L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Un article recent sobre com s’hauria mantingut el descens de la taxa de deforestació de l’Amazònia –un 59% des del 2001--, actua com una guspira que em fa rescatar un llibre: Senderos de libertad, de Javier Moro. I aquesta concatenació causa/efecte no és pas ociosa (aleatòria). Hi ha un motiu: constatar com l’acció de govern de Luiz Inácio ‘Lula’ da Silva començava a evitar el que havia estat una constant: la desaparició d’enormes zones de selva a mans dels fazendeiros (terratinents) brasilers, posant en perill d’extinció els mitjans de vida de poblacions indígenes i dels treballadors en l’extracció del cautxú (seringueiros).
I la relació encara és més evident quan ens adonem que el dia 22 de desembre s’acompleixen 22 anys de l’assassinat de Chico Mendes.
Per tant, és una bona ocasió dper rellegir l’extraordinari llibre de Javier Moro mentre escolto les veus de Manà interpretar Cuando los ángeles lloran.
“A los esclavos blancos de la selva sólo les faltaba un líder capaz de canalizar sus ansias de justicia. Ese líder nacería un año más tarde, en un ambiente de sorda violencia que nunca más cesaría en las selvas de Acre: Chico Mendes”.
I aquesta violència, que només es produeix en un sentit –amb alguna petita excepció- [“Si con el asesinato de Wilson Pinheiro (líder dels treballadors del cautxú abans de Mendes) la justicia no se puso en marcha, ahora (amb l’execució del seu assassí) sus ruedas giraron con una celeridad impresionante. La represión fue feroz”.] aquesta violència deia, té un contrapunt en la música de Manà:
“Él murió a sangre fría. Lo sabía Collor de Melo y también la policía”.
Collor de Melo era el president del Brasil en el moment en el que la justícia posava a la presó els autors materials de l’assassinat de Chico Mendes (els Alves) i de la posterior fuita i desaparició d’aquests. Però, com sempre, els veritables responsables de la mort, els terratinents de la Unió Democràtica Ruralista d’Acre, van seguir caminant pels mateixos carrers i ocupant i devastant extenses zones de la selva.
El ressò de la mort de Chico Mendes queda perfectament recollit en l’expressió furiosa del vell Sebastião, patriarca dels Alves: “¡Ni siquiera cuando murió Jesucristo se hizo tanta publicidad!”.
León Gieco, a La memoria; Marianne, a Enciendo una vela; Paul Mc Cartney, dedicant-li How many People o Luis Gonzaga, a Xote Ecológico, l’esmenten. Al periòdic xilè Diario Uno, cada setmana hi ha una vinyeta i una caricatura de Chico Mendes en què el personatge reflexiona sobre la vida política i social de forma sarcàstica.
Luis Sepúlveda, a Un viejo que leía novelas de amor, escriu en una Nota de l’Autor: “... Esta novela ya nunca llegará a tus manos,Chico Mendes, querido amigo de pocas palabras y muchas acciones, pero el Premio Tigre Juan es también tuyo, y de todos los que continuarán tu camino, nuestro camino colectivo en defensa de éste el único mundo que tenemos”.
Javier Moro, el 1992, no era gens optimista i acabava: “ También continúa la violencia contra los líderes rurales; asesinatos de sindicalistas, abogados laboralistas, misioneros y ecologistas siguen estando a la orden del día. A pesar de haberse conseguido un cierto equilibrio en la balanza de fuerzas en la Amazonia, a pesar de que Chico Mendes murió para sacudir la conciencia del planeta sobre lo que estaba ocurriendo, los viejos demonios siguen agazapados en las cuatro esquinas de la selva. Del mundo entero depende que no acaben con lo último del edén”.
L’arribada de Lula al poder, reflectida en la notícia del començament, sembla obrir un forat a l’esperança.
Antoni Barbarà, en un puente sobre el Sena en París.
Servicios públicos: luchando por una Europa social
Resolución / Moción aprobada en el 3er Congreso del Partido de la Izquierda Europea (PIE), en París a 5 de diciembre de 2010
ANTONI BARBARÀ PARÍS
No hay duda de que la lucha por una Europa social, una Europa de servicios públicos, de los derechos sociales, la equidad, la igualdad entre géneros y todo lo que abarca el Estado de bienestar ha sido, es y seguirá siendo una parte clave de nuestra identidad.
Se suponía que un cierto desarrollo en políticas de servicios públicos ya era una realidad, prácticamente irreversible, aun conocidas las grandes diferencias entre los Estados. Pero la crisis dura y estructural ha puesto de relieve el grado de precariedad y fragilidad de los actuales estados de bienestar debido a las políticas de las élites neoliberales. El desarrollo social que se obtuvo tras muchos siglos de luchas populares y de la clase obrera está ahora en declive. Estamos viendo un violento ataque que pretende parasitar, privatizar, revertir y, en definitiva, eliminar los sistemas públicos y sociales, así como los servicios básicos –llamados en la jerga de la Unión Europea: "servicios de interés general".
Esto es especialmente importante y peligroso para tres de los pilares de los servicios públicos: la gestión de los bienes comunes, tales como salud, educación y servicios sociales. Y eso significa que peligran los sistemas de salud pública, educación y servicios sociales. También tenemos en cuenta otros servicios públicos como la gestión de bienes comunes como el agua, la energía, el transporte, las comunicaciones, los servicios postales, etc. Todos ellos merecen consideración específica al mismo tiempo que comparten muchos elementos en común (economía, financiación, condiciones de trabajo, etc.) o bien con elementos específicos tales como la sostenibilidad, la tecnología, el modelo de crecimiento, la historia de cada nación. Àngels Martínez interviene en el congreso del PIE.
Por lo tanto, sin apartarnos de nuestras propuestas y en consonancia con los objetivos ya expresados en la Plataforma Electoral del PIE, planteamos:
-- Fin de las privatizaciones y por unos servicios públicos. – La educación, cuidado de la infancia, atención de la adolescencia, la enfermedad y la vejez, la salud, abastecimiento de agua, alcantarillado, suministro de energía, transporte público, servicios postales, cultura y deporte no son bienes comerciales sino servicios públicos y por lo tanto, una responsabilidad del Estado. -- No deben ser sometidos a competencia para obtener el menor costo y el mayor beneficio. No queremos más privatización de servicios públicos como mercancías, sino su transformación en propiedad pública. Estamos comprometidos por fuertes servicios públicos, empresas controladas públicamente y por más inversión en educación, enfermería y atención de la salud, transporte público, deporte y cultura. -- El PIE formará un Grupo de Trabajo para debatir el tema de servicios comunitarios, sociales y los principales servicios públicos desde nuestra perspectiva y hacer una evaluación y propuestas en el ámbito de la salud y la atención de la sanidad, educación, universidad y servicios sociales. Nuestros análisis y propuestas comprenderán dos partes:
Salud pública, educación y servicios sociales
1) un análisis de la situación actual de los sistemas nacionales de salud pública, educación y servicios sociales; de los ataques que se lanzan desde sectores corporativos con la complicidad o la tolerancia de los gobiernos y las instituciones. De hecho, es la Unión Europea, directamente o a través de sus organismos, quien encabeza ese proceso. El tsunami de la privatización involucra a los mismos protagonistas en todos los países y en todos los ámbitos.
2) Para estudiar las cuestiones específicas de cada sector, en cada Estado y en cada situación específica. Así, por ejemplo, las condiciones de trabajo de las distintas profesiones y empleos, la calidad de los servicios, si son universales, su accesibilidad, su extensión y, si son públicos, justos y basados en la solidaridad. Por último, las leyes y los reglamentos europeos que afectan al modelo europeo y su futuro, tales como el "plan Bolonia", la cuestión de la salud de tipo transfronterizo, o el registro de reglamentación farmacéutico.
Con este método confederamos el trabajo de nuestros respectivos grupos y, entretanto, unificamos nuestro llamamiento para unos servicios públicos de la máxima calidad y equidad, entendidos como esencia de derechos --no como simples productos de mercado-- en una Europa que debe ser necesariamente Social. Antoni Barbarà, en su intervención en el congreso del PIE.
Veremos cómo encajar esta línea de trabajo con la propuesta congresual de Francis Wurtz cara a una iniciativa ciudadana a extender y difundir por toda la UE y de la que hablabaÀngels Martínez Castells.
El mitjans de comunicació de masses, altrament dits “medias”, o també “premsa” o també mitjans informatius...o com més us agradi són el són, i hi ha el que hi ha “a la vinya del “senyor”.
A les darreres hores, i en tant que persona vinculada i proactiva (com diuen ara) deDempeus, he tingut ocasió de constatar dues experiències properes i prou il·lustratives. Parlo d’un article periodístic al diari Público i d’un programa televisiu de TV3 (la nostra crosta) anomenat Banda Ampla.
El tracte rebut en cada cas ha estat substancialment diferent. I això malgrat la paradoxa que Publico és un medi d’empresa privada (Mediapro) i per tant que cadascú pot, o no, comprar, mentre que TV3 és un ens públic que paguem tos i totes els ciutadans de Catalunya.
Pel que fa a Público, ha seguit uns dies la campanya electoral de les autonòmiques del dia 28 a Catalunya, amb un suplement central que analitzava tema per tema, sector per sector, la situació, programa i posicions dels diferents partit polítics, però també de diverses fonts de la xarxa social i associativa.
Aquest és el cas del tema salut, que va ser publicat el passat dimarts dia 16 amb dues pàgines centrals. Uns dies abans un professional periodista es va posar en contacte amb nosaltres i ens va formular algunes preguntes sobre la nostra visió del moment actual de la salut i les perspectives que es presenten. De tot el que vam parlar en va extreure algunes idees que va reproduir en l’article que adjunto. En tot cas, notes breus i entre cometes que reflecteixen una opinió des de Dempeus, i en aquest cas un contrast en format molt reduït però suficientment il·lustratiu.
Salut .- El Debat (Pàg. 6 i 7 de diari Público de 16 de novembre)
Hi podem llegir... “La gestió dels nous hospitals. Toni Barbarà, secretari de l’associació Dempeus per la Salut Pública, es mostra satisfet amb la despesa assolida i l’eficiència demostrada pel sistema, però dubta de les fórmules de gestió dels nous hospitals, ja que avancen en un procés de ‘mercantilització i privatització’. Segons afirma, els nous consorcis, alguns amb participació de capital privat, plantegen una ‘gestió economicista dels centres.’
..... O més avall..
”.. Algunes de les propostes de l’empresarial Unió són facilitar la cooperació entre centres privats i públics i desgravacions en l’IRPF per contractar serveis privats. Barbarà rebutja aquesta mesura, que suposaria “una derivació de recursos públics a la gestió privada”, fet que provocaria una “pitjor assistència i beneficis privats”. Pel que fa al copagament, celebra que “Madrid el va frenar”, perquè “perjudicaria el caràcter públic i l’equitat en la salut.”
L’altra situació...
Ens assabentem com a espectadors domèstics de la nostra (TV3) que s’estava preparant un programa d’ampla participació, anomenat Banda Ampla ( banda sí ¿¡però ampla!?) sobre el tema de la sanitat a Catalunya i la seva sostenibilitat. El vídeo promocional introduïa ja esquers significatius a l’ implicació com ara:”Estaria vostè disposat a pagar un euro per visita mèdica per tal de millorar i garantir el sistema?” Amb tan original i suggerent predicament algunes persones de Dempeus ens hi vam posar en contacte amb les adreces que oferien. Com a mínim tres persones ens vam inscriure com a possibles participants vinculades explícitament a Dempeus. Jo vaig ser una d’elles. Tan sols van contactar telefònicament amb una (l'Angels Martínez Castells) i un cop “identificada” van comunicar-li una posterior trucada de confirmació.... o no.
I va ser que no, perquè (a més de 48 hores de distància del programa), van descobrir que estava ja tot ple.
Sorprenen moltes coses, i no voldria ser suspicaç, --ni beneit– però és ben curiós. D’entrada, quan es prepara un programa amb participació social, convidats, experts, ciutadania (?), qualsevol empresa periodística posa en marxa una mínima recerca d’antecedents i posada al dia sobre el tema a tractar. Aquesta feina la fan, habitualment, els/les documentalistes, així anomenats perquè són els qui amb criteris professionals naveguen, remenen, investiguen el que es mou al respecte i ho presenten finalment als seus caps / editors del programa perquè facin la tria que els sembli oportuna. Pensem doncs que en “documentar” el temari, van entrar, segur, al cercador de base, Google i van prémer “Copagament...”
La llista
Jo també ho vaig fer el mateix dia del rebuig i vaig comprovar el que us adjunto: 1.- Qui vol el copagament? DEMPEUS per la salut pública dempeus.nireblog.com/.../qui-vol-el-copagament 2.- Gaspar Llamazares contra el copagament punts de vista angelsmcastells.nireblog.com/.../gaspar-llamazares-contra-el-copagament 3.- Per què estem contra el copagament en sanitat www.attacpv.info/.../index.php?...copagament... 4.- La consellera Geli aposta pel copagament sanitari segons el nivell ... 5.- La Ratera: dues enquestes, dues, sobre copagament bloclaratera.blogspot.com/.../dues-enquestes-dues-sobre-copagament.html --------------------------- Aquestes son les primeres cinc referències, ordenadament, al respecte. Com veieu Dempeus està força omnipresent i destacat entre les primeres entrades del cercador. Impossible, doncs, no veure’l, no trobar-lo. I per tant vol dir que ja d’entrada es va donar una sospitosa ignorància de la nostra Dempeus, en no ser avisada, consultada, sol·licitada. I quan ens vam posar nosaltres directament en contacte, com queda escrit “Era massa ple!”
Acabo dient-vos que no vaig veure el tal programa, cosa que no acostumo tampoc a fer habitualment pel seu discutible format i interès, gairebé sempre superat per altres ofertes a la seva franja horària. Per aquest cop vaig fer anar força el comandament a distància, una mica per veure el futbol on Portugal li donava un repàs a la campiona del món (quina nova samarreta de disseny més horrorosa!) i, sobretot, per refrescar per enèsima vegada la impagable pel·lícula del desaparegut García Berlanga, Plácido. Tanmateix, pel poc que vaig seguir se’m van confirmar totes les sospites: un escenari a major glòria i honor de la versió “institucional –corporativa” del Col·legi de Metges de Barcelona, és a dir de l’omnipresent Dr.Vilardell... i una quanta gent més. L’insigne col·lega va obrir, va dissertar, va ponderar, va avaluar i gairebé va tancar... de no ser una divertida espurna d’un metge italià que se’ls va “colar” recordant com va de bé la Itàlia del Sr.Berlusconi. Total, un fiasco superable. Si no fos que aquests “criteris” periodístics d’acció i omissió puguin anunciar els nous temps que ens amenacen si les enquestes de les eleccions catalanes no erren massa els pronòstics. “Virgencita, virgencita..., la que se’ns ve a sobre amb aquest model de “participació ciutadana” ! Ufff!
Si el títol portés un interrogant – pràctica no massa correcta- la resposta a aquella pregunta hauria de ser afirmativa sempre que prenguéssim com a referent alguna de les actituds que exposa al seu llibre de memòries La costumbre de vivir. Al menys, d’aquesta manera ens ho sembla quan desafia a un dol a primera sang –repte no acceptat sense honor, diu- a un personatge que es va atrevir a mortificar-lo per raons polítiques. Personatge del que diu que “se decía poeta, y lo era en la línea de los almacenistas de charcuterías líricas, amén de un parlanchín de mucha hojarasca”.
Però tot això a què ve? Doncs no és una altra cosa que la conseqüència del coneixement de que el dia 29 del maig passat, a Sevilla, un grup d’amics li havien dedicat un homenatge al que va respondre amb un Salut i República!, amb el puny enlaire. I és clar, vaig pensar que encara no li havia dedicat unes ratlles que feia temps es mereixia i, per què no, quan encara està amb tot el coneixement que li permet airejar la seva ideologia. El passat onze de novembre complia 84 anys i encara manté tota la lucidesa amb la que pot analitzar amb justesa els canvis provocats per la Transició. En el llibre esmentat té un record per aquells companys de viatge fàcils d’acomodar. “A no pocos de aquellos luchadores antifranquistas les fue ocurriendo algo parecido, no porque rompieran abiertamente con sus más o menos claras posiciones políticas, sino porque fueron acomodándose a lo que hoy se conoce con un vocablo hirsuto: derechización”.
Serà un romàntic que es manté fidel a les seves idees sense pujar al carro del guanyador? I la fidelitat als seus amics?
Una anècdota que pot lligar amb ell d’alguna manera: quan Joaquín Sabina va patir el que ell va anomenar “marichalazo”, va comentar que havia deixat de sortir amb els seus amics músics “per prescripció facultativa” i es va atansar als amics poetes. Va ser pitjor el remei que la malaltia: com bevien aquests! I això em va fer recordar que Caballero Bonald era autor de un Breviario del vino que porta com dedicatòria: “A mis compañeros de promoción literaria, que han bebido lo suyo”. Però seguim deixant una imatge molt esbiaixada del nostre personatge, encara que no tenim la intenció de fer-li cap radiografia. Veiem algun poema.
SANTORAL
Suele el sumiso, el amansado, comulgar indistintamente con ruedas de molino o con sagradas formas, mas no por eso acepta sin razonables dudas la subida veloz a los altares de algún palurdo padre de la patria.
PRIMERAS LETRAS
Un día lunes, cerca del mar, sonó la palabra. Era verano entre las cañas pacíficas del trigo y nunca la sucesiva hoguera de las furias se propagó con tanta iniquidad. Vinieron cargas de odios en camiones, gritos y sogas en camiones. Ebrios de mosto y esperma, bajaron hasta el mar adolescentes brunos, ciegos y reclutados con los aperos de la tiranía, niñas de sangres iniciales con flechas en el seno, espantos y pancartas al frente de los himnos.
Entre el despliegue tortuoso, ¿quién me llevó de la mano a la frontera fraticida, dónde me deshauciaron de ser niño? Oh qué terribles y primeras letras hostiles de la patria. Pàrvula madre mía, ¿qué hiciste de nosotros, los que apenas pudimos aprender la tabla de sumar de la esperanza?
Alguns coneixedors de la seva obra l’han reflectit. “Paraules corporals que sonen i toquem, que escoltem i que tenen sabor, que veiem esclafir i signifiquen” (Carlos Marzal). “La degradació, la corrosió física que el temps exerceix sobre tot, és un tema capital en l’obra –versos o novel·les- de Caballero Bonald”. (José Carlos Mainer). “Paraules com memòria, cendra, temps, simulacre, indagació, òxid, buit, sorgeixen amb freqüència en la poesia de Caballero Bonald, perfilant amb una ambigua exactitud no només els continguts, sinó també la veu moral del seu personatge i les claus abstractes de la seva poètica”. (Luis García Montero).
Ara, la decisió és vostra. Malgrat algunes guspires, és José Manuel Caballero Bonald un romàntic?
9 de novembre de 2010. Escolto per enèsima vegada en León Gieco, en aquesta ocasió acompanyat pel Serrat, cantant ‘La memòria’.
“Todo está guardado en la memoria, sueño de la vida y de la historia.”
I aquest cop em sona diferent i sé el perquè. Mentre sona la música estic llegint, a Página 12, de Buenos Aires, les notícies sobre la mort de l’ex almirall Massera, membre del primer triumvirat del Proceso de Reorganización Nacional amb Videla i Agosti. Les notícies apareixen publicades sota el genèric El infierno es poco. Osvaldo Bayer escriu: “La ESMA (Escuela Superior de Mecánica de la Armada): una fábrica del máximo horror a lo Massera. Sí, esa expresión va a quedar para siempre en la historia: Torturar a lo Massera, hacer desaparecer a lo Massera, robar niños a lo Massera.”
“Todo está cargado en la memoria, arma de la vida y de la historia.”
“Massera era, seguramente, un criminal, un sádico y un corrupto. (...) Hace años que yacía como un vegetal, sólo era noticia a través del humor negro de la revista Barcelona. Ayer dejó de existir, por decirlo de algún modo. Bien muerto estás, turrito.” (Mario Wainfeld)
“Si alguien, hoy, le desea el Infierno, se equivoca. Si Massera va al Infierno lo van a recibir como a un héroe. Al cabo, él es uno de sus creadores. El creador de una de las figuras más perfectas del Infierno, la ESMA. ¿Podríamos entonces desearle el Cielo, ese lugar donde un Dios justo le señalaría sus culpas? Ocurre, sin embargo, que el Cielo y ese Dios justo no existen. ¿Cómo habrían de existir si existió Massera?” (José Pablo Feinman)
“El engaño y la complicidad de los genocidas que están sueltos, el indulto y el punto final a las bestias de aquel infierno.”
“Cuando la justicia se active,la mayoría ya va a haber muerto. Cuando la justicia se demora tanto ya deja de ser justicia.” (Adolfo Pérez Esquivel)
“el poder secreto de las armas, la justicia que mira y no ve.”
“Por una ironía de la historia, ayer se murió el ex almirante Emilio Massera y debutó ante el tribunal el cardenal Jorge Bergoglio. Así volvieron a cruzarse la rama naval de la dictadura y la Iglesia católica.” (Horacio Verbitsky)
“Fue cuando se callaron las iglesias, fue cuando el fútbol se lo comió todo, que los padres palotinos y Angelelli dejaron su sangre en el lodo.
Todo está escondido en la memoria, refugio de la vida y de la historia.
La memoria apunta hasta matar a los pueblos que la callan y no la dejan volar libre como el viento.”
I en León Gieco segueix cantant per evitar que l’oblit s’instal·li en la comoditat de les cases.
La nostra vida quotidiana és frenètica. No hi ha pausa ni temps per a la menystinguda activitat de pensar. De pensar en el seu sentit més noble, de recapacitar, de respondre’ns les qüestions més bàsiques i trascendents. Som veritables trens encarrilats a tota velocitat sense conductor ni aturades… cap a una estació final certa que serà la mort.
Ens diuen que millor no pensar-hi, quin mal gust, quina mandra, quina por! Existim més que vivim, sobrevivim (o al menys ho intentem sobretot en temps de crisi), passem pàgines de calendari, saltem obstacles en cadena, esbufeguem i seguim “gestionant” l’anar fent del dia a dia, i aquesta inèrcia ens permet defugir de nosaltres mateixos.
Que pensar en profunditat, de coses serioses, i fer-ho sense xarxa postissa, pot esdevenir un exercici perillós, si més no incòmode.
No fos cas que descobrim que estem consumint la nostra existència en les banalitats i foteses més injustificades, no fos cas que ens adonéssim que viure d’aquesta mena de manera facilita i permet la nostra submissió, alienació, manipulació, explotació…
Evidentment, s’estila encara menys pensar en la mort, ni tan sols en la pròpia… Sobre la marxa… demà, quan sigui gran, més gran (vell/a), millor negar-la, o ignorar-la… Aquesta és la brutal contradicció entre l’evasió i omissió real, i la imperiosa necessitat, o no, de prendre les regnes sobre un esdeveniment que no té data concreta però sí certesa absoluta i que ens afectarà i ocuparà segur, més que segur.
Per un cop que podem realment decidir sobre una cosa tremendament important a la nostra vida. No hem pogut fer-ho sobre el naixement, ni la família, ni els determinants biològics, ni sovint psicològics, ni tampoc socials, ni sobre tantes altres coses… Doncs ara resulta que ens fa “cosa”, "iuiu", (por) de parlar-ne i defugim el tema i preferim connectar Tele 5 i la seva caterva-caverna i així desconnectar de qualsevol vida neuronal intel·ligent.
Encara que en dates excepcionals com les actuals toqui seguir la moda nord-americana del Halloween. Carotes de carabasses il·luminades, sang de ketchup, vampirs, calaveres i "zombis" i horterades a dojo (disponibles en totes les talles i colors a grans magatzems i superfícies comercials !) front la vella recepta dels “morts” de Tots Sants, que déu-n’hi do com a “alternativa” solemne immersa en una calculada ferum tètrica, ultra- religiosa, fúnebre, fosca i terrorífica.
De la vida i per tant de la mort, de com aprendre’n, de com ocupar-nos més que preocupar-nos, de com mirar de cara, dignes, lúcids, amb diversosPunts de VistaiDempeus, la inevitable apagada vital, de com posar-hi altes dosis de racionalitat, humanitat, saviesa, solidaritat, i molt d’amor i una mica d’humor, en vam parlar el dia 12 a la sala d’actes del Museu Picasso. Ens va acompanyar i va parlar en Luis Montes, un company digne, valent i savi que sap un borrall del tema i que n’ha fet de la seva defensa un argument de lluita i de vida, fins a les més altes conseqüències.
MIQUEL ÀNGEL SÒRIA Novament, Pere Ardiaca. Com cada any, ara ja en fa 24, un 5 de novembre. I, en ocasions, com ara, un record que va més enllà en el temps i l’espai. Lleida, 1976. Franco ja era mort, però als comunistes ens continuaven negant el pa i la sal. Un Teatre Principal ple de gom a gom sota un lema que havia servit per esquivar la censura –Lleida: Problemes actuals i visió de futur-- i que amagava la celebració dels 40 anys d’existència del PSUC. El Pere com a orador principal acompanyat d’un obrer, una dona, un pagès, un treballador de la cultura. I el Pere venent el Treball al bell mig del carrer Major.
Com no fer nostres les paraules d’un amic: “Yo era amigo de Pere Ardiaca. La amistad es importante en la vida. Yo habría votado a Pere Ardiaca hasta para la presidencia del Barça”.
I una selecció de poemes que podrien estar dedicats perfectament a ell.
No me siento morir. Un viento renacido suavemente me sopla. En mis paredes de cal se alumbran los jardines. ¡Arriba, primavera...! Haz que el sol sea la antorcha que encienda los latidos del pulso de los hombres. (...) Nunca un árbol caído. Aunque las hachas golpeen en mi tronco; mis manos extendidas quieren tocar las nubes, alzarse, contra el viento y susurrar en un murmullo que, “si muero... será por abrazaros a los hombres.
Los HOMBRES, sí...¡Qué grande esta palabra! Cuántas sonoridades en sus mundos cambiantes; cuánta espuma de oleaje movido en cada corazón, en cada lirio de sienes deshojadas. Quiero abrir bien las manos y extendidas mis palmas acariciar las fuentes, y hacer que en la montaña, con blancura de plata, surjan los manantiales. Luis Alberto Quesada, Presentación Per poc temps no van coincidir al penal de Burgos.
Soy obrero de pluma. Otros lo son de pala, de martillo.
Que cada uno cree, con su herramienta, un trozo de esperanza. Jesús López Pacheco, Canción del trozo de esperanza
(...) perseverareu en el coratge és la darrera vegada que us ho dic hi ha braons d’aigua i cintures increïbles
les veus doctes diran amb una cauta barba “cuidado ése está fichado” (...) Vicent Andrés Estellés, Antibes III. Amb la dignitat amarga dels pobres
La plaça, tant pels edificis com per l’animació que hi donen els veïns, és un dels centres de la ciutat.
Un home reparteix fulls clandestins. (...) Hi ha obrers i estudiants tancats i abandonats en un calabós.
Un home reparteix fulls clandestins. (...) Gent sense casa ni sabates viuen en coves, als suburbis.
Un home reparteix fulls clandestins.
En una comissaria un senyor amb abric i barret denuncia que
Un home reparteix fulls clandestins. Joan Brossa, Un home reparteix...
Pere, com durant tots aquests anys, seguim comptant amb tu!
