MIQUEL ÀNGEL SÒRIA
Un article recent sobre com s’hauria mantingut el descens de la taxa de deforestació de l’Amazònia –un 59% des del 2001--, actua com una guspira que em fa rescatar un llibre: Senderos de libertad, de Javier Moro. I aquesta concatenació causa/efecte no és pas ociosa (aleatòria). Hi ha un motiu: constatar com l’acció de govern de Luiz Inácio ‘Lula’ da Silva començava a evitar el que havia estat una constant: la desaparició d’enormes zones de selva a mans dels fazendeiros (terratinents) brasilers, posant en perill d’extinció els mitjans de vida de poblacions indígenes i dels treballadors en l’extracció del cautxú (seringueiros).I la relació encara és més evident quan ens adonem que el dia 22 de desembre s’acompleixen 22 anys de l’assassinat de Chico Mendes.Per tant, és una bona ocasió dper rellegir l’extraordinari llibre de Javier Moro mentre escolto les veus de Manà interpretar Cuando los ángeles lloran. “A los esclavos blancos de la selva sólo les faltaba un líder capaz de canalizar sus ansias de justicia.Ese líder nacería un año más tarde, en un ambiente de sorda violencia que nunca más cesaría en las selvas de Acre: Chico Mendes”.I aquesta violència, que només es produeix en un sentit –amb alguna petita excepció-[“Si con el asesinato de Wilson Pinheiro (líder dels treballadors del cautxú abans de Mendes) la justicia no se puso en marcha, ahora (amb l’execució del seu assassí) sus ruedas giraron con una celeridad impresionante. La represión fue feroz”.] aquesta violència deia, té un contrapunt en la música de Manà: “Él murió a sangre fría.Lo sabía Collor de Melo y también la policía”.Collor de Melo era el president del Brasil en el moment en el que la justícia posava a la presó els autors materials de l’assassinat de Chico Mendes (els Alves) i de la posterior fuita i desaparició d’aquests. Però, com sempre, els veritables responsables de la mort, els terratinents de la Unió Democràtica Ruralista d’Acre, van seguir caminant pels mateixos carrers i ocupant i devastant extenses zones de la selva.El ressò de la mort de Chico Mendes queda perfectament recollit en l’expressió furiosa del vell Sebastião, patriarca dels Alves: “¡Ni siquiera cuando murió Jesucristo se hizo tanta publicidad!”.León Gieco, a La memoria; Marianne, a Enciendo una vela; Paul Mc Cartney, dedicant-li How many People o Luis Gonzaga, a Xote Ecológico, l’esmenten. Al periòdic xilè Diario Uno, cada setmana hi ha una vinyeta i una caricatura de Chico Mendes en què el personatge reflexiona sobre la vida política i social de forma sarcàstica.Luis Sepúlveda, a Un viejo que leía novelas de amor, escriu en una Nota de l’Autor: “... Esta novela ya nunca llegará a tus manos,Chico Mendes, querido amigo de pocas palabras y muchas acciones, pero el Premio Tigre Juan es también tuyo, y de todos los que continuarán tu camino, nuestro camino colectivo en defensa de éste el único mundo que tenemos”. Javier Moro, el 1992, no era gens optimista i acabava: “ También continúa la violencia contra los líderes rurales; asesinatos de sindicalistas, abogados laboralistas, misioneros y ecologistas siguen estando a la orden del día. A pesar de haberse conseguido un cierto equilibrio en la balanza de fuerzas en la Amazonia, a pesar de que Chico Mendes murió para sacudir la conciencia del planeta sobre lo que estaba ocurriendo, los viejos demonios siguen agazapados en las cuatro esquinas de la selva. Del mundo entero depende que no acaben con lo último del edén”.L’arribada de Lula al poder, reflectida en la notícia del començament, sembla obrir un forat a l’esperança. Etiquetes de comentaris: destacat, La Contraportada, Les arrels, Miquel Àngel Sòria
