ANTONI BARBARÀ
La nostra vida quotidiana és frenètica. No hi ha pausa ni temps per a la menystinguda activitat de pensar. De pensar en el seu sentit més noble, de recapacitar, de respondre’ns les qüestions més bàsiques i trascendents. Som veritables trens encarrilats a tota velocitat sense conductor ni aturades… cap a una estació final certa que serà la mort.Ens diuen que millor no pensar-hi, quin mal gust, quina mandra, quina por!Existim més que vivim, sobrevivim (o al menys ho intentem sobretot en temps de crisi), passem pàgines de calendari, saltem obstacles en cadena, esbufeguem i seguim “gestionant” l’anar fent del dia a dia, i aquesta inèrcia ens permet defugir de nosaltres mateixos.Que pensar en profunditat, de coses serioses, i fer-ho sense xarxa postissa, pot esdevenir un exercici perillós, si més no incòmode.No fos cas que descobrim que estem consumint la nostra existència en les banalitats i foteses més injustificades, no fos cas que ens adonéssim que viure d’aquesta mena de manera facilita i permet la nostra submissió, alienació, manipulació, explotació…Evidentment, s’estila encara menys pensar en la mort, ni tan sols en la pròpia… Sobre la marxa… demà, quan sigui gran, més gran (vell/a), millor negar-la, o ignorar-la…
Aquesta és la brutal contradicció entre l’evasió i omissió real, i la imperiosa necessitat, o no, de prendre les regnes sobre un esdeveniment que no té data concreta però sí certesa absoluta i que ens afectarà i ocuparà segur, més que segur.Per un cop que podem realment decidir sobre una cosa tremendament important a la nostra vida. No hem pogut fer-ho sobre el naixement, ni la família, ni els determinants biològics, ni sovint psicològics, ni tampoc socials, ni sobre tantes altres coses… Doncs ara resulta que ens fa “cosa”, "iuiu", (por) de parlar-ne i defugim el tema i preferim connectar Tele 5 i la seva caterva-caverna i així desconnectar de qualsevol vida neuronal intel·ligent.Encara que en dates excepcionals com les actuals toqui seguir la moda nord-americana del Halloween. Carotes de carabasses il·luminades, sang de ketchup, vampirs, calaveres i "zombis" i horterades a dojo (disponibles en totes les talles i colors a grans magatzems i superfícies comercials !) front la vella recepta dels “morts” de Tots Sants, que déu-n’hi do com a “alternativa” solemne immersa en una calculada ferum tètrica, ultra- religiosa, fúnebre, fosca i terrorífica.De la vida i per tant de la mort, de com aprendre’n, de com ocupar-nos més que preocupar-nos, de com mirar de cara, dignes, lúcids, amb diversos Punts de Vista i Dempeus, la inevitable apagada vital, de com posar-hi altes dosis de racionalitat, humanitat, saviesa, solidaritat, i molt d’amor i una mica d’humor, en vam parlar el dia 12 a la sala d’actes del Museu Picasso. Ens va acompanyar i va parlar en Luis Montes, un company digne, valent i savi que sap un borrall del tema i que n’ha fet de la seva defensa un argument de lluita i de vida, fins a les més altes conseqüències.
Etiquetes de comentaris: Antoni Barbarà, Catalunya, La Contraportada, La Ratera
