L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Per al coordinador general del Partit del Poble Palestí, la superació del conflicte entre Israel i Palestina passa per la retirada de les tropes i dels assentaments israelians, això com pel retorn a les fronteres del 1967
Primer de tot, voldria saber quines són les condicions de vida dels palestins.
No es poden separar les condicions de vida dels palestins de l’estat d’ocupació en què es troba Palestina. Les incursions de l’exèrcit israelià i els assassinats... El mur divideix el territori en dues parts, segregant els pobles, com es feia a la Sud-àfrica de l’apartheid. Hi ha més de 650 punts de control dins de Cisjordània que impedeixen la lliure circulació. Hi ha carreteres que estan prohibides als palestins, només per als colons israelians. A Cisjordània hi ha més de 200 assentaments jueus que impliquen la presència de 500.000 colons...
Les condicions de vida dels palestins són molt dures; el nivell de vida esta baixant, l’atur va del 26% al 40% de la població de Cisjordània, mentre que a Gaza l’atur és superior al 60% a causa del boicot. S’està malmetent qualsevol tipus de desenvolupament. Els palestins han arribat a una situació d’un futur invisible, un futur frustrat. No saben què pot passar. Evidentment, tota aquesta situació només facilita el creixement dels extremismes. I parlen de terrorisme, quan l’únic terrorisme és l’implementat per l’exèrcit israelià amb les decisions del govern d’Israel i els crims de guerra pels assassinats, bombardejant la població civil, demolint les cases dels palestins...
Aquestes condicions estan complicant l’existència dels palestins i dificulten enormement la possibilitat d’arribar a una solució política del conflicte, ja que els israelians només estan interessats a impedir l’establiment d’un Estat palestí, tal com s’ha vist després d’Annapolis. Políticament, es viu una polarització entre Hamas i Al-Fatah.
Els errors i la mala gestió d’Al-Fatah a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un govern corrupte i el malbaratament dels recursos econòmics va donar ales a Hamas. A les eleccions de 2006 no tenien programa polític, només agitaven la idea de canvi. La gent els va votar i van obtenir la majoria.
Però hi va haver un govern d’unitat nacional.
En poc temps es va veure que la corrupció de Hamas no era menor que amb Al-Fatah, i no van poder continuar sols. S’acorda la creació d’un Govern d’Unitat entre Hamas i Al-Fatah. Però no dura més de tres mesos; quan Hamas veu que les coses no van com ells volien, es trenca l’acord. Se separa Gaza de Cisjordània i apliquen el seu règim a la franja de Gaza. La primera cosa que fan és treure la bandera palestina i posar la bandera de Hamas al parlament. Això és molt significatiu de cap on s’esta anant.
I quina és la situació de l’esquerra a Palestina?
Les organitzacions d’esquerres estan en una posició molt feble. Els darrers temps hi ha moviments, hi ha signes que serà possible crear coalició per unir les esquerres i així tornar a tenir influència en les masses. L’objectiu és poder aturar Hamas i forçar Al-Fatah a canviar el seu rumb.
El Partit del Poble Palestí (PPP) és l’únic partit que no dóna suport a la lluita armada i que no té braç armat.
Sí; nosaltres, desde la nostra fundació, pensem que no hi ha solució per la via militar, i s’ha demostrat al llarg dels 40 anys d’ocupació. I em refereixo als dos costats, ni Israel, que té un exèrcit tan poderós i sofisticat, no ha pogut guanyar per la via militar. No han pogut vèncer el poble palestí, que continua resistint a les terres.
Nosaltres creiem que el moviment de masses és el camí per resistir l’ocupació. Tenim l’experiència de la primera Intifada, en què les úniques armes eren les pedres i la participació de les masses en la resistència va neutralitzar l’exèrcit israelià. Aquest moviment es va guanyar la solidaritat de tot el món, fins i tot dels israelians.
Després de la retirada dels assentaments jueus de la franja de Gaza, quina és la valoració?
No ha canviat res. Continuem estant controlats per l’exèrcit israelià. Hi ha la zona de seguretat al voltant de la franja. Hi ha les fronteres tancades, els controls militars impedeixen el moviment de la població, no hi ha rutes de comunicació amb Cisjordània... Gaza continua sent territori ocupat. Quina és la valoració de la trobada d’ Annapolis?
Quan Bush fa la crida per a la trobada, nosaltres ja sospitàvem de l’objectiu i de quins serien els resultats d’Annapolis. Però es va voler crear la il•lusió que d’Annapolis sortirien les bases per a la creació d’un estat palestí. De fet, la trobada d’Annapolis no ha servit per a res. Però l’administració Bush va imposar l’inici de negociacions bilaterals per buscar una solució permanent del conflicte; unes negociacions que haurien d’acabar a finals del 2008.
Immediatament després, Ehud Olmer, el primer ministre israelià, ja va dir que això no seria possible. També va anunciar la construcció de més habitatges a l’assentament proper de Jerusalem, i els atacs han continuat. Això no mostra cap mena de predisposició d’Israel per encaminar cap negociació de pau ni arribar a cap acord. Els americans són els únics que surten amb alguna cosa, ja que Annapolis és sobretot un interès nord-americà. Els Estats Units (EUA) estan en una situació molt complicada a l’Orient Mitjà, amb els conflictes a l’Iraq, Iran, el Líban, el conflicte Israel-Palestina... La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà ha fracassat sempre. Aquesta és la raó principal per convocar Annapolis, per intentar involucrar el món àrab esperant que, gràcies a la trobada, es normalitzaran les relacions entre els àrabs i Israel, i així deixar els EUA en una posició favorable per poder atacar l’Iran sense l’oposició dels països àrabs.
D’altra banda, els EUA s’autoanomenen àrbitres del conflicte. La primera tasca és implementar el full de ruta entre els palestins i els israelians, i l’únic que pot mediar en el full de ruta són els EUA. D’aquesta manera, configuren la seva hegemonia en tota la situació política a l’Orient Mitjà, abandonant la Unió Europea, i s’autodeclaren representants de la política mundial.
Quin paper juga Europa en tot això?
N’esperem un paper més gran. A Annapolis han permès ser exclosos de tot el procés, fins i tot de la implementació del full de ruta, i només es queden amb el paper d’ajudar econòmicament Pales-tina. Els nord-americans controlen la política, mentre que els europeus hi posen els diners i fan la feina bruta.
Crec que Europa hauria d’actuar com a contrapoder a l’hegemonia nord-americana i estar més involucrada; que les negociacions arribin a un final exitós depèn de la capacitat d’Europa per interferir en les negociacions, ja que els EUA juguen sempre en favor d’Israel.
Per al PPP, quin és el camí per arribar a la pau?
La via militar ha fallat, així que és temps per a la solució política i, per tant, sabem que s’haurà de negociar la solució final, però les bases han de ser la retirada de les tropes i els assentaments; el retorn a les fronteres del 1967, que suposen el 22% del territori històric de Palestina; la capital ha de ser Jerusalem Est. I no es pot parlar de reconciliació sense solventar el tema dels refugiats. Volem un estat democràtic, laic i que visqui en pau amb tots els veïns, fins i tot amb Israel.
Gerard Baró
Perfil
Fuad Rizk és coordinador general del Partit del Poble Palestí (PPP), i alcalde de la població de Beit Jala, a Cisjordània. El PPP forma part de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP) des del 1987, any en què esclata la primera Intifada.
El Partit del Poble Palestí sorgeix del procés de refundació del Partit Comunista de Palestina (PCP) després de la caiguda de l’URSS. El PPP ha participat de l’aliança d’esquerres Al-Badil formada conjuntament amb el Front Democràtic d’Alliberament de Palestina (FDLP) i la Fida (Unió Democràtica de Palestina). Aquesta aliança està ara mateix en un procés de redefinició política.
El Partit del Poble Palestí és una de les poques formacions que no tenen un braç armat, a diferència d’altres formacions d’esquerres com ara la FDLP o el FPLP. I els principals objectius del Partit del Poble Palestí són la lluita per una Palestina lliure i socialista per una via democràtica.
La revolució consisteix a canviar tot el que cal canviar. Raúl Castro, proclamat el 24 de febrer nou president de Cuba, fa seves les paraules de Fidel i afronta la direcció de l’illa
Des que el 17 de novembre del 2005 el comandant en cap Fidel Castro expressés a la Universitat de l’Havana que la revolució podria revertir-se a conseqüència dels seus propis errors, i va cridar tothom a buscar solucions, es va iniciar un procés de debat en la societat cubana que ha estat aprofundit pel discurs pronunciat el passat 26 de juliol, en commemoració de l’assalt de la Caserna de Moncada, pel general d’exèrcit i segon secretari del Partit Comunista cubà –avui president–, Raúl Castro.
En la seva intervenció realitzava un abordatge crític i realista de les dificultats internes i dels temes de política domèstica, evidenciant que la direcció actual té consciència que només es pot avançar si el poble i els treballadors estan disposats a compartir els sacrificis i se senten compromesos amb el procés revolucionari.
El primer pas per resoldre qualsevol problema és tenir consciència de la seva existència, i un dels principals problemes és aconseguir vincular l’ingrés als resultats del treball. L’agricultura i l’autosuficiència alimentària són temes vitals als quals el bloqueig nord-americà afecta molt, però hi ha una infinitat de microplans, plans regionals i comunals de producció i serveis que poden emprendre’s amb recursos propis i no es fan per la concepció centralista d’un sol pla econòmic que dirigeix les prioritats, recursos, salaris, etc. L’exemple, en el seu discurs, de la producció i subministrament de la llet a nivell local indica una línia d’acció i pensament que porta a l’autogestió social socialista, és a dir, intentar resoldre els problemes a cada nivell amb els propis recursos.
Estretament relacionat amb aquesta concepció, i de vital importància, el criteri leninista afirma que no és possible resoldre els problemes particulars sense resoldre els generals. Els problemes no es resoldran si no es canvien els mètodes d’organització de la producció, passant d’un model d’acumulació centralitzat a un altre que tingui en compte els interessos de la nació, però també els de les regions i els de la reproducció ampliada de les empreses.
En la integració bolivariana, s’ha de buscar bàsicament el que es necessita de fora de l’illa. Ens estem referint als nous enfocaments participatius, democràtics, autogestionaris en grau divers i projecció cap a una major socialització d’apropiació dels resultats de la producció, tenint en compte que gairebé 50 anys de concepcions centralistes i burocràtiques no poden ser canviades en pocs mesos. Els canvis, aplicats des de baix, han d’anar en l’arrel de les relacions de producció, en forma tal que aconsegueixin el suport i l’entusiasme de les masses. Els pobles són els veritables propulsors dels canvis, i els dirigents interpreten aquests sentiments i els encapçalen.
El camí de Raúl
La intervenció del segon secretari del partit brinda molt males notícies als partidaris de la restauració capitalista. En el missatge de Raúl també hi ha un advertiment per als dogmàtics i retardadors incrustats en l’aparell burocràtic: d’immobilisme, res.
Si es vol avançar pel camí que assenyala Raúl calen, per tant, nous mètodes i estratègies. Emprendre profunds canvis en els mètodes de direcció de l’economia, que permeti els treballadors i les masses expressar més les seves opinions i augmentar la participació en les decisions, per tal que l’acompliment dels plans es realitzi conscientment, sense desviacions de recursos i atenent, com va expressar Raúl, al pagament segons treball realitzat.
Les UBPC (Unitats Bàsiques de Producció Cooperatives) i el Sistema de Perfeccionament Empresarial, bases econòmiques del nou socialisme a Cuba, han de ser alliberats dels seus actuals lligams i limitacions, que els impedeixen convertir les unitats de producció i serveis en veritables empreses cooperatives, autogestionades i cogestionades.
L’aplicació conseqüent de les directrius d’aquest discurs és la millor resposta que els cubans i les cubanes poden donar a Fidel, amb la finalitat de garantir la irreversibilitat de la Revolució i la consolidació del socialisme a Cuba. Com va dir el comandant el primer de maig del 2000, “revolució és canviar tot allò que ha de ser canviat”.
Cèl•lula de Solidaritat Internacionalista del PCC ‘Che Guevara’
La decisió de Fidel Castro de no presentar-se a la presidència és una actitud lúcida, respectuosa, coherent i honesta. Ha transcorregut un temps prudencial per avaluar pronòstics després de la greu malaltia que el va apartar de les tasques de govern el juliol de 2006, i el comandant afronta ara la immediatesa del procés constitucional en curs per constituir la nova legislatura parlamentària i el Consell d’Estat, inclòs el seu nou president. Fidel assumeix la seva situació precària de salut, si més no per poder desenvolupar plenament les funcions a què obliga un càrrec tan important i exigent com el de president del Consell i cap de les Forces Armades.
Tanmateix, les limitacions físiques no suposen, llegint les seves darreres reflexions i escrits publicats, un deteriorament intel•lectual ni psíquic, ja que el comandant fa una anàlisi molt acurada de la situació present i de quin ha de ser el seu desenvolupament. En definitiva, correspon al poble cubà decidir el demà del seu país, i hi ha milers de milers de persones de diverses generacions formades i preparades per tirar endavant el repte de preservar la sobirania, seguir avançant i no claudicar en les seves preuades conquestes socials i polítiques. Fidel anuncia la seva continuïtat com a col•laborador insigne i respectat del pensament cubà, i la seva adhesió a les idees que ha defensat al llarg de tota una vida. Sens dubte, és especialista a superar funestos pronòstics dels seus enemics més viscerals. Ni Cuba va caure amb el bloc socialista ni ell ha caigut, tampoc biològicament, front al desè president dels Estats Units que sobreviu.
Cap ésser humà no és, però, immortal, i un dia es produirà la seva extinció física. Quan arribi l’hora final, el company, el comandant, podrà descansar de forma ben merescuda. La seva vida és tan excepcional que la història que ja el va jutjar el tornarà a jutjar, i ho farà retent-li homenatge i gratitud per la seva entrega heroica a la causa dels pobles, dels oprimits, dels febles, cubans i no cubans, llatinoamericans i ciutadans de tot el món. Ha estat un privilegi viure una etapa històrica al costat de la revolució cubana. Avui és la llavor i l’exemple de moltes altres revolucions i Fidel ha estat el seu conductor i el seu màxim dirigent.
Per a la gent que conformem EUiA, amb independència del grau d’adhesió a Cuba, el seu poble i els seus governants, i que va des del respecte fins a l’afecte i la militància solidària i ideològica, la notícia reflecteix una situació real i de futur. Seguirem al costat d’aquest poble sobirà, respectant les seves decisions sense ingerències imperialistes ni trampes neoliberals. Si volguessin els qui s’anomenen demòcrates amics de Cuba, aquesta és una ocasió excel•lent per aixecar definitivament el bloqueig econòmic i comercial amb què els Estats Units han pretès ofegar la ciutadania cubana. Un bon moment per fer un gest com l’alliberament dels cinc patriotes cubans empresonats injustament a l’Imperi. Endavant! Esperem notícies i, en tot cas, aquí estem, com sempre, pa lo que sea. company i comandant Fidel: salut!
El Partit de l’Esquerra, Die Linke, ha obtingut uns importants resultats en les eleccions celebrades el mes de gener passat als parlaments de la Baixa Saxònia i Hesse, dos dels principals Estats alemanys, aconseguint per primera vegada representació parlamentària en un Estat de l’Alemanya Occidental.
Die Linke, format per la unió dels comunistes del PDS i del moviment WASG (escisió del Partit Socialdemòcrata, amb Oskar Lafontaine com a cap visible), ja havia superat les portes d’un parlament de l’Oest el maig del 2007, a la ciutat-Estat de Bremen, un mes abans del naixement oficial del Partit de l’Esquerra. Però, aleshores, les grans formacions van relativitzar l’abast d’aquest resultat realitzat en un Estat miner i en una terra d’esquerres.
El Die Linke aconsegueix el seu bitllet d’entrada als parlaments de dos grans Estats regionals de l’oest d’Alemanya, amb el 7,1% dels vots a les eleccions de la Baixa-Saxònia (nord del país), que comporta 11 diputats, mentre que a l’Estat de Hesse (centre-oest) aconsegueix el 5,1% de vots, amb 6 diputats. Contra qualsevol previsió, a la Baixa Saxònia, el Die Linke segueix de prop els Liberals (8,2%) i els Verds (8,0%), confirmant la seva tendència a l’alça als Estats de l’Oest d’Alemanya.
Els resultats de les eleccions del gener passat ratifiquen incontestablement la pujada del Partit de l’Esquerra, que amenaça amb transformar l’escenari polític. El pes del Die Linke a nivell federal molesta en la formació de coalicions governamentals de classe política entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), Partit Socialdemòcrata (SPD), Liberals (FDP) i Verds. Així, a Hesse, els sis escons del Die Linke priven tant el bloc CDU-FDP com el bloc SPD-Verds dels escons necessaris per constituir una majoria. Tot i que els socialdemòcrates han guanyat les eleccions, l’SPD ja va excloure, de moment, qualsevol aliança amb el Die Linke. A nivell nacional, el Die Linke tindrà més del 10% de la intenció de vot gràcies a un discurs enèrgic centrat en la justícia social i la lluita contra la pobresa.
Amb el seu vot al Die Linke, els treballadors i treballadores han volgut llançar una primera advertència per la situació política i social d’Alemanya. Atenció, la classe obrera alemanya es mou en una nova direcció.
Des de fa uns mesos, des de l’equip de l’Avant hem vingut promovent aquest lema. Ho hem fet perquè així és com entenem la nostra relació amb el periòdic i també la de les persones col•laboradores, subscriptores, de distribució... En definitiva, la de tota la gent que forma part del projecte de l’Avant. Un cop completada una primera etapa de reactivació del diari, ens sembla que és el moment de definir amb una mica més de precisió què volem ser i quin paper volem jugar en l’impuls i el reforçament del Partit dels Comunistes de Catalunya, i del projecte del Front d’Esquerres. Per aquesta raó, volem adquirir els següents compromisos amb les persones que ens llegeixen, sobre l’Avant que pretenem aconseguir.
1.- Un Avant transparent, honest, rigorós i científic. Que no faci trampes a l’hora d’abordar una qüestió, per espinosa que sigui.
2.- Un Avant útil. Que aporti elements per comprendre la realitat i per intervenir-hi. I que, a més d’ajudar en la pràctica quotidiana, també contribueixi a la renovació i la construcció del pensament emancipador.
3.- Un Avant obert al debat i al diàleg amb les altres esquerres, amb les organitzacions socials i amb el món intel•lectual. Un Avant que, precisament en tant que diari de Partit, del Partit dels Comunistes de Catalunya, ha d’estar protagonitzat i dirigit a tot allò que anomenem Front d’Esquerres.
4.- Un Avant col•lectiu, tant en la seva elaboració com en totes les tasques que el fan possible. Que tingui la capacitat d’arrossegar nous companys i companyes, de generar moviment. En el qual tothom sigui necessari, però ningú no sigui imprescindible.
5.- Un Avant solar. Que generi il•lusió. Que tingui en l’humor una de les seves armes principals. Un Avant que no sigui el de la bronca permanent, però sí un Avant cabrejat davant de les injustícies.
6.- Un Avant amb memòria. Que es construeix sobre la feina que han fet altres companys i companyes com ara Felipe Aranguren, Jordi Miralles i Adelina Escandell i els seus respectius equips. Que no es permeti donar lliçons a aquells que es van jugar la vida per aconseguir un règim de llibertats.
7.- Un Avant militant. Que es mulli. Que no tingui els debats en abstracte, sinó en confrontació permanent amb la realitat concreta.
Aquests són els nostres compromisos i, com a qualsevol compromís, se’ns podran exigir sempre que es consideri necessari.
Salut i Avant
Consell de Redacció de l’Avant
El passat dissabte 9 de febrer es va celebrar l’acte ‘Avant: una forma de compromís’. Davant de més d’un centenar de persones, Toni Barbarà, Mercè Civit i Manuel Delgado van destacar aspectes diversos d’aquest periòdic i van renovar-ne el seu compromís L’acte va servir com a espai de trobada de gent de diverses edats, de diversos àmbits i de diferents territoris, amb el nexe comú de l’Avant. Col•laboradors, subscriptors i distribuïdors van poder veure’s les cares i intercanviar opinions. Per la seva banda, l’equip de l’Avant va voler fer seu el lema de l’acte i va adquirir una sèrie de compromisos amb totes les persones que formen part del projecte de l’Avant. També es va voler evidenciar que la feina que està desenvolupant l’actual consell de redacció es fonamenta en la feina que molts altres companys i companyes han vingut desenvolupant fins ara, com per exemple l’Adelina Escandell, present a l’acte.
Els períodes electorals són moments d’intensificació de la lluita de classes. El conjunt de la societat es mobilitza i el debat polític es fa més present. Les forces polítiques que objectivament representen els interessos d’una minoria amb privilegis necessiten aconseguir el suport electoral de la majoria de la població. Per això, intenten situar el debat en un terreny que els sigui favorable, com ara l’identitari, o el de la por al diferent. Això, quan no neguen directament l’existència de dreta i esquerra, i asseguren que només hi ha bones o dolentes gestions d’unes regles del joc que vénen donades.
Per aquest motiu, una de les primeres tasques dels i les comunistes durant una campanya electoral consisteix a posar en primer pla els problemes i les reivindicacions més sentides dels treballadors i les treballadores. Cal situar el debat en les condicions del treball, en el cost de la vida, en els serveis públics de qualitat, qüestions davant de les quals a la dreta se li fa difícil amagar el seu caràcter de classe.
Si ens centrem ara en les properes eleccions generals, no és cap secret que en les últimes conteses l’esquerra transformadora ha patit els efectes del bipartidisme. Si hi afegim la substancial desmobilització social en comparació amb fa quatre anys, és evident que caldrà intensificar els esforços per aconseguir una representació parlamentària consistent de la coalició ICV-EUiA a Catalunya i d’Izquierda Unida a tot l’Estat. L’esquerra transformadora ha de demostrar que és realment l’esquerra útil i, per aconseguir-ho, val la pena tenir presents els següents elements.
En primer lloc, cal mantenir el caràcter àmpliament unitari, amb l’objectiu d’una Segona Transició a l’Estat espanyol. Segueix sent necessari minorar les classes més reaccionàries que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació i modernitzar en els àmbits econòmic, social i cultural les estructures de l’Estat. En aquest sentit, una ofensiva clara contra la corrupció col•locaria aquests sectors socials en pitjors condicions i contribuïria a la disminució d’aquella part de l’abstenció que prové de la desconfiança cap a la política.
En segon lloc, l’elaboració d’unes prioritats programàtiques realistes i aplicables és una bona notícia per donar concreció als objectius genèrics de desenvolupament dels drets socials i de transformació del model econòmic. Amb aquestes propostes, l’esquerra pot demostrar que, a més d’idees amb bones intencions, també té la capacitat de portar-les a la pràctica. Alhora, és una bona oportunitat per demostrar que, davant dels problemes que la immensa majoria de la població ha patit els darrers temps (augment de les hipoteques, precarietat i sinistralitat a la feina, serveis ferroviaris i energètics deficients), des de les forces progressistes no es mira cap a una altra banda, sinó que s’assumeix la responsabilitat de proposar solucions.
La tercera pota ineludible és l’esforç de mobilització. D’una banda, perquè un altre bon remei davant les creixents taxes d’abstenció és l’organització estable de la societat civil: el vot hauria de ser un acte més d’un exercici habitual i protagonista de la participació. D’altra banda, l’esquerra que vol ser útil a les classes populars, i que està penalitzada per l’actual llei electoral, no pot renunciar de cap manera a mobilitzar la seva àmplia base social potencial per contrarestar una correlació de forces parlamentària i mediàtica desfavorable. No fer-ho significa autocondemnar-se a haver de jugar sempre a la tria del mal menor.
Ara toca fer campanya i treballar perquè després del 9 de març hi hagi més comunistes i més esquerra plural al Senat i al Congrés dels Diputats.
Com és públic i notori, estem en campanya. Ara toca parlar d’eleccions. Sí? Com ja esteu imaginant, les rates (aquestes simbòliques mentides depredadores de cervells de què parlo cada mes) que ens deixen anar amb tan magna ocasió no només abunden, sinó que tenen volums inusuals, de veritables ratots. Vegem-ne un parell: “Jo ja no voto. Total, no serveix de res”; o, en el millor dels casos: “Jo votaré PSTAL, encara que no m’agradi gaire, perquè no surti PPQUAL, que encara m’agrada menys”. Aquesta darrera reflexió-acció s’anomena vot útil.
I toca doncs, també, una mínima anàlisi racional. En primer lloc, si després d’una profunda reflexió (tan legítima com voluminosa i fonda) la conclusió és no votar, estem davant del vot més inútil de tots. Tan inútil, que no hi ha, físicament, vot. Els més beneficiats, com tothom hauria de saber, en són els grans partits, i aquells que guanyen. Les dretes, gairebé sempre. Si ens instal•lem en les modernes aigües de la conjuntura bipartidista, o el vot contra l’altre, estarem practicant inevitablement el reduccionisme democràtic i la simplificació política més insegura i arriscada possible. Ni que ho digui l’útil Sabina, he-he, ha-ha.
Per contra, amics lectors i lectores, si opteu per un vot conseqüent, de programa, alternatiu, d’esquerres; si practiqueu allò que us deien que no serviria, podríeu estar fent possible un grup parlamentari de cinc, o deu, o vint, o quaranta diputats/des. Us imagineu el que podria arribar a fer, decidir, determinar un grup d’IU-ICV-EUiA d’aquestes dimensions? Doncs, ni més ni menys, podria condicionar, posar i treure govern, imposar polítiques d’esquerra, negociar amb força, fer respectar el seu programa i desenvolupar-lo com mai ha pogut fer... Podria fer política!
Aquest és un possible i veritable vot útil. Recullo, per acabar i amb el seu permís, una part de l’article publicat al bloc de la companya, camarada i sobretot amiga M. Àngels Martinez Castells:
En reparto del dinero, presupuestos generales y cheques familiares, no me vale Zapatero.
El voto útil es manía contra izquierdas plurales y asegura a los liberales el mando en la economía. La llama de Llamazares llamará más encendida si dejamos para otro día las reyertas singulares.
Rajoy, Acebes i Aznar se hunden en su ambición por meterse un colocón de derecha ‘impopular’. El bipartidismo caníbal se alimenta de esta suerte: votar para darle muerte le asegura larga vida.
Quan s’acosta un període electoral hi ha una atenció especial cap a les enquestes. Hi ha, com és lògic, una forta expectativa per preveure els resultats, per saber qui governarà els propers anys, quina capacitat d’incidència tindrà cada partit. Més enllà de la urgència i l’actualitat de les estimacions dels resultats, hi ha altres preguntes importants a fer-se davant d’un període electoral. Per exemple, qui vota i qui no vota. O millor, quines són les desigualtats en les eleccions. El vot és, sens dubte, la forma de participació política més rellevant en un sistema democràtic representatiu. Rellevant perquè condiciona la formació del govern i la composició d’algunes de les institucions públiques més centrals. I perquè és, alhora, la base de la legitimació del sistema: la sobirania popular es transmet a les elits polítiques per representació electoral.
Però també és rellevant perquè es considera la forma de participació més equitativa i igualitària. Equitativa, perquè tothom val el mateix –una persona un vot–, i igualitària, perquè tots els ciutadans tenen dret a participar-hi. Però, més enllà d’aquesta equitat i igualtat formals, no tots els sectors socials estan representats de la mateixa manera. I si el vot és una forma de participació desigual, el criteri de representació, la legitimitat democràtica i el principi d’igualtat se’n veuen afectats.
Al gràfic veiem algunes de les condicions socials que afavoreixen o desfavoreixen el fet d’anar a votar. Les dades estan extretes de l’enquesta postelectoral feta pel CIS després de les eleccions generals del 2004. Van ser unes eleccions especials –després dels atemptats de l’11M i de l’intent de desinformació del govern popular–, amb una alta participació (un 75,7%). Sectors que normalment no voten es van mobilitzar, i això fa que les desigualtats en la participació estiguin atenuades per l’excepcionalitat d’aquesta mobilització electoral. Els resultats que veiem a la imatge fan referència al comportament de cadascun dels grups socials analitzats en aquelles eleccions. En concret, reflecteixen la relació entre els actes d’anar a votar i d’abstenir-se de cada grup, respecte la mitjana total. D’aquesta manera, en el cas que un grup social participés igual que la mitjana de la població, no hi hauria relació entre pertànyer a aquest grup i anar a votar, i, per tant, el nostre indicador seria 0.
Veiem, però, que les dones hi van participar un 4% menys que la mitjana. Ser jove es revela com una de les característiques més influents a l’hora d’abstenir-se: hi van participar fins a un 40% menys. Pel que fa als aspectes socioeconòmics, la classe treballadora –seguint les categories de Golthorpe– va anar a votar fins a un 11% menys que la mitjana, i l’atur es mostra també com un gran desincentiu per participar a les eleccions. Probablement, aquestes dades no sorprenen: els sectors més desfavorits mostren una menor propensió a votar. No sorprenen, però ens haurien d’alertar. Ens estan dient que les eleccions, aquest mecanisme central de la democràcia, reflex de la igualtat política, és també un mecanisme de reproducció de desigualtats. Els grups socials que ja pateixen altres desigualtats són els que estan infrarrepresentats a través del vot : les dones, els joves, la classe treballadora i les persones que estan a l’atur, per no parlar de les persones immigrants, que ni tan sols tenen el dret de participar.
Aquest és un problema de representació democràtica, de legitimació del sistema i de desigualtat social. I acaba sent també un problema de resultats, de polítiques públiques, ja que cal fer sentir la veu d’aquests sectors socials perquè el sistema polític respongui. El vot no és l’única manera, però en segueix sent una de rellevant. I si els patrons socioeconòmics i culturals arrosseguen a la desigualtat determinats grups socials, cal lluitar també perquè això no es reprodueixi en l’àmbit de la representació i el poder polític.
La reforma del sistema electoral espanyol a partir del 9 de març serà una tasca difícil. Malgrat això, la seva modificació constitueix una reivindicació més que legitima, per la seva desproporcionalitat excessiva. L’autor apunta algunes idees per al seu eventual canvi
Reformar els sistemes electorals no és fàcil. No ho ha estat a Catalunya en els gairebé 28 anys que han transcorregut des de les primeres eleccions al Parlament, no ho és a les democràcies d’arreu del món, ni ho serà a Espanya a partir del 9 de març d’aquest any. Les reformes electorals són una rara avis en la realitat política mundial, i els casos d’Itàlia, el Japó i Nova Zelanda als anys noranta constitueixen més l’excepció que no pas la regla.
La rigidesa dels sistemes electorals es fonamenta, bàsicament, en dues raons. En primer lloc, les regles electorals solen estar contingudes en normes jurídiques que necessiten de majories qualificades per a la seva modificació. En alguns països, fins i tot, el sistema electoral queda recollit a la constitució, per la qual cosa la seva reforma resulta pràcticament impossible (en certa manera, aquest és el cas espanyol). No obstant això, existeix una segona raó de caire més polític que fa complicat reformar els sistemes electorals: aquestes regles són com el xèrif de Nottingham, que dóna més a qui ja té més (els partits majoritaris). Perquè una modificació de la llei electoral tiri endavant, necessita l’aprovació dels principals beneficiaris del seu funcionament. És com si els guanyadors d’un joc intentessin canviar les regles que els estan servint per fer-se amb la victòria. Estrany, oi?
Cal canviar el sistema electoral espanyol, i això bàsicament per la seva escassa correspondència entre el percentatge de vots obtinguts i els escons assolits per part dels diferents partits polítics. Malgrat ser un sistema teòricament proporcional, la baixa magnitud de la circumscripció fa que els seus efectes semblin els propis d’un sistema majoritari. Així, si observem 23 democràcies de l’OCDE, el sistema electoral espanyol és el setè menys proporcional, només superat per la majoria dels països amb sistemes electorals majoritaris (l’excepció són els Estats Units) i per Grècia. Els principals perjudicats per aquest estat de coses han estat, des del 1977, els tercers partits d’àmbit estatal. El Partit Comunista d’Espany i el Centre Democràtic i Social primer, i ara Izquierda Unida, han vist com obtenien molts menys escons dels que teòricament els haurien de correspondre en funció del percentatge de vots obtinguts.
Què cal fer davant d’aquest escenari? La reforma del sistema electoral que es plantegi hauria de partir de tres principis bàsics. En primer lloc, caldria dessacralitzar el sistema electoral actualment vigent a Espanya: la fórmula d’Hondt amb circumscripció provincial i barrera legal del 3% ni és l’únic ni, òbviament, és el millor dels mons possibles. En segon lloc, s’hauria d’emmarcar el debat sobre la reforma electoral en el context més ampli de dèficit de representativitat dels poders públics. Si les propostes que es formulin al respecte es veuen com les queixes interessades d’uns partits minoritaris freqüentment maltractats pel funcionament del sistema electoral vigent, serà molt difícil revestir-les del necessari vernís de legitimitat. Per últim, cal formular propostes serioses i que l’esquerra transformadora d’aquest país les prengui com a tals. Les normes que regulen l’assignació d’escons en un país constitueixen una pedra fonamental de l’edifici democràtic, i no sembla exagerat fer tots els possibles per reformar-les si se les creu injustes. La negociació de la investidura del proper president del govern pot ser un bon moment per fer-ho palès.
Avui, l’actitud de l’església és la mateixa que fa cinquanta anys. Però la seva realitat no és la mateixa, ni tampoc la realitat del nostre país
Una altra vegada l’esperpèntic soroll de les sotanes. Cal fer un profund exercici democràtic-espiritual per acceptar les declaracions i manifestacions de la cavernícola església espanyola.
Aquesta vegada ha estat el torn de la manera que tenen els ciutadans de relacionar-se afectivament. A aquesta relació l’anomenen família i l’encotillen, i hi donen un marcat to masclista, d’autoritarisme cap endins i servilisme cap al poder, i també de corretja de transmissió de les supersticions i valors que els permeten seguir alimentant-se de la sopa boba. Ells volen decidir, com feien antigament, amb qui anem al llit, quants fills tenim i fins i tot la posició en què hem de realitzar el coit. N’hi ha per a llogar-hi cadires.
Es podria pensar que estem als anys trenta, amb uns prelats bel•ligerants contra tot el que signifiqui progrés i llibertat. Es podria intentar buscar punts coincidents amb aquella època, però ens equivocaríem, i no perquè no n’hi hagi. L’actitud de l’església pot ser pràcticament la mateixa, però la realitat social del nostre país no ho és i, el que és més important, la mateixa realitat de l’església tampoc no és la mateixa.
El 2008 ens trobem amb una població de creients bastant més reduïda, i fins i tot amb una disminució aclaridora de les vocacions sacerdotals. Resultats: pocs feligresos i menys capellans. Lluny d’admetre errors propis, l’església espanyola s’acull com a un ferro roent a les manifestacions del papa-inquisidor realitzades a Ratisbona, en què anima el seu exèrcit a ocupar espais polítics mitjançant forces netament catòliques. Intervenir en política per defensar, també ells, el seu pa de cada dia.
No puc dir que em sorprenguin la barra i la hipocresia dels que es declaren demòcrates a l’hora de passar les seves nòmines a les arques de l’Estat, però que a l’ensems no accepten els principals preceptes democràtics, com ara la llibertat de creences, de decisió, d’orientació sexual i d’un llarg etcètera.
í que em sorprèn la resistència d’aquest govern socialista, que aplica la famosa tolerància amb una mà i amb l’altra no fa altra cosa que concedir prebendes econòmiques i, encara pitjor, segueix mantenint aquests filisteus com a formadors ideològics dels ciutadans mitjançant concerts educatius i culturals, permetent-los invertir els diners que a tots, sense exclusió, ens obliguen a donar-los, per invertir en mitjans de comunicació colpistes i en campanyes contra la democràcia i contra la llibertat. Ai, Mendizábal, com et trobo a faltar.
Buit entre construccions? Realització de valors ideològics? Un univers paral•lel o un concepte devaluat?
Què entenem avui per espai públic? Vet aquí un d’aquells conceptes que veiem utilitzar de forma creixent i que, a força de recurrents, acaben passant per naturals, escapolint-nos la seva gènesi i la seva funció ideològiques.
D’entrada, espai públic podria ser un instrument conceptual que permetés agrupar els diferents entorns oberts i accessibles sense excepció, en els quals es despleguen trobades i topades, lluites i desercions, troballes i pèrdues... Un immens ordit d’acords automàtics entre desconeguts o coneguts de vista, amuntegament de malentesos i atzars. Aquest espai només existeix com a resultat dels transcursos que no deixen de travessar-lo i agitar-lo i que, fent-ho, el doten de valor, tant pràctic com simbòlic.
Ara bé, per a l’urbanisme oficial, espai públic vol dir buit entre construccions que cal omplir de forma adequada als objectius de promotors i autoritats; comarca sobre la qual intervenir per tal que quedi garantida la bona fluïdesa entre punts, els usos adequats, els significats desitjables; un espai endreçat i ben pentinat que haurà de servir perquè les construccions-negoci o els edificis oficials vegin assegurada la previsibilitat del que passa al seu entorn. No en va la noció d’espai públic es va posar de moda entre els planificadors, sobretot a partir de les grans iniciatives de reconversió de centres urbans, com una manera de fer-los atractius per a l’especulació, el turisme i les demandes institucionals en matèria de legitimitat.
En aquest cas, l’espai públic passa a ser concebut com la realització d’un valor ideològic, lloc on es materialitzen categories abstractes com ara democràcia, ciutadania, civisme, consens; prosceni pel qual es desitjaria veure pul•lular una ordenada massa d’éssers lliures i iguals que l’utilitzen per anar i venir de treballar o per consumir o per passejar amablement, com si formessin part d’un colossal espot publicitari. En aquest territori, qualsevol presència indesitjable és ràpidament exorcitzada i correspon maltractar, expulsar o castigar qualsevol ésser humà que no sigui capaç de mostrar modals de classe mitja.
Aquest espai públic no té res a veure amb l’activitat infinita dels vianants, les apropiacions de vegades furtives, de vegades indegudes, de l’interminable de les societats; res a veure amb allò que abans hauríem anomenat, simplement, el carrer.
Aquest any se’n compleixen cent del naixement d’una escriptora l’obra de la qual va molt més enllà de La plaça del Diamant. El 2008 serà ple d’actes en memòria seva. Ara, tracem la imatge polièdrica de la seva vida interior
Tinc entre els meus dits l’extens programa de les activitats de l’any Rodoreda i no puc deixar de preguntar-me quina raó, obscura i pregona, és capaç de mobilitzar una societat tan materialista i tecnocràtica com la nostra –on la dedicació a les humanitats sembla una fal•lera retrògrada i ingènua d’uns quants il•luminats– per celebrar de manera fastuosa el centenari del naixement d’algú que va dedicar la seva vida a la literatura. Resulta sorprenent, però tanmateix és una constant en totes les cultures del nostre entorn. Encara tenim ben a prop, sense anar més lluny, el ressò del quart centenari de la publicació de l’obra magna de Cervantes.
Tal vegada hom pot respondre que, en el fons, no som tan prosaics. Que necessitem mantenir vives icones de referència que ens recordin qui som i d’on venim. O que, en realitat, el nostre patrimoni cultural ens interessa més que no diem. Perquè, deixant de banda interpretacions en clau crematística, m’agrada pensar que encara mantenim intacte un lligam sòlid amb el nostre passat, amb allò que conforma el nostre bagatge cultural i la nostra identitat com a poble.
Més enllà dels elogis
El cert és que l’octubre de 2008 farà cent anys que va néixer Mercè Rodoreda. Em perdonareu si no confegeixo un elogi a l’ús que, d’altra banda, ja tindrem oportunitat de trobar recreat recurrentment al llarg de l’any que acabem d’encetar. La biografia de l’escriptora és prou coneguda i les seves obres, d’un abast internacional sense precedents pel que fa a una literatura composta en una llengua minoritària, han tingut i tenen una projecció immensa.
Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del xx, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel•les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.
També podria referir-me a l’escriptora a l’exili. Seria molt interessant constatar com resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, va poder confegir anys a venir la més important novel•la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col•lectiu del drama. Tanmateix, no em ve de gust parlar de res d’això. No m’abelleix reproduir de nou allò que he estudiat sobre la Rodoreda al llarg de tota la vida. Vull consignar només el seu vessant enigmàtic, misteriós, que la va mantenir aïllada del món a desgrat de l’èxit i del reconeixement. Vull destacar la seva vida interior, lluminosa, intensa, reflectida en la seva mirada enlluernadora: la vida interior dels grans artistes. Vull recollir tan sols l’alè intangible, eteri, quasi màgic, que batega en l‘acte íntim i profund, incomparable, de llegir les seves paraules.
Anna Maria Villalonga Investigadora del departament de Literatura Catalana de la UB.
“L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre”. ‘Semblava de seda’ (1978)
Els últims segles hem deixat enrere diversos models de societat que, vistos des de l’actualitat, són extremadament perversos: la societat esclavista, la de castes, la feudal... El segle xx ha estat el segle de les dones, que, com ens recorda l’historiador Eric Hobsbawm, es van convertir en una força política i de transformació social extraordinària. També ha estat el segle en què altres grups han lluitat i han transformat la societat: els negres, els pobles colonitzats, els gais i les lesbianes... Tots aquests col•lectius tenien un objectiu comú: reivindicar i conquerir la llibertat de triar i decidir; és a dir, obtenir el dret a la llibertat personal i col•lectiva sense renunciar a la pròpia identitat.
Tots aquests grups i col•lectius han deconstruït i tornat a construir la seva identitat social i individual. El significat social de ser dona, per exemple, és extraordinàriament diferent ara que fa només unes poques dècades. Tanmateix, els homes no hem refet el nostre rol social: seguim actuant d’una manera semblant a com ho feien els nostres avis i besavis. Per això estem en crisi: el nostre paper actual grinyola. Molta gent parla de la crisi de la masculinitat: quin ha de ser el nostre paper en aquesta societat transformada? Els homes eren el centre
Fins ara, no ens hem qüestionat perquè érem el centre, el poder; eren els altres els qui havien de refer el seu paper social en funció d’una societat que girava al nostre voltant. Ara, aquesta visió ja no es pot mantenir. No podem perpetuar una societat androcèntrica, perquè és injusta i genera dolor. És el moment de qüestionar-se i de transformar-se. Per això, les associacions d’homes per la igualtat i per la diversitat són fonamentals. Per això AHIGE (Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere) és literalment imprescindible. El futur no es pot escriure si els homes no ens incorporem a la tasca per la igualtat entre dones i homes. La igualtat no és un tema de dones, sinó un tema de totes i tots. Els homes tenim l’obligació d’aportar una nova forma d’identitat masculina, actuant a l’exterior i canviant internament.
Amb aquesta missió neix AHIGE-Catalunya, una associació que busca que els homes assoleixin la revolució interior que tenen pendent. Perquè, com afirma Òscar Guasch , “la revolució dels homes ha de ser una revolució íntima que tingui conseqüències polítiques i socials”. Per ajudar a aquest doble vessant interior i social, les associacions d’homes són fonamentals: hem de generar espais de recolliment i de reflexió, donar la cara, treballar, reflexionar, col•laborar i potenciar un nou món on els homes tinguem un paper socialment més útil i més igualitari. www.ahige.org
Daniel Gabarró Membre d’AHIGE-Catalunya; mestre i professor universitari.
De les múltiples arrels de la planta de la qual em nodreixo, és pràcticament impossible distingir-ne la principal. Però si hagués de decidir-me per alguna, crec que no dubtaria a escollir-ne dues. En la vida literària, Julio Cortázar, i en la política, el Manifest comunista. I, malgrat la decisió, el dubte, en el fons, persistiria.
Aquest mes de febrer fa 24 anys que el gegant Cortázar ens va deixar i vull recordar-lo en les paraules dels seus amics cubans. Els últims temps va compartir amb la seva companya Carol Dunlop dos amors: Cuba i Nicaràgua. Era el Cortázar més compromès. Al Libro de Manuel ja havia escrit: “La historia es una increíble cantidad de manotazos por todos lados, algunos agarran la manija y otros se quedan con los dedos en el aire, pero cuando sumás todo, por ahí se da la Revolución Francesa o el Moncada”. ç
Miguel Barnet escriu: “Conocí a Cortázar, desde luego, en La Habana. Entonces yo escribía poemas y estaba terminando Biografía de un cimarrón. Hace años que somos muy amigos. Ya no sé si quiero más al Cortázar hombre que al escritor. El Cortázar amigo es una fiesta de los encantamientos, un baúl de sueños, un lago manso y cálido... Me imagino a Julio como a un gato gigante y felpudo tocando un saxo amarillo desde una cúspide visible y hechizada”.
Basilia Papastamatíu, nascuda a Buenos Aires, viu des del 1969 a l’Havana: “(...) ¿Somos una inmensa muchedumbre despertando / de la / catàstrofe? / lanzados ebrios de pasado con rabia para / destruir y abrir de / par en par llenos de palomas de pólvora / (por el amor del hombre por una tierra sin lobos) / mientras desde el alba nace / en la profunda selva / entre los cañadones / en la sombra verde / desde el perfecto instante / (la verdadera cara de los ángeles) / escucha amor el ruído de la calle el ritmo de la / noche / lo imposible se hace posible / en cada esquina bajo cada puente / nace / (se dibuja) / una estrellita”. Roberto Fernández Retamar, l’històric, el poeta viu més important de Cuba: “El pueblo héroe que amaste / Como se ama a una mujer que es un pueblo / Tendrá a su lado el mundo, / y no dejaremos que le claven las manos y los pies, / muerto del alma, hermano queridísimo, / a nuestra Nicaragua tan violentamente dulce / Como vos”.
Luis Rogelio Nogueras (Wichy), el més iconoclasta, acaba: “(cuídate mucho ¿sí?)”. Miquel Àngel Sòria
Un fet al qual no es fa referència sovint i que ha suposat una revolució en els mètodes productius industrials és el naixement i la posterior evolució de la computació. Aquesta disciplina es defineix com l’estudi sistemàtic dels processos de transformació d’informació: teoria, anàlisi, disseny, implementació i aplicació. La qüestió subjacent en computació és: què pot ser eficientment automatitzat?
Els orígens d’aquesta disciplina els trobem en alguns destacats pensadors de l’Edat Mitjana. Ramon Llull va concebre una màquina, que va anomenr Ars generalis ultima, que tenia com a objectiu afirmar o refutar la veracitat d’un postulat a través d’un sistema d’engranatges i palanques. Destacats pensadors del segle xvii com ara Leibniz o Pascal van reprendre els plantejaments de Llull i van arribar a concebre màquines capaces d’efectuar operacions aritmètiques. De tota manera, la computació era encara una distracció acadèmica sense incidència en la societat.
No és fins al segle xx que l’ús de la computació es va generalitzar. L’alemany K. Zuse va fer un pas de gegant i el 1941 va presentar el Z3, el primer computador programable que s’ha construït mai. Aquesta màquina va ser utilitzada per automatitzar la gran quantitat de càlculs que es feien per dissenyar nous avions per a la Lutwaffe, la força aèria nazi. Els aliats van fer un gran esforç per obtenir una màquina similar i el 1944 els Estats Units (EUA) aconseguien desenvolupar-ne una amb les mateixes prestacions que el Z3, però, mentre aquest funcionava amb dispositius mecànics, la nova màquina ho feia amb enginys electrònics. Aquí és on comença la història moderna de la computació.
Acabada la segona guerra mundial, la situació geopolítica va portar al període conegut com a Guerra freda. En aquest context, la investigació en computació va esdevenir cada cop més important. Els EUA van desenvolupar infrastructures de supercomputació per tal de processar dades provinents dels radars i d’altres dispositius d’espionatge. El bàndol soviètic va aconseguir obtenir màquines amb unes prestacions similars a les dels seus rivals nord-americans.
Fins aquest moment, la utilització de la computació havia quedat restringida a projectes militars de gran envergadura, però encara estava fora de la majoria dels processos productius. Durant el tercer terç del segle xx van confluir factors que van donar lloc a una autèntica revolució: d'una banda, la invenció d’un petit dispositiu electrònic, el transistor, i la posterior evolució de la microelectrònica van obrir un nou univers de possibilitats tecnològiques. D’altra banda, l’evolució econòmica en el bloc capitalista, el continu increment d’activitat empresarial i les noves formes d’organització del treball i de la direcció d’empreses van portar a un salt qualitatiu en la complexitat de les operacions que les empreses realitzaven.
En l’actualitat, la generalització i estabilització del capitalisme financer ha portat encara a més necessitat de càlcul per part de les grans firmes internacionals. Actualment, dels 500 supercomputadors més ràpids del món, uns 300 estan instal•lats a les dependències de grans corporacions, majoritàriament bancs i empreses energètiques. La voracitat del capitalisme financer és tan gran que fins i tot exhaurirà en un futur proper la capacitat de la microelectrònica; és a dir, ja no es podran col•locar més transistors per nanòmetre (nm) quadrat perquè la inducció magnètica generada pels corrents elèctrics serà massa important.
Actualment, s’ha aconseguit construir circuits electrònics de 32 nm de diàmetre (el diàmetre d’un àtom és de l’ordre de 0.1 nm). La recerca en aquest sector es concentra, en aquest moment, a desenvolupar processadors amb diverses unitats de càlcul, més que en fer aquestes unitats més ràpides, ja que, com hem dit, aviat no se’n podrà augmentar la velocitat per l’exhauriment de la microelectrònica.
El de l’automòbil és un dels sectors estratègics de l’aparell productiu. Un motor econòmic que es mou per cicles vinculats a l’evolució general i internacional de l’economia. Les multinacionals constructores aprofiten aquests cicles per dur a terme autèntiques reestructuracions o, en terminologia patronal, per desenvolupar ‘reenginyeries’ de tot l’entramat productiu de l’empresa principal i de les empreses auxiliars i de components
Aquestes reenginyeries, decidides per videoconferència a milers de quilòmetres del centre de treball afectat, generalment estan directament entroncades amb gammes de productes que generen un més gran marge brut. Es tracta de processos que mai no són inofensius; sempre tenen conseqüències negatives per a les treballadores i els treballadors, ja que la seva principal eina és l’abaratiment dels costos laborals, amb efectes directes sobre l’ocupació i els salaris.
No obstant, fruit de la incessant recerca de nous elements d’abaratiment de costos laborals per part de les multinacionals del sector, els últims temps aquests processos tenen elements novedosos. En primer lloc, es tracta de companyies fabricants amb una situació productiva, econòmica i tecnològica sanejada, fins i tot amb importants taxes de beneficis; per tant, no tenen lloc en cicles de crisi, a conseqüència de pèrdues.
S’hi introdueixen nous mètodes, el dumping social i la deslocalització, però no només com a fenomen transnacional, sinó també dintre del mateix Estat, comunitat autònoma i fins i tot municipis diferents de la mateixa província.
No es tenen en compte variables com ara alts nivells de qualitat, elevats índexs de productivitat i mecanismes importants de flexibilitat que garanteixin l’estabilitat del sistema productiu, ni l’existència de mà d’obra amb un alt grau d’especialització en el producte. Variables que abans garantien la viabilitat futura del projecte industrial.
En el cas d’algunes cases matriu, es procedeix a l’operació oposada a l’outsourcing desenvolupat a mitjan anys 90, reintroduint en les seves instal•lacions les operacions inicialment externalitzades, si bé mitjançant plantilles corresponents a empreses auxiliars.
A Catalunya hi ha dos importants fabricants de turismes, Seat i Nissan, que desenvolupen gammes de productes diferents. Nissan està vinculada a un sector de major valor afegit: el del vehicle tot-terreny. Seat, en canvi, es troba en una cruïlla dins del grup VW, que manté la indefinició sobre el segment de mercat que s’inclou en el grup: la gamma baixa, representada per Sköda, o la gamma alta, que simbolitza Audi (amb més valor afegit). En aquest context, i vinculat al model PQ-25, Seat està intentant superar aquesta indefinició executant els últims anys una nefasta política de compres que està afectant especialment el sector de components.
Núria Lozano Montoya Responsable de Món del Treball d'EUiA
La xacra dels tancaments i les deslocalitzacions
La situació del sector català de components és greu. Actualment representa el 34% del volum total a Espanya, i ha sofert una reducció del 6,3% des de l’any 2000 (3.500 treballadors i treballadores menys afiliats a la Seguretat Social).
La política de compres que les constructores Nissan i Seat han vingut aplicant els últims anys, junt amb les deficiències organitzatives i de direcció de les multinacionals, està provocant una cadena de tancaments i deslocalitzacions de les empreses del seu entorn que ocasiona un clima social d’incertesa davant l’evolució futura d’aquesta indústria a Catalunya: Seat, Nissan, Copo, GDX, Eaton, Frape, Emsa, Mercedes, Symso, Tecnoconfort i Valeo són només algunes de les empreses que els últims temps han passat per situacions de reestructuració i, en alguns casos, han sofert tancament, amb la consegüent destrucció de llocs de treball.
S’estén la implantació d’una política d’abaratiment de salaris, individualització de les relacions laborals i marginació de la representació col•lectiva dels treballadors, que atempta greument contra els drets dels treballadors i les treballadores, i posa en greu perill la supervivència del teixit productiu a Catalunya.
Per tant, davant de la fortalesa de l’estratègia patronal, és imprescindible un reequilibrament de les forces, potenciant més que mai la unitat de tots els treballadors i treballadores, la unitat sindical. Cal anar més enllà d’una actitud expectant davant d’unes agressions i tancaments empresa per empresa, estenent la resposta solidària a tot el sector de l’automòbil i de components.
Cal rearmar ideològicament els treballadors i les treballadores per poder afrontar amb més garanties els efectes perniciosos de la globalització neoliberal.
Les formacions de l’esquerra transformadora hem de configurar un front com més ampli millor, que permeti desenvolupar i dur a la pràctica, implicant les institucions, una política industrial que faci possible una ocupació industrial estable i de qualitat, i un teixit industrial sòlid.
Mercedes Benz: especula, que fem tard
El 5 d’octubre passat, Mercedes Benz comunicava als 420 treballadors de la fàbrica del barri de Sant Andreu de Barcelona el tancament de la planta i la recol•locació de 258 treballadors en la nova societat a risc compartit amb Estampaciones Sabadell, a Esparreguera. A la resta se’ls oferia la possibilitat d’incorporar-se a les plantilles d’altres fàbriques o la jubilació anticipada. A l’inici d’una vaga indefinida es van sumar les denúncies de Comissions Obreres i UGT que la decisió de l’empresa no responia a raons industrials, sinó a una operació d’especulació urbanística per obtenir importants plusvàlues de les instal•lacions de Sant Andreu, ubicades en una zona de gran puixança urbanística, que els últims anys ha viscut una forta activitat de promoció immobiliària per a habitatge. Fonts del sector immobiliari estimen que el grup alemany podria obtenir 400 milions d’euros pels 96.000 metres quadrats que la factoria ocupa a la Ciutat Comtal.
La sospita era tan forta, que els grups PSC, ERC i ICV-EUiA van presentar una proposta de resolució al Parlament que emplaça el govern català a no permetre que es requalifiquin els terrenys que ocupa Mercedes. La intenció era, segons declaracions efectuades a Efe, que “l’empresa no efectuï cap procés de realització d’aquests actius immobiliaris, sinó que [en cas de produir-se la venda] els ingressos es destinin completament al finançament d’un projecte industrial propi que permeti mantenir el nivell d’ocupació industrial pactat amb la representació dels treballadors”. L’any 2007 arribava als últims dies amb la planta de Sant Andreu tancada i barrada. Ara toca esperar i veure si les sospites eren justificades.
Algú s’ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l’augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d’altres com els carburants, l’habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles
Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d’entregar un article a la redacció de l’Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.
Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l’alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.
Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l’Estat. No cal que parlem de la qualitat d’aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.
El 15 de gener es va fer pública la compra d’un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d’una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s’ha de dedicar a pagar l’habitatge.
Què guanyen els altres?
Vull recordar una dada esgarrifosa: els ingressos mitjans dels consellers executius de les empreses de 253.000 euros l’any, per la meravellosa i cansada feina d’assistir a vuit o nou reunions l’any del seu consell d’administració, quan el 25% dels assalariats no arriben a 12.000 euros l’any.
Seguim amb el que guanyen els gestors del capitalisme. Segons un informe de la Fundació Sindical d’Estudis de Comissions Obreres, “les retribucions dels alts executius de les grans empreses equivaldrien a 45 vegades el sou mig.” I conclou dient: “La quantitat absorbida per la cúpula de les empreses cotitzades és d’uns 800 milions d’euros, dels quals gairebé 700 van a parar als consellers i directius amb tasques executives”.
Desmitifiquem, siusplau
No es tracta de fer emprenyar (o sí) els lectors. El que es pretén és desmitificar actituds i discursos oficials. Ja n’hi ha prou que els mitjans de comunicació oficials, públics i privats parlin dels sous miserables sense parlar dels que s’estan enriquint durant aquest període i, sobretot, sense donar sortides. Ja n’hi ha prou de la demagògia barata del consum sa i responsable, d’aconsellar-nos menjar sa i fresc i trobar-nos al mercat el rap a 34 euros el quilo, el lluç entre 15 i 20 euros, i l’enciam a 1,50 euros la peça. Algun d’aquest savis economistes, algun ministre d’aquests que demanen “moderació salarial i responsabilitat”, té autoritat moral per fer-ho? És que ells tiren de congelats, de pollastres de granja i de pizzes precuinades? Aviat tindrem eleccions generals. Els defensors del neoliberalisme, en les seves versions nacionalistes, tant espanyola com catalana, aviat es posen d’acord quan es parla de distribuir, millor dit, de no distribuir riquesa; la socialdemocràcia cagadubtes, que no sap si es deu als mecanismes de poder o a les seves bases socials, farà propostes molt semblants. Quina diferència hi ha, doncs, entre Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Aquells que ens parlen de moderació salarial, aquells que rebaixen impostos als rics, que no segueixin per aquest camí. Utilitzant una expressió popular del País Valencià: que vagin a fer la mà. I mentrestant, els treballadors, des del sindicat, hem de lluitar per una millora salarial en funció de les nostres necessitats. És la nostra supervivència, o l’enriquiment dels de sempre
Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) expressava a mitjans del mes passat, a través del seu gabinet de premsa, la seva postura davant del conflicte que des del desembre passat l’enfronta amb els treballadors d’autobusos. Les qüestions plantejades eren dues: per què TMB no vol aplicar el Reial Decret 902/2007 sobre descansos en el Transport per la Seguretat, tal com demanen els treballadors d'autobusos? En segon terme, es valoraven les possibilitats reals d’arribar a un acord amb els treballadors
“D’entrada, hem d’aclarir que TMB sí que està d’acord a aplicar el decret 902/2007, que tracta de les pauses dins la jornada laboral dels conductors (no diu res sobre més dies de descans ni reducció de còmputs anuals d’hores ni d’increments del salari/hora), i que remet en diverses ocasions als convenis d’empresa o de sector. I el conveni de TMB 2005-2008 és vigent fins al 31 de desembre”.
Evitar mobilitzacions
“El que planteja la direcció des de fa dos mesos és una negociació perquè s’apliqui el decret sense perjudicar els conductors i amb els mínims trastorns en l’organització del treball. Aquesta negociació no s’ha pogut fer fins ara perquè dos sindicats, dels cinc que formen el comitè d’empresa, han preferit la mobilització (primer cinc hores de vaga, després set dies) abans que entrar a discutir el tema de fons adduït com a motiu de la convocatòria”.
“L’empresa ofereix també converses sobre els sistemes de descansos previstos al conveni vigent, un any abans que n’expiri la vigència. I cal subratllar que un dels sistemes de descansos, d’elecció voluntària, ja permet als conductors fer una mitjana d’1,9 dies de descans a la setmana, vacances a banda”.
Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa de TMB Autobusos i delegat de CGT
Quina es la plataforma reivindicativa de la vaga?
Reclamar un nou sistema de descansos que ens permeti descansar cada setmana dos dies, de dilluns a diumenge. També exigim l’aplicació del nou Reial Decret (RD) 902/2007, de l’aplicació del qual podrien sortir part dels dies de descans que reclamem. L’aplicació de l’RD en autobusos significaria una reducció real de la jornada, en eliminar el temps de presència que fins ara estem obligats a fer per conveni. Amb l’RD també hauríem de descansar 30 minuts cada dia, cosa que actualment no fem, perquè la majoria de conductors i conductores treballem jornades de quasi vuit hores seguides.
Quin balanç fas de les mobilitzacions?
El balanç és positiu, perquè, malgrat l’actitud dels sindicats que no respecten l’assemblea, i malgrat les traves que han posat la direcció de TMB i la policia, l’aturada ha estat un èxit, tant pel seguiment de la vaga com per la participació de la plantilla en assemblees i manifestacions. S’ha aconseguit apropar la presa de decisions als afectats i els sindicats més combatius han augmentat considerablement el seu prestigi entre la plantilla. Avui es pot dir que la unitat dels conductors i conductores és molt més ferma que quan van començar les mobilitzacions, independentment del sindicat a què pertanyi cada company.
Quina ha estat la reacció de TMB? Creus que estan disposats a negociar?
La reacció de TMB ha estat bloquejar qualsevol mena d’acord, perquè no vol negociar amb CGT. Qualsevol acord que es firmés amb nosaltres i Actub tiraria per terra el sindicalisme-comparsa que regna en les relacions laborals de TMB, i això no interessa a la nostra direcció, per la qual cosa la lluita seguirà fins que trenquem aquesta barrera. Estem segurs que, al final, TMB haurà de negociar, ho vulgui o no. Malgrat els expedients oberts, malgrat les pallisses i detencions que hem patit per part de la policia, i malgrat les amenaces d’acomiadament, la plantilla es manté en les seves reivindicacions.
El company apallissat per la policia, que va passar una nit a la comissaria de Les Corts i que posteriorment va ser posat a disposició judicial amb càrrecs, es diu Teodoro Cantera Cuesta i és fill del dirigent del PSUC de Badia dels anys 70 Teodoro Cantera.
