Avís important

L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.

Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.


Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació.

Mireia Mora/Sandro Maccarrone

“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu.

Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle xx a l’Amèrica Llatina.

Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari.

Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007).

Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament.

La redacció discrepa
Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació inicial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial.
Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che.

Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística.

Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.


Algunes perles de l’editorial
Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”.

L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article).
L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous.

No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.

Etiquetes de comentaris: , , ,


http://bp2.blogger.com/_7P5u5uY15-k/R1NhD4su6vI/AAAAAAAAAHg/R3gTosXpk3U/s1600-R/elpais.jpg