Núria Salamé Real*Voler parlar del Sàhara Occidental, vol dir situar-nos davant d’un conflicte, que fa més de 35 anys que dura i del que l’Estat Espanyol en té tota la responsabilitat. En un acte vergonyós, Espanya, potència colonitzadora, al 1975 es retira i entrega la província 53 al territori de Marroc i Mauritània, tot i que l’ùltim país es retirarà del territori ocupat, fet que aprofita Marroc per envaïr-ho.
El poble sahrauí existeix molt abans de la invasió marroquina, de la invasió espanyola i cal dir que existeix amb entitat pròpia abans que Espanya o França. Un moment clau per la configuració cultural i territorial del món sahrauí és a partir del segle I amb l’aparició del camell. El poble sahrauí té la seva pròpia llengua i les seves pròpies manifestacions culturals.
Em sembla oportú fer referència a aquestes dades per tots aquells que, tot i que no existeix cap resolució de Nacions Unides que negui els seus drets, obstaculitzen el seu procés d’autodeterminació.
Dit això i per centrar-nos en l’Estat Espanyol, el conflicte del Sàhara Occidental ha presentat en els diferents governs socialistes, un dilema polític i ètic. Per moltes promeses que el Sr. Felipe Gonzalez fés al poble sahrauí, el novembre de 1976, en una visita als camps de refugiats els hi va dir “...nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final...” D’aquestes paraules s’ha passat a l'adhesió, en la seva proposta autonomista oblidant el famós pla Baker II que ha estat aprovat per unanimitat, incloent el vot de França, pel Consell de Seguretat de Nacions Unides.
El conflicte del Sàhara Occidental està creant greus problemes dins les bases del partit socialista, que no poden entendre com es pot negar la legalitat vigent. Resulta incomprensible que el govern, a través dels seus diplomàtics i de la seva política d’ajut a les tesis marroquines, es posicioni en contra dels drets internacionals i de les resolucions de les Nacions Unides.
El debat actual en el conflicte de Sàhara Occidental el centraríem en tres punts bàsics:
1. Finalitzar el procés de descolonització i acompanyar la RASD fins l’autodeterminació dels seus ciutadans.
2. Acabar amb les violacions dels Drets Humans.
3. Evitar i denunciar l’explotació dels recursos naturals en l’actualitat en un creixement preocupant.
Tot i que la més important és la violació dels Drets Humans, on la crueltat en l’aplicació de les tortures ha aumentat de manera alarmant, tots els informes que s’han elaborat sobre el Sàhara Occidental coincideixen en denunciar que el Marroc viola els Drets Humans de forma sistemàtica i continuada. (Informe del Parlament Europeu sobre els Drets Humans, 17 de Març de 2009)
Davant d’aquests fets i tenint la legalitat internacional i la força de la raó el poble sahrauí segueix essent humiliat i silenciat, no només pel gover de Marroc que l’explota i l’ocupa sinó també pels de França i Espanya als que es suma la complicitat dels mitjans de comunicació; sembla que només és la societat civil que té molt clar que mentre no es produeixi el procés de descolonització ha de seguir lluitant per trencar el mur del silenci.
El temps ha trascorregut i “l’alto al foc” no ha ajudat als sahrauis, ha permés a Marroc anar contruïnt un mur que es va iniciar als anys 80 i que actualment té una longitud de 2.720 km; on s’han contruit búnquers i camps de mines antipersones i anticarros que es calcula que arriben a 9 milions.
Hi ha documents que testifiquen que aquesta defensa va ser finançada per països petrolers, amb tecnologia americana i amb manteniment israelià. Han establert una companyia cada 5 km i un ràdar cada 15, amb un número de soldats que no baixa dels 100.000. És la gran sangria del regne alauita.
Després de 17 anys “d’alto al foc” s’han fet diverses campanyes per la retirada de mines, però el govern del Marroc s’hi oposa dificultant totes les possibilitats per tal que els altres no ho facin.
Els morts per les mines sempre són els sahrauis, fa menys d’un mes han mort dues persones i dues més estan greument ferides, però la censura que s’aplica per part dels mitjans de comunicació en aquest “conflicte” fa que sigui ignorat per la majoria de la ciutadania. Un conflicte que no està present en els mitjans de comunicació és un conflicte que no existeix.
Com és que tothom coneix i parla del mur de Palestina i de Berlin però ningú en parla del construit per Marroc?
Marroc aplica al Sàhara Occidental l’expoli de les seves riqueses naturals que reiteradament han denunciat les Nacions Unides, tant en l’àmbit de la pesca com en el dels fosfats i hidrocarburs...
Perquè la comunitat internacional no s’ha plantejat un bloqueig a Marroc?
Els habitants de la zona ocupada, la resistència del poble sahrauí, no han deixat mai de patir l’assetjament personal i familiar. L’estat de setge és permanent. Els sahrauis són detinguts i torturats pel fet de reunir-se, per manifestar-se pacíficament . Les tortures són de tanta brutalitat que es fa difícil de descriure.
Però mentre ells es defensen amb paraules, Espanya ven armament a Marroc al preu simbòlic d’1 €, un bon regal per l’extermini sahrauí!
Espanya com a pais administrador del territori pendent de descolonitzar podria tenir un paper decisiu a la resolució del conflicte. Des de 1977 tots els governs espanyols han venut armes al Marroc mentre les seves administracions dónen diners i aliments pels refugiats. Aquest fets ens porten a pensar que no és casual; que ja va bé mantenir els refugiats i tenir “contents” a la població civil mentre ens segresten i retenen l’informació real i no s’entra a la realitat del conflicte, que passa per una resolució política.
Ens sembla que és una qüestió d’ètica que a les agendes de les organitzacions civils o polítiques de l’Estat Espanyol amb un tarannà progressista, la defensa de la causa sahrauí estigui al capdavant de la defensa de les diferents causes del món com ara Palestina o Iraq.
És moralment insostenible que nosaltres defensem el poble palestí o el d’Iraq, que evidentment cal fer-ho, i en canvi deixem en l’oblit la solidaritat amb un poble que pateix una ocupació militar il·legal, pendent d’una descolonització, en el darrer pais del continent africà... un poble que va ser la provincia 53 de l’Estat Espanyol, estat que d’acord amb la llei és la potencia administradora colonial.
Creure que les culpes són només dels governs espanyols és un acte d’hipocresia; els sahrauis són al nostra colònia a la que cal ajudar a assolir la seva llibertat. On és la vanguarda cultural, social i política?
Espanya encara és a temps de rectificar i actuar com Portugal ho va fer amb Timur Oriental. Si no és així caldrà veure com jutjarà la història la seva actuació.
*Presidenta de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí. ACAPS
Fonts consultades : El observador. Revista de culturas urbanas. Núm 52. 2008 - www.sahararesiste.blogspot.com - www.umdraiga.com/documentos/analisis.htm
Etiquetes de comentaris: Internacional, Sahara Occdidental
