La interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és un tema relativament recent en la política espanyola. El 1985 s’aprovava una llei que la despenalitzava en tres supòsits concrets. Amb més de vint anys de distància, cal preguntar-se si la llei cobreix totes les eventualitats d’aquesta circumstància
Fent una mica d’història, no hem d’anar gaire lluny a buscar el moment en què es va començar a parlar al Congrés estatal de l’avortament. No va ser fins el 1983, quan es va fer una reforma urgent del Codi Penal, i fins al 1985 no se’n va aprovar la reforma de l’article 417 bis, que, de manera resumida, exposa el següent: “No es penarà l’avortament fet per un metge o sota la seva direcció en un centre sanitari públic o privat acreditat i amb consentiment de la dona en les següents circumstàncies: 1) Per evitar un perill greu per a la vida o la salut física o psíquica de la dona, i certificat per un metge. En cas d’urgència per risc vital per a la dona, es podrà fer sense consentiment i sense certificat mèdic. 2) Si l’embaràs és conseqüència de la violació, fet previst a l’article 429, sempre i quan es faci abans de les 12 primeres setmanes de gestació i s’hagi denunciat l’agressió. 3) Que es presumeixi que el fetus naixerà amb malformacions físiques o psíquiques, sempre que es faci abans de les 22 primeres setmanes.
L’article continua dient que en els casos que preveu el punt anterior, la dona que se sotmeti a un avortament “no serà penada, encara que la pràctica de l’avortament no es faci en centres públics o privats acreditats o no s’hagin presentat els certificats mèdics exigits.”
Propostes descartades
El 1996 es van presentar diverses propostes de modificació de la llei orgànica, però no se’n va aprovar cap; entre elles n’hi havia una del grup parlamentari IU-ICV que contenia 15 articles i que era molt més progressista i específica que l’existent. Entre altres coses, la proposta de modificació incloïa la garantia del dret a l’IVE a totes les dones, així com la informació i l’accés per a homes i dones a la pràctica de la contracepció dintre de la xarxa sanitària pública.
Segons la mateixa proposta, l’avortament es podria practicar fins a les 16 primeres setmanes de gestació amb sol•licitud voluntària i per escrit de la dona, que té dret a rebre informació de les circumstàncies sanitàries, i dels drets i ajudes a què pot accedir i de la relació de centres.
Els centres d’assistència i d’assessorament no podrien assumir la funció d’autoritzar o denegar la pràctica avortiva, que es duria a terme amb tanta celeritat com fos possible. L’IVE es podria practicar fins a les 22 setmanes en el cas que es preveiés que el fetus pogués nèixer amb malformacions físiques o psíquiques, fet que haurien de certificar dos metges. En la mateixa línia, l’IVE es podria realitzar en qualsevol moment de l’embaràs si aquest comportés perill per a la vida de la dona; com en el cas anterior, dos metges haurien de certificar aquesta circumstància.
Obligacions de Sanitat
La proposta d’IU-ICV preveia que els centres autoritzats haurien de ser públics i amb metge obstetra-ginecòleg, amb personal d’infermeria i auxiliar necessari, i amb instal•lacions i material adequats; els centres privats haurien de complir les mateixes condicions i ser sotmesos a inspeccions periòdiques.
El personal sanitari podria fer la reserva de no participació en les IVE; aquest fet quedaria registrat, de manera que la negativa fos extensiva a qualsevol altre centre sanitari. Quant a la raó de consciència i l’objecció, quedarien descartades.
Per últim, les autoritats sanitàries garantirien servei d’atenció a l’IVE en tota la xarxa sanitària pública, i prestarien especial atenció a la intimitat de les dones i a la formació i investigació pertinent del personal sanitari.
Comissió de la dona Etiquetes de comentaris: Dona, Feminisme
