El paleoantropòleg Josep Gibert Clos, descobridor de l’Home d’Orce, va morir a Barcelona el 8 d’octubre a causa d’un càncer limfàtic. Tenia 66 anys, era doctor en geologia i investigador de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, a més de catedràtic de ciències naturals dels instituts d’Egara i Montcada des del 1983. Un any abans, Gibert havia trobat un fragment de crani d’homínid a Orce (Granada), i va ser en aquesta població on, respectant els seus desitjos, es van escampar les seves cendres.
Gibert era militant del Partit dels i les Comunistes de Catalunya, i n’havia format part de la direcció. Mentre la seva desaparició serveix per reivindicar la seva trajectòria professional, cal recordar que les excavacions a Orce estan aturades, ja que la conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia no autoritzava els treballs. De fet, Gibert i la Junta mantenien un procediment judicial obert, perquè la conselleria l’acusava d’haver excavat presuntament sense permís. Ara, el municipi d’Orce ha ofert al fill del paleontòleg la continuació de la tasca, alhora que ha expressat el seu malestar per l’actuació de la Junta. En l’acte de comiat del científic, l’alcalde de la població Granadina va destacar la constància de Gibert, com a “lluitador”, i va remarcar la passió que sentia per la seva feina “malgrat les traves burocràtiques i administratives” amb què va haver de batallar els últims anys.
Les línies següents són una prova de la passió que Gibert sentia per la seva feina, i formen part d’un discurs pronunciat l’any 2000 davant d’un grup d’estudiants de geologia.
La geologia és una professió molt vocacional, o almenys ho és per a mi. Això ha de proporcionar una satisfacció complementària que ens permeti un plus de felicitat exercint la nostra feina. Cada vegada és més difícil triar la feina més satisfactòria, la que realment ens agrada, i exercir-la amb llibertat, sense pressions. La vida del geòleg, molt vinculada al camp, permet estar en contacte amb la natura, viatjar, allunyar-se dels caps i gaudir de capvespres agradables i tertúlies científiques davant d’una bona taula. Els meus millors moments els he passat treballant al camp, descobrint nous jaciments paleontològics a les depressions terciàries d’Espanya.
Les noves lleis econòmiques exigeixen la màxima rendibilitat amb el mínim temps i gran qualitat, la qual cosa és una utopia, i incompatible amb la capacitat creadora vinculada a tota professió que exigeixi un raonament científic. Cal anteposar el rigor i la qualitat a les urgències i exigències, i això crea situacions complexes i de tensió. Una feina ben feta és satisfactòria. Una obra ben feta és la culminació d’una vida, una cosa molt difícil d’aconseguir i que la societat en què vivim gairebé no valora. La feina de geòleg, com la de tot científic, ha de ser meticulosa. Les dades de camp ben preses, segons les exigències dels objectius, o les síntesis finals, meditades i raonades.
La competitivitat és un altre element agressiu. Ser competitiu i ambiciós sembla natural, però sempre que es respectin les més elementals normes ètiques. En l’actualitat es prima la competitivitat per damunt d’altres valors, la qual cosa, en ocasions, obliga a actuacions indecoroses com ara copiar articles, esquemes, columnes i altres dades, robant dades de col·legues. És cert que aquests fets lamentables succeeixen, i d’altres de pitjors. No obstant això, he percebut un més gran companyerisme entre geòlegs que en altres professions; potser és pel contacte amb la natura, que ha de proporcionar més sensibilitat i sentit de la responsabilitat.
Els joves geòlegs han de potenciar en el futur alguns valors essencials, com ara la passió pel coneixement, el respecte a la natura i el rigor del mètode científic. Això facilitarà compaginar la feina i la felicitat.Etiquetes de comentaris: Ciència. Materialisme
