Tres-centes persones reben cada any una beca de la Generalitat de Catalunya perquè puguin dur a terme tesis doctorals en totes les disciplines. Són els doctorands. Repassem algunes de les seves obligacions
La Generalitat de Catalunya, per mitjà de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), beca cada any unes 300 noves persones perquè es dediquin a l’elaboració de tesis doctorals en totes les disciplines. Els doctorands, adscrits a les universitats i centres de recerca de Catalunya, gaudeixen de condicions semblants a les d’altres becaris predoctorals: un any de beca més tres contractes de dotze mesos, dedicació a temps complet i remuneracions entorn als 1.000 euros mensuals.
Hi ha, però, un petit detall que només afecta els becaris de la Generalitat: l’obligació d’assistir a les anomenades Jornades Doctorials per accedir al tercer any de contracte.
Assistència obligatòria
Què son aquestes jornades de nom inventat? Quantitativament, quatre dies de tancada a 40 quilòmetres de Barcelona, en un punt inaccessible amb transport públic, amb allotjament a pensió completa i activitats durant catorze hores diàries, que suposen a l’administració una despesa de 1.100 euros per assistent. Ofi-cialment, un intent benintencionat per part de l’AGAUR d’acostar els becaris al món de l’empresa, tenint en compte la seva suposada desconnexió de la vida real durant els anys que es passen tancats als departaments.
Pel mètode infantilitzant de l’assistència forçosa, es pretén ampliar la mirada dels doctorands sobre el seu futur, assumint que a la universitat no hi ha lloc per a tothom i que, inevitablement, molta gent s’haurà de guanyar la vida en el sector privat. L’únic petit inconvenient és que sobre els propis doctors recaurà també la responsabilitat de fer veure al nostre empresariat la necessitat absoluta d’incorporar investigadors a les empreses. Cal, per tant, inventar-se el propi lloc de treball.
A partir d’aquest plantejament, s’ignoren totes les altres opcions que els futurs doctors puguin estar considerant: sortir a l’estranger postposant altres projectes personals, armar-se de paciència i posar-se a la cua de les places públiques malgrat tot, o, simplement, tornar a buscar-se la vida com molts ja ho feien abans de ser becaris. Durant les jornades s’escenifica una complicitat total, una identificació d’objectius entre l’Estat -en aquest cas, la Generalitat- i els interessos privats. Es dóna per fet que, un cop formats com a investigadors, és obligació dels doctors tornar el deute contret amb el país, com si la feina de quatre anys, la tesi doctoral, no fos una aportació substantiva al saber i, per tant, al progrés col•lectiu. De fet, s’arriba a afirmar que la substància de la tesi és indiferent a partir de l’obtenció del títol, que simplement donarà fe de la capacitat del titulat per sostenir en el temps un esforç d’autodisciplina.
CONTRADICCIONS
Per l’escola de negocis on se celebra l’esdeveniment desfilen representants d’empreses que en el seu moment van cursar un doctorat. La seva missió es convèncer els assistents que no hi ha res com muntar una empresa pròpia o deixar-se estimar per una multinacional per fugir de la mediocritat funcionarial que caracteritza la recerca als centres públics. Els emprenedors es presenten com a professionals modèlics que tenen l’exclusiva de la innovació i la creativitat. Entre xerrada i xerrada, a més, els doctorands han de participar en activitats d’entrenament empresarial proposades i imposades per un psicòleg de les organitzacions.
No és estrany que, en aquest context, la reivindicació del treball intel•lectual no traduïble en termes de rendibilitat resulti extravagant, encara que constitueixi la quotidianitat de molts investigadors. El missatge de les Jornades conté una confusió fonamental entre recerca i innovació, entre ciència i tecnologia, entre coneixement i utilitarisme. Tot es valora des del punt de vista de l’aplicació comercial. I això és molt greu.
Irene Sabaté
Etiquetes de comentaris: Universitat
