Palestina lliure i socialista per una via democràtica.
El Tribunal Suprem israelià accedeix a escurçar el mur
Felip Daza/Redacció NOVA-Centre per a la Innovació Social
Des de Juny de 2002, centenars de poblacions palestines han vist com el mur de separació destruïa les seves oliveres, separava els grangers de les seves terres i dividia les seves famílies, amb el pretext de garantir la seguretat dels ciutadans de l’Estat d’Israel. El 9 de juliol de 2004, la Cort Internacional de Justícia va dictar que la construcció d’aquesta barrera violava el dret internacional. Les autoritats israelianes van assegurar aleshores que, una vegada arribés la pau, la “tanca de seguretat” seria desmantellada. Però, de fet, les terres confiscades pel mur són ocupades per assentaments de colons jueus.
L’inici de la resistència
A finals de l’any 2004, l’ocupació va arribar a Bil’in en forma de tanques electrificades i torres de control. La barrera orquestrada per l’aleshores líder laborista israelià, Haim Ramon, va confiscar el 60 % de les terres d’aquesta població. Però aquesta petita comunitat de 1.600 habitants, la majoria dels quals camperols, va resistir creant un moviment de resistència popular no violenta.
Durant els primers mesos de resistència, Bil’in es va manifestar tres o quatre vegades per setmana, fins que es va establir una manifestació cada divendres. Des d’aleshores, la marxa no violenta s’inicia al centre del poble i va des de la mesquita fins a la barrera de separació. Els manifestants alcen banderes palestines i pancartes que exigeixen el final de l’ocupació. A l’altra banda, les forces d’ocupació d’Israel i la seva resposta, sempre la mateixa: gasos lacrimògens i bales d’acer recobertes de goma. Al llarg de les 200 manifestacions no violentes organitzades a Bil’in, 800 activistes han resultat ferits, dos d’ells amb greus lesions cranioencefàliques.
La resistència no violenta i la creativitat de les accions contra el mur de separació van atraure un suport internacional sense precedents. Durant 135 setmanes sense excepció, Bil’in va rebre el suport de pacifistes israelians, activistes estrangers i palestins d’arreu del territori. El Comitè Popular de Bil’in va portar, també, la seva lluita a l’àrea judicial, interposant una demanda contra el traçat del mur de separació al desembre de 2005. Aquesta acció es va complementar amb un treball de pressió internacional a través de l’organització de conferències internacionals, recolzades per l’organització catalana NoVA, i que han acollit la presència de personalitats com la vicepresidenta del Parlament Europeu, Luisa Morgantini, i la Premi Nobel de la Pau, Mairead C. Maguire.
Finalment, després de més de dos anys i mig de resistència no violenta, els esforços de la població han donat els seus fruits. El Tribunal Suprem israelià ha ordenat que la barrera de seguretat ha de canviar el seu traçat i retrocedir 2 quilòmetres. Bil’in recuperarà, d’aquesta manera, 200 hectàrees de terres de cultiu i oliveres, però encara queda saber com i quan.
Bil’in es un símbol de la lluita no violenta i del coratge dels palestins. Avui, desenes de poblacions palestines estan organitzant moviments similars per implicar tot el poble en la resistència no violenta, acabar amb l’ocupació militar i construir una pau justa. www.nova.cat
El coordinador Federal d'IU, Cayo Lara, ha rebut a una delegació de l'Ambaixada de Palestina a l'estat espanyol, encapçalada per l'ambaixador Musa Amer Odeh. El principal motiu de la seva visita era agrair a IU el suport a la campanya internacional a favor del reconeixement de l'Estat palestí. La campanya culminarà el proper 23 de setembre a l'Assemblea General de les Nacions Unides, on el president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, presentarà una resolució promovent aquest reconeixement. El suport d'IU s'ha concretat en aspectes com la recollida de signatures i, sobretot, en la resolució que es va aprovar al Congrés dels Diputats presentada per Gaspar Llamazares.
