Tots i totes per la pública
Sota l’excusa de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), Europa està impulsant un nou model universitari que redefineix la universitat com una mercaderia més que no pas com un dret social, enganyant la societat amb fal•làcies com ara l’homologació dels títols, la mobilitat de l’estudiantat o la reforma pedagògica. Això es tradueix en l’entrada de les empreses a les universitats, en la degradació dels continguts acadèmics i de l’esperit criticocientífic en favor de les aptituds pràctiques –destinades a ensinistrar mà d’obra precària–, en la competència entre centres i en la precarització laboral tant dels treballadors de l’ensenyament superior com dels titulats. Ara bé, la Unió Europea no té competències en educació i, per tant, l’aplicació de l’EEES és responsabilitat dels Estats. En el nostre cas, aquest camí, començat amb la LOU ara fa sis anys, ja està traçat gràcies al reial decret sobre l’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris, que elimina les actuals llicenciatures i instaura la divisió Grau-Màster, que ha caigut del cel (o del ministeri) sense debat amb les parts implicades, sense cap voluntat de diàleg.
En l’àmbit català, el departament d’Innovació, Universitats i Empresa segueix amb el modus operandi corporativista, silenciós i obscur del ministeri, treballant de portes endins, dient que qui no defensa l’EEES és perquè no el comprèn. En un esforç per demostrar el seu europeisme acrític, el departament pressiona les universitats perquè compleixin els objectius de l’EEES a corre-cuita, condicionant-ne el finançament. Això estableix un cercle viciós en el qual qui parteix d’una base, millor aconseguirà els objectius i, per tant, rebrà encara més diners, i qui es trobi en una situació inicial més precària, s’hi quedarà: tindrem universitats de primera i de segona. A més, el Pla d’Inversió Universitària no soluciona el greu esvoranc financer de les universitats públiques catalanes –obligant els rectorats a caure als braços de l’empresa– i, d’altra banda, cal entendre que no n’hi ha prou amb injectar diners, sinó que cal una política universitària valenta que retorni el prestigi a l’ensenyament superior i que potenciï una universitat que lideri la transformació cap a una societat més igualitària i justa.
Al si de les universitats tampoc existeix una reflexió sobre el que suposa aquest model, però, en canvi, proliferen les normatives d’avaluació, els nous plans d’estudi i altres reformes acadèmiques mal fetes, sense consens i que estan abocant els estudiants a una situació insostenible: augmenten les taxes i el volum de feina exigit, però no augmenten ni les beques ni la qualitat docent. Alguna cosa no rutlla a les universitats públiques catalanes. Ens estan enganyant i no se senten prou veus crítiques. Tot allò que no ens agradava de la LOU és ara una realitat, i ens han imposat la universitat neoliberal de l’EEES. Cal diàleg, transparència i respecte per la comunitat universitària: si no ens agrada l’EEES, és perquè l’entenem perfectament. Ara més que mai, tots i totes per la pública!
Nora Sánchez
Coordinadora nacional de l’AEPEtiquetes de comentaris: Catalunya, Universitat
