L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.
Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.
Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.
A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.
El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.
La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l’estructura del mercat de treball i el mercat financer. Durant 30 anys el mercat financer global ha estat “alliberat” de qualsevol control polític i ha conduït a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE i tots els partits polítics d’Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d’assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.
L’Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d’ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s’ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d’estatuts i sotmetre’s al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d’Estabilitat i Creixement s’ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l’ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari ha de sotmetre’s a control públic a favor d’un model de desenvolupament econòmic i social diferent.
L’ Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d’iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com ara una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: “4 Hores contra la Precarietat”, que tindrà lloc a Brusel·les el 25 d’octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.
www.european-left.org
Comitè Executiu de l’Esquerra Europea, Atenes, 12 d’octubre de 2008
“El liberalisme s’està desplomant com es va desplomar el socialisme real el 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, són com pedres enderrocades del Mur de Berlín liberal”. Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre.
D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes. D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants.
Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis. Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial.
S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions.
I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.
Ara que la crisi financera s’aguditza surten a la palestra els habituals receptaris. Totes les receptes dels economistes de camarilla, però, tenen un ingredient en comú: la contenció salarial. El problema d’aquesta recepta per a temps de crisi, és que ningú se’n recorda en temps pròspers de repartir la bonança en forma d’augments salarials.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística entre els anys 2000 i 2006, el salari mitjà dels espanyols va passar dels 1.326,4 euros mensuals als 1.613,5 euros. Però si computem l’efecte de la inflació, la impressió de guanyar més queda reduïda a una mera quimera: en termes reals, la renda mitjana va augmentar només uns mísers noranta cèntims. Tot això en anys de creixement del PIB per sobre del 3%.
Com s’ha pogut mantenir una demanda que sostingui aquests augments de PIB sense augments salarials? L’explicació cal cercar-la en aquests darrers anys de demanda inflada “a crèdit”. La demanda s’ha mantingut artificialment a base de donar targetes i préstecs a mansalva. Aquesta demanda a crèdit només ha aconseguit posposar la data del xoc de realitat i ara en paguem les conseqüència amb unes xifres d’impagats astronòmiques.
No hagués estat millor créixer de manera sostenible, amb una demanda real estimulada per un augment del poder adquisitiu fruit d’un millor repartiment de la riquesa? Una de les grans fal•làcies del capitalisme és creure que és possible viure a crèdit.
Podria cercar-se l’origen d’aquesta mentalitat en les arrels protestants d’aquest sistema econòmic, sobretot en relació a la idea de predestinació, en la perillosa noció de creure’s tocat per la vareta màgica de la salvació eterna. Aquest perillós optimisme sempitern, tret fatídic del nostre president de govern, ha portat als desastres més grans. Qui contrau el deute i qui el paga temps després rarament són la mateixa persona, encara que siguin una única entitat corporal. Quan s’invoca el tòpic de l’ascensor social, poca gent té present que l’ascensor té recorregut en ambdós sentits. De la mateixa manera que quan els titulars dels diaris afirmen que “la borsa rebota” mai no contemplen que els qui reboten no són els mateixos que s’han estimbat.
Quan Solbes diu que “si la recesión sirve para limpiar la economía y remontar la situación, no tiene la mayor importancia” està despreciant molts treballadors que ho estan passant malament. Aquesta frase exposa un pensament encara més perillós que la predestinació protestant. Exposa una mescla de darwinisme social i frívol maria-antonietisme. Quan el pastís torni a créixer, caldrà que recordem a aquests apòstols de la contenció salarial, la frase d’en Trica de Llançà, germà de Ferrer Guàrdia evocat al Quadern Gris: “S’han de fer parts iguals, parts iguals…”
