Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text

Marisa Fernández Gálvez

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.

La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.

Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.

El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.

La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.

Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.

La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Drets Socials, Feminisme, Igualtat