Albert CompanyEl resultat de les eleccions legislatives italianes dels passats 13 i 14 d’abril ha obert una nova etapa a la vida política italiana: s’ha passat d’un sistema multipartidista, amb una presència més que destacada de les forces de tradició comunista i transformadora a un sistema americanitzant. El Poble de la Llibertat, una gran força de dretes encapçalada per Silvio Berlusconi, i els seus aliats neofeixistes de la Lliga Nord d’Umberto Bossi han obtingut un percentatge de vots al voltant del 45% i el Partit Democràtic de Walter Beltroni i la Itàlia dels valors de di Pietro un 37%. Per primera vegada després de la II Guerra Mundial, els comunistes són fora del Parlament i del Senat. La Sinistra-Arcobaleno, coalició entre el Partit de la Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians i altres no va superar la barrera electoral del 4% al Congrés ni del 8% al Senat.
Les reaccions no es van fer esperar a l’esquerra italiana. Tant el PdCI com el PRC van convocar congrés extraordinari abans de l’estiu. Rifondazione va convocar un congrés entre els dies 24 i 27 de juliol a la Toscana. El procés pre-congresual feia entreveure que no seria un congrés fàcil. Els circoli, o assemblees de base, tenien a discussió i votació 5 documents, després de no haver-hi hagut la possibilitat d’arribar a l’acord d’un document unitari ni tampoc que cap dels 5 obtingués majoria. Un primer document encapçalat per Paolo Ferrero, ministre al darrer govern Prodi, també signat per Claudio Grassi, Ramon Mantovani i l’actual responsable d’Internacional Fabio Amato, va obtenir gairebé un 40% dels vots en el període precongressual. El segon document, signat per alguns dels pesos pesants de l’última direcció com Fausto Bertinotti, Franco Giordano, Grasciella Mascia i Gennaro Migliore entre d’altres, postulava com a Secretari Nacional Nichi Vendola, President de la Regió de Puglia, al sud del país. El segon document va obtenir un 48% dels vots en els congressos dels circoli. Els tres documents minoritaris van obtenir un 7%, un 3% i un 1,5% de suports respectivament. El desenvolupament del Congrés va confirmar les pitjors expectatives: quatre dies d’intervencions apassionades en defensa dels documents corresponents sense intentar trobar consens entre els dos majoritaris. L’única incògnita del congrés era saber qui seria capaç d’arribar a acords amb els corrents minoritaris per a sumar com a mínim el 51% dels vots dels 650 delegats acreditats al congrés. Després de debats i reunions fins altes hores de la matinada entre els representants dels diferents documents, el grup encapçalat per Paolo Ferrero va aconseguir un acord amb els documents minoritaris que li va donar majoria en l’elecció de la nova Comissió Política i en la votació de les tesis del congrés. El congrés va escollir una Comissió Política de 280 membres i a Paolo Ferrero com a nou Secretari Nacional de Rifondazione amb 142 vots a favor, 134 en contra, 4 en blanc i una abstenció. Les tesis del grup de Ferrero més la suma dels tres grups minoritaris van obtenir 342 vots sobre un total de 646.
Sobre el terreny de les idees cal veure quines són les similituds i les principals diferències entre els “ferreristes” i els “vendolians”, expressat en termes periodístics. En primer lloc, cal tenir en compte que cap dels dos grups és homogeni, és a dir, a l’interior d’aquests dos grups també hi ha matissos, sensibilitats i tradicions polítiques diferents. Pel que fa als punts d’acord entre els dos documents cal destacar les coincidències en l’anàlisi de les causes de la derrota de l’esquerra a les eleccions i també les coincidències en el “Què fer?”, és a dir, quina resposta donar des de l’esquerra a l’hegemonia de la dreta a Itàlia i les polítiques de retallades de drets -que no s’han fet esperar pel Govern de Berlusoni i de la Lliga- especialment agressives amb el món del treball i les polítiques d’immigració. Els problemes i les diferències entre Ferrero i Vendola es troben bàsicament en la discussió sobre el “Qui som?”, per tant, quin caràcter té Rifondazione en aquest moment històric, quina és la seva funció com a partit polític i quina és la seva definició ideològica. La segona diferència important està en el “Com ho fem?” és a dir, quin paper juga el PRC envers la resta de forces de l’esquerra transformadora i quina és la seva política d’aliances i acords en aquest període.
Anem per parts, el document de Vendola, amb una inspiració teòrica de Fausto Bertinotti clara, proposa la Refundació de Rifondazione i l’inici del que ells anomenen una constituent d’esquerres. L’objectiu d’aquesta constituent seria la creació d’una nova força política a l’esquerra del Partit Democràtic que agrupés la majoria de Rifondazione, els Verds i un sector del PD: a la pràctica, suposaria el trencament amb la tradició comunista a Itàlia tal com va fer-ho la proposta d’Ochetto quan el PCI es va convertir en el PDS, després en DS i ara, finalment, en PD. Paradoxalment, la proposta de Paolo Ferrero és la més berttinotiana: el document de Paolo Ferrero aposta per la continuació tal com l’entenem ara, de Rifondazione, pel manteniment de l’esperit original de la creació del PRC, aprofundint en els moviments socials i sense excloure la possibilitat d’entesa amb les altres forces de l’esquerra transformadora, principalment el PdCI.
Pel que fa al postcongrés i al futur immediat de Rifondazione és complicat preveure’n totes les seves conseqüències. La majoria de Ferrero és difícil de gestionar per la seva diversitat (abans del congrés estaven subscrits en quatre documents diferents), per tant la seva tasca de rellançar Rifondazione pot quedar a mitges si en un futur no molt llunyà Vendola crea una nova formació i tira endavant el seu projecte al marge de la majoria de Rifondazione (el sector de Vendola ja s’ha constituït com a corrent interna amb el nom de Rifondazione per la Sinistra) .
És evident que els debats que es produeixen en el si de Rifondazione i de l’esquerra italiana no són exclusius d’Itàlia ja que d’una manera o altra i amb les peculiaritats de cada país, aquests debats s’estan reproduint arreu i en bona part definiran el futur de l’esquerra transformadora a Europa, i en conseqüència quin caràcter pren el Partit de l’Esquerra Europea i quin paper hi juguen els comunistes. Etiquetes de comentaris: Comunisme, Internacional, Itàlia
