Miguel Àngel SòriaAls més joves els hi sonarà a xinès, però quan l’anglès encara no dominava el món i el centre mundial de la cultura era París, la seva música va jugar un important paper en la nostra formació. Aquella ens arribava d’una forma esglaonada coincidint amb el compromís que anàvem adquirint: Edith Piaf, Georges Brassens, Boris Vian, Jacques Brel, Leo Ferré, Jean Ferrat o ja més recent, François Béranger. Era una barreja de compromís político-social i melodia, reflex d’una societat preocupada per un futur incert que esclataria el maig del 68.
De cada un d’ells et queda el record d’alguna cançó, però voldria aturar-me en un dels menys popularitzats a les nostres terres i del que tinc un record sempre actualitzat: Jean Ferrat i sobretot les seves versions de poemes de Louis Aragon, considerat el poeta “oficial” del PCF.
La veu de Jean Ferrat, greu, ens situa en el temps en el que es desenvolupa l’acció de “Robert le diable”, un record de Robert Desnos poeta mort molt a prop dels 45 anys en un camp nazi, internat per la seva col·laboració amb la Resistència.
“Penso en tu, Desnos que vas partir de Compiegne / Com un vespre a l’anar a dormir ens vas contar / Acomplir fins al final el teu destí / Allà on la fi del nostre segle sagna // I ets encara tu que et passeges sense fi / Pastor de llargs desitjos i d’il·lusions trencades / Sota els arbres foscos als Champs-Elysées / Fins l’acabament de la nit el teu domini / O l’Estació de l’Est i el primer croissant / El cafè negre que es pren al costat de la gran cafetera / Els diaris recents els bulevards plens de perfum / Les boques del metro que atrapen els que passen.
Jean Ferrat podia contagiar-nos la seva alegria pel triomf de la revolució cubana (Cuba, si, A Santiago o Les guerilleros: “Saben de quin costat / es troba la justícia / com la dignitat” ) com la seva tristor per algunes actituds d’aquells que considerava havien de ser un model (Camarada: “És un bonic nom Camarada / És un bonic nom tu saps”).
Té sempre al davant la història. Recent en els casos de Indoxina, evocats amb motiu del record de Boris Vian (Pauvre Boris) oXile (Le bruit des bottes); més llunyana al recordar La Comuna de París (La Commune) o el gest dels mariners del Potemkine (“Mon germà, mon amic, mon fill, mon camarada / Tu no dispararàs al que pateix i es plany.../ Aquest vespre estimo la marina: Potemkine”).
Els homenatges recorren les seves cançons: Federico García Lorca, Complainte de Pablo Neruda, Picasso colombe o Les poètes.
I l’amor. Sempre l’amor.Etiquetes de comentaris: Cultura, Jean Ferrat, Les arrels, Música
