La memoria sectària

Xavier Domènech/historiador

Quan aquestes paraules surtin de la impremta, el més gran acte de rememoració i vindicació de la memòria històrica viscut els darrers anys haurà consumat ja el seu propòsit. Podríem pensar que haurà vingut de la mà de l’aprovació de la Llei del Memorial Democràtic pel Parlament de Catalunya, o de la Llei de Memòria Històrica que ha de ser referendada per les Corts Espanyoles. No semblaria estrany que fos així, tot i que també és probable que quan aquestes línies vegin la llum cap de les dues coses hagi passat encara.

La polèmica que han suscitat totes dues iniciatives vers la construcció d’una memòria dels més, d’una memòria democràtica que, cal no oblidar, no es construeix només des de l’agregació d’un victimari sense atributs del passat, podria indicar-nos que en la seva coronació estem assistint a un acte sense precedents. No en va, en el mateix sentit, ambdues iniciatives han despertat debats apassionats, on s’han creuat acusacions de sectarisme; no en va tampoc aquestes iniciatives han obert el seu camp fins a incloure tant la memòria dels vençuts com la de part dels vencedors. A voltes, en detriment d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra, que ha d’extreure la memòria de la república de la de la guerra a què va ser condemnada pels colpistes i tots aquells que els van donar suport; d’una memòria que havia d’anar més enllà de la guerra per incloure en la genètica de la memòria democràtica d’aquest país el valor històric real de la resistència i el desafiament que va suposar l’antifranquisme.

I amb això, amb tot això, el cert és que l’acte més gran de recuperació de la memòria històrica d’aquest país s’haurà viscut a Roma, sense despertar gairebé cap protesta dels que han estat omplerts d’invectives per part de molts que ara recolzaran aquest acte. Allà, mig miler de màrtirs de la persecució religiosa de la guerra (seria més adequat parlar de persecució al catolicisme romà: no hi ha noticia de protestants ni jueus perseguits durant aquells anys) i la República (se n’han cercat dos del 34 per deixar ben clar que no va ser el mateix cop d’estat el que va desfermar la persecució de religiosos, sinó que el mal era ja previ), seran beatificats. No és el primer acte d’aquest procés: fins avui se n’han beatificat un miler, dels quals onze han estat elevats a la santedat, i s’espera poder arribar fins als 10.000. Tanmateix, com diu la mateixa Conferència Episcopal sobre aquest acte del 28 d’octubre, on esperen concentrar un milió de persones, “mai s’havia beatificat tants servents de Déu en una sola cerimònia, la més nombrosa de tota la història”.

Haurem de convenir, en tot cas, que en aquells pocs anys mai la presència de Déu va ser més omnipresent, ja que no es coneix cap altra guerra del segle XX al món amb aquest nombre de màrtirs; haurem de convenir també que aquells que han criticat els processos de recuperació de la memòria democràtica per estar guiats “per una mentalitat selectiva que obre velles ferides de la Guerra Civil i revifa sentiments que semblaven superats” semblen prou preocupats a oposar la seva pròpia memòria al fet que el franquisme va ser beneït com a croada per la mateixa església: una església que, com a institució, mai va militar en la defensa de la democràcia.

Haurem de convenir també, finalment, que aquelles paraules que sonaven fortes en boca de l’historiador Julián Casanova no estaven mancades de raó: “Va morir el Caudillo, va desaparèixer la dictadura i la nova democràcia va donar a l’església un tracte exquisit (...). L’església pot seguir beatificant els seus màrtirs de la Croada. Les veus del passat sempre li recordaran que, a més de màrtir, també va ser botxí. L’església catòlica espanyola ja va passar factura als rojos i vençuts, i va consumar una llarga i cruel revenja. Per a ella no hi ha res d’exemplar en el passat. Tot i que sempre els queden els seus màrtirs”.

Paraules fortes i, potser discutibles, però no mancades de raons. Tanmateix no passa res, s’acceptaran de nou totes les crítiques que vinguin de la dreta en el procés d’articulació d’una memòria històrica sectària.

Etiquetes de comentaris: Memòria Històrica