El teixit industrial a tot l’estat i particularment a Catalunya viu avui una situació d’angoixa. Centenars d’empreses han hagut de tancar les seves portes en els darrers mesos i els expedients de regulació d’ocupació, amb els que altres companyies intenten esperar un repunt de la producció, deixen al carrer a milers de persones. A la vegada, altres sectors vitals per a la creació d’ocupació com la construcció, s’han vist afectats també, amb la caiguda de l’obra privada. Les xifres de l’atur indiquen creixements desconeguts en els últims 20 anys.
Aquesta situació tendirà a agreujar-se. A la destrucció de llocs de treball se sumarà el final dels subsidis, deixant en estat d’extrema precarietat a desenes de milers de famílies.
El debat sobre quines han de ser les solucions a la crisi centrarà el debat polític dels propers mesos. L’oligarquia financera no es planteja reduir la taxa de beneficis que ha mantingut els darrers anys. Les propostes efectuades per part dels seus portaveus qualificats, l'AEB (Associació Espanyola de Banca) i la CEOE van en la direcció de retallar salaris, pensions i drets laborals, amb l’objectiu que siguin els treballadors qui carreguin amb el pes fonamental de la factura de la crisi.
L'estat espanyol viu un quadre polític complex. El govern Zapatero, esgotats els impulsos modernitzadors dels primers quatre anys, afronta aquesta segona legislatura sense una agenda definida, sorprès per la magnitud de la pròpia crisi, per la rapidesa de la seva propagació a l'esfera productiva i en una situació de minoria parlamentària, que el fa més vulnerable a les ofensives llançades pels representants de l'oligarquia financera, la patronal i la dreta política representada al Partit Popular i Convergència i Unió. La dreta política, mediàtica i econòmica ha passat de fer crides a un Pacte d'Estat per a la superació de la crisi a manifestar sense complexos, la necessitat de donar per superada aquesta etapa de govern d'àmplia aliança democràtica. Tornar al govern per a imposar una agenda de majors retalls.
Sens dubte, l'ofensiva de la dreta s'incrementarà els propers mesos, un cop superades les eleccions al País Basc i a Galícia, amb l'objectiu d'obligar al govern a convocar eleccions anticipades.
A la seva esquerra, una reduïda presència parlamentària d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Bloque Nacionalista Galego i la coalició entre Esquerra Unida, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa. Reduïda, però suficient, per permetre al govern recuperar la iniciativa política i la reconstrucció d'una àmplia aliança que tingui en compte les propostes dels sindicats, incrementant la despesa social i ajudant a mantenir la capacitat de consum dels sectors populars i de les capes mitges.
En aquest marc, el Govern d'Entesa Nacional i de Progrés a Catalunya, amb totes les seves dificultats i les seves contradiccions, segueix sent una peça incòmoda per als interessos d'aquesta oligarquia. Per la seva base popular, per les seves polítiques socials, per la seva capacitat d'interlocució amb tots els agents i sectors socials i especialment, perquè demostra que és possible articular polítiques públiques que dificultin la intromissió dels especuladors.
L'ofensiva que ha iniciat la dreta, amplificarà els errors i procurarà aprofundir les diferències entre les parts integrants del Govern, que representen sectors i interessos diversos. Requereix per part dels comunistes de paciència, proximitat amb la gent, pedagogia i sobretot una acció política decidida en el marc de les organitzacions socials i de EUiA, que ajudi des de la mobilització a resoldre les contradiccions que pugui tenir el govern en benefici de les majories.
Etiquetes de comentaris: Editorial
