Miquel Àngel Sòria
Si el títol portés un interrogant – pràctica no massa correcta- la resposta a aquella pregunta hauria de ser afirmativa sempre que prenguéssim com a referent alguna de les actituds que exposa al seu llibre de memòries La costumbre de vivir.
Al menys, d’aquesta manera ens ho sembla quan desafia a un dol a primera sang –repte no acceptat sense honor, diu- a un personatge que es va atrevir a mortificar-lo per raons polítiques. Personatge del que diu que “se decía poeta, y lo era en la línea de los almacenistas de charcuterías líricas, amén de un parlanchín de mucha hojarasca”.
Però tot això a què ve? Doncs no és una altra cosa que la conseqüència del coneixement de que el dia 29 del maig passat, a Sevilla, un grup d’amics li havien dedicat un homenatge al que va respondre amb un Salut i República!, amb el puny enlaire. I és clar, vaig pensar que encara no li havia dedicat unes ratlles que feia temps es mereixia i, per què no, quan encara està amb tot el coneixement que li permet airejar la seva ideologia. El passat onze de novembre complia 84 anys i encara manté tota la lucidesa amb la que pot analitzar amb justesa els canvis provocats per la Transició. En el llibre esmentat té un record per aquells companys de viatge fàcils d’acomodar. “A no pocos de aquellos luchadores antifranquistas les fue ocurriendo algo parecido, no porque rompieran abiertamente con sus más o menos claras posiciones políticas, sino porque fueron acomodándose a lo que hoy se conoce con un vocablo hirsuto: derechización”.
Serà un romàntic que es manté fidel a les seves idees sense pujar al carro del guanyador? I la fidelitat als seus amics?
Una anècdota que pot lligar amb ell d’alguna manera: quan Joaquín Sabina va patir el que ell va anomenar “marichalazo”, va comentar que havia deixat de sortir amb els seus amics músics “per prescripció facultativa” i es va atansar als amics poetes. Va ser pitjor el remei que la malaltia: com bevien aquests! I això em va fer recordar que Caballero Bonald era autor de un Breviario del vino que porta com dedicatòria: “A mis compañeros de promoción literaria, que han bebido lo suyo”. Però seguim deixant una imatge molt esbiaixada del nostre personatge, encara que no tenim la intenció de fer-li cap radiografia. Veiem algun poema.
SANTORAL
Suele el sumiso, el amansado,
comulgar indistintamente
con ruedas de molino o con sagradas
formas, mas no por eso acepta
sin razonables dudas
la subida veloz a los altares
de algún palurdo padre de la patria.
PRIMERAS LETRAS
Un día lunes, cerca
del mar, sonó la palabra.
Era
verano entre las cañas
pacíficas del trigo y nunca
la sucesiva hoguera
de las furias se propagó
con tanta iniquidad.
Vinieron
cargas de odios
en camiones, gritos
y sogas en camiones. Ebrios
de mosto y esperma, bajaron
hasta el mar
adolescentes brunos,
ciegos y reclutados
con los aperos de la tiranía,
niñas de sangres iniciales
con flechas en el seno,
espantos y pancartas
al frente de los himnos.
Entre el despliegue tortuoso, ¿quién
me llevó de la mano
a la frontera fraticida, dónde
me deshauciaron de ser niño?
Oh qué terribles y primeras
letras hostiles
de la patria. Pàrvula madre
mía, ¿qué hiciste
de nosotros, los que apenas
pudimos aprender
la tabla de sumar de la esperanza?
Alguns coneixedors de la seva obra l’han reflectit. “Paraules corporals que sonen i toquem, que escoltem i que tenen sabor, que veiem esclafir i signifiquen” (Carlos Marzal).
“La degradació, la corrosió física que el temps exerceix sobre tot, és un tema capital en l’obra –versos o novel·les- de Caballero Bonald”. (José Carlos Mainer).
“Paraules com memòria, cendra, temps, simulacre, indagació, òxid, buit, sorgeixen amb freqüència en la poesia de Caballero Bonald, perfilant amb una ambigua exactitud no només els continguts, sinó també la veu moral del seu personatge i les claus abstractes de la seva poètica”. (Luis García Montero).
Ara, la decisió és vostra. Malgrat algunes guspires, és José Manuel Caballero Bonald un romàntic?
Etiquetes de comentaris: La Contraportada, Les arrels, Miquel Àngel Sòria
