Ara que la crisi financera s’aguditza surten a la palestra els habituals receptaris. Totes les receptes dels economistes de camarilla, però, tenen un ingredient en comú: la contenció salarial. El problema d’aquesta recepta per a temps de crisi, és que ningú se’n recorda en temps pròspers de repartir la bonança en forma d’augments salarials.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística entre els anys 2000 i 2006, el salari mitjà dels espanyols va passar dels 1.326,4 euros mensuals als 1.613,5 euros. Però si computem l’efecte de la inflació, la impressió de guanyar més queda reduïda a una mera quimera: en termes reals, la renda mitjana va augmentar només uns mísers noranta cèntims. Tot això en anys de creixement del PIB per sobre del 3%.
Com s’ha pogut mantenir una demanda que sostingui aquests augments de PIB sense augments salarials? L’explicació cal cercar-la en aquests darrers anys de demanda inflada “a crèdit”. La demanda s’ha mantingut artificialment a base de donar targetes i préstecs a mansalva. Aquesta demanda a crèdit només ha aconseguit posposar la data del xoc de realitat i ara en paguem les conseqüència amb unes xifres d’impagats astronòmiques.
No hagués estat millor créixer de manera sostenible, amb una demanda real estimulada per un augment del poder adquisitiu fruit d’un millor repartiment de la riquesa? Una de les grans fal•làcies del capitalisme és creure que és possible viure a crèdit.
Podria cercar-se l’origen d’aquesta mentalitat en les arrels protestants d’aquest sistema econòmic, sobretot en relació a la idea de predestinació, en la perillosa noció de creure’s tocat per la vareta màgica de la salvació eterna. Aquest perillós optimisme sempitern, tret fatídic del nostre president de govern, ha portat als desastres més grans. Qui contrau el deute i qui el paga temps després rarament són la mateixa persona, encara que siguin una única entitat corporal. Quan s’invoca el tòpic de l’ascensor social, poca gent té present que l’ascensor té recorregut en ambdós sentits. De la mateixa manera que quan els titulars dels diaris afirmen que “la borsa rebota” mai no contemplen que els qui reboten no són els mateixos que s’han estimbat.
Quan Solbes diu que “si la recesión sirve para limpiar la economía y remontar la situación, no tiene la mayor importancia” està despreciant molts treballadors que ho estan passant malament. Aquesta frase exposa un pensament encara més perillós que la predestinació protestant. Exposa una mescla de darwinisme social i frívol maria-antonietisme. Quan el pastís torni a créixer, caldrà que recordem a aquests apòstols de la contenció salarial, la frase d’en Trica de Llançà, germà de Ferrer Guàrdia evocat al Quadern Gris: “S’han de fer parts iguals, parts iguals…”
Etiquetes de comentaris: Crisi Financera, Salaris, Treball
