Temps de xantatge per a la classe obrera

Àngels Martínez i Castells

Va vèncer la por, va vèncer el xantatge, va vèncer la divisió sindical al servei dels interessos empresarials... els treballadors i treballadores de SEAT han acceptat reduir els seus salaris en els termes que plantejava UGT (sense masses garanties de res, pel que ara es veu, escolta i s'ha d'empassar)... Va vèncer "estrènyer-se el cinturó" per estèril convenciment o per impotència, però no prou per a l'avidesa de l'empresa que ja es rellepa --sense temps de recuperació-- amb nous aferrissaments.


"Vençuda i trencada la que era considerada avantguarda obrera de Catalunya..." Així podria resar l'informe de victòria del president del consell de Seat i vicepresident del grup VW, Francisco Javier García Sanz, que segons la premsa espanyola va obtenir una remuneració de 9,5 milions d'euros l'any passat, davant els 2,8 milions de 2007, en embossar-se 6,5 milions en "stoc options". Mentre es redactaven els termes del referèndum de la vergonya sobre la disminució de salaris, el consell del grup alemany es va triplicar el sou l'any passat, passant de 16,4 a 45,3 milions..

Però ara volen més, al marge de la substanciosa ajuda que des del Ministeri d'Indústria i de la Generalitat se'ls oferirà a fons perdut (ara es parla de 100 milions d'euros per a SEAT, però fa unes setmanes s'assegurava que la xifra era de més del doble... i pot ser que ho sigui). Com més aconsegueix la patronal de SEAT, més vol: més subvencions, més humiliació dels treballadors i treballadores i els seus sindicats... i més insolència...

Així no se surt de la crisi i tot el món ho sap... Com se'ls deixa --com els deixem-- tractar amb tant menyspreu a les persones, als diners dels nostres impostos i als Governs elegits democràticament?

Potser valgui la pena recordar una vegada més tres punts que considero fonamentals sobre l'actual crisi econòmica:

1) Com causa i agreujant de la crisi és tan important la desbocada desregulació financera i el comportament dels poderosos que es van aprofitar --i es continuen aprofitant d'ella-- com el comportament restrictiu i a la baixa dels salaris, en especial en els últims vint anys.

2) Davant de les acusacions "urbi et orbe" de malbaratament, és necessari puntualitzar que l'ús del crèdit que va inflar la bombolla creditícia no va ser indiscriminat, i ni tan sols no es pot comparar. No va ser el mateix el comportament dels especuladors o la majoria de les institucions financeres que el de les petites i mitjanes empreses o el de les famílies o persones treballadores. Els grans especuladors van jugar amb els marges, van crear les seves "piràmides" més o menys dissimulades, van intentar vendre molt cars els seus productes financers escombraries, i van utilitzar a fons les possibilitats dels paradisos fiscals per ocultar beneficis i escamotejar imposats. Per a algunes petites i mitjanes empreses "professionals" va significar una possibilitat de renovar equip i intentar campanyes comercials i d'exportació; el canvi en les condicions de finançament quan l'esforç empresarial no havia conclòs va incrementar la seva necessitat de liquiditat i les està posant en serioses dificultats. Per als treballadors i treballadores, els crèdits fàcils i barats publicitats al costat del detergent i la consola de videojoc significaven el necessari "arranjament" a uns salaris minvants i que permetien un consum una mica menys (però molt poc menys) restrictiu que el que els salaris i la precarietat laboral permetien.

3) Els esforços que ara es reclamen per sortir com abans d'aquesta crisi no sorprenen a tot el món en igualtat de forces --, ni com és obvi, de condicions. Per als molt poderosos segueix sent una oportunitat de continuar engreixant els seus comptes, rebanyant-ne més dels salaris i dels ajuts dels disintos governs. Per als treballadors i treballadores --i molt especialment per a les dones treballadores-- poden significar l'esgotament de les seves forces físiques i mentals... pot significar la pèrdua del seu ús, de casa seva, i la precarización irremeiable de la seva salut.

Etiquetes de comentaris: Crisi, Opinió, Sector automòbil, Sindicats