Juan Manuel Patón i Casas En polítiques públiques se sol partir del concepte de “joventut” com a període vital en que les persones (“joves”) accedeixen progressivament als drets que promouen l’autonomia i l’assoliment de la plena ciutadania. A països com el nostre –on el reconeixement formal de drets gairebé mai no comporta la dotació dels recursos necessaris per garantir la seva viabilitat pràctica- aquesta perspectiva ens obliga a ampliar successivament les franges d’edat constitutives del concepte “joventut”. La seva elasticitat augmenta en la mateixa mesura que —amb un mateix grau de desenvolupament de l’estat del benestar— els canvis econòmics, socials i demogràfics retarden l’accés a l’exercici efectiu de drets que només han estat reconeguts constitucionalment a partir de la majoria d’edat.
Així, d’una banda, sembla prou clar que “les polítiques de joventut” no poden consistir —i parlem de països on la cobertura general de l’estat del benestar és molt feble— més que en la dotació de recursos materials (regulacions, prestacions, serveis) que permetin l’exercici efectiu d’aquests drets. Però, de l’altra, també és cert que la vida precària sovint s’arrossega més enllà del període vital al qual podem legítimament referir-nos-hi com a “joventut”. És ja recurrent la referència a l’anomenat “efecte generació” per explicar l’allargament de la joventut i la persistent situació de precarietat de les persones a mesura que avancen en la seva trajectòria vital. Aquest punt de vista és explícitament oposat a aquell altre que —des d’una òptica més conservadora— interpreta la precarietat de les persones “joves” com a “conjuntural”, en relació directa i exclusiva amb el fet de pertànyer a una determinada franja d’edat, de restar en situació “de transició” o a l’espera de la inserció definitiva en món dels adults. Cal denunciar la fal·làcia segons la qual els joves abandonaran la situació de precarietat vital a mesura en que deixin de ser “joves”, és a dir, a mesura que aprofitin les oportunitats obertes –a la pràctica, inexistents en molts casos- per un desenvolupament biogràfic ascendent.
Així, virtualment tots els investigadors i professionals especialitzats en joventut estem d’acord a reclamar intervencions per optimitzar les oportunitats d’emancipació, des d’una concepció integral de les necessitats i els problemes juvenils. Tanmateix, però, hi ha una qüestió òbvia sobre la qual no s’acostuma a insistir prou, ja sigui per causa d’una ingènua “deformació professional” o d’una actitud directa i conscient de corporativisme tècnic. A saber: que les oportunitats reals d’emancipació de les persones joves cal abordar-les en estricta dependència amb el volum global de recursos públics destinats a la satisfacció de les necessitats socials generals. Així, l’emancipació juvenil és més ràpida, més fàcil i menys traumàtica, no tant en aquells països on es fan “bones polítiques de joventut”, sinó en aquells països on les necessitats socials generals gaudeixen d’una cobertura més àmplia (polítiques públiques d’habitatge, regulacions laborals favorables als/les treballadors/es, etc). No hi ha cap país on el desenvolupament sectorial de les polítiques de joventut —ja sigui aïlladament o assumint la vergonyant funció de “pepito grillo” envers altres sectors de política pública, en competència per assolir una distribució més favorable als joves de l’escassa despesa social— hagi impactat de manera rellevant sobre les condicions de vida dels joves. Allà on la gent viu millor —i els països nòrdics són aquí ja un exemple recurrent— els i les joves gaudeixen de millors oportunitats d’emancipació. I allà on l’emancipació juvenil es fa més difícil i tardana, és el conjunt de la població —la població jove, però també la gent gran, la gent discapacitada, els/les treballadors/es nouvinguts/des o les dones solteres amb càrregues familiars— qui pateix dificultats per exercir els seus “drets”. Opinem, doncs, que a països com el nostre —deficients en polítiques de benestar— és molt ingenu pretendre donar resposta al problema de l’emancipació cercant models de referència —estudis comparatius, classificacions academicistes, anàlisis de bones pràctiques— o apostes metodològiques de caràcter merament tècnico-procedimental (transversalitat, interdepatamentalitat, participació jove). Ni la investigació social més rigorosa ni les més optimitzades tècniques de gestió pública aportaran per si soles més recursos per a l’emancipació, si no són acompanyades d’una legislació laboral favorable als/les treballadors/es (protecció de l’ocupació, contractació estable), un fort compromís en política social i un bon finançament d’aquestes polítiques en el marc d’un sistema fiscal exigent i progressiu. I si és cert que allà on les necessitats juvenils estan millor cobertes és on té lloc un compromís més clar amb la satisfacció col·lectiva —i cobertura global— de les necessitats socials generals, també ho és que el major grau de desenvolupament dels estats del benestar ha estat una derivació directa i inequívoca de la força històrica i el pes social i institucional relatiu de les esquerres.
A cap altre país d’Europa s’adjectiva com a “jove” a una persona de 30 ó 35 anys. Cap país no adreça polítiques socials a persones d’aquestes edats sota el títol –o dins del marc estratègic- de les “polítiques de joventut”. Així és que, amb el temps, va prenent força la sospita que quelcom grinyola al marc “estratègic” de les nostres polítiques de joventut. Etiquetes de comentaris: Cultura, Joventut
