El qüestionar la Barcelona del Fòrum i l’agonia del somni americà són els temes centrals de les nostres propostes de lectura per a aquest mes. Els seus autors, Manuel Delgado i Richard Rorty
Títol: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘Modelo Barcelona’ / Autor: Manuel Delgado / Edita: Catarata Libros
El primer que cal dir del llibre de Manuel Delgado és que és insòlit: és l’únic treball mitjanament seriós que posa en dubte les excel•lències d’això que s’ha anomenat el model Barcelona. També és cert que, molt seriosos, tampoc hi ha llibres que parlin d’aquestes excel•lències, tret dels escrits d’Oriol Bohigas, una mica pare de la criatura (un dia em va arribar a dir que depenia d’ell que hi hagués Jocs Olímpics, i, en part, tenia raó). Però Bohigas és necessàriament parcial. Altres publicacions són més turístiques que responsablement analítiques. És veritat que, pel fet que no hi hagi bibliografia, no podem deduir que l’amplíssima transformació que ha sofert Barcelona estigui clarament equivocada. Per tant, el llibre de Delgado –per la seva molt seriosa base intel•lectual– demana altres llibres alternatius. I no n’hi ha.
Perquè el material del llibre és un material polític i, per tant, el llibre és un llibre polític. L’urbanisme el fan els polítics, per bé o per mal. No farem ara una anàlisi dels molts models coneguts. I, probablement, n’hauríeu de fer un resum pessimista. Un sol exemple: a Portugal, després de la Revolució del 25 d’abril del 1974, es va encetar una política d’habitatge molt valenta i d’empenta. El ministre de l’Habitatge, l’avui mític Nuno Portas, posa en marxa la SAAL, per al desenvolupament de l’habitatge popular. No cal dir que ha quedat més com una relíquia (el famós barri de Bouça d’Alvaro Siza, a Oporto) que com un sistema. Un altre exemple, a Itàlia, és el barri de Gallaratese, a Milà de Aymonino i Rossi, degradat absolutament al cap dels anys.
Delgado fa una dissecció de l’ urbanisme de la Barcelona dels últims dos segles moltes vegades despietat. Gosa posar en dubte la bondat del sistema tradicional de creixement (Exposicions del 1888 i 1929, Jocs Olímpics, Fòrum), tan ben vist tradicionalment. Fa un recorregut minuciós per la ciutat, pel seu patrimoni arquitectònic, industrial, pels barris que han configurat la memòria (la Barcelona d’Orwell i Pieyre de Mandiargues, per exemple). Bohigas qualifica aquesta actitud de “síndrome Pessoa”. I aquí està la clau del debat: que no s’ha fet seriosament. Josep Antoni Acebillo –màxim responsable dels darrers anys de l’ urbanisme a Barcelona– deia que Barcelona es podia permetre una torre urbana per generació. Doncs ja ens hem menjat una dotzena de generacions en quatre dies... La ciudad mentirosa podria ser més cauta, potser i, per tant, més invulnerable. L’excés li dóna un to lleugerament demagògic (alguna cosa s’ha fet bé!). La sacralització de les associacions de veïns, per exemple, avui dia tant sobrepassada per les institucions democràtiques.
Delgado coneix molt bé els textos, des de Rapoport fins a Lévi-Strauss, des de Portoghesi fins a Oriol Bohigas. I això si que és nou, per escàs. Probablement, només Jordi Borja en pot estar –des de fora dels professionals de l’urbanisme– a l’alçada. On Delgado fila molt prim és en escriure sobre l’espai públic. Fa esment de la violència urbanística, embrió de la violència urbana, principalment dels grups més joves de la població. També interessa a Delgado la política de l’espai públic (“el mito del espacio publico”, escriu). Llàstima que el tractament impecable d’aquest capítol el porti a denunciar amb massa facilitat les “places dures” (no ho són la majoria de places del món, d’Itàlia, per exemple?).
Passejant per aquesta Barcelona que, en un dels mes ridículs exabruptes de la publicitat, volia ser la millor ciutat del món, ens fa por que alguna cosa s’hagi fet malament. Irreversiblement malament. La Barcelona moderna, la que neix el 1888, la del Pla Cerdà i l’Exposició del 1929, la que aconsegueix una certa dignitat el 1929, embogeix en entrar al segle XXI amb una multiplicació (una nova febre de l’or) que la torna insensible. Una ciutat insensible? Algú havia calculat el risc? El llibre de Delgado ens fa pensar que a Barcelona, en un moment clau per al futur, no pensava ningú.
Antoni de Moragas
Arquitecte i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Etiquetes de comentaris: Arquitectura, Cultura
