Miguel Ángel Sòria.
Aquest any 2009 i aquest mes de juny celebrem el centenari del naixement del Pere Ardiaca. I és impossible no dedicar-li una de les arrels perquè això és el que va ser per a mi en el temps de convivència política a Lleida. Inoblidable el primer “miting” del PSUC a Lleida el 24 de juny de 1976, així com la seva presència en la venda de Treball al carrer Major.
Torno a treure a la llum les emotives paraules que l’Antoni Tàpies li dedica l’any 77 a la seva Memòria personal. Ja vaig fer ús d’elles a l’Avant fa uns quants anys.
<“Hi ha un fet il·lustratiu en aquest sentit que he pogut completar molts anys més tard i que encara em commou. Un dia de no recordo exactament quin mes de l’any 1962, se’ns presentà a casa un home de cara ferrenya però que traslluïa una gran noblesa i escalf humà. Va fer servir el nom de Francesc Vicens per introduir-se. La seva visita era per explicar-me que aviat es celebraria un nou Congrés de la Pau, aquest cop a Moscou, que presidiria Bertrand Russell.
Havia de girar al voltant del desarmament general i la pau. El nostre visitant venia a suggerir-me que seria molt bell que jo formés part de la comissió d’intel·lectuals i artistes catalans que hi anirien. I afegí que, sinó podia fer-ho, seria igualment bell que escrivís a Russell donant-li la meva adhesió. Vaig comprendre que aquell home tenia la bona voluntat d’anar fer tot un pelegrinatge de visites, per a ell perillosíssimes, amb la finalitat de sol·licitar una cosa que en el fons era un honor per a aquells a qui ho proposava, i que, si no hagués estat pel seu interès, a mi no se m’haguera acudit mai de fer. Després d’escriure a Bertrand Russell, que jo tant admirava, vaig tenir el premi de l’amable contestació autògrafa del gran filòsof anglès. En canvi, quinze anys més tard he sabut que el meu visitant, poc després de sortir de casa, va ser detingut per la Brigada Social. El seu premi va ser una condemna de vint-i-tres anys de presó. Ara sé el seu nom: Pere Ardiaca”. Permeteu-me que tiri d’hemeroteca i el recordi tal com apareix a la contraportada de l’Avant de l’11 de novembre de 1986, monogràfic amb motiu de la seva mort.
Rialler, es rodeja d’aquells amb els que se sentia tant gust: els joves. I fent-li costat uns joveníssims Jordi Miralles i el recordat Josep M. Céspedes. El peu de foto ja és tota una il·lustració: Pere Ardiaca, l’eterna joventut del comunisme.
Etiquetes de comentaris: Cultura, Les arrels, Pere Ardiaca
