L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
En tiempos antiguos, la condonación de la deuda por Solón, de las deudas que obligaban a los pobres a ser esclavos de los ricos, reforma llamada de Seisachtheia, ,sentó las bases para la aparición, en la antigua Grecia, las ideas de la democracia, la ciudadanía, las políticas y Europa, los fundamentos de la cultura europea y mundial.
Luchando contra la clase de la riqueza, los ciudadanos de Atenas señalaron el camino para la constitución de Pericles y la filosofía política de Protágoras, quien dijo: " El hombre está muy por encima de todo el dinero"
Hoy en día, los ricos están tratando de tomarse la venganza en la mentalidad humana: "Los mercados están muy por encima de todos los hombres" es el lema que nuestros líderes políticos abrazan gustosamente , aliados al demonio dinero como nuevos Faustos. Un puñado de bancos internacionales, agencias de información, fondos de inversión, una concentración mundial del capital financiero sin precedente histórico, reivindican el poder en Europa y en todo el mundo y preparan la abolición de nuestros estados y nuestra democracia, con el arma de la deuda, para esclavizar a la población de Europa, poniendo en el lugar de las imperfectas democracias que tenemos a la dictadura del dinero y la banca, el poder del imperio totalitario de la globalización, cuyo centro político está fuera de la Europa continental, a pesar de la presencia de poderosos bancos europeos en el corazón del imperio.
Comenzaron con Grecia, utilizados como cobayas para trasladarse a otros países de la periferia europea, y poco a poco hacia el centro. La esperanza de algunos países europeos para escapar eventualmente demuestra que los líderes europeos se enfrentan a un nuevo "fascismo financiero", no haciéndolo mejor que cuando se enfrentaron a la amenaza de Hitler en el período de entreguerras.
No es una casualidad que una gran parte de los medios de comunicación controlados por el banco se emplee en la periferia europea, tratando a esos países como "cerdos - pigs" y también dirigiendo su campaña mediática de desprecio, sádica y racista, con los medios de comunicación que tienen, no sólo contra los griegos, sino también contra la herencia griega y la antigua civilización griega. Esta opción muestra los objetivos profundos y ocultos de la ideología y de los valores del capital financiero, promotor de un capitalismo de destrucción.
El intento de los medios de comunicación alemanes de humillar símbolos, como el Acrópolis o la Venus de Milo, monumentos que fueron respetados incluso por los oficiales de Hitler, no es sino una expresión del profundo desprecio por los banqueros que controlan los medios de comunicación, ya no tanto contra los griegos, sino sobretodo contra las ideas de la libertad y la democracia que nacieron en este país.
El monstruo financiero ha producido cuatro décadas de exención de impuestos para el capital, todo tipo de "liberalización del mercado", una desregulación amplia, la abolición de todas las barreras a los flujos financieros y las especulaciones, los constantes ataques contra la Estado, la adquisición de partidos y los medios de comunicación, la apropiación del excedente por un puñado de vampiros los bancos mundiales de Wall Street. Ahora bien, este monstruo, un verdadero "Estado trás los Estados" parece querer dar un "golpe de Estado permanente" financiero y político, y para más de cuatro décadas.
Frente al ataque, las fuerzas políticas de derecha política y la socialdemocracia parecen comprometidas después de décadas de entreguismo al capitalismo financiero, cuyos centros más grandes están fuera de Europa. Por otro lado, los sindicatos y los movimientos sociales aún no están lo suficientemente fuertes como para bloquear el ataque de manera decisiva como lo hicieron muchas veces en el pasado. El nuevo totalitarismo financiero busca aprovechar esta situación para imponer condiciones irreversibles en toda Europa.
Hay una necesidad urgente de una coordinación inmediata y transfronteriza de los intelectuales, las gesntes de las artes y las letras, los moviminetos espontaneos, las fuerzas sociales y las personalidades que comprenden la importancia de los retos; necesitamos crear un frente de resistencia potente contra “el imperio totalitario de la mundialización” que está en marcha, antes de que sea demasiado tarde.
Europa solo puede sobrevivir si presenta una respuesta unida contra los mercados, un reto mayor que el de ellos, un nuevo "New Deal" europeo.
Debemos detener de inmediato el ataque contra Grecia y los otros países de la UE en la periferia, hay que poner fin a esta política irresponsable y criminal de austeridad y privatización, que condujo directamente a una crisis peor que la de 1929.
Las deudas públicas deben ser reestructuradas de forma radical en la Eurozona, especialmente a expensas de los gigantes de la banca privada. Los bancos deben volver a ser evaluados y la financiación de la economía europea debe estar bajo control social, nacional y europeo. No es posible dejar la llave financiera de Europa en manos de los bancos, como Goldman Sachs, JP Morgan, UBS, Deutsche Bank, etc ... Hay que prohibir los excesos incontrolados financieros que son la columna vertebral de capitalismo financiero destructivo y crear un verdadero desarrollo económico en lugar de ganancias especulativas.
La arquitectura actual, basada en el Tratado de Maastricht y las reglas de la OMC, ha instalado una máquina en Europa para fabricar deuda. Necesitamos un cambio radical de todos los tratados, la sumisión del BCE al control político de la población europea, una "regla de oro" para un mínimo del nivel social, fiscal y medioambiental de Europa. Necesitamos urgentemente un cambio de paradigma, un retorno al estímulo de crecimiento a través de la demanda de nuevos programas de inversión europeos, las nuevas regulaciones, los impuestos y el control del capital internacional y instalación de flujos, una nueva forma de proteccionismo suave y razonable en una Europa independiente sería protagonista en la lucha por un mundo multipolar, democrático, ecológico y social.
Llamamos a las fuerzas y personas que comparten estas ideas a convergir en un amplio frente de acción europea lo antes posible, para producir un programa de transición de Europa, para coordinar nuestra acción internacional, con el fin de movilizar a las fuerzas del movimiento popular para revertir el actual balance de fuerzas y derrotar a los líderes actuales históricamente irresponsable de nuestros países, con el fin de salvar a nuestro pueblo y a nuestra sociedad antes de que sea demasiado tarde para Europa.
Propostes al Govern de la Generalitat i a la Confederació Catalana de la Construcció La Federació de Construcció i Fusta de CCOO de Catalunya ha presentat, dins del marc de Construmat, el document elaborat per CCOO i UGT “Pel canvi del model productiu a la construcció”.
La Federació de Construcció i Fusta de CCOO de Catalunya i la Federació de Metall, Construcció i Afins d’UGT, han dirigit les seves propostes de futur orientades al canvi de model productiu en el sector de la Construcció. L'objectiu és clar: no reproduir el model productiu que ens ha portat a la situació actual de crisi. El document parteix de la idea que, al costat de la crisi financera promoguda per bancs i especuladors que ha derivat en la coneguda "bombolla immobiliària", existeix una altra crisi que afecta el sistema productiu que es basa en un model d'organització i de relacions laborals basat en l'eventualitat i la precarietat. Destaquem que no és mirant cap al passat com es resoldran els problemes del sector, que s'han de corregir tots els problemes que han configurat la crisi, bé siguin de política econòmica, fiscal, crèdit, hipotecari, així com les polítiques d'utilització del sòl, habitatge, infraestructures, etc.
Des dels sindicats entenem que per avançar s'ha d'incorporar els conceptes d'innovació i industrialització al procés constructiu, generalitzant la incorporació de nous materials, solucions i models eficients d'organització del treball que permetin fer les coses millor, més barates i de forma més ràpida i tot això aproximant el producte a la satisfacció de les necessitats de l'usuari. D'altra banda, i no menys important, el necessari un nou model de contractació / licitació de l'obra pública en el qual no prevalgui únicament el cost de l'obra, sinó que tingui en compte la qualitat de la mateixa.
Concloent en la nostra proposta, la Federació de Construcció i Fusta de CCOO de Catalunya i MCA-UGT creiem que un nou model productiu no pot tenir èxit sense un adequat i just model de relacions laborals que afecti, entre altres qüestions substancials, a l'àmbit de negociació del conveni que hauria de ser el de tot Catalunya, i també a l'àmbit funcional, que ha de correspondre a un model més industrialitzat que excedeix tant de l'àmbit de l'obra com a la definició dels oficis, etc. El futur més industrialitzat exigeix, així mateix, un nou model de contracte de treball i, també, repensar el model formatiu dels treballadors perquè puguin satisfer les noves necessitats productives.
El dogma compartido por la cultura neoliberal dominante en el pensamiento económico del país, liderado por el Banco de España y por centros de investigación como FEDEA, financiados por intereses financieros y económicos del país, es que la mayor causa de que no nos recuperemos y tengamos un mayor crecimiento económico se debe al déficit del estado (la diferencia entre los gastos del estado y sus ingresos). Según tal dogma, el déficit público absorbe demasiados recursos, que se sustraen de la actividad económica en el sector privado. De ahí la supuesta desconfianza de los mercados.
De esta interpretación del porqué no estamos saliendo de la crisis se derivan sus propuestas, desarrolladas por el gobierno español de reducir el déficit, intentando alcanzar este objetivo a base, primordialmente, de reducir el gasto público. De ahí que hemos estado viendo una reducción muy marcada de los gastos públicos en sanidad, en educación, y en otros servicios públicos del estado del bienestar. Los recortes del empleo público en tales servicios del estado del bienestar, y la reducción de sus salarios son consecuencia de tales medidas de austeridad, aduciendo que tales recortes son necesarios porque nos gastamos demasiado en la España social, muy por encima de nuestras posibilidades. De ahí que debamos “ahora ajustarnos el cinturón”, tal como lo definió un portavoz de FEDEA.
El error de tal explicación
El problema con tal interpretación del porqué no estamos saliendo de la recesión tan rápidamente como otros países es que es profundamente erróneo.
En realidad la aplicación de tales medidas de austeridad está retrasando tal recuperación. Una prueba de ello es que los recortes del gasto y empleo público que están ocurriendo son muy sustanciales, y lo han sido ya durante bastante tiempo y, sin embargo, la economía no se está recuperando.
Veamos los datos. Y el primer dato que aparece claramente es que no es cierto que España se gaste en su Estado del bienestar más de lo que pueda gastarse. El PIB per cápita de España es el 93.5% (en 2008) del promedio de la UE-15 (el grupo de países de semejante nivel de desarrollo al nuestro). Pero el gasto público social (que cubre todo el gasto en las transferencias como pensiones y servicios públicos –sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, entre otros- por habitante es sólo el 74% del promedio de la UE-15. Si nos gastásemos el promedio de la UE-15, nos gastaríamos 80.000 millones de euros más de los que nos gastamos en el Estado del bienestar. Esta cifra, por cierto, es casi la misma cantidad que, según los propios inspectores de Hacienda, corresponde a los ingresos al estado que éste no recibe, como resultado del fraude fiscal, la mayoría del cual procede de la banca, de las grandes empresas y de las rentas superiores. El argumento de que nos gastamos demasiado y por encima de nuestras posibilidades no es creíble y responde más al terreno de la propaganda ideológica que al del conocimiento científico. El nivel del gasto público social está muy por debajo del nivel de desarrollo económico del país.
Veamos ahora otro argumento; el de que el déficit sustrae recursos al sector privado. Tal postura ignora varios hechos. Uno de ellos es que asume una impermeabilidad entre los dos sectores que es inexistente. El gasto público puede ayudar al resurgir del sector privado cuando el sector privado está en recesión. Hoy, la población española no gasta y no consume como solía hacer antes de que se diera la recesión. En realidad, la disminución de las rentas del trabajo como porcentaje de las rentas totales explica que la gente haya tenido que endeudarse para poder consumir. El endeudamiento (que ha sido muy beneficioso para la banca, pues vive de ello) se pudo sostener por el elevado precio del aval, la vivienda. Pero cuando la vivienda se colapsó, el aval bajó y fue mucho más difícil poder continuar endeudándose. Y en consecuencia bajó el consumo y, al bajar éste, la producción de los bienes y servicios que la población consume también bajó. A menor consumo, menor inversión, y mayor destrucción de empleo. Y ahí está la raíz del problema.
Cuál es la solución
La solución pasa por dos salidas. Una es que el gasto público aumente y llene el vacío que se ha creado en la demanda. Y la mejor manera en que el estado puede estimular la demanda es creando empleo con lo cual contribuye a resolver, además del problema de la demanda, el mayor problema social que existe en España que es el desempleo. El empleo creado puede ser público o privado o los dos a la vez. Pero es fundamental que el crecimiento del gasto fuera hacia la creación de empleo.
Otra manera de estimular la demanda es mediante la reducción de impuestos, pero esta medida es muy ineficiente e incluso errónea. Los economistas neoliberales usan la expresión “de poner más dinero en el bolsillo de la gente” para justificar su demanda de recortes de los impuestos. Pero se olvidan de preguntar ¿de qué bolsillos? Los que se benefician más de la reducción de impuestos son las rentas superiores que, al conseguir más dinero, ahorran más de lo que consumen, pues ya tienen tanto que lo que les llega de más, lo ahorran. Son las clases de rentas más bajas las que consumen todo lo que les llega de más, pues siempre van cortas de dinero.
Pero las clases populares no son las que se benefician más de tales recortes de los impuestos. La mayoría del estímulo económico que el gobierno español realizó para salir de la crisis se basó en la reducción de impuestos y transferencias individuales del mismo tamaño para individuos de rentas muy dispares, lo cual, como he indicado en varias ocasiones, tuvo un impacto estimulante relativamente menor del esperado. Lo que debe hacerse, pues, es no reducir los impuestos de la banca y de las grandes empresas y de las rentas altas (cuyos ingresos han continuado ascendiendo en progresión geométrica), sino aumentárselo y con el dinero conseguido crear empleo. Esta creación de empleo y aumento del gasto público en servicios públicos del estado del bienestar y en infraestructuras aumentaría la demanda, estimulando el sector privado. No es, pues, que el sector público absorba y reste recursos al sector privado, sino que lo ayuda y complementa.
La creación de bancas públicas
La otra medida es crear bancas públicas (a base de incrementar los impuestos a la banca privada y a las transacciones a corto plazo, es decir, la famosa tasa Tobin) que garantice la disponibilidad del crédito a pequeños empresarios y a la ciudadanía en general.
Tales medidas aumentarían el crecimiento económico que es, por cierto, la mejor manera de reducir el déficit del estado. Es erróneo para la economía el continuar el intento de disminuir el déficit del estado a base de recortar el gasto público, pues ello ralentiza todavía más el necesario crecimiento económico.
Los neoliberales niegan la posibilidad de que se aumente el gasto público, aduciendo –como he dicho antes- que no tenemos dinero para pagarlo. Uno de los más estridentes representantes de esta ideología incluso tiene un blog que se llama “Nada es gratis”. Ya he indicado que esta postura responde a un dogma que se reproduce a base de ideología y fe, en lugar de evidencia. España tiene el mayor fraude fiscal de la UE-15 (mucho de tal fraude realizado por la Banca que financia a FEDEA y el blog Nada es gratis) y la mayor regresividad fiscal. Consecuencia de ello es que el Estado español es el que ingresa menos recursos. Sólo el 33.3% comparado con el 46.3% (impuestos recaudados como porcentaje del PIB, 2008, según OCDE) en Suecia, uno de los países más competitivos hoy en el mundo.
En realidad, el subdesarrollo económico y social de España se basa precisamente en el escaso desarrollo del sector público y la pobreza de su infraestructura y de sus servicios públicos. El argumento que tales voces neoliberales de que el sector público está hipertrofiado no se sustenta a base de los datos. En España sólo el 9% de adultos trabajan en el sector público. En Suecia es el 22.5%. ¿Hasta cuándo continuará el dogma neoliberal que está creando tanto dolor en España?
L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.
Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.
Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.
A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.
Entrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO
Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?
Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de liquiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mundial però també a nivell local i segurament de manera més pronunciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el totxo, la qual cosa ha acabat provocant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia estat per falta de liquiditat financera en una economia real. Ara sembla ser que hi ha una espècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i diferents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modificació del model productiu, i remarco gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la situació econòmica de crisi està desbordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan patint directament.
Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels que està portant més repercussions a nivell de contractacions temporals i acomiadaments individualitzats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lligades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar altres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials. Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilitzat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballada financera. Per altra banda, aquelles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió temporals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col•lectiva del treball, un augment de la conflictivitat social: els i les treballadores de forma col•lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mobilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions administratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treballadors i treballadores al carrer.
Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administracions públiques?
El paper inicial de les administracions, força conservador, ignorava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconèixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, establint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat creditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesures per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballadores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "element comptador a zero en les seves prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de reposició del seu període esgotat d'atur. Fruit de totes aquestes mesures a curt termini, s'han col•locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel interessos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cobertura i sobre tot, del foment del treball que trobi la sortida d'aquesta la crisi. El sector bancari, a més de rebre certes ajudes, ha portat a terme una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies entitats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les administracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una profunda recessió. I pel que fa a les empreses?
En quant a la patronal, en primer lloc està duent a terme reestructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos laborals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la patronal. Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de contractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiadaments, i en definitiva, una voluntat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat contra les revisions col•lectives dels salaris, que si no es corregeix, provocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.
Finalment, quina postura tenen vostès des del sindicat?
Des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiadaments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació social força bo. Això ha portat a les administracions públiques a prendre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi. Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal preservar la consciència del sector per tal de valorar el que realment necessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnològica i la qualificació dels treballadors. S'ha demostrat que les polítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral•lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur. Per altra banda, el procés normal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de treball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federació d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de contracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels expedients amb extinció va augmentant paral•lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de famílies no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica. S'ha de començar intervenint a les entitats financeres perquè tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administracions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major estabilitat, qualitat i solidaritat.
Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?
El que entenem per aquest model de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi sobre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda. Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elaborar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la vegada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treballadores. Per això entenem que la indústria en aquest model productiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país. Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model productiu ha de recaure molt més a la societat.
Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?
Va haver una intervenció sindical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes característiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixada de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosaltres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles empreses que invertien i que procuressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna renovació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social. Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és imprescindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens trobem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesures com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil suposa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors. Considera que els treballadors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?
Tot depèn de la capacitat organitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista aleshores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de petites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal•lada en la seva organització. Aquests treballadors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mitjans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes empreses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.
Jose García Vidal Secretari General de la Secció Sindical de CCOO de la Fàbrica de Martorell
En quina situació es troba la vostra empresa?
En aquests moments ens trobem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests moments, segons les últimes previsions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, tenim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fabricació.
Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?
En part per la crisi financera internacional i la sobreproducció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la política comercial del grup Woslkvagen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual. Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabricar ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacional, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindicats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents comissions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa. D'altra banda el paper de les seccions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú. Els sindicats, a través del Comitè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat posicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical per a l'acord de fabricar el model nou. Quin és el paper del govern en aquesta situació?
La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació. El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteniment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura, hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a esbandir els comptes dels darrers resultats de les empreses.
Ets optimista amb el futur del vostre sector?
No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població mundial). Segon, perquè s'ha de centrar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.
Nissan Motor Ibérica és una empresa de prop de 4000 treballadors. Per entendre la situació actual de l'empresa cal remuntar-se al 2004 on els treballadors de Nissan vam fer un sacrifici en les nostres pretensions, firmant un conveni que exigia més càrregues de treball. Aquest acord va aportar a Nissan un nou vehicle i uns beneficis per a l'empresa entre 2004 i 2008 de 300 milions d'euros. En aquest període a l'empresa l'únic que li preocupava era la producció ja fos en les condicions que fos, era igual la qualitat del producte, era igual la salut del treballador, era igual tot, tan sols importava la quantitat i no la qualitat. L'empresa mantenia a gent amb contractes d'obra i servei per més temps del que marca la llei i en cap moment no va voler negociar aquesta situació, la qual cosa ens va obligar a denunciar, guanyant l'esmentada denúncia i obligant-los a fer fixos a més de 1000 persones dels quals alguns ja portaven més de 3 anys en la fàbrica, quan la llei marca que un treballador quan porta 1 any al mateix lloc ha de passar a ser indefinit.
El desembre de 2007, mentre nosaltres exigíem un pla industrial, la multinacional anuncia que obrirà una nova factoria a Tànger i que el nou vehicle que havíem dissenyat amb recursos públics passaria a produir-se en l'esmentada planta. Un mes després presenta un expedient d'acomiadaments de 450 persones. En aquest conflicte, l'estratègia sindical tan sols podia passar per la mobilització i així ho vam fer: durant dues setmanes tallàvem la ronda i esquivàvem les càrregues policials, la pressió que vam exercir a la multinacional van ser tal que en 2 setmanes i mitjana varen retirar els expedient i van obrir una taula de negociació. Havíem guanyat la primera batalla. Però a partir de l'octubre del 2008, tot va canviar. Des del passat octubre, l'empresa té la intenció de presentar un expedient d'acomiadaments de 1680 persones tot exagerant les baixades de vendes produïdes per la crisi. L'empresa no presentava el seu pla de futur pel que això era un tancament a terminis, en aquells moments no sols estava en joc el futur de 1680 famílies, sinó de 4500 que erem els que formàvem Nissan Barcelona i els 30.000 aproximadament que treballen a la xarxa de proveïdors al territori de Catalunya. Nosaltres sabíem que sol ens quedava la mobilització, vam fer manifestacions a diferents llocs com a la Central Econòmica de Nissan (Plaça Cerdà), concessionaris Nissan i Renault, al Parlament, a la Conselleria de Treball i a la Generalitat, arribant a reunir en una de les ocasions a més de 10.000 persones. Gràcies a la mobilització aconseguim la retirada de l'expedient i la creació d'una taula de negociació del pla de futur, de l'esmentada taula s'han aconseguit compromisos de dos nous vehicles, inversions de 650 milions per a la nostra planta i continuem tractant l'adequació de la plantilla per poder aconseguir el nostre objectiu futur present i acomiadaments 0.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
CC.OO és el sindicat majoritari a Nissan i ha estat qui ha impulsat les esmentades mobilitzacions ha estat l'avantguarda del moviment sindical dins de l'empresa ha sabut traslladar el conflicte d'una forma ordenada a l'exterior i ha posat tota la seva infraestructura al servei del treballador. Quin és el paper dels governs (de Catalunya i d'Espanya) en aquesta situació?
L'admistració aliena a tal despropòsit, ens demanava que negociéssim la reducció dels acomiadaments sense donar-se compte que l'important era el futur de part de l'econòmica industrial de Catalunya. Montilla demanava flexibilitat als sindicats; Sebastian, Ministre d'Indústria apostava per una fàbrica de cotxes elèctrics els quals per motius energètics no podran existir, segons la patronal, fins a 2020; Mar Serna, Consellera de Treball deia que es miraria amb lupa l'expedient d'acomiadament, sense ser capaç d'aprofitar l'oportunitat que se li oferia per apostar una vegada per sempre pel creixement de l'econòmica catalana. Però gràcies a la mobilització obliguem a l'administració a posar-se del nostre costat i a dir que no acceptaria l'expedient d'acomiadaments.
Quines solucions creus que s'han d'aplicar per tal de solucionar la crisi del sector?
L'existència i exigència cap a les multinacionals de plans industrials a mig i llarg termini, ha de ser una prioritat. L'aportació econòmica de l'administració no ha de ser subvenció a fons perdut, hauria de ser mitjançant l'adquisició de capital de la companyia. Qualsevol acord hauria de passar per garantir el futur industrial dels proveïdors i dels drets laborals dels seus treballadors. No es poden admetre retalls en els drets laborals ni demanades de salaris, qüestions que empitjorarien la situació de l'economia catalana i no permetrien la recuperació del consum.
Raul Colomer Membre del Comitè d’Empresa de CCOO de Yamaha Motor España
Actualment, la situació en la que es troba la empresa és molt diferent que en anys anteriors i això és degut a que, amb la crisi mundial, s'ha produït una gran reducció de ventes i producció. Ara mateix, en aquesta situació tan greu en la que estem vivint, crec que el paper que juguen els sindicats a la nostra empresa, és de vital importància ja que es dediquen tan a la tasca de vigilància diària de les produccions de la nostra empresa com al manteniment dels llocs de treball en temps tan difícils.
Aquesta situació ve donada per la crisi mundial financera però sí que és cert, que la situació que tenim al nostre país encara és mes difícil ja que a més de patir la crisi mundial tenim el greu problema generat per la construcció. Aquesta situació tan especial, que està provocada per la gran especulació dels grans bancs i caixes, ocasiona encara més problemes al nostre país ja que per culpa d'uns pocs, la gran majoria estem pagant aquesta situació tan difícil que no es veia feia anys. Però també estem veient que les solucions que estan donant el governs autonòmics i l'estat, no són suficients per poder solucionar a aquesta crisi. El nostre sector és un sector petit i oblidat per les institucions i polítics per això també demanem solucions com en els altres sectors. Així doncs, és necessari un nou pla industrial amb l'impuls de l'activitat econòmica i la creació d'ocupació, transformant el model productiu del sector de les dues rodes amb l'ajuda de l'estat i desenvolupar una gran inversió de I+D. Peró també sense oblidar-se de la part social, és a dir, ampliació de la protecció social per a tots aquells individus que es vegin afectats per aquesta crisi.
Va vèncer la por, va vèncer el xantatge, va vèncer la divisió sindical al servei dels interessos empresarials... els treballadors i treballadores de SEAT han acceptat reduir els seus salaris en els termes que plantejava UGT (sense masses garanties de res, pel que ara es veu, escolta i s'ha d'empassar)... Va vèncer "estrènyer-se el cinturó" per estèril convenciment o per impotència, però no prou per a l'avidesa de l'empresa que ja es rellepa --sense temps de recuperació-- amb nous aferrissaments.
"Vençuda i trencada la que era considerada avantguarda obrera de Catalunya..." Així podria resar l'informe de victòria del president del consell de Seat i vicepresident del grup VW, Francisco Javier García Sanz, que segons la premsa espanyola va obtenir una remuneració de 9,5 milions d'euros l'any passat, davant els 2,8 milions de 2007, en embossar-se 6,5 milions en "stoc options". Mentre es redactaven els termes del referèndum de la vergonya sobre la disminució de salaris, el consell del grup alemany es va triplicar el sou l'any passat, passant de 16,4 a 45,3 milions..
Però ara volen més, al marge de la substanciosa ajuda que des del Ministeri d'Indústria i de la Generalitat se'ls oferirà a fons perdut (ara es parla de 100 milions d'euros per a SEAT, però fa unes setmanes s'assegurava que la xifra era de més del doble... i pot ser que ho sigui). Com més aconsegueix la patronal de SEAT, més vol: més subvencions, més humiliació dels treballadors i treballadores i els seus sindicats... i més insolència...
Així no se surt de la crisi i tot el món ho sap... Com se'ls deixa --com els deixem-- tractar amb tant menyspreu a les persones, als diners dels nostres impostos i als Governs elegits democràticament?
Potser valgui la pena recordar una vegada més tres punts que considero fonamentals sobre l'actual crisi econòmica:
1) Com causa i agreujant de la crisi és tan important la desbocada desregulació financera i el comportament dels poderosos que es van aprofitar --i es continuen aprofitant d'ella-- com el comportament restrictiu i a la baixa dels salaris, en especial en els últims vint anys.
2) Davant de les acusacions "urbi et orbe" de malbaratament, és necessari puntualitzar que l'ús del crèdit que va inflar la bombolla creditícia no va ser indiscriminat, i ni tan sols no es pot comparar. No va ser el mateix el comportament dels especuladors o la majoria de les institucions financeres que el de les petites i mitjanes empreses o el de les famílies o persones treballadores. Els grans especuladors van jugar amb els marges, van crear les seves "piràmides" més o menys dissimulades, van intentar vendre molt cars els seus productes financers escombraries, i van utilitzar a fons les possibilitats dels paradisos fiscals per ocultar beneficis i escamotejar imposats. Per a algunes petites i mitjanes empreses "professionals" va significar una possibilitat de renovar equip i intentar campanyes comercials i d'exportació; el canvi en les condicions de finançament quan l'esforç empresarial no havia conclòs va incrementar la seva necessitat de liquiditat i les està posant en serioses dificultats. Per als treballadors i treballadores, els crèdits fàcils i barats publicitats al costat del detergent i la consola de videojoc significaven el necessari "arranjament" a uns salaris minvants i que permetien un consum una mica menys (però molt poc menys) restrictiu que el que els salaris i la precarietat laboral permetien.
3) Els esforços que ara es reclamen per sortir com abans d'aquesta crisi no sorprenen a tot el món en igualtat de forces --, ni com és obvi, de condicions. Per als molt poderosos segueix sent una oportunitat de continuar engreixant els seus comptes, rebanyant-ne més dels salaris i dels ajuts dels disintos governs. Per als treballadors i treballadores --i molt especialment per a les dones treballadores-- poden significar l'esgotament de les seves forces físiques i mentals... pot significar la pèrdua del seu ús, de casa seva, i la precarización irremeiable de la seva salut.
Quin creu que pot ser el paper d’EUiA en la crítica situació en la que es troben treballadors/es d’empreses de l’automòbil com Seat i Nissan? Quin és el model industrial català que es proposa des d’EUiA i quines crítiques se li fan al govern?
Per una banda, des d’EUiA ja fa molt de temps que dèiem que la situació econòmica era insostenible tan pel que feia al panorama financer com al sector immobiliari, era una situació desorbitada i inhumana que d’alguna manera havia de petar i així ha estat. Per altra banda, des de Catalunya, i amb els governs de CiU que hi hagut, mai s’havia apostat per un model industrial consolidat. Per contra, s’havia deixat que el mercat s’anés regulant per si sol sense fer ús de polítiques públiques industrials i si en algun dels casos se’n feia ús, era per ajudar alguna empresa puntual i no s’utilitzaven criteris objectius per assegurar la productivitat d’aquesta ni la garantia que es mantinguin els llocs de treball.
És en aquest sentit, que des d’EUiA creiem que hi ha d’haver dues línees d’acció bàsiques: en primer lloc, donem el suport a aquests/es treballadors/es de les diverses empreses i procurem fer de pont amb el govern per veure quines són les millors sortides que hi puguin haver, i en segon lloc, creiem que s’ha de produir un canvi de direcció pel que fa a la economia catalana ja que no es pot basar tan sols en el turisme, els serveis i la construcció com fins ara sinó que s’ha d’apostar per la indústria també la innovació i la internacionalització. És a dir, que les empreses han de fer uns productes que tinguin una bona sortida i això vol dir innovar, investigar, etc.
No compartim les polítiques de salaris baixos i de temporalitat que és el que s’ha estat fent fins ara sinó que en tot cas, les empreses han de tenir unes bones infraestructures i unes bones organitzacions, una bona tecnologia i uns treballadors ben formats. Per aquí és per on va la nostra idea, ja que al cap i a la fi, considerem que la part dels salaris dels treballadors no incrementen tan el cost del producte com una mala gestió per part de la empresa i el fet de no tenir les infraestructures necessàries o no haver innovat suficient. Un altre aspecte en que no estem d’acord i denunciem són les mesures del govern de Zapatero d’injectar diners en els bancs ja que no hi ha hagut cap mena de control i, per tant, moltes petites i mitjanes empreses (que són la majoria d’empreses en la indústria catalana) no s’han pogut beneficiar d’aquestes ajudes. Per tant, considerem que hi ha d’haver una banca pública, és a dir, que el propi estat sigui el que s’ocupi d’administrar aquest diners, que faci de banca amb un seguiment públic d’on van a parar els diners que es donen, completament al contrari del que passa amb la banca tradicional.
És per totes aquestes raons que personalment, considero que d’aquesta crisi tots hem d’aprendre molt sobretot perquè s’han de regular els mercats, s’ha de regular el sector financer i també s’han de canviar les lleis laborals. No pot ser que les empreses facin i desfacin amb independència dels seus treballador/es i sobretot pel que fa la llei concursal (suspensió de pagaments) que ja la vam criticar en el seu dia quan va sortir però que actualment s’està demostrant que és una eina per les empreses per no tenir que negociar amb els treballadors. Que aquesta situació passi en el àmbit mercantil i no en el públic, vol dir que aquests treballadors/es perden qualsevol dret i això ha de canviar ja que ja s’ha demostrat que el treball precari no dona resultats i creiem que des de l’esquerre hem de canviar aquesta situació. El que es vergonyós és, que des de la patronal, estiguin dient que els expedients de regulació no s’hagin de negociar sinó que siguin lliures i que es redueixin els salaris.
Pel que fa als salaris, el Govern Central ha dit que no és moment d’incrementar els salaris i en aquest sentit, discrepem amb el govern perquè les empreses continuen tenint beneficis per contra del que anuncien en els medis de comunicació. El tema està en què es considera com a beneficis, que si l’any passat vas guanyar 50 i aquest any en canvi en guanyes 30 i vol dir que per això tens 20 de pèrdues? que quedi clar, segueixen sent 30 de benefici. En aquest línea, estem preocupats perquè pensem que dintre d’un temps hi hauran molts treballadors que hauran exhaurit el subsidi d’atur i pensem que aquestes persones hauran de poder gaudir d’alguna prestació pública.
Sabem que aquesta situació no afecta tan sols als treballadors de les multinacionals sinó també a empreses proveïdores de matèries primes com Esteban Ikeda, els qual proporcionen seients a Nissan i Seat. Qui hauria de fer-se càrrec d’aquestes empreses o quina solució creu vostè que s’hauria de plantejar?
Evidentment no només les empreses que surten a la premsa són les úniques que pateixen aquesta situació, totes aquestes multinacionals tenen moltes empreses auxiliars al darrere que estan fabricant per a elles, ja que això representa el model productiu de descentralització de la producció. No només hi ha la gran empresa sinó que es va dividint la producció en diferents empreses on els salaris són més baixos i on les condicions de treball són més desfavorables. Amb exemples com Esteban Ikeda es veu molt clar perquè aquesta empresa només se li permetria treballar per Nissan amb la qual cosa queda tancada a la resta de mercat i quan aquesta empresa diu prou doncs això s’acaba. Amb l’afegit que en aquest cas, Esteban Ikeda forma part d’una empresa multinacional on hi ha empreses d’aquest mateix grup que estan tenint beneficis i tenen la desvergonya d’acceptar un expedient de regulació en comptes de buscar solucions internes entre les diferents companyies de la multinacional. En aquest sentit, veiem a través dels mitjans de comunicació, tots els procediments que s’estan seguint amb els expedients de regulació, tan siguin de suspensió com d’extinció però tots els acomiadaments individuals que hi ha que són una gran quantitat i aquests no surten.
Ens podria explicar si se li requereix a les multinacionals algun procediment jurídic per deslocalitzar part de la seva producció?
Qualsevol empresa que vulgui externalitzar una part de la seva producció ho pot fer sense cap mena de problema, sense que hi hagin d’haver uns mínims de producció. De totes maneres, una cosa és externalitzar part de la seva producció i l’altre, és presentar un expedient de regulació i aquí sí que s’ha de justificar el perquè. La dreta diu que és un problema de que les empreses haurien de pagar menys impostos i que per tat, s’han de tenir més facilitats. Nosaltres, en canvi, pensem que una empresa que no vulgui pagar impostos és una empresa que només vol anar pels beneficis i no crearà una xarxa productiva important. Òbviament que les empreses que tinguin dificultats se les haurà d’ajudar i no només econòmicament sinó també tècnicament (per veure el producte tingui una sortida en el mercat) però s’haurà de fer a canvi d’un compromís seriós i que aquest, vagi d’acord amb els compromisos d’estabilitat d’aquí Catalunya i de les bones condicions dels treballadors i treballadores.
Finalment, que considera vostè que pot aportar la industria catalana enfront altres indústries com Eslovàquia i la Xina, per exemple?
Bàsicament la qualitat del producte i en intentar innovar en determinats productes. No és el mateix el tèxtil que es fa a la Xina, o els països de l’est, que el que es fa aquí (el que queda de tèxtil perquè ja fa molts anys que s’ha anat reduint). La diferència fonamental són els salaris però això no assegura una bona qualitat del producte. La nostra preocupació és que hi ha mesures que són importants, que vindran amb tot el tema de la internacionalització i que tindran el seu impacte a curt termini.
En aquest sentit, el Govern de Catalunya ha fet un pacte per a la innovació i la recerca que és important, hi ha un acord estratègic i un pacte per la cooperativitat de l’economia catalana que també és important, però que en aquests moments encara no donaran els seus resultats. Per nosaltres lo primer són les condicions dels treballadors i treballadores salaris dignes i iguals entre homes i dones, treball estable i segur i en igualtat de condicions entre homes i dones, joves i immigrans... És per això, que sí que es requereixen mesures que donin resultats a curt termini, tan pels homes com per a les dones perquè, i aquí entrem en un altre debat, sembla ser que d’aquesta crisi surten més afectats el sector de la construcció i de l’automoció i això dona la sensació que les dones no en surtin afectades, però això no és així. Estem veient que s’esta començant a incrementar l’atur en el sector de serveis. Com que baixa el consum això afectarà a les dones. Les dones, a part, acostumen a estar a les petites i mitjanes empreses on no hi ha un expedient de regulació, vol dir que no existeix la capacitat de negociar determinades coses. En aquest sentit, és molt important el finançament que ha de donar l’estat espanyol per a què la llei de dependència és desplegui. No únicament amb diners, sinó amb la creació de serveis i de l’assistent personal perquè pot ser un bon espai de creació de llocs de treball majoritàriament de dones.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions.
El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
El capitalisme està mostrant la seva cara més negra, ara que es comencen a fer visibles les conseqüències d’aquesta crisi. Una crisi que no es conjuntural, es una crisi del model, una crisi producte de l’especulació i de la derrota de la burgesia industrial front l’oligarquia financera. Es una crisi internacional, amb repercussions a totes les branques de l’economia i que afectarà tots els països sense excepcions. El procés de globalització capitalista ha conduit a que totes les inter-relacions financeres subordinin tots els preus de les matèries primeres com dels productes manufacturats i també els serveis. Tot això afecta a tothom, i en major mesura als països dependents, alguns d’ells son a prop d’una crisi alimentaria sense precedents, i en els països industrialitzats ests caient l’ocupació i sectors sencers industrials, sense massa perspectiva de resposta, donat que els bancs estan molts d’ells descapitalitzats gràcies a les grans obres d’enginyeria financera que permeten que grans fortunes estiguin en els anomenats paradisos fiscals.
A Espanya i Catalunya, a més tenim problemes específics: hem tingut un model de creixement injust, amb febleses estructurals. Un creixement que s’ha basat en la precarietat laboral i en salaris baixos, que s’ha centrat en la construcció, en l’especulació inmobiliaria i en sectors de baix valor afegit, com denuncia amb justícia CCOO de Catalunya en el seu IX Congrés.
Diuen que aquesta crisi ha agafat a tota l’esquerra desorientada. Aquesta afirmació, com a mínim diu mitges veritats. Es possible que una part de l’esquerra, aquella que en Juny negava la crisi, avui no sàpiga si ha de participar de la re fundació del capitalisme, o bé si ha d’aprofundir en un model d’Europa que tingui com referències la subordinació a l’oligarquia financera. Els exemples de la situació a França, Itàlia amb espurnes feixistes o Alemanya que posa en qüestió les conquestes socials, son prou eloqüents.
Hi ha una part de l’esquerra, minoritària avui a la qual la crisi no ha agafat de sorpresa. No ha agafat de sorpresa a IU, que recentment ha presentat en un document mesures d’urgència per combatre els seus efectes, no ha agafat de sorpresa a EUiA que ha participat corresponsablement i fa seus els plantejaments de IU, no ha agafat per sorpresa als sindicats, especialment a CCOO, només cal consultar els documents dels darrers congressos, i el que és més important: l’actitut dels seus quadres dirigents a les empreses, mobilitzant en contra dels plans de les direccions de les empreses i aconseguint aturar una part del cop, i dels seus quadres dirigents, que s’han plantat davant les exigències de la patronal de reduir encara més els drets contractuals i les garanties front els acomiadaments-
Als comunistes del PCC, no ens que ens agafi de sorpresa, es que ja havíem anunciat el que podia passar, com conseqüència de la globalització capitalista, però sobre tot de la enorme divisió al sí de la classe obrera, de la seva manca d’organització a tots els nivells i de la debilitat de les esquerres transformadores. Varem dir al CC d’abril de 2008 que calia organitzar el nou partit per que el cop que vindria si les bases econòmiques trontollaven seria una crisi semblant a la de l’any 1929, i que per això calia organitzar partit, organitzar EUiA i organitzar sindicat en els sectors emergents de la nova classe obrera.
Avui ens trobem en la fase d’organitzar la mobilització i de construir alternatives i respostes concretes. Sabem que aquesta crisi no serà la revolució, per que no hi ha prou consciència ni prou organització, per que encara no estem preparats- Així doncs, cal preparar les respostes, no puntuals, sostingudes en el temps i en els territoris i sectors. Cal guanyar una majoria social contra la crisi, i aquí entra la manifestació del 14 de Març convocada pels sindicats més representatius entre els quals estan les nostres CCOO, que sí dibuixaren una alternativa de 8 punts en el seu IX Congrés, aprovada per unanimitat:
-Política fiscal avançada i anticíclica i un nou model de finançament -Polítiques públiques expansives -Incentiu al consum responsable de les persones i les famílies -Fer front a les pràctiques empresarials oportunistes, millorar els Serveis Públics d’ocupació i adequar les polítiques actives -Pla per garantir el dret a l’habitatge -Pla per la millora de l’educació i de la formació i foment de la recerca i la innovació -Recursos públics suficients per desenvolupar les polítiques socials bàsiques i de cohesió social -Regulacions i controls internacionals que reforcin i revisin els mecanismes de govern econòmic i polític existents i la participació activa de les organitzacions sindicals internacional
Aquesta crisi l’hem de transformar en una oportunitat per aprofundir en valors com la solidaritat, es a dir en un expedient de regulació d’ocupació, quan hi ha acomiadaments no hem de mirar cap un altre lloc, al contrari, hem d’ajudar, ens hem de posar al servei dels treballadors, hem de mostrar que el partit es útil, es una eina que tenim per lluitar políticament contra el sistema capitalista.
Així doncs, el 14 de Març tots i totes a la manifestació, el PCC amb els treballadors afectats per la crisi.
La situació de les dones en el mercat de treball segueix estan caracteritzada per les desigualtats en l’ocupació i en els salaris. La tradicional segregació laboral de les dones , horitzontal i vertical, que les confina a determinats llocs de treball i a determinats sectors d’activitat, en contribueix a la perpetuació. Els treballs desenvolupats habitualment per dones, estan pitjor retribuïts que altres que majoritàriament realitzen els homes.
Aquesta qüestió té a veure amb el propi sistema de classificació i les seves conseqüències salarials però, també cal tenir en compte una altra dada: les conseqüències que els rols socials adjudicats a homes i dones tenen sobre la posició de les treballadores en el mercat laboral. I en concret, la incidència que la realització del treball domèstic i la cura de criatures i persones depenents, tenen sobre l’accés al mercat laboral, sobre la promoció professional i alhora, sobre el salari.
En l’actual context hem d’estar alerta per evitar que la crisi econòmica no eixampli encara més les desigualtats que encara romanen en el mercat de treball. En èpoques com aquesta, conceptes com la igualtat d’oportunitats, l’economia social i la responsabilitat social passen a un segon terme, tot i que és quan son més necessaris. Tot això, està comportant un augment de la pobresa i sobretot tornar a parlar de la feminització de la pobresa.
Una de les conseqüències de l'increment de l'atur és, precisament, l'augment de la pobresa, que ha adquirit nous rostres. La pobresa s'ha anat introduint entre la població en edat laboral a causa de l'augment de la desocupació de certs col•lectius que cada cop estan més allunyats del mercat de treball i també a causa del creixement de l'atur de llarga durada. Les noves persones pobres que oculta la societat actual són dones, joves amb problemes d'integració laboral, persones grans amb pensions mínimes, gent en atur de llarga durada, gent que ha sigut acomiadada de les seves empreses amb vint i trenta anys de cotització però a qui encara li'n queden uns altres quinze o més, per a jubilar-se.
Es produeix una "feminització de la pobresa": les dones són més nombroses que els homes a l'hora d'ocupar llocs de treball a temps parcial, en llocs poc atractius i especialment vulnerables a la crisi econòmica. A més, les estructures de les famílies registren un augment de famílies monoparentals que, en més del 90% dels casos, tenen una dona com a cap de família. La taxa de pobresa és superior a la mitjana quan el cap de família és de sexe femení.
Caritas en el seu darrer informe ha posat en evidència la persistència de majors taxes de pobresa en el cas de les dones, associades directament a les característiques del mercat de treball. Analitzant la situació es pot afirmar que les dones estan majoritàriament presents en el que hem anomenat mercat de treball secundari o perifèric amb contractes temporals o a temps parcial, treballen en empreses petites on es constata la fragilitat i precarietat de les condicions de treball.
El creixement del treball a temps parcial no ha significat la incorporació de dones a nous àmbits sinó que, ben al contrari, ha intensificat la segregació de l'ocupació femenina en determinats sectors. Si contemplem l'experiència europea, una majoria aclaparadora de les dones estan en el sector serveis: 91% a Bèlgica, 88% al Regne Unit, 86% a Dinamarca,...Tanmateix, no són uns serveis qualsevol, són els mateixos serveis en què, ja en el passat, la participació de la dona era majoritària. Serveis en què el nivells de remuneració i de qualificació són reduïts: cambreres, venedores, treballadores del servei domèstic.
El contracte a temps parcial, encara que no es formuli explícitament, és un tipus de contracte que afecta especialment les dones. El treball a temps parcial, que ocupa un destacat lloc entre altres mesures de les polítiques neoliberals de flexibilització laboral, segueix una lògica infernal. Un contracte a temps parcial no crea un lloc de treball, sinó que ve a substituir, en general, un lloc de treball estable i a temps complet. Aquesta tendència és encara més clara en moments com els actuals, marcats per la recessió econòmica i la destrucció de llocs de treball.
El marc de la crisi actual ens pot abocar a una major desprotecció durant la relació laboral i que afectarà a la pèrdua de garanties i controls en matèria d'ordenació del temps de treball, mobilitat funcional, geogràfica i modificació substancial de condicions de treball. Per tant, un increment dels poders de l'empresari amb vista a l'actualització i la disposició unilateral de les treballadores. També pot comportar la reducció o limitació per a determinats col•lectius de gent treballadora dels nivells de cobertura de Seguretat Social i exclusió de la protecció per desocupació.
El retall de les polítiques socials, l’increment dels costos de la vida i les privatitzacions dels serveis, repercuteixen directament en les condicions de vida de les dones ja que, d’una banda es veu afectat un sector laboral marcadament més feminitzat i de l’altra, la pèrdua de poder adquisitiu repercuteix en una major càrrega de treball reproductiu i domèstic de les dones, fet que comporta, de nou, un retrocés respecte als avenços dels darrers anys.
Cal qüestionar el model productivista i consumista i elaborar alternatives socials i de relacions interpersonals diferents de les actuals, més solidàries, més igualitàries, amb temps per a l'afectivitat i l'atenció de les persones, per part de dones i homes, amb temps per al desenvolupament personal, per al treball col•lectiu. Poder escollir el propi temps i no viure tan sols per a treballar. Les dones, més que ningú, volem treballar menys hores, és clar que sí, tant al treball assalariat com en el domèstic. Però això ha de ser sobre bases ben diferents de les de la precarietat, el ràpid augment de la misèria i la segregació social.
Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.
Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme* Una mica d’història
Tal com el coneixem i hem heredat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.
La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.
El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.
La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública..., és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.
L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d'expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme..., fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l'IPC l'increment de preus de l'habitatge, ni dels tipus d'interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.
L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir --en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert-- prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).
Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris-- es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.
Les pràctiques contaminants del capital financer
Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin-- de l’"economía internacional de l’especulació", que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”
Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer --al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió...
Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiació és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”
*Aquest article és una part d'un altre més extens que el podeu llegir a l'Espurna
A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.
La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.
Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.
Immigració i crisi econòmica
Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.
Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.
Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.
Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)
Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.
A les darreres eleccions generals, el Partit Popular va tractar d’acorralar el govern socialista portant la temàtica immigratòria al centre del debat electoral. Un cop guanyades les eleccions, la reacció socialista ha estat fulminant. El fins fa pocs mesos alcalde de L’Hospitalet, Celestino Corbacho, ha estat l’encarregat de fer visible el canvi en l’orientació del govern central en matèria d’immigració. Un canvi d’orientació que, a més, s’ha utilitzat per dissimular la profunditat de l’actual crisi econòmica i la incapacitat del govern per oferir respostes estructurals que abordin l’arrel del problema.
La caiguda de Jesús Caldera, un home suposadament proper al president i de perfil progresista, i la seva substitució per Celestino Corbacho, un home curtit a la política municipal, però sense cap experiència en la política nacional, va ser una de les majors sorpreses del segon govern Zapatero. Juntament amb el canvi de titular es produia un canvi en el nom del ministeri el qual, pel que s'ha pogut comprovar, no sembla anecdòtic. El minisiteri de “Trabajo y asuntos sociales” passava a ser el de “Trabajo e Inmigración”.
Celestino Corbacho assumia el ministeri de Treball a les portes d’una crisi econòmica que, com s’està comprovant dia rere dia, destrueix llocs de treball a una velocitat de vertigen. Tot i així, els primers mesos del seu mandat han estat fortament marcats per la temàtica immigratòria. Davant els problemes estructurals del mercat de treball espanyol i davant els primers indicis de destrucció d’ocupació, la resposta del ministeri ha estat la de llençar al debat públic els suposats efectes perniciosos que la immigració pot tenir sobre el mercat de treball i sobre el benestar de les famílies espanyoles. En aquesta línia, les paraules “limitar”, “ordenar” i “governar” han aparegut reiteradament al costat del mot immigració, alhora que s’emfatitzava la necessitat que els immigrants assumissin també els seus “deures”. Un discurs en la línia del desenvolupat per CiU i pel PP aquests darrers anys i que ha anat acompanyat de reiterades “invitacions” cap a aquests dos partits per a que consensuessin les polítiques d’immigració amb el govern espanyol.
Immigració i crisi econòmica
Les mesures proposades i les decisions presses en matéria d’immigració al llarg dels primers mesos de la legislatura poden ser ressumides en quatre qüestions principals. La primera va ser el suport del govern espanyol a la proposta europea coneguda com a “Directiva de la vergonya”. Aquesta directiva, que entre d’altres altres coses permetia ampliar el període d’internament de la població immigrada fins a 18 mesos, va ser àmpliament recolzada pels socialistes espanyols presents al parlament europeu. Uns postura que contrasta amb el fort rebuig que va trobar aquesta directiva entre el parlamentaris socialistes francesos i italians.
Les dues següents temàtiques han incidit directament en la relació entre els immigrants i el mercat de treball. Una primera proposta, en aquest sentit, ha estat l’anomenat “Plan de retorno voluntario”. Aquest pla planteja que els estrangers a l’atur puguin rebre tot el subsidi de desocupació a les persones que tinguin dret, en dues tongades, a canvi de tornar al seu país d’origen. A més a més, qui s’acollin a aquest pla no poden tornar a l’estat espanyol en els pròxims tres anys. En el moment de presentar-lo davant de la premsa, el ministre Corbacho va assenyalar que calculaven que s’hi acollirien al voltant d’un milió de treballadors estrangers. Una xifra que el propi ministre va haver de rectificar un temps després tot rebaixant-la a uns 10,000-15,000 treballadors. La segona proposta directament relacionada amb el mercat de treball té a veure amb la contractació en origen de treballadors estrangers. Celestino Corbacho va sorprendre tothom quan va anunciar a la premsa que aquesta es restringiria “pràcticament a zero”. Davant de la resposta de sindicats i patronal en el sentit que el mercat laboral espanyol continuaria necessitant mà d’obra estrangera, la Vice-presidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, es va veure obligada a desmentir en públic el seu ministre. Això no obstant, unes setmanes més tard el ministeri va reduir dràsticament el catàleg de professions que entraven dins d’aquesta formula de contractació.
Finalment, s’ha anunciat la intenció de restringir les possibilitats per a la reagrupació familiar que contempla la vigent Llei d’Estrangeria. Corbacho proposa limitar la reagrupació al nucli familiar; és a dir, la parella i els fills menors de 18 anys, deixant fora la possibilitat de reagrupar els pares i els sogres. Aquesta proposta s’ha presentat com un mesura imprescindible per a no colapsar el sistema de benestar espanyol en el marc de l’actual crisi econòmica.
Per entendre el canvi en la orientació en matèria d’immigració del govern espanyol, cal tenir present una última qüestió. Ens referim al fet que ha estat el propi govern espanyol qui ha portat reiteradament al centre del debat públic aquesta matèria. El ministeri encapçalat per Celestino Corbacho s’ha mostrat prolífic en llençar propostes a través dels mitjans de comunicació que desprès es veien substancialment modificades o no es plasmaven legalment. Aquest fet queda il•lustrat amb la reacció del diari El País davant de la primera iniciativa legislativa presentada per Corbacho: “ (...) es la primera iniciativa legislativa de Corbacho en materia de inmigración. Conviene recordarlo, porque desde que llegó al ministerio, hace sólo seis meses, Corbacho ha realizado varios anuncios que podrían inducir a creer que alguno de ellos ha sido plasmado legalmente” (El País, 03/10/08)
Celestino Corbacho ha anunciat que té la intenció d’iniciar una reforma de l’actual Llei d’Estrangeria abans de l’estiu. Una reforma que considera una “qúestió d’estat” i per a la qual ja ha anunciat que buscarà el consens amb el Partit Popular. Si tenim present el gir cap a la dreta en la postura del govern envers la política immigratòria, i la seva voluntat de posar de manifest davant de la població aquest gir, podem assistir a una atuèntica “cursa restrictiva” entre el govern i el Partit Popular. Una cursa en què l’únic que està clar és que els perdedors seran les persones nouvingudes, i el respecte als drets humans i als valors democràtics que suposadament són la base sobre la què es construeixen les nostres societats.
En tiempos antiguos, la condonación de la deuda por Solón, de las deudas que obligaban a los pobres a ser esclavos de los ricos, reforma llamada de Seisachtheia, ,sentó las bases para la aparición, en la antigua Grecia, las ideas de la democracia, la ciudadanía, las políticas y Europa, los fundamentos de la cultura europea y mundial. 
