A Catalunya, les caixes són més importants en volum i implantació que els bancs. La seva especificitat, però, els fa difícil operar a nivell internacional
La burgesia catalana no va ser capaç de consolidar el sistema financer normalitzat que necessita tota burgesia nacional. Els bancs catalans, com el de Sabadell de Josep Oliu, continuen sent bancs menors al panorama espanyol, petits en comparació a la proporció de riquesa generada a Catalunya. L’oligarquia financera basca ha jugat el paper de banquera de la Cort i l’oligarquia terratinent.
Un fet significatiu va ser la fallida, el 1920, del Banc de Barcelona de Manuel Girona, on es va veure involucrada la flor i nata de la burgesia. També el cas de Banca Catalana ha d’estar en una memòria del trist paper dels bancs catalans.
Sortides financeres
Com a conseqüència, s’han desenvolupat instruments financers sota la forma de caixes, que, a Catalunya, són més importants en volum i implantació que els bancs. Són institucions constituïdes per un patronat on participen entitats socials i institucions públiques adreçades a la captació d’estalvi, al servei de proximitat, i, en el cas de La Caixa, a la venda d’assegurances. No cotitzen en borsa i, per tant, no reparteixen dividends: els beneficis es reinverteixen o es destinen a una obra social que han de tenir per llei. Aquest caràcter fa que sigui difícil per a elles operar a nivell internacional i hagin de crear societats instrumentals per operar amb més comoditat. La Caixa ha creat Criteria Caixacorp.
Un instrument de la burgesia
La Caixa, tercer grup financer espanyol, ha esdevingut durant la darrera dècada el principal instrument sota aquesta fòrmula jurídica i permet a la burgesia catalana tenir al seu servei una eina que mai no havia tingut. Es va dedicar a fer una política de control industrial, al calor de les primeres privatitzacions del felipisme, la qual cosa suposava posar les bases per a una altra gran ambició històrica de la burgesia catalana: participar en el nucli de l’Estat.
La irrupció de nous capitals
D’altra banda, els bancs estan perdent la iniciativa industrial davant les grans fortunes constructores que busquen diversificar riscos anticipant el final de la bombolla immobiliària, que la crisi dels crèdits subprime als Estats Units (EUA) ha confirmat.
L’energia ha estat l’activitat refugi que permet obtenir uns rendiments segurs a partir d’un mercat cautiu. És el que hem pogut veure en l’operació de l’Acciona d’Entrecanales per prendre el control d’Endesa i de l’ACS de Florentino Pérez per Unión Fenosa. Els enormes beneficis que han obtingut amb l’especulació immobiliària els han permès entrar amb tanta força en altres sectors que ni tan sols les entitats financeres han estat ni són rivals.
Paradoxalment, el govern del PSOE ha estat més favorable a aquestes operacions que la dreta, que ha adoptat l’estratègia de subordinació a capitals transnacionals mentre gestors de la seva confiança hi tinguin la direcció executiva.
La derrota i la nova orientació //
El que va passar amb l’episodi d’Endesa és el canvi d’estratègia de La Caixa. La capacitat superior d’altres forces per mobilitzar actius i les traves que se li van posar des dels sectors de l’oligarquia que prefereixen la subordinació al capital estranger transnacional a permetre l’accés de la burgesia perifèrica a ressorts de poder econòmic com l’energia, va bloquejar l’ambició de crear un grup de control industrial, la qual cosa implicaria participar en el nucli de l’Estat.
En conseqüència, des de La Caixa es canvia de prioritat i es passa a una política d’implantació i articulació amb els capitals financers internacionals. Es capitalitza el valor d’actius industrials posant al mercat una empresa instrumental que gestiona aquests actius. Amb aquest capital, i a través de Criteria, s’inverteix en la presa de control d’entitats financeres a la Xina, Europa i els EUA exportant un model de banca de proximitat i molt adaptada a les demandes del petit i mitjà estalviador.
Luis JuberiasEtiquetes de comentaris: Estat espanyol
