L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA Ja han passat 50 anys d’uns fets transcendentals en la història de la Revolució Cubana: el bombardeig dels aeroports de La Habana, San Antonio de los Baños i Santiago de Cuba i del posterior desembarcament a Bahía de Cochinos per part de forces anticastristes amb el suport de la CIA i de les forces aèries USA. Setanta-dues hores va durar l’aventura: la majoria dels invasors van ser capturats per l’Exèrcit Rebel i les Milícies Populars.
“Si Cuba es posible, otro mundo es inevitable” Luis Britto García (Venezuela)
En aquestes darreres em guio, i en un gran escriptor cubà, Alejo Carpentier, que a la seva cèlebre novel·la La consagración de la primavera, fa un seguiment dels fets. El personatge principal, que ha format part de les Brigades Internacionals al front de Madrid, es troba, malgrat la seva edat, integrat en les Milícies. Deixem que parli:
“Pero en Miami, si exceptuamos a algunos aterrorizados, algunos engañados por la propaganda antirrevolucionaria, algunos viejos que maldicen la jodida hora en que se fueron, y algunos niños inocentes de su exilio, los demás son un amasijo de pandilleros políticos, gente que implora una intervención norteamericana aquí, tahúres que aspiran a reinstalar sus ruletas y garitos, expendedores de drogas, putas, proxenetas, buquenques, estafadores y cuanto lumpen fue a encallar a la Florida ─pura mierda”.
NO HUELEN A TIERRA
No trajeron flores ni semillas; no vinieron a llenar nuestras casas de pan o de música; no vinieron a sentarse en el portal a hablar de los días hermosos del amor o el trabajo.
Sus manos no huelen a tierra.
No vinieron a reunir los ladrillos de la casa tranquila; no vinieron a ordeñar la vaca húmeda de estrellas y rocío; no vinieron a cortar los viejos árboles con los que haremos nuestra mesa; no vinieron a enseñarnos a leer ni a curar nuestras manos heridas; no vinieron a acompañarnos a soñar en el mundo que estamos construyendo con sudor y alegría.
Sus manos no huelen a tierra.
Sus manos no trajeron penachos de palomas
ni sacos de maíz ni cajones de libros; sus manos no trajeron barriles de aceite ni vasos, ni martillos, ni violines; sus manos no trajeron la esperanza; sus manos no trajeron el amor; sus manos no trajeron la amistad; sus manos no trajeron la alegría; sus manos no trajeron la paz; sus manos no trajeron la vida.
Sus manos no huelen a tierra.
Fayad Jamis
“Pero a las pocas horas ─eran las del alba─ fui sacado del sueño por un ruido de explosiones lejanas (...) Pronto supimos que unos aviones B26, de fabricación norteamericana, habían bombardeado (...) Y ya, por radio, se daba orden de movilización a todas las unidades de combate del Ejército Rebelde y de las Milicias Nacionales Revolucionarias. ¡Patria o muerte, venceremos!... Había empezado la batalla que en el futuro habríamos de recordar como Batalla de Playa Girón”.
A VUELO DE VICTORIA ¡A las armas!
¡Levántate! ¡de pie tu sangre a vuelo de victoria! ¡tu corazón de pie, tu cólera a defender tu amor amenazado, a cuidar de tu sueño amenazado, juntos a vuelo de victoria! ¡a levantar juntos la casa de la alegría! ¡a hacer la cama eterna del enemigo! ¡a dar un paso más a favor de la vida! ¡a dar un golpe más contra la muerte!
Francisco de Oraá
“Rodeado de los hombres de mi milicia, vengo rodando desde hace horas en este destartalado y gruñiente autobús que, a menudo, tiene que arrimarse a un lado de la carretera para dejar el paso a camiones que con sus cláxones nos piden la vía, repletos de jóvenes combatientes (...) que nos saludan con bromas, animosos gritos, y mueras a un enemigo que sale escarnecido en alma y prosapia hasta la tercera generación ascendente”.
CONVERSACIÓN CON FAUSTO DÍAZ
¿De dónde la sonrisa, de qué profundos remolinos tan puros como increíbles?
¿Qué minas de calor y amistad, qué claras minas donde transita un agua perenne?
Sobre la guerra fue fundado el hombre, sobre la destrucción fue construido, las balas completaron su figura, la arena de Girón nos lo ha devuelto íntegro.
Luis Pavón
“El batey y caserío de la gran fábrica azucarera estaba a oscuras. Pero aquí sí que se sentía ─¡caray!─ que estábamos. No ya en la antesala sino en el umbral de la zona de operaciones. Había un solo edificio iluminado: el de la administración del Central al que de repente vi llegar, como surgido de las sombras, al Comandante Fidel Castro, que regresaba de la línea de combate seguido de varios oficiales”.
ENCUENTRO
(...) Los que nos hemos encontrado en este parque natural al oeste de La Habana quince años más tarde con el eco de Girón en el periódico que llevamos en las manos y sobre todo en algún lugar de la memoria aplaudimos de repente a aquel compañero que grita diciendo que seguimos preparados que esperamos el próximo pase de lista que ya inventaremos canciones nuevas para montar en los camiones para sobrevivir al frío implacable de la guardia que aquí estamos otra vez o mejor que nunca hemos dejado de encontrarnos
Atención: Hoy somos otros Pero somos los mismos
Víctor Casaus
“─Oye el Cuarto Comunicado de Guerra, que empezaron a pasar a las cinco y media─. Hay silbidos y frituras de estàtica, y emerge una voz clara, cuyo volumen aumenta el músico: ‘Fuerzas del Ejército Rebelde y de las Milicias Nacionales Revolucionarias tomaron por asalto las últimas posiciones que las fuerzas mercenarias invasoras habían ocupado en el territorio nacional... Playa Girón, que fue el último punto de los mercenarios, cayó a las 5 y 30 de la tarde... La Revolución ha salido victoriosa, aunque pagando un saldo elevado de vidas valiosas de combatientes revolucionarios que se enfrentaron a los invasores y los atacaron incesantemente sin un solo minuto de tregua, destruyendo así, en menos de setenta y dos horas, el ejército que organizó durante muchos meses el gobierno imperialista de los Estados Unidos... El enemigo ha sufrido una aplastante derrota’...”
EPITAFIO EN GIRÓN
Abandonando el sembradío o el beso O el monte del oscuro carbón Avanzamos sobre los invasores que armara el extranjero. Defendimos con nuestros pechos trabajadores No sólo este territorio mitad tierra mitad agua, Sino la isla toda, y más allá de sus costas El inmenso mundo que confiaba en nosotros ─Hace caer, agujereadas las camisas azules y verdes─.
Viajero: ve a decir a nuestros hermanos vivos Que aquí sigue flameando la bandera de Cuba Y da sombra a la fértil cosecha de nuestros huesos.
Roberto Fernández Retamar
Fins aquí una selecció de fragments de l’obra de l’Alejo Carpentier amb el contrapunt de poemes d’autors cubans. Només afegir les paraules finals de Fidel Castro a la Segona Declaració de La Habana:
“Porque esta gran humanidad ha dicho ‘¡Basta!’ y ha echado a andar. Y su marcha, de gigantes, ya no se detendrá hasta conquistar la verdadera independencia, por la que ya han muerto más de una vez inútilmente. Ahora, en todo caso, los que mueran , morirán como los de Cuba, los de Playa Girón, morirán por su única, verdadera, irrenunciable independencia. ¡Patria o muerte! ¡Venceremos!”
EL PUEBLO DE CUBA
La Habana, Cuba Territorio Libre de América, 4 de febrero de 1962.”
Un article recent sobre com s’hauria mantingut el descens de la taxa de deforestació de l’Amazònia –un 59% des del 2001--, actua com una guspira que em fa rescatar un llibre: Senderos de libertad, de Javier Moro. I aquesta concatenació causa/efecte no és pas ociosa (aleatòria). Hi ha un motiu: constatar com l’acció de govern de Luiz Inácio ‘Lula’ da Silva començava a evitar el que havia estat una constant: la desaparició d’enormes zones de selva a mans dels fazendeiros (terratinents) brasilers, posant en perill d’extinció els mitjans de vida de poblacions indígenes i dels treballadors en l’extracció del cautxú (seringueiros).
I la relació encara és més evident quan ens adonem que el dia 22 de desembre s’acompleixen 22 anys de l’assassinat de Chico Mendes.
Per tant, és una bona ocasió dper rellegir l’extraordinari llibre de Javier Moro mentre escolto les veus de Manà interpretar Cuando los ángeles lloran.
“A los esclavos blancos de la selva sólo les faltaba un líder capaz de canalizar sus ansias de justicia. Ese líder nacería un año más tarde, en un ambiente de sorda violencia que nunca más cesaría en las selvas de Acre: Chico Mendes”.
I aquesta violència, que només es produeix en un sentit –amb alguna petita excepció- [“Si con el asesinato de Wilson Pinheiro (líder dels treballadors del cautxú abans de Mendes) la justicia no se puso en marcha, ahora (amb l’execució del seu assassí) sus ruedas giraron con una celeridad impresionante. La represión fue feroz”.] aquesta violència deia, té un contrapunt en la música de Manà:
“Él murió a sangre fría. Lo sabía Collor de Melo y también la policía”.
Collor de Melo era el president del Brasil en el moment en el que la justícia posava a la presó els autors materials de l’assassinat de Chico Mendes (els Alves) i de la posterior fuita i desaparició d’aquests. Però, com sempre, els veritables responsables de la mort, els terratinents de la Unió Democràtica Ruralista d’Acre, van seguir caminant pels mateixos carrers i ocupant i devastant extenses zones de la selva.
El ressò de la mort de Chico Mendes queda perfectament recollit en l’expressió furiosa del vell Sebastião, patriarca dels Alves: “¡Ni siquiera cuando murió Jesucristo se hizo tanta publicidad!”.
León Gieco, a La memoria; Marianne, a Enciendo una vela; Paul Mc Cartney, dedicant-li How many People o Luis Gonzaga, a Xote Ecológico, l’esmenten. Al periòdic xilè Diario Uno, cada setmana hi ha una vinyeta i una caricatura de Chico Mendes en què el personatge reflexiona sobre la vida política i social de forma sarcàstica.
Luis Sepúlveda, a Un viejo que leía novelas de amor, escriu en una Nota de l’Autor: “... Esta novela ya nunca llegará a tus manos,Chico Mendes, querido amigo de pocas palabras y muchas acciones, pero el Premio Tigre Juan es también tuyo, y de todos los que continuarán tu camino, nuestro camino colectivo en defensa de éste el único mundo que tenemos”.
Javier Moro, el 1992, no era gens optimista i acabava: “ También continúa la violencia contra los líderes rurales; asesinatos de sindicalistas, abogados laboralistas, misioneros y ecologistas siguen estando a la orden del día. A pesar de haberse conseguido un cierto equilibrio en la balanza de fuerzas en la Amazonia, a pesar de que Chico Mendes murió para sacudir la conciencia del planeta sobre lo que estaba ocurriendo, los viejos demonios siguen agazapados en las cuatro esquinas de la selva. Del mundo entero depende que no acaben con lo último del edén”.
L’arribada de Lula al poder, reflectida en la notícia del començament, sembla obrir un forat a l’esperança.
Si el títol portés un interrogant – pràctica no massa correcta- la resposta a aquella pregunta hauria de ser afirmativa sempre que prenguéssim com a referent alguna de les actituds que exposa al seu llibre de memòries La costumbre de vivir. Al menys, d’aquesta manera ens ho sembla quan desafia a un dol a primera sang –repte no acceptat sense honor, diu- a un personatge que es va atrevir a mortificar-lo per raons polítiques. Personatge del que diu que “se decía poeta, y lo era en la línea de los almacenistas de charcuterías líricas, amén de un parlanchín de mucha hojarasca”.
Però tot això a què ve? Doncs no és una altra cosa que la conseqüència del coneixement de que el dia 29 del maig passat, a Sevilla, un grup d’amics li havien dedicat un homenatge al que va respondre amb un Salut i República!, amb el puny enlaire. I és clar, vaig pensar que encara no li havia dedicat unes ratlles que feia temps es mereixia i, per què no, quan encara està amb tot el coneixement que li permet airejar la seva ideologia. El passat onze de novembre complia 84 anys i encara manté tota la lucidesa amb la que pot analitzar amb justesa els canvis provocats per la Transició. En el llibre esmentat té un record per aquells companys de viatge fàcils d’acomodar. “A no pocos de aquellos luchadores antifranquistas les fue ocurriendo algo parecido, no porque rompieran abiertamente con sus más o menos claras posiciones políticas, sino porque fueron acomodándose a lo que hoy se conoce con un vocablo hirsuto: derechización”.
Serà un romàntic que es manté fidel a les seves idees sense pujar al carro del guanyador? I la fidelitat als seus amics?
Una anècdota que pot lligar amb ell d’alguna manera: quan Joaquín Sabina va patir el que ell va anomenar “marichalazo”, va comentar que havia deixat de sortir amb els seus amics músics “per prescripció facultativa” i es va atansar als amics poetes. Va ser pitjor el remei que la malaltia: com bevien aquests! I això em va fer recordar que Caballero Bonald era autor de un Breviario del vino que porta com dedicatòria: “A mis compañeros de promoción literaria, que han bebido lo suyo”. Però seguim deixant una imatge molt esbiaixada del nostre personatge, encara que no tenim la intenció de fer-li cap radiografia. Veiem algun poema.
SANTORAL
Suele el sumiso, el amansado, comulgar indistintamente con ruedas de molino o con sagradas formas, mas no por eso acepta sin razonables dudas la subida veloz a los altares de algún palurdo padre de la patria.
PRIMERAS LETRAS
Un día lunes, cerca del mar, sonó la palabra. Era verano entre las cañas pacíficas del trigo y nunca la sucesiva hoguera de las furias se propagó con tanta iniquidad. Vinieron cargas de odios en camiones, gritos y sogas en camiones. Ebrios de mosto y esperma, bajaron hasta el mar adolescentes brunos, ciegos y reclutados con los aperos de la tiranía, niñas de sangres iniciales con flechas en el seno, espantos y pancartas al frente de los himnos.
Entre el despliegue tortuoso, ¿quién me llevó de la mano a la frontera fraticida, dónde me deshauciaron de ser niño? Oh qué terribles y primeras letras hostiles de la patria. Pàrvula madre mía, ¿qué hiciste de nosotros, los que apenas pudimos aprender la tabla de sumar de la esperanza?
Alguns coneixedors de la seva obra l’han reflectit. “Paraules corporals que sonen i toquem, que escoltem i que tenen sabor, que veiem esclafir i signifiquen” (Carlos Marzal). “La degradació, la corrosió física que el temps exerceix sobre tot, és un tema capital en l’obra –versos o novel·les- de Caballero Bonald”. (José Carlos Mainer). “Paraules com memòria, cendra, temps, simulacre, indagació, òxid, buit, sorgeixen amb freqüència en la poesia de Caballero Bonald, perfilant amb una ambigua exactitud no només els continguts, sinó també la veu moral del seu personatge i les claus abstractes de la seva poètica”. (Luis García Montero).
Ara, la decisió és vostra. Malgrat algunes guspires, és José Manuel Caballero Bonald un romàntic?
9 de novembre de 2010. Escolto per enèsima vegada en León Gieco, en aquesta ocasió acompanyat pel Serrat, cantant ‘La memòria’.
“Todo está guardado en la memoria, sueño de la vida y de la historia.”
I aquest cop em sona diferent i sé el perquè. Mentre sona la música estic llegint, a Página 12, de Buenos Aires, les notícies sobre la mort de l’ex almirall Massera, membre del primer triumvirat del Proceso de Reorganización Nacional amb Videla i Agosti. Les notícies apareixen publicades sota el genèric El infierno es poco. Osvaldo Bayer escriu: “La ESMA (Escuela Superior de Mecánica de la Armada): una fábrica del máximo horror a lo Massera. Sí, esa expresión va a quedar para siempre en la historia: Torturar a lo Massera, hacer desaparecer a lo Massera, robar niños a lo Massera.”
“Todo está cargado en la memoria, arma de la vida y de la historia.”
“Massera era, seguramente, un criminal, un sádico y un corrupto. (...) Hace años que yacía como un vegetal, sólo era noticia a través del humor negro de la revista Barcelona. Ayer dejó de existir, por decirlo de algún modo. Bien muerto estás, turrito.” (Mario Wainfeld)
“Si alguien, hoy, le desea el Infierno, se equivoca. Si Massera va al Infierno lo van a recibir como a un héroe. Al cabo, él es uno de sus creadores. El creador de una de las figuras más perfectas del Infierno, la ESMA. ¿Podríamos entonces desearle el Cielo, ese lugar donde un Dios justo le señalaría sus culpas? Ocurre, sin embargo, que el Cielo y ese Dios justo no existen. ¿Cómo habrían de existir si existió Massera?” (José Pablo Feinman)
“El engaño y la complicidad de los genocidas que están sueltos, el indulto y el punto final a las bestias de aquel infierno.”
“Cuando la justicia se active,la mayoría ya va a haber muerto. Cuando la justicia se demora tanto ya deja de ser justicia.” (Adolfo Pérez Esquivel)
“el poder secreto de las armas, la justicia que mira y no ve.”
“Por una ironía de la historia, ayer se murió el ex almirante Emilio Massera y debutó ante el tribunal el cardenal Jorge Bergoglio. Así volvieron a cruzarse la rama naval de la dictadura y la Iglesia católica.” (Horacio Verbitsky)
“Fue cuando se callaron las iglesias, fue cuando el fútbol se lo comió todo, que los padres palotinos y Angelelli dejaron su sangre en el lodo.
Todo está escondido en la memoria, refugio de la vida y de la historia.
La memoria apunta hasta matar a los pueblos que la callan y no la dejan volar libre como el viento.”
I en León Gieco segueix cantant per evitar que l’oblit s’instal·li en la comoditat de les cases.
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA Novament, Pere Ardiaca. Com cada any, ara ja en fa 24, un 5 de novembre. I, en ocasions, com ara, un record que va més enllà en el temps i l’espai. Lleida, 1976. Franco ja era mort, però als comunistes ens continuaven negant el pa i la sal. Un Teatre Principal ple de gom a gom sota un lema que havia servit per esquivar la censura –Lleida: Problemes actuals i visió de futur-- i que amagava la celebració dels 40 anys d’existència del PSUC. El Pere com a orador principal acompanyat d’un obrer, una dona, un pagès, un treballador de la cultura. I el Pere venent el Treball al bell mig del carrer Major.
Com no fer nostres les paraules d’un amic: “Yo era amigo de Pere Ardiaca. La amistad es importante en la vida. Yo habría votado a Pere Ardiaca hasta para la presidencia del Barça”.
I una selecció de poemes que podrien estar dedicats perfectament a ell.
No me siento morir. Un viento renacido suavemente me sopla. En mis paredes de cal se alumbran los jardines. ¡Arriba, primavera...! Haz que el sol sea la antorcha que encienda los latidos del pulso de los hombres. (...) Nunca un árbol caído. Aunque las hachas golpeen en mi tronco; mis manos extendidas quieren tocar las nubes, alzarse, contra el viento y susurrar en un murmullo que, “si muero... será por abrazaros a los hombres.
Los HOMBRES, sí...¡Qué grande esta palabra! Cuántas sonoridades en sus mundos cambiantes; cuánta espuma de oleaje movido en cada corazón, en cada lirio de sienes deshojadas. Quiero abrir bien las manos y extendidas mis palmas acariciar las fuentes, y hacer que en la montaña, con blancura de plata, surjan los manantiales. Luis Alberto Quesada, Presentación Per poc temps no van coincidir al penal de Burgos.
Soy obrero de pluma. Otros lo son de pala, de martillo.
Que cada uno cree, con su herramienta, un trozo de esperanza. Jesús López Pacheco, Canción del trozo de esperanza
(...) perseverareu en el coratge és la darrera vegada que us ho dic hi ha braons d’aigua i cintures increïbles
les veus doctes diran amb una cauta barba “cuidado ése está fichado” (...) Vicent Andrés Estellés, Antibes III. Amb la dignitat amarga dels pobres
La plaça, tant pels edificis com per l’animació que hi donen els veïns, és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins. (...) Hi ha obrers i estudiants tancats i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins. (...) Gent sense casa ni sabates viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb abric i barret denuncia que
Un home reparteix fulls clandestins. Joan Brossa, Un home reparteix...
Pere, com durant tots aquests anys, seguim comptant amb tu!
Aquest any 2009 i aquest mes de juny celebrem el centenari del naixement del Pere Ardiaca. I és impossible no dedicar-li una de les arrels perquè això és el que va ser per a mi en el temps de convivència política a Lleida. Inoblidable el primer “miting” del PSUC a Lleida el 24 de juny de 1976, així com la seva presència en la venda de Treball al carrer Major.
Torno a treure a la llum les emotives paraules que l’Antoni Tàpies li dedica l’any 77 a la seva Memòria personal. Ja vaig fer ús d’elles a l’Avant fa uns quants anys.
<“Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l’any 1962, se’ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell.
Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d’intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, sinó podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-li la meva adhesió. Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d’anar fer tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m’haguera acudit mai de fer. Després d’escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l’amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca”. Permeteu-me que tiri d’hemeroteca i el recordi tal com apareix a la contraportada de l’Avant de l’11 de novembre de 1986, monogràfic amb motiu de la seva mort.
Rialler, es rodeja d’aquells amb els que se sentia tant gust: els joves. I fent-li costat uns joveníssims Jordi Miralles i el recordat Josep M. Céspedes. El peu de foto ja és tota una il·lustració: Pere Ardiaca, l’eterna joventut del comunisme.
Als més joves els hi sonarà a xinès, però quan l’anglès encara no dominava el món i el centre mundial de la cultura era París, la seva música va jugar un important paper en la nostra formació. Aquella ens arribava d’una forma esglaonada coincidint amb el compromís que anàvem adquirint: Edith Piaf, Georges Brassens, Boris Vian, Jacques Brel, Leo Ferré, Jean Ferrat o ja més recent, François Béranger. Era una barreja de compromís político-social i melodia, reflex d’una societat preocupada per un futur incert que esclataria el maig del 68.
De cada un d’ells et queda el record d’alguna cançó, però voldria aturar-me en un dels menys popularitzats a les nostres terres i del que tinc un record sempre actualitzat: Jean Ferrat i sobretot les seves versions de poemes de Louis Aragon, considerat el poeta “oficial” del PCF. La veu de Jean Ferrat, greu, ens situa en el temps en el que es desenvolupa l’acció de “Robert le diable”, un record de Robert Desnos poeta mort molt a prop dels 45 anys en un camp nazi, internat per la seva col·laboració amb la Resistència. “Penso en tu, Desnos que vas partir de Compiegne / Com un vespre a l’anar a dormir ens vas contar / Acomplir fins al final el teu destí / Allà on la fi del nostre segle sagna // I ets encara tu que et passeges sense fi / Pastor de llargs desitjos i d’il·lusions trencades / Sota els arbres foscos als Champs-Elysées / Fins l’acabament de la nit el teu domini / O l’Estació de l’Est i el primer croissant / El cafè negre que es pren al costat de la gran cafetera / Els diaris recents els bulevards plens de perfum / Les boques del metro que atrapen els que passen. Jean Ferrat podia contagiar-nos la seva alegria pel triomf de la revolució cubana (Cuba, si, A Santiago o Les guerilleros: “Saben de quin costat / es troba la justícia / com la dignitat” ) com la seva tristor per algunes actituds d’aquells que considerava havien de ser un model (Camarada: “És un bonic nom Camarada / És un bonic nom tu saps”). Té sempre al davant la història. Recent en els casos de Indoxina, evocats amb motiu del record de Boris Vian (Pauvre Boris) oXile (Le bruit des bottes); més llunyana al recordar La Comuna de París (La Commune) o el gest dels mariners del Potemkine (“Mon germà, mon amic, mon fill, mon camarada / Tu no dispararàs al que pateix i es plany.../ Aquest vespre estimo la marina: Potemkine”). Els homenatges recorren les seves cançons: Federico García Lorca, Complainte de Pablo Neruda, Picasso colombe o Les poètes. I l’amor. Sempre l’amor.
"El lunes Iquique amaneció cubierta de rumores y augurios de desastre”.Fa un any, la mort del Volodia Teitelboim em va agafar per sorpresa i no vaig tenir temps de dedicar-li l’atenció que es mereixia. Ara, amb el temps com a testimoni, puc aturar-me una estona en el seu record. Fidel va escriure: “Hace unos días mencioné su nombre como ejemplo de militante comunista, cuya lucha dio sentido a su vida...No diré que ha muerto. Pasó a vivir en las ideas”. I les seves paraules fan justícia al veterà comunista xilè. A Ràdio Moscou, el 12 de setembre de 1973, Volodia anunciava: “Ayer murió Salvador Allende”. Fa un any, l’1 de febrer, aquestes paraules se’m feien paleses recordant el seu autor. Ara, recentment, Ricardo Alarcón de Quesada ens l’ha ressuscitat, aprofitant la dedicació de la Fira Internacional del Llibre de La Habana a Xile: “No recibió otros honores (ja tenia els literaris) porque Volodia fue también uno de los mejores comunistas”.
Els mals averanys anunciats a Iquique es transformaven en crua realitat al rebre la notícia del seu traspàs. Durant un temps la seva acció política i literària la havíem tingut present en aquell disc de Quilapayun, La cantata de Santa María de Iquique, que basat en part en la seva obra Hijo del salitre, ens feia cantar amb els punys serrats per la impotència i la ràbia i la solidaritat a flor de pell:
“Baldón eterno para las fieras/ masacradoras sin compasión/ queden manchadas con sangre obrera/ como un estigma de maldición…”
“Pido venganza para el valiente/ que la metralla pulverizó./ Pido venganza para el doliente/ huérfano y triste que allí quedó”.
La novel·la ja ens havia donat a conèixer la forma com els terratinents xilens i el seu braç executor militar responien a la justa reclamació d’uns treballador de la pampa i les seves famílies. Es donava una terrible continuïtat novel·la-cantata-cop d’estat. Conseqüència lògica de la diagnosi del doctor, personatge d’una altra de les seves novel·les (La guerra interna, Joaquín Mortiz, México, 1979):
“Los chilenos son un pueblo enfermo. Están enfermos de libertitis, de democratitis y otras dolencias no menos graves, continuó diciendo el ahora doctor César Augusto”.
Volodia era un intel·lectual i un analista lúcid: “ El ser humano está reducido a la condición de mercancía, por obra y gracia del dios de estos tiempos, que es el mercado”.
Tornem a la cita de l’inici:
“Miró a Recabarren, a Ruiz, a Jerónimo, a los músicos, y vio que todos ellos eran la canción, corriente profunda, soterrada, napas de Tamarugal que un día dejan de estar ocultas y estallan en el sencillo corazón del pueblo que avanza por las pampas”.
Victoriano Crémer (nascut el 18-12-1906) i Eugenio de Nora van crear, els llunyans anys 40, la revista Espadaña que es convertiria en la plataforma de la que hauria d’ésser considerada la poesia social espanyola. Una poesia que segons el nostre autor no té una altra funció que “comunicarse con los hombres”.
Ja han passat 64 anys i Victoriano Crémer encara escriu una columna diària al Diario de León i, amb El último jinete obté el XVIII Premio de Poesia Jaime Gil de Biedma. La seva poesia actual es manté testimoni dels anys transcorreguts des d’un franquisme virulent fins una realitat més propera –la que és conseqüència de la transició- igualment poc esperançadora i desencisada: “No. No es este el mundo / que nos fuera prometido / cuando contruíamos catedrales / para refugio de dioses / y desplegábamos al viento / versos de amor” (Fragment de ¿Dónde?).
En aquest últim volum de poesies publicat –Crémer confia en viure vint anys més per poder acabar d’escriure una història sobre la Guerra Civil- podem llegir el poema Hijos del trueno:
No pretendo engendrar un hijo / a través de la nieve o del juego ingenioso / de mezclar corderos con palomas / y anunciar, aprovechando el paso de los trenes, / la venida del Espíritu Santo en forma de gendarme. //
Los hijos nunca llegan cuando son anunciados / por los pelícanos de la charca, ni se asoman / al dulce vientre de la madre advirtiendo: / “¡Cuidado, soy un tigre disfrazado de niño, / si no sois conmigo todo lo bueno que necesito / para ser un hijo entero y verdadero / acabaré con vosostros en la cama de los ángeles!”. // Porque un hijo del trueno no se rinde / porque le canten nanas los arroyos, / ni porque le enciendan las hogueras del trigo / para el pan nuestro de cada día. / Un hijo, hecho de ruidos y explosiones / se anuncia, poco a poco / alimentado de sangre y leche y apretando los puños / de la furia hasta que ya en la cima, convencido / de que nada le vale pronunciar su nombre / entre estrépitos mezclados con saliva, / quedará dormidito como un sauce caído sobre el río / que va a dar a la mar. / (¡A la mar los marineros / que es el morir bajo las aguas!) Sabía / cómo podía ser un niño bueno como todos, / pero no supo nunca cómo podía hacerlo / sin arrancar la cabellera de la madre.
Malgrat tot, deuen ser els anys acumulats els que et fan escriure al final del poema Año dos mil ocho: “Dos mil ocho tentativas de vida / para aceptar al final / el ruido de la sonajería / de turbas disfrazadas / de pueblo”.
Estàvem, crec recordar, en tres files omplint un passadís de la Jefatura Superior de Policía (“Via Laietana”). Era el 28 d’octubre de 1973 i ens havien detingut quan a l’església de Maria Medianera participàvem en la reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya. Jo era cap al final i a prop hi havia uns grisos comentant els problemes que havien sorgit en alguna caserna provocats pels baixos salaris que cobraven. Un company, al meu costat, va intervenir en la seva xerrada, remarcant els problemes que patia la classe obrera, i que a ells també els hi repercutia. En un moment determinat va acostar el cap i en veu molt baixa em va dir: “¡El trabajo del Partido hacia las fuerzas armadas!”.
Érem 113 persones esperant que omplissin la fitxa i ens baixessin als calabossos i ell mantenia la sang freda per no oblidar qui era i, el que era més important, perquè estava allà.
No volia que aquesta anècdota es perdés com molts dels actes anònims d’aquells lluitadors. I recordar-la m’ha fet present tres novel·les de Brasil, Portugal i Angola. Totes tres tenen en comú la seva temàtica: la lluita en la clandestinitat dels militants comunistes. La primera, de Jorge Amado, “Los subterráneos de la libertad” (Editorial Bruguera, 1980). En tres volums, fem un recorregut pel Brasil fosc de la dictadura feixista de Getulio Vargas (1937), els inicis de la lluita, la brutal repressió i la llum al final del túnel. “Un policía empujó a Mariana hacia el coche celular. Ella tropezó, la llevaron a rastras, alguien la sostuvo. Al levantarse pudo sentir en los ojos de todos aquellos que se habían agrupado en la puerta y en la calle la misma calurosa solidaridad del hombre del pueblo que la protegía y le daba la mano. -Gracias... –sonrió Mariana. Con paso firme, la cabeza erguida, se dirigió al coche celular”.
La segona, “Hasta mañana, camaradas” de Manuel Tiago, pseudònim d’Álvaro Cunhal (Txalaparta, 2003) reflecteix amb tota cruesa, les condicions de vida dels camarades “alliberats” per no posar en perill l’organització. “La mano izquierda corrió hacia la pequeña faltriquera de la chaqueta, retiró una agenda, la llevó a la boca, y Ramos comenzó desesperadamente a trincharla y rasgarla con los dientes”.
De la tercera, “La generación de la utopía” d’Artur Pestana, Pepetela (Txalaparta, 2003) us en parlaré més endavant.
Nosaltres patim d’una transició que va substituir d’una forma fal•laç el trencament. Però a Portugal van fer una revolució que no va trigar massa a ser traïda. Zeca Afonso, el creador de Grândola, vila morena, va morir, malalt, oblidat, l’any 1987. Aquest era el reconeixement que rebia la integritat d’aquell artista, d’aquella persona.
O povo é quem mais ordena s’havia convertit en un tòpic. José Gomes Ferreira denuncia:
“La Revolució sembla de vegades que s’atura o que recula tornant més fonda la foscor i la nit menys clara -com si qualsevol Mà Màgica apagués el sol dins de la lluna. (...) No. La nostra Revolució encara no ha acabat ni ho farà tan aviat -com a l’alta mar no es congela cap onada al sol de l’Estiu. (...) Vam fer la Revolució sense estudiar. De memòria. Resultat: vam fallar i va ser una pena. La Història quedarà retallada. En una altra ocasió ho farem millor, inclús sense posar la mort en escena (...) ¿I va ser per aquesta farsa que es va fer la revolució d’Abril, capitans, al so de les cançons de Lopes-Graça?”
El govern del general Vasco Gonçalves va patir la pressió del gran capital i dels militars que, majoritàriament conservadors, dominaven la Junta de Salvació Nacional. El novembre del 1975, aquests van comptar amb un aliat important: el Partir Socialista Portuguès, amb Mário Soares al capdavant. Per a Vasco Gonçalves, aquest va encapçalar la part civil de la contrarevolució. En aquesta apreciació coincideix amb Alvaro Cunhal, aleshores secretari general del PCP: “Mário Soares i el PS van participar amb una important contribució en la formació de la gran aliança contrarevolucionària anticomunista i anti MFA" (Moviment de les Forces Armades, embrió de la Revolució d’Abril).
Mário Soares va marxar cap a Oporto amb els diputats socialistes, en un intent d’arrossegar els dels partits de centre i de dreta, creant un buit polític a la capital i així llançar l’exèrcit contra el que anomenaven la Comuna de Lisboa. Es va trobar sol i la crisi es va solucionar per la via política, la qual cosa no els va agradar gens. Galvão de Melo cridava perquè tots els comunistes fossin llençats al mar i Jaime Neves considerava que el problema es resolia amb la presó de Cunhal. Però la dreta ja havia assolit el seu objectiu.
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
