DANIEL RAVENTÒS
El 25 d’abril, en el sopar anual organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, es va lliurar el premi Josep Serradell a la nostra revista. Al sopar i lliurament del premi, amb una assistència propera a les 200 persones en les Cotxeres de Sants, van estar en representació de Sin Permiso, Gerardo Pisarello i Daniel Raventós. A aquest últim, Celestino Sánchez, president de la Fundació Pere Ardiaca, va lliurar la placa i el quadre del premi concedit a Sin Permiso.
Agraeixo en nom de tots els membres del comitè de redacció que avui estan escampats per diferents llocs del món, i en nom també d’Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso, la vostra generositat en concedir-nos aquest premi. Amb la Fundació Ardiaca hem treballat en el passat i tenim bons projectes de col·laboració en el futur més proper.
Sin Permiso va ser un projecte en què el petitíssim nucli promotor teníem moltes confiança, però al qual, acostumats com militants d’esquerra a diferents derrotes, no auguràvem gaire èxit de forma immediata. Vam tenir el plaer d’equivocar-nos. Sin Permiso va créixer molt més ràpidament del que havien imaginat els més entusiastes d’entre nosaltres. Venim editant Sin Permiso electrònic rigorosament cada diumenge a la tarda nit des de fa tan sols una mica menys de quatre anys. Sin Permiso en paper, del que estem a punt d’editar el cinquè número|nombre, es va començar a publicar una mica després. Quan mirem enrere i pensem que només portem treballant alguna cosa menys de quatre anys, per a què negar-ho, ens sentim satisfets del realitzat fins ara. Aquest treball ha estat possible gràcies, abans que res, a la dedicació aportada per col·laboradors i traductors. Com apuntem al final de molts articles de l’edició electrònica: Sin Permiso “no rep cap tipus de subvenció pública ni privada, i la seva existència només és possible gràcies a la feina voluntaria dels seus col·laboradors i a les donacions altruistes dels seus lectors.”
No es tracta que, després de sopar, com a “recompensa” per haver-nos concedit aquest premi, us fem la digestió pesada amb massa perorata, però m’agradaria destacar molt ràpidament almenys dues de les moltes característiques de Sin Permiso.
A Sin Permiso ens uneix el rebuig del que es pot expressar en aquestes poques paraules: suposar que una determinada posició política pot abstenir-se del rigor argumentatiu. Hi ha qui creu que el fet de posar una bona tirallonga d’”ismos” i paraules suposadament radicals pot substituir a la bona anàlisi. A Sin Permiso creiem que sense bones raons i bones anàlisis, les autoqualificacions més o menys radicals són més a prop del ridícul que de ser escoltades seriosament.
La segona característica és que a Sin Permiso som de l’opinió que per entendre la societat, qualsevol societat, la millor forma és seguir considerant que la diferenciació principal és entre rics i pobres. Diferenciació entre rics i pobres a la vella i tradicional forma republicana de fer-ho: els que tenen la propietat que els garanteix l’existència material i aquells que, no disposant d’aquesta propietat, depenen dels anteriors per viure. Molts acadèmics van vaticinar no fa molts anys que les classes (ja no diguem les lluites de classes) s’havien acabat. Que Santa Lucía els conservi la vista!
Estem convençuts que després d’aquests gairebé quatre anys val la pena continuar amb Sin Permiso. I ho farem amb el suport de moltes persones que lluiten i que estan convençudes, com ho estava Rosa Luxemburg (el nom que s’ha assignat pels organitzadors, per cert, a la taula en la qual m’ha tocat avui compartir sopar amb gairebé una dotzena de vells coneguts i amics), com ho estava León Trotsky, com ho estava Antonio Gramsci, com ho estaven tants altres milers de revolucionaris i revolucionàries que anaven seriosament, que la veritat és precisament revolucionària. Qui no estima a la veritat acostuma a ser amic o amic de l’obscurantisme, de l’opressió, de l’arbitrarietat i, és clar, del relativisme.
Una altra vegada, moltes gràcies per haver-nos concedit aquest premi. Desitjo que Sin Permiso us continuï sent útil.
*Daniel Raventós és membre del Comitè de Redacció de Sin Permiso. El seu últim llibre és Las condicions materials de la llibertat (Ed. El Vell Talp, 2007).
+ article publicat a Sin Permiso:
www.sinpermiso.infoEtiquetes de comentaris: Cultura, Sinpermiso, Sopar Fundació
