La nostra història més recent és la història dels perdedors i les perdedores. El Front Popular va guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, i el 18 de juliol del mateix any, un cop d’Estat a mans dels militars de dretes i feixistes va ser el principi de la fi d’un somni revolucionari i democràtic.
Fitxa técnica
Director: Emilio Martínez Lázaro / Intèrprets: Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Enrico Lo Verso, Gabriella Pession, Félix Gómez, Luisa Martín, Asier Etxeandía, Goya Toledo, Alberto Ferreiro, Bárbara Lennie, Secun de la Rosa.
La nostra història més recent és la història dels perdedors i les perdedores. El Front Popular va guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, i el 18 de juliol del mateix any, un cop d’Estat a mans dels militars de dretes i feixistes va ser el principi de la fi d’un somni revolucionari i democràtic. Es fixa l’abril del 1939 com a data de final de la Guerra Civil, tot i que les trinxeres van passar a la clandestinitat, a la muntanya i a les consciències de moltes persones, homes i dones (la guerrilla antifranquista, el maquis, és anihilada del tot el 1965), aquí i a l’exili, fins l’arribada de la democràcia pactada el 1978 amb la Constitució.
La primera transició ens va portar una democràcia de mínims en què tothom, feixistes (guanyadors) i gent d’esquerres (més o menys perdedors), havien de signar les lleis, els decrets i les actes de les reunions. Però mai s’ha fet justícia al cop d’Estat il•legítim a un govern legítim, ni als més de 40 anys de la dictadura feixista del franquisme. Això ha significat esborrar la història, matar i adormir les consciències, les expe-riències i la dignitat de milers de persones compromeses amb la construcció d’una societat millor. No ha estat fins fa pocs anys que ha aparegut una mirada més clara i decidida sobre la nostra història, amb punts de vista més propers als qui la van perdre, als qui la vam perdre, a nivell institucional. Potser s’obre un camí per començar a conèixer i reconèixer uns fets, uns morts i una història silenciats.
És difícil fer una pel•lícula sobre les vides de les persones que van protagonitzar aquesta part de la nostra història, I és difícil fer-ho sense prendre partit. També és complicat que arribi al gran públic si està polititzada, la qual cosa vol dir que, per ser comercial, cal descafeïnar-la una mica. Però el sol fet de fer-la s’ha de valorar com a necessari i just.
Las 13 rosas és un drama que fa plorar, que fa venir ràbia, que desperta sentiments de manera superficial amb escenes simplistes potser necessàries des del punt de vista comercial, però que també dispara amb d’altres que van directes a la consciència, fruit del coneixement que ja tenim de la nostra història i fruit del compromís davant les injustícies. I això sí que ho fa molt bé: posa la injustícia del feixisme en la nostra pròpia història amb unes cares amables, joves, compromeses en major o menor mesura. El punt més emotiu, les noies cantant la Jove guàrdia quan van de camí a la mort, l’esperança mai no es perd, i la mostra de solidaritat fins al darrer segon. El punt més fluix, un final que pretén fer pedagogia: la ràbia i la venjança no són bones. Llàstima que no s’hagués orientat a enfilar aquesta ràbia humana i natural davant la injustícia cap a un final transformador i de lluita, i no només silenciador.
Si cal plorar amb un drama al cinema, prefereixo fer-ho a causa de la ràbia que em pot generar veure aquesta pel•lícula, i passar una mala estona, però recordant una part de la nostra memòria col•lectiva.
Manuela FernándezEtiquetes de comentaris: Cinema, Cultura
