Darrerament està molt de moda afirmar el final de tot. No hi falten pas participants en la cursa de ser el primer a afirmar el final de la història, de les ideologies, de les utopies, del cicle d’un determinat entrenador, etc. Nosaltres no serem menys i afirmarem el final dels esports. Proclamem-ho, doncs, amb l’habitual supèrbia: s’han acabat els esports! Vegem-ne alguns exemples.
Fa un parell d'anys, Itàlia es proclamava campiona del món de futbol emmig de l’escàndol del Moggigate. La justícia italiana (si em permeteu l’expressió) dictava sentència contra els seus clubs més reputats i el seu àrbitre més mediàtic (Pierluigi Collina), entre d’altres. Deslegitimava els títols guanyats els últims anys i posava un compassiu interrogant sobre els títols obtinguts en anys anteriors. Subornar un àrbitre o un club rival no són pràctiques acceptades, perquè desvirtuen la competició. Potser algú s’hauria de preguntar si injectar diners als clubs, amb fonts alienes a la pròpia competició esportiva, no desvirtua una competició: si els calers d’un magnat rus compren el millor dels jugadors, per què no haurien de comprar l’àrbitre?
Seguim en terreny futbolístic. Fa pocs mesos, la FIFA proposava prohibir la celebració de competicions oficials en estadis que es trobessin a una alçada superior a 2.500 metres, argumentant que la falta d’oxigen no permetia la igualtat de condicions. Pocs mesos després, es fa públic que nombrosos futbolistes de clubs europeus dormen en càmeres que simulen precisament aquesta manca d’oxigen (voluntàriament o per voluntat del club). Hauria estat més sincer prohibir la participació dels països andins.
Anem ara al món del ciclisme. ¿No és preocupant que siguin més populars els ciclistes desqualificats per dopatge que els legítims guanyadors? O a la Fórmula 1, on les darreres setmanes del campionat tothom estava més interessat per les acusacions d’espionatge que pel desenvolupament de les curses. Per cert, ¿per què els jugadors de la Juventus van baixar a segona divisió per la gestió corrupta dels seus dirigents, mentre que als pilots de McLaren no se’ls va restar ni un sol punt?
En definitiva, aquelles activitats en què les lleis de l’economia de mercat s’amotllen a criteris diferents dels seus, van degenerant fins que el motlle ja no pot contenir el capitalisme induït. La competitivitat econòmica ja fa temps que va desplaçar l’esportiva. Queda, doncs, per al lector sumar-se a aquesta cursa: quants dies els queden a la cultura, a les religions, al planeta, a les relacions personals per poder-ne proclamar el final? O millor: a veure qui és el primer que acaba amb el capitalisme (s’accepten participacions col•lectives).
L’Aranya Negra
Etiquetes de comentaris: Joventut
