Estàvem, crec recordar, en tres files omplint un passadís de la Jefatura Superior de Policía (“Via Laietana”). Era el 28 d’octubre de 1973 i ens havien detingut quan a l’església de Maria Medianera participàvem en la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Jo era cap al final i a prop hi havia uns grisos comentant els problemes que havien sorgit en alguna caserna provocats pels baixos salaris que cobraven. Un company, al meu costat, va intervenir en la seva xerrada, remarcant els problemes que patia la classe obrera, i que a ells també els hi repercutia. En un moment determinat va acostar el cap i en veu molt baixa em va dir: “¡El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas!”.
Érem 113 persones esperant que omplissin la fitxa i ens baixessin als calabossos i ell mantenia la sang freda per no oblidar qui era i, el que era més important, perquè estava allà.
No volia que aquesta anècdota es perdés com molts dels actes anònims d’aquells lluitadors. I recordar-la m’ha fet present tres novel·les de Brasil, Portugal i Angola. Totes tres tenen en comú la seva temàtica: la lluita en la clandestinitat dels militants comunistes.
La primera, de Jorge Amado, “Los subterráneos de la libertad” (Editorial Bruguera, 1980). En tres volums, fem un recorregut pel Brasil fosc de la dictadura feixista de Getulio Vargas (1937), els inicis de la lluita, la brutal repressió i la llum al final del túnel.
“Un policía empujó a Mariana hacia el coche celular. Ella tropezó, la llevaron a rastras, alguien la sostuvo. Al levantarse pudo sentir en los ojos de todos aquellos que se habían agrupado en la puerta y en la calle la misma calurosa solidaridad del hombre del pueblo que la protegía y le daba la mano.
-Gracias... –sonrió Mariana.
Con paso firme, la cabeza erguida, se dirigió al coche celular”.
La segona, “Hasta mañana, camaradas” de Manuel Tiago, pseudònim d’Álvaro Cunhal (Txalaparta, 2003) reflecteix amb tota cruesa, les condicions de vida dels camarades “alliberats” per no posar en perill l’organització.
“La mano izquierda corrió hacia la pequeña faltriquera de la chaqueta, retiró una agenda, la llevó a la boca, y Ramos comenzó desesperadamente a trincharla y rasgarla con los dientes”.
De la tercera, “La generación de la utopía” d’Artur Pestana, Pepetela (Txalaparta, 2003) us en parlaré més endavant.Etiquetes de comentaris: Les arrels, Memòria Històrica
