Els últims 50 anys del moviment sindical veneçolàJulián Sesé/CaracasEra l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions.
Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera.
És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.
L’aturada del 2001
He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arribada d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions.
La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades.
La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg.
Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”.
http://julius-venezuela.blogspot.com
Etiquetes de comentaris: Internacional, Memòria Històrica, Veneçuela
