L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
En les eleccions presidencials mexicanes de 2012, el carismàtic candidat de l’esquerra, Andrés Manuel López Obrador, presentà un programa de política econòmica notablement més moderat que el de les eleccions anteriors.
El coordinador general d’EUiA i diputat reivindica un canvi de polítiques i aposta per la mobilització unitària i una àmplia unitat d’esquerres de cara a les generals del 20-NEl coordinador general d’EUiA i diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles, creu que la darrera pujada de l’atur “confirma de nou el fracàs de la contrareforma laboral” i ha responsabilitzat “els qui la van aprovar”. Segons les últimes dades aportades pel Ministeri de Treball i Immigració, l’atur ha crescut durant el mes agost, després de quatre mesos de baixades: s’han registrat 51.185 nous desocupats, un augment de l'1,25% respecte al juliol, que situa el total d'aturats en 4.130.927, mentre a Catalunya, 13.779 persones van perdre la feina el mes passat.
La conclusió de Miralles és que “cal un canvi de polítiques” i la fórmula per aconseguir aquest “gir cap a l’esquerra” passa per al dirigent d’EUiA per “donar suport a les mobilitzacions unitàries convocades pels sindicats” i “conformar àmplies unitats d'esquerres per a les generals del 20-N.”
CEFERINO ALONSO Del 6 al 10 de abril de 2011 se celebrará en Atenas el XVI Congreso de la Federación Sindical Mundial (FSM) bajo el lema: “Trabajadores, alcémonos contra la barbarie capitalista, por la Paz y por un mundo sin explotación”.
La FSM fue fundada en París el 3 de octubre de 1945. A su primer congreso asistieron delegados en representación de 67 millones de trabajadores miembros de 56 organizaciones nacionales de 55 países y 20 organizaciones internacionales.
El I Congreso fue precedido por la Conferencia de la Federación, que se celebró en Londres del 6 al 17 de febrero de 1945, a la que asistieron 204 delegados de 53 organizaciones nacionales e internacionales en representación de 60 millones de trabajadores de todo el mundo. La Conferencia fue presidida por los representantes del TUC Británico, el Congreso de Organizaciones Profesionales (CIO) de Estados Unidos y el Consejo Central de Sindicatos de la URSS. Contaron con la ayuda de tres vicepresidentes –de la CGT de Francia, la Federación China del Trabajo y la Confederación de Trabajadores de América Latina. Walter Citrine, secretario general del TUC Británico fue el secretario general de la Conferencia.
La ruptura del movimiento sindical mundial la inició la TUC Británica. El presidente de las Trade Unions Arthur Deakin, en la reunión del Buró Ejecutivo de la FSM en París, el 19 de enero de 1949, exigió la “suspensión de todas las actividades de la FSM durante un periodo de 12 meses”, amenazando que si no se aceptaba su propuesta abandonaría la FSM. La intervención de delegado de los sindicatos americanos fue más contundente y abandonaron la Federación. En diciembre de 1949, los sindicatos que se habían separado se reunieron en Londres y formaron la Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres (CIOSL).
Los tres últimos congresos se celebraron en Damasco, Nueva Delhi y el último en La Habana.
En el XIII Congreso Mundial de la FSM (Damasco 1994) participaron 418 delegados de 160 organizaciones sindicales locales, nacionales, regionales e internacionales en representación de 300 millones de trabajadores de 84 países de todos los continentes.
El XIV Congreso se celebró en Nueva Delhi (India), del 25 al 28 de marzo de 2000. Alexander Zharikov fue elegido Secretario General y K. L. Mahendra presidente del Consejo de la FSM. El XV Congreso reunió, del 1 al 4 de diciembre de 2005, en La Habana, a 534 representantes de 248 organizaciones de 72 países.
Y ahora, el XVI Congreso se celebra en Atenas bajo el lema “Trabajadores, alcémonos contra la barbarie capitalista, por la Paz y por un mundo sin explotación”, lema similar al de la Constitución de la FSM en 1945, objetivos que persigue la clase obrera del mundo.
El documento objeto del debate para el XVI Congreso, tras más de un año de reuniones y preparativos, hace un análisis de la situación económica, política, social e internacional desde posiciones del sindicalismo clasista que representa la FSM, sin concesiones al liberalismo ni a la socialdemocracia ni al reformismo. Y plantea propuestas de calado. La unidad del sindicalismo internacional, la lucha por el mejoramiento del trabajo y del empleo, la incorporación de las mujeres y de los jóvenes a la lucha sindical, el internacionalismo y la solidaridad como pieza clave en la que se sustenta el sindicalismo de la FSM, el mejoramiento del trabajo en los medios de comunicación, la utilización de todas las formas de lucha sindical y otros objetivos e instrumentos que podremos ver tras las conclusiones que se extraigan de ese XVI Congreso.
(Ceferino Alonso es Miembro del Àrea Internacional del PCC y de la Comisión de Movimiento Obrero del PCC)
Entrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO
Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?
Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de liquiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mundial però també a nivell local i segurament de manera més pronunciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el totxo, la qual cosa ha acabat provocant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia estat per falta de liquiditat financera en una economia real. Ara sembla ser que hi ha una espècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i diferents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modificació del model productiu, i remarco gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la situació econòmica de crisi està desbordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan patint directament.
Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels que està portant més repercussions a nivell de contractacions temporals i acomiadaments individualitzats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lligades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar altres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials. Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilitzat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballada financera. Per altra banda, aquelles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió temporals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col•lectiva del treball, un augment de la conflictivitat social: els i les treballadores de forma col•lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mobilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions administratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treballadors i treballadores al carrer.
Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administracions públiques?
El paper inicial de les administracions, força conservador, ignorava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconèixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, establint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat creditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesures per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballadores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "element comptador a zero en les seves prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de reposició del seu període esgotat d'atur. Fruit de totes aquestes mesures a curt termini, s'han col•locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel interessos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cobertura i sobre tot, del foment del treball que trobi la sortida d'aquesta la crisi. El sector bancari, a més de rebre certes ajudes, ha portat a terme una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies entitats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les administracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una profunda recessió. I pel que fa a les empreses?
En quant a la patronal, en primer lloc està duent a terme reestructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos laborals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la patronal. Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de contractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiadaments, i en definitiva, una voluntat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat contra les revisions col•lectives dels salaris, que si no es corregeix, provocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.
Finalment, quina postura tenen vostès des del sindicat?
Des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiadaments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació social força bo. Això ha portat a les administracions públiques a prendre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi. Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal preservar la consciència del sector per tal de valorar el que realment necessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnològica i la qualificació dels treballadors. S'ha demostrat que les polítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral•lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur. Per altra banda, el procés normal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de treball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federació d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de contracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels expedients amb extinció va augmentant paral•lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de famílies no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica. S'ha de començar intervenint a les entitats financeres perquè tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administracions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major estabilitat, qualitat i solidaritat.
Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?
El que entenem per aquest model de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi sobre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda. Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elaborar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la vegada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treballadores. Per això entenem que la indústria en aquest model productiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país. Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model productiu ha de recaure molt més a la societat.
Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?
Va haver una intervenció sindical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes característiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixada de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosaltres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles empreses que invertien i que procuressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna renovació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social. Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és imprescindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens trobem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesures com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil suposa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors. Considera que els treballadors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?
Tot depèn de la capacitat organitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista aleshores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de petites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal•lada en la seva organització. Aquests treballadors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mitjans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes empreses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.
Jose García Vidal Secretari General de la Secció Sindical de CCOO de la Fàbrica de Martorell
En quina situació es troba la vostra empresa?
En aquests moments ens trobem en una situació semblant al de la resta del sector, tenim una fàbrica preparada per fer més de 500.000 unitats i en aquests moments, segons les últimes previsions, fabricarem 320.000. Les plantilles actuals estan preparades per fabricar 400.000 unitats, tenim en marxa dos expedients de regulació d'ocupació: el primer afecta a 750 treballadors en tandes de 2 mesos fins al mes de juliol i el segon de tancament de línies de producció per reduir volum de fabricació.
Per què creus que s'ha arribat a aquesta situació?
En part per la crisi financera internacional i la sobreproducció del sector que s'agreuja per la caiguda del consum i la falta de préstecs a les persones. Tot i que també té molt a veure amb la política comercial del grup Woslkvagen, que restringeix els mercats on Seat podria vendre pràcticament el 80% de la producció. És a dir, el gruix del que produim és per a l'exportació i gairebé tot va dirigit al mercat d’Europa Central que és on es dóna l'epicentre de la crisi actual. Seat, essent una marca d'automòbils, no té capacitat de decisió ni en els models a fabricar ni en la venda d'aquests en els mercats internacionals. Hi ha una total dependència a la multinacional, tot plegat més agreujant que la pròpia situació de crisi.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
Els sindicats tenen més del 82% d’afiliació a SEAT. Hi ha representació de quatre sindicats: UGT, CCOO, CGT, SPC. Aquests, participen a través del comitè d'empresa en diferents comissions (productivitat, assumptes socials, salut laboral, valoració de llocs, llocs protegits, menjadors i trasport i del secretariat del comitè d'empresa); això quant a la feina del comitè unitari i on també està present l'empresa. D'altra banda el paper de les seccions sindicals és que intervenen en tot allò que considerin oportú. Els sindicats, a través del Comitè Intercentres, negocien en l'àmbit del grup d'empreses de SEAT. En aquests moments s'han trobat posicions semblants respecte al tema del Q-3 d'Audi, que es va aprovar en referèndum on la plantilla ha votat una proposta diferent a la de l'empresa com a condició sindical per a l'acord de fabricar el model nou. Quin és el paper del govern en aquesta situació?
La posició política no és dolenta perquè aposta per mantenir el teixit industrial i l'ocupació. El Govern de la Generalitat en aquest procés ha condicionat igual com l'estatal els ajuts al manteniment de l'ocupació, però tot i així no és suficient amb aquesta mesura, hauria de donar un pas més agosarat en el control dels diners públics per saber si s'administren correctament, o si aquests serviran per ajudar a esbandir els comptes dels darrers resultats de les empreses.
Ets optimista amb el futur del vostre sector?
No molt, perquè és un sector que té limitacions. Primer, perqueè els cotxes van dirigits cap a una part (fins i tot minoritària de la població mundial). Segon, perquè s'ha de centrar en altres vies de desenvolupament més sostenible investigant en vehicles que utilitzin combustibles menys contaminants. I tercer, perquè els grans grups automobilístics actuen a escala mundial com a monopolis on la única regulació és el mercat i no s'utilitza cap planificació mundial de les produccions i de repartiment dels mercats condicionant el mercat a les necessitats. En aquest sentit, estem condemnats a repetir de forma cíclica la crisi de sobreproducció.
Nissan Motor Ibérica és una empresa de prop de 4000 treballadors. Per entendre la situació actual de l'empresa cal remuntar-se al 2004 on els treballadors de Nissan vam fer un sacrifici en les nostres pretensions, firmant un conveni que exigia més càrregues de treball. Aquest acord va aportar a Nissan un nou vehicle i uns beneficis per a l'empresa entre 2004 i 2008 de 300 milions d'euros. En aquest període a l'empresa l'únic que li preocupava era la producció ja fos en les condicions que fos, era igual la qualitat del producte, era igual la salut del treballador, era igual tot, tan sols importava la quantitat i no la qualitat. L'empresa mantenia a gent amb contractes d'obra i servei per més temps del que marca la llei i en cap moment no va voler negociar aquesta situació, la qual cosa ens va obligar a denunciar, guanyant l'esmentada denúncia i obligant-los a fer fixos a més de 1000 persones dels quals alguns ja portaven més de 3 anys en la fàbrica, quan la llei marca que un treballador quan porta 1 any al mateix lloc ha de passar a ser indefinit.
El desembre de 2007, mentre nosaltres exigíem un pla industrial, la multinacional anuncia que obrirà una nova factoria a Tànger i que el nou vehicle que havíem dissenyat amb recursos públics passaria a produir-se en l'esmentada planta. Un mes després presenta un expedient d'acomiadaments de 450 persones. En aquest conflicte, l'estratègia sindical tan sols podia passar per la mobilització i així ho vam fer: durant dues setmanes tallàvem la ronda i esquivàvem les càrregues policials, la pressió que vam exercir a la multinacional van ser tal que en 2 setmanes i mitjana varen retirar els expedient i van obrir una taula de negociació. Havíem guanyat la primera batalla. Però a partir de l'octubre del 2008, tot va canviar. Des del passat octubre, l'empresa té la intenció de presentar un expedient d'acomiadaments de 1680 persones tot exagerant les baixades de vendes produïdes per la crisi. L'empresa no presentava el seu pla de futur pel que això era un tancament a terminis, en aquells moments no sols estava en joc el futur de 1680 famílies, sinó de 4500 que erem els que formàvem Nissan Barcelona i els 30.000 aproximadament que treballen a la xarxa de proveïdors al territori de Catalunya. Nosaltres sabíem que sol ens quedava la mobilització, vam fer manifestacions a diferents llocs com a la Central Econòmica de Nissan (Plaça Cerdà), concessionaris Nissan i Renault, al Parlament, a la Conselleria de Treball i a la Generalitat, arribant a reunir en una de les ocasions a més de 10.000 persones. Gràcies a la mobilització aconseguim la retirada de l'expedient i la creació d'una taula de negociació del pla de futur, de l'esmentada taula s'han aconseguit compromisos de dos nous vehicles, inversions de 650 milions per a la nostra planta i continuem tractant l'adequació de la plantilla per poder aconseguir el nostre objectiu futur present i acomiadaments 0.
Quin és el paper que juguen els sindicats a la vostra empresa?
CC.OO és el sindicat majoritari a Nissan i ha estat qui ha impulsat les esmentades mobilitzacions ha estat l'avantguarda del moviment sindical dins de l'empresa ha sabut traslladar el conflicte d'una forma ordenada a l'exterior i ha posat tota la seva infraestructura al servei del treballador. Quin és el paper dels governs (de Catalunya i d'Espanya) en aquesta situació?
L'admistració aliena a tal despropòsit, ens demanava que negociéssim la reducció dels acomiadaments sense donar-se compte que l'important era el futur de part de l'econòmica industrial de Catalunya. Montilla demanava flexibilitat als sindicats; Sebastian, Ministre d'Indústria apostava per una fàbrica de cotxes elèctrics els quals per motius energètics no podran existir, segons la patronal, fins a 2020; Mar Serna, Consellera de Treball deia que es miraria amb lupa l'expedient d'acomiadament, sense ser capaç d'aprofitar l'oportunitat que se li oferia per apostar una vegada per sempre pel creixement de l'econòmica catalana. Però gràcies a la mobilització obliguem a l'administració a posar-se del nostre costat i a dir que no acceptaria l'expedient d'acomiadaments.
Quines solucions creus que s'han d'aplicar per tal de solucionar la crisi del sector?
L'existència i exigència cap a les multinacionals de plans industrials a mig i llarg termini, ha de ser una prioritat. L'aportació econòmica de l'administració no ha de ser subvenció a fons perdut, hauria de ser mitjançant l'adquisició de capital de la companyia. Qualsevol acord hauria de passar per garantir el futur industrial dels proveïdors i dels drets laborals dels seus treballadors. No es poden admetre retalls en els drets laborals ni demanades de salaris, qüestions que empitjorarien la situació de l'economia catalana i no permetrien la recuperació del consum.
Raul Colomer Membre del Comitè d’Empresa de CCOO de Yamaha Motor España
Actualment, la situació en la que es troba la empresa és molt diferent que en anys anteriors i això és degut a que, amb la crisi mundial, s'ha produït una gran reducció de ventes i producció. Ara mateix, en aquesta situació tan greu en la que estem vivint, crec que el paper que juguen els sindicats a la nostra empresa, és de vital importància ja que es dediquen tan a la tasca de vigilància diària de les produccions de la nostra empresa com al manteniment dels llocs de treball en temps tan difícils.
Aquesta situació ve donada per la crisi mundial financera però sí que és cert, que la situació que tenim al nostre país encara és mes difícil ja que a més de patir la crisi mundial tenim el greu problema generat per la construcció. Aquesta situació tan especial, que està provocada per la gran especulació dels grans bancs i caixes, ocasiona encara més problemes al nostre país ja que per culpa d'uns pocs, la gran majoria estem pagant aquesta situació tan difícil que no es veia feia anys. Però també estem veient que les solucions que estan donant el governs autonòmics i l'estat, no són suficients per poder solucionar a aquesta crisi. El nostre sector és un sector petit i oblidat per les institucions i polítics per això també demanem solucions com en els altres sectors. Així doncs, és necessari un nou pla industrial amb l'impuls de l'activitat econòmica i la creació d'ocupació, transformant el model productiu del sector de les dues rodes amb l'ajuda de l'estat i desenvolupar una gran inversió de I+D. Peró també sense oblidar-se de la part social, és a dir, ampliació de la protecció social per a tots aquells individus que es vegin afectats per aquesta crisi.
Quin creu que pot ser el paper d’EUiA en la crítica situació en la que es troben treballadors/es d’empreses de l’automòbil com Seat i Nissan? Quin és el model industrial català que es proposa des d’EUiA i quines crítiques se li fan al govern?
Per una banda, des d’EUiA ja fa molt de temps que dèiem que la situació econòmica era insostenible tan pel que feia al panorama financer com al sector immobiliari, era una situació desorbitada i inhumana que d’alguna manera havia de petar i així ha estat. Per altra banda, des de Catalunya, i amb els governs de CiU que hi hagut, mai s’havia apostat per un model industrial consolidat. Per contra, s’havia deixat que el mercat s’anés regulant per si sol sense fer ús de polítiques públiques industrials i si en algun dels casos se’n feia ús, era per ajudar alguna empresa puntual i no s’utilitzaven criteris objectius per assegurar la productivitat d’aquesta ni la garantia que es mantinguin els llocs de treball.
És en aquest sentit, que des d’EUiA creiem que hi ha d’haver dues línees d’acció bàsiques: en primer lloc, donem el suport a aquests/es treballadors/es de les diverses empreses i procurem fer de pont amb el govern per veure quines són les millors sortides que hi puguin haver, i en segon lloc, creiem que s’ha de produir un canvi de direcció pel que fa a la economia catalana ja que no es pot basar tan sols en el turisme, els serveis i la construcció com fins ara sinó que s’ha d’apostar per la indústria també la innovació i la internacionalització. És a dir, que les empreses han de fer uns productes que tinguin una bona sortida i això vol dir innovar, investigar, etc.
No compartim les polítiques de salaris baixos i de temporalitat que és el que s’ha estat fent fins ara sinó que en tot cas, les empreses han de tenir unes bones infraestructures i unes bones organitzacions, una bona tecnologia i uns treballadors ben formats. Per aquí és per on va la nostra idea, ja que al cap i a la fi, considerem que la part dels salaris dels treballadors no incrementen tan el cost del producte com una mala gestió per part de la empresa i el fet de no tenir les infraestructures necessàries o no haver innovat suficient. Un altre aspecte en que no estem d’acord i denunciem són les mesures del govern de Zapatero d’injectar diners en els bancs ja que no hi ha hagut cap mena de control i, per tant, moltes petites i mitjanes empreses (que són la majoria d’empreses en la indústria catalana) no s’han pogut beneficiar d’aquestes ajudes. Per tant, considerem que hi ha d’haver una banca pública, és a dir, que el propi estat sigui el que s’ocupi d’administrar aquest diners, que faci de banca amb un seguiment públic d’on van a parar els diners que es donen, completament al contrari del que passa amb la banca tradicional.
És per totes aquestes raons que personalment, considero que d’aquesta crisi tots hem d’aprendre molt sobretot perquè s’han de regular els mercats, s’ha de regular el sector financer i també s’han de canviar les lleis laborals. No pot ser que les empreses facin i desfacin amb independència dels seus treballador/es i sobretot pel que fa la llei concursal (suspensió de pagaments) que ja la vam criticar en el seu dia quan va sortir però que actualment s’està demostrant que és una eina per les empreses per no tenir que negociar amb els treballadors. Que aquesta situació passi en el àmbit mercantil i no en el públic, vol dir que aquests treballadors/es perden qualsevol dret i això ha de canviar ja que ja s’ha demostrat que el treball precari no dona resultats i creiem que des de l’esquerre hem de canviar aquesta situació. El que es vergonyós és, que des de la patronal, estiguin dient que els expedients de regulació no s’hagin de negociar sinó que siguin lliures i que es redueixin els salaris.
Pel que fa als salaris, el Govern Central ha dit que no és moment d’incrementar els salaris i en aquest sentit, discrepem amb el govern perquè les empreses continuen tenint beneficis per contra del que anuncien en els medis de comunicació. El tema està en què es considera com a beneficis, que si l’any passat vas guanyar 50 i aquest any en canvi en guanyes 30 i vol dir que per això tens 20 de pèrdues? que quedi clar, segueixen sent 30 de benefici. En aquest línea, estem preocupats perquè pensem que dintre d’un temps hi hauran molts treballadors que hauran exhaurit el subsidi d’atur i pensem que aquestes persones hauran de poder gaudir d’alguna prestació pública.
Sabem que aquesta situació no afecta tan sols als treballadors de les multinacionals sinó també a empreses proveïdores de matèries primes com Esteban Ikeda, els qual proporcionen seients a Nissan i Seat. Qui hauria de fer-se càrrec d’aquestes empreses o quina solució creu vostè que s’hauria de plantejar?
Evidentment no només les empreses que surten a la premsa són les úniques que pateixen aquesta situació, totes aquestes multinacionals tenen moltes empreses auxiliars al darrere que estan fabricant per a elles, ja que això representa el model productiu de descentralització de la producció. No només hi ha la gran empresa sinó que es va dividint la producció en diferents empreses on els salaris són més baixos i on les condicions de treball són més desfavorables. Amb exemples com Esteban Ikeda es veu molt clar perquè aquesta empresa només se li permetria treballar per Nissan amb la qual cosa queda tancada a la resta de mercat i quan aquesta empresa diu prou doncs això s’acaba. Amb l’afegit que en aquest cas, Esteban Ikeda forma part d’una empresa multinacional on hi ha empreses d’aquest mateix grup que estan tenint beneficis i tenen la desvergonya d’acceptar un expedient de regulació en comptes de buscar solucions internes entre les diferents companyies de la multinacional. En aquest sentit, veiem a través dels mitjans de comunicació, tots els procediments que s’estan seguint amb els expedients de regulació, tan siguin de suspensió com d’extinció però tots els acomiadaments individuals que hi ha que són una gran quantitat i aquests no surten.
Ens podria explicar si se li requereix a les multinacionals algun procediment jurídic per deslocalitzar part de la seva producció?
Qualsevol empresa que vulgui externalitzar una part de la seva producció ho pot fer sense cap mena de problema, sense que hi hagin d’haver uns mínims de producció. De totes maneres, una cosa és externalitzar part de la seva producció i l’altre, és presentar un expedient de regulació i aquí sí que s’ha de justificar el perquè. La dreta diu que és un problema de que les empreses haurien de pagar menys impostos i que per tat, s’han de tenir més facilitats. Nosaltres, en canvi, pensem que una empresa que no vulgui pagar impostos és una empresa que només vol anar pels beneficis i no crearà una xarxa productiva important. Òbviament que les empreses que tinguin dificultats se les haurà d’ajudar i no només econòmicament sinó també tècnicament (per veure el producte tingui una sortida en el mercat) però s’haurà de fer a canvi d’un compromís seriós i que aquest, vagi d’acord amb els compromisos d’estabilitat d’aquí Catalunya i de les bones condicions dels treballadors i treballadores.
Finalment, que considera vostè que pot aportar la industria catalana enfront altres indústries com Eslovàquia i la Xina, per exemple?
Bàsicament la qualitat del producte i en intentar innovar en determinats productes. No és el mateix el tèxtil que es fa a la Xina, o els països de l’est, que el que es fa aquí (el que queda de tèxtil perquè ja fa molts anys que s’ha anat reduint). La diferència fonamental són els salaris però això no assegura una bona qualitat del producte. La nostra preocupació és que hi ha mesures que són importants, que vindran amb tot el tema de la internacionalització i que tindran el seu impacte a curt termini.
En aquest sentit, el Govern de Catalunya ha fet un pacte per a la innovació i la recerca que és important, hi ha un acord estratègic i un pacte per la cooperativitat de l’economia catalana que també és important, però que en aquests moments encara no donaran els seus resultats. Per nosaltres lo primer són les condicions dels treballadors i treballadores salaris dignes i iguals entre homes i dones, treball estable i segur i en igualtat de condicions entre homes i dones, joves i immigrans... És per això, que sí que es requereixen mesures que donin resultats a curt termini, tan pels homes com per a les dones perquè, i aquí entrem en un altre debat, sembla ser que d’aquesta crisi surten més afectats el sector de la construcció i de l’automoció i això dona la sensació que les dones no en surtin afectades, però això no és així. Estem veient que s’esta començant a incrementar l’atur en el sector de serveis. Com que baixa el consum això afectarà a les dones. Les dones, a part, acostumen a estar a les petites i mitjanes empreses on no hi ha un expedient de regulació, vol dir que no existeix la capacitat de negociar determinades coses. En aquest sentit, és molt important el finançament que ha de donar l’estat espanyol per a què la llei de dependència és desplegui. No únicament amb diners, sinó amb la creació de serveis i de l’assistent personal perquè pot ser un bon espai de creació de llocs de treball majoritàriament de dones.
La crisis econòmica esta anant a més. Les dades i els pronòstics que des de l'executiu de Jose Luis Rodriguez Zapatero es donaven, i que pretenien donar una visió més suau d'aquesta crisis, s'han vist superats per la crua realitat. S'arribarà als 4 milions d'aturats ben aviat, després que en el mes de gener hagi hagut una crescuda històrica de l'atur del 6.35%, amb més de 200.000 persones més sense feina. Una crisis que afecta especialment als sectors eternament més perjudicats, com són les dones i els i les joves.
Observem que s'ha iniciat la discussió del Pacte de la Crisis, on l'expressió de la lluita de classes s'esta definint a través dels posicionaments dels diferents protagonistes. Els interessos de la classe treballadora cal defensar-los davant la intenció de la patronal d'una retallada de drets. La crisis financera ha d'obrir el debat sobre el paper de l'estat amb la banca, i cal apuntar a la creació d'una banca pública en contraposició a la banca privada. No s'arreglarà el problema rescatant entitats bancàries. Els bancs, com a expressió de l'oligarquia financera que són, estan agreujant la crisis amb la falta de crèdit, que agreuja la situació de falta de liquidesa de moltes empreses, i porta al tancament a petites i mitjanes empreses.
Amb la crisis s'esta escenificant la divisió entre capital financer i la burgesia industrial, on els interessos de cadascuna de les parts s'estan demostrant irreconciliables, com afirmava, el gens sospitós d'esquerranós, Josep Antoni Duran i Lleida. La burgesia industrial acusa el capital financer de no afavorir l'economia productiva, primant inversions especulatives en mercats estrangers. I és per això, que cal un posicionament ferm i clar d'on esta Zapatero i PSOE. O s'esta per una estructura econòmica productiva o s'esta amb l'economia de l'especulació.
Cal doncs, defensar un model industrial propi, que ajudi a la generació de llocs de treball, i que es realitzi un canvi en l'estructura del model productiu de l'Estat Espanyol. Per això el 14 de març ha de suposar una fita en la lluita contra la crisis. Cal defensar el llocs de treball i les garanties socials per als milions d'aturats i aturades. Cal protegir més que mai la gran bossa de pobresa que esta creixent a mesura que s'esgoten els subsidis d'atur, lluitar contra el perill d'exclusió social. Cal, en definitiva, apostar per una economia més estable, innovadora i de qualitat. Per això, la mobilització del 14M és per la defensa del treball i per un país de futur, socialment més just.
Ara que la crisi financera s’aguditza surten a la palestra els habituals receptaris. Totes les receptes dels economistes de camarilla, però, tenen un ingredient en comú: la contenció salarial. El problema d’aquesta recepta per a temps de crisi, és que ningú se’n recorda en temps pròspers de repartir la bonança en forma d’augments salarials.
Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística entre els anys 2000 i 2006, el salari mitjà dels espanyols va passar dels 1.326,4 euros mensuals als 1.613,5 euros. Però si computem l’efecte de la inflació, la impressió de guanyar més queda reduïda a una mera quimera: en termes reals, la renda mitjana va augmentar només uns mísers noranta cèntims. Tot això en anys de creixement del PIB per sobre del 3%.
Com s’ha pogut mantenir una demanda que sostingui aquests augments de PIB sense augments salarials? L’explicació cal cercar-la en aquests darrers anys de demanda inflada “a crèdit”. La demanda s’ha mantingut artificialment a base de donar targetes i préstecs a mansalva. Aquesta demanda a crèdit només ha aconseguit posposar la data del xoc de realitat i ara en paguem les conseqüència amb unes xifres d’impagats astronòmiques.
No hagués estat millor créixer de manera sostenible, amb una demanda real estimulada per un augment del poder adquisitiu fruit d’un millor repartiment de la riquesa? Una de les grans fal•làcies del capitalisme és creure que és possible viure a crèdit.
Podria cercar-se l’origen d’aquesta mentalitat en les arrels protestants d’aquest sistema econòmic, sobretot en relació a la idea de predestinació, en la perillosa noció de creure’s tocat per la vareta màgica de la salvació eterna. Aquest perillós optimisme sempitern, tret fatídic del nostre president de govern, ha portat als desastres més grans. Qui contrau el deute i qui el paga temps després rarament són la mateixa persona, encara que siguin una única entitat corporal. Quan s’invoca el tòpic de l’ascensor social, poca gent té present que l’ascensor té recorregut en ambdós sentits. De la mateixa manera que quan els titulars dels diaris afirmen que “la borsa rebota” mai no contemplen que els qui reboten no són els mateixos que s’han estimbat.
Quan Solbes diu que “si la recesión sirve para limpiar la economía y remontar la situación, no tiene la mayor importancia” està despreciant molts treballadors que ho estan passant malament. Aquesta frase exposa un pensament encara més perillós que la predestinació protestant. Exposa una mescla de darwinisme social i frívol maria-antonietisme. Quan el pastís torni a créixer, caldrà que recordem a aquests apòstols de la contenció salarial, la frase d’en Trica de Llançà, germà de Ferrer Guàrdia evocat al Quadern Gris: “S’han de fer parts iguals, parts iguals…”
Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!
La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.
Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...
Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...
Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...
Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!
Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?
Les dues cares de la Unió Europea
La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).
Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.
En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!
Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)
Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”
Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.
De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!
Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.
L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.
També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”
La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. » També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!” De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .
El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.
Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”
A finals del passat mes de febrer es donava a conèixer el document Una altra veu d’Església. És el resultat de la reflexió d’entitats, grups, comunitats i moviments cristians de Catalunya que volen mostrar la seva preocupació per les pràctiques de la Conferència Episcopal Espanyola i per la seva relació amb la societat. La posició que manifesten en aquest text unitari és clara i contundent. Propugnen un nou marc que respecti la llibertat religiosa, que faci efectiva la laïcitat en la societat i l’eliminació de qualsevol tipus de privilegis per a les diferents tradicions religioses.
Bona part dels col·lectius signants d’aquest document estan en la línia de l’Església que durant el franquisme, enfrontant-se al nacionalcatolicisme, va treballar per difondre una altra manera d’entendre la religió catòlica i per la construcció d’una nova societat més justa. Els seus membres intentaven transformar la institució des del seu interior i, a la vegada, participaven com un més en les activitats que es realitzaven als barris o a les fàbriques. No ho van tenir fàcil, van xocar amb companys, superiors, la mateixa jerarquia, les institucions de la dictadura, les forces econòmiques i, fins i tot, van haver de convèncer una part dels fidels que calia trencar amb determinades convencions.
Aquesta Església tenia clar que la caritat no era el camí, que calia transformar. No n’hi havia prou amb les bones intencions, amb repartir almoina. Feia falta plantejar alternatives concretes per a la consecució de millores estructurals en les condicions de vida de la població. Ho van fer des de l’activisme en els moviments ciutadans (associacions veïnals, organitzacions polítiques), i aconseguiren resultats.
Actualment, sembla imprescindible que es torni a produir un diàleg de forces transformadores. Els motius no falten. Poden haver canviat, com ho ha fet la societat, però no han desaparegut. El comunisme ja no és aquella força dominant entre els sectors antifranquistes. L’Església pobra, evangèlica i revolucionaria també és minoria. El capitalisme ja no rep la contestació que uns i altres podien originar i ha anat creixent. Els seus propis valedors queden aterrits davant determinades manifestacions de la seva essència. En moments de recomposició de forces, de diàspora, cal tornar a les arrels que donen vida i als punts de trobada.
El mes d’abril, seguint la tendència dels mesos anteriors, el tipus d’interès a què estan disposats a deixar-se diners -entre ells- els bancs a un any, a la zona euro, l’Euríbor, ha tornat a pujar (en un 0,499) respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència per al càlcul de l’interès de les hipoteques
Aquest índex (abril, 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital; està calculat sobre l’interès oficial que fixa un banc central independent -no controlat democràticament-, que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació per damunt d’estimular el creixement i l’ocupació -missió que, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units (EUA), no consta entre els seus objectius. El tipus d’interès que manté i es nega a rebaixar el BCE és del 4%.
Sobre aquest tipus d’interès opera l’augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera) i, per primer cop, amb centre als EUA. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i en un augment dels tipus als quals es presta capital. Els salaris no ajuden
A Espanya, on la majoria de la gent esperonada pels baixos i estables tipus d’interès dels darrers anys havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això, per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, per culpa dels alts preus immobiliaris (sengons el Fons Monetari Internacional, sobrevalorats en un 20%), i que correspon bàsicament a través del pagament d’hipoteques.
L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat; més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments i, finalment, més restricció creditícia, i un nou augment de l’Euríbor i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera.
Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal·liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors als mercats secundaris. Però aquesta és una altra història.
A Catalunya hi ha 860.000 persones migrades en situació regular. Dues mil d’elles tenen permís de residència, però no tenen permís de treball. Davant d’aquesta situació que fomenta l’economia submergida, l’exclusió social i la marginació, CCOO mou fitxa
A Catalunya, prop del 14% de la població són persones immigrades, és a dir, més de 860.000 en situació administrativa regular. D’aquestes persones, 705.000 tenen edats compreses entre els 16 i els 64 anys, edats, per tant, actives laboralment parlant. En canvi, només 440.000 estan do-nades d’alta a la Seguretat Social. Gran part d’aquestes persones han vingut per la via del reagrupament familiar i, per tant, tenen un permís de residència, però no poden treballar amb drets, ja que no disposen d’autorització de treball. Aquesta situació aboca moltes d’aquestes persones a treballar en l’economia submergida. Molts són joves i dones. El reagrupament familiar, i viure en família, és un dret reconegut per les convencions internacionals i per l’Organització Internacional del Treball com un dret fonamental.
Efectivament, la llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol reconeix aquest dret, però amb algunes traves burocràtiques. Els darrers anys, sobretot després del procés de regula-rització del 2005, el reagrupament familiar s’ha transformat en una de les vies principals d’entrada de persones immigrades. La llei presenta dificultats en els criteris que han de determinar “els mitjans de vida suficients del reagrupant” i “un habitatge digne”. Les traves principals, però, es produeixen amb els fills i filles, i ascendents que tenen dret a ser reagrupats. Aquests joves que poden venir via reagrupament familiar han de ser menors de 18 anys; la mitjana és de nois i noies joves de 15 o 16 anys que s’instal·len a l’Estat espanyol havent hagut de trencar amb els seus estudis als respectius països d’origen, fet que dificulta que els puguin continuar una ve-gada instal·lats aquí. En paral·lel, les dificultats d’inserció laboral també es disparen.
La llei d’Estrangeria, per una banda, i les traves burocràtiques per l’altra, així com el retard de l’administració, dificulten i en molts casos impedeixen la concessió del permís de treball o l’autorització de treball a les persones reagrupades. Les normatives i les mateixes administracions provoquen que hi hagi un col·lectiu important (prop de 200.000 persones a Catalunya) sense dret a treballar i en una situació de marginació social. Aquesta situació obliga una part d’aquestes perso-nes a treballar en l’economia submergida, o en condiciones laborals per sota del Salari Mínim Interprofessional (la normativa facilita l’autorització de treball a reagrupats si el salari a temps parcial és per sota de l’SMI).
Drets irrenunciables
Des del sindicat CCOO hem iniciat una campanya amb el lema Viure en família és un dret i treballar dignament, també, amb l’objectiu de modificar les normatives i exigir a les administracions competents que agilitin i facilitin l’accés d’aquestes persones al mercat laboral. L’accés d’aquestes persones al mercat de treball és be-neficiós per a les persones immigrades, però també per a la cohesió social i per la millora del benestar de les famílies.
Sabem que actualment no es pot viure dignament només amb un salari; per tant, serà també un avenç en la igualtat entre homes i dones; serà una millora en el ni-vell d’autonomia personal i d’integració de les persones migrades, i evitarà la marginació i els efectes sobre la societat de benestar i la convivència.
Des l’inici de la campanya, amb una concentració, s’han realitzat contactes amb diferents partits polítics i amb diverses administracions públiques, especialment amb la Generalitat de Catalunya. A través d’aquests contactes s’han produït alguns canvis en favor de les nostres reivindicacions. El 7 de març passat, el govern central va modificar el decret de la inscripció als serveis públics d’ocupació. A partir d’ara, les persones reagrupades en edat laboral podran inscriure’s com a demandants de feina en els serveis públics d’ocupació.
El ministeri de Treball també ha comunicat a les oficines d’Estrangeria les necessitats de tramitar amb urgència, i resoldre en quinze dies, les sol·licituds d’autorització de treball o modificacions de permisos de residència de reagrupats a permisos de residència i treball, concretament per a les persones que han fet un cicle de formació (escoles taller o formació ocupacional) finançat amb diners públics. Aquestes mesures són un pas endavant, però encara resulten insuficients. Totes les persones reagrupades han de tenir el dret a treballar, per això s’ha d’aconseguir de forma automàtica amb el permís de residència, sense cap tramitació afegida.
Ghassan Saliba Secretari d’Immigració de CCOO de Catalunya
Extracte del document elaborat pel Comitè de Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya
Anàlisi de les característiquesde la classe obrera a Catalunya.
Hi ha tres elements a subratllar que hauríem de treballar immediatament. En primer lloc, les condicions materials i culturals de la classe obrera. En segon terme, veure que hi ha uns sectors de la classe obrera on no hi ha presència de les organitzacions polítiques i sindicals, bàsicament del sector terciari; per tant, hem de trobar la forma de tenir-hi presència, com a mínim, CCOO, EUiA i el Partit.
En tercer lloc, segons les enquestes, una part de la classe obrera no se sent classe. Això depèn fonamentalment de la presència orgànica del Partit i del nivell d’hegemonia dels valors i propostes d’esquerres en el seu si, de clarificació del projecte i del projecte nacional en un procés de mobilització. Proposta sindical de classe de defensa de la culturadel treball i l’estat social.
Autonomia del sindicat
El sindicat és una organització que decideix en funció dels interessos que representa. No és subaltern ni se subordina a cap decisió orgànica de ningú, però el sindicat, com a organització de treballadors i treballadores associats en funció de determinats interessos, que són els de la classe obrera [...], no és una organització políticament neutra, sinó que és una organització que està en l’àmbit de les esquerres i, per tant, el tracte i la relació entre el sindicat i les forces polítiques tampoc poden ser neutres ni indiferents. El sindicat, des d’una posició activa i no subordinada, ha de treballar perquè els governs progressistes facin polítiques d’esquerres, d’acord amb els interessos de les seves bases socials, conservant l’autonomia [...].
Sindicat de classe i nacional
El sindicat, a casa nostra, segueix sent de classe i nacional: el desenvolupament de les forces productives i els canvis al si de la classe obrera tenen característiques pròpies, encara, al segle xxi. El sindicalisme a Catalunya segueix desenvolupant-se amb característiques pròpies, fruit de les contradiccions entre el capital financer i el capital industrial, la penetració de multinacionals europees, la maduració de sectors industrials i l’aparició de nous sectors emergents [...].
El marc de l’actual CES és gairebé unitari [...], però la seva política, a la pràctica, està subordinada a la Comissió Europea. Cal aprofitar la pròpia consigna del seu darrer congrés, “a l’ofensiva”, per posar-ho en pràctica. [...] Cal un replantejament molt seriós en l’activitat del sindicalisme europeu, per dur-lo a posicions d’una superior confrontació amb el model neoliberal, [...] i portar-lo a un model d’Europa social, pel qual els comunistes sempre hem lluitat. Hem de treballar amb tots aquells fòrums sindicals que es plantegin aquest objectiu de canvi dels contiguts antisocials del model d’Unió Europea neoliberal, per tenir un instrument sindical europeu, la CES, amb plantejaments renovats confrontatius amb les polítiques neoliberals.
El mateix podem dir del sindicalisme internacional: nosaltres estem per la unitat, sense exclusions, de totes les tradicions sindicals del moviment obrer. Una unitat que s’ha de construir amb tothom i contra les polítiques neoliberals [...]. Tot allò que pugui encaminar-se a la unitat mundial dels treballadors, dins la nostra modèstia, cal que ho impulsem. És a dir, des de coordinacions al si de les empreses multinacionals, campanyes internacionals per la defensa dels drets humans laborals[...].
Flexibilitat organitzativa
[...] La nova característica organitzativa de la classe passa per la flexibilitat organitzativa, la permeabilitat, sobretot després del trencament del model fordista a la indústria (als serveis públics serà diferent), i veure on és el vincle material d’unió en els diferents sectors productius. Cada espai s’ha d’autoorganitzar en funció de les seves necessitats, tenint en compte quina és l’estructura patronal.
Organització proletària
[...] La cultura obrera no és delegativa, sinó participativa i executora de polítiques; no fa una contradicció entre democràcia i eficàcia, entesa la primera com un espai de construcció d’alternatives i no com una empobrida repetició de mecanismes de democràcia burgesa. Això ens ha de fer incorporar el treball en xarxa arreu dels sectors, assumpte primordial en temes com l’organització del treball, el modes de producció i les condicions sociolaborals que se’n deriven. La incorporació del conjunt de la classe, avui dividida entre fixos i precaris, entre nascuts al país i immigrants, entre joves i veterans, entre dones i homes [...]
EUiA
És necessari que els treballadors i treballadores portin les seves preocupacions més immediates en temes de gestió política a la mediació de la qual ens hem dotat, entesa com a moviment sociopolític, i que aquesta respongui als seus interessos. És molt convenient que els programes electorals d’EUiA siguin coneguts, discutits i elaborats per la majoria de treballadors i treballadores, buscant àmbits de participació democràtica i plural, on tothom escolti tothom.
És per aquesta raó molt important que cal que, en aquesta etapa, funcionin les assemblees sectorials d’EUiA, que hi participi el màxim de gent, que vagin creixent més, que es facin més fortes, així com que els treballadors i treballadores puguin participar a les assemblees locals. Solidaritat
[...] És moment de repensar tots els temes referents a la solidaritat internacionalista, de les interrelacions que hem de refer i construir; es l’hora del nou internacionalisme, basat en la col·laboració i la cooperació pel benefici mutu. És important que la classe obrera tingui els seus propis instruments per fer solidaritat, des de les empreses i centres de treball [...], per tal que la solidaritat sigui una eina de lluita ideològica i participativa. Aquests instruments poden ser un bon lloc de fòrums de coneixement i explicació de la situació internacional. [...] Cal fer arribar, directament i sense intermediacions, la veu dels protagonistes de la lluita contra les polítiques neoliberals. [...] Relació del moviment obrer a Europa
Fins ara hi ha hagut una certa coordinació a Europa entre els partits comunistes, amb algunes dificultats pròpies de les experiències diverses, per afrontar la presència organitzada al moviment obrer i al moviment sindical.
[...] Tampoc els sindicats, malgrat l’existència de la CES, estan fent la feina que correspon. Més pendents de les superestructures, obliden fàcilment les aplicacions concretes de les polítiques de la Comissió Europea, les directives com la Bolkestein segueixen penjant damunt dels treballadors i, avui, l’amenaça del Llibre Verd que parla d’aquest nou concepte anomenat flexiseguretat, que persegueix anular els avenços en dret laboral col·lectiu i individualitzar les relacions laborals, tallant de socarrel l’eficàcia dels convenis [...] sense que encara s’hagi reaccionat davant d’aquesta nova agressió.
Cal establir formes de coordinació que permetin la mobilització per a problemes concrets i globals. Això passa per potenciar les xarxes que s’estan estructurant, al Grup Parlamentari Europeu GUE, al Partit de l’Esquerra Europea, i passa també per les xarxes sindicals (comitès d’empresa europeus, xarxes de sindicats d’una mateixa empresa, etc. [...]
Organitzar la presència de Partit
És necessari estendre la presència del Partit al si de la classe obrera. Cal organitzar la mobilització pels problemes dels treballadors en termes d’alternativa i impulsar la lluita de la classe obrera per l’hegemonia; aquest és el paper en què el PCC ha d’ajudar.
El Partit ha de fer conèixer la seva política a la classe obrera, escoltar les crítiques, situar les correccions necessàries i fondre’s amb la classe. El Partit ha d’ajudar la classe obrera a organitzar-se com a classe alternativa, a constituir-se com a tal. Ajudar que faci propostes alternatives en el terreny de la producció i el seu cicle, i també en el mode de vida. Hem de fer que la classe obrera se senti propietària i productora, defugint el terme consumidors, pel desclassament que produeix, des del punt de vista ideològic.
El Partit ha de participar al debat d’idees que es dóna al si de la classe obrera, amb la finalitat de mostrar i convèncer que cal lluitar tots plegats per l’hegemonia del pensament del nostre poble.
[...] Hem de consolidar el Partit a la classe obrera com un partit orgànic d’aquesta, fer que les organitzacions siguin per unitats productives, arribar a tots els seus sectors, no només els industrials, sinó també als sectors anomenats terciaris, deixant de banda les coordinacions de l’acció sindical, de les quals ja s’estructuren comissions des de el Comitè de Moviment Obrer. La raó de ser del Comitè de Moviment Obrer és estructurar orgànicament el treball dels i les comunistes vinculats als sectors de la producció i dels serveis, estructurar-los per la seva activitat i construir el Partit per a la classe obrera de Catalunya.
Aquesta es la raó de la nostra existència: lluitar per l’emancipació plena de la classe obrera i per la nova societat socialista de futur.
CCOO de Catalunya ha analitzat l’evolució dels salaris en la negociació col•lectiva i ha comprovat que, malgrat que han millorat en el seu poder adquisitiu, amb un creixement a un ritme del 3,6% anual, han perdut pes en el repartiment de la renda nacional
Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya és una vegada més -i ja van 30 anys consecutius- guanyadora de les eleccions i primera força sindical al país, amb pràcticament 25.000 delegats i delegades, que representen un 44% del total. Però és precisament després dels processos electorals quan el disseny de les estratègies es posa en pràctica i les noves batalles a nivell laboral es posen en marxa.
Una de les ofensives que desenvoluparà CCOO de Catalunya en el proper període anirà dirigida a la lluita contra els salaris baixos. Amb aquest objectiu s’han dissenyat els cinc eixos essencials a seguir en el marc de la negociació col•lectiva durant l’any 2008.
Creixement del Salari Mínim Interprofessional (SMI)
CCOO de Catalunya té com a objectiu un increment del 8% entre el període 2009-2012, per tal d’assolir l’establiment de la Carta Social Europea, un SMI de 1000 euros.
Augment del poder adquisitiu dels salaris
CCOO considera imprescindible incorporar la clàusula de revisió salarial en aquells convenis que encara no la tinguin recollida i regulada. Així mateix, defensa que convé convertir-la en una garantia completa i veritable, és a dir, amb caràcter retroactiu a l’inici de la vigència del conveni i sense cap tipus de limitacions.
Aposta per decidir les millores en els àmbits de negociació en base al poder poder adquisitiu real, tenint en compte la previsió d’inflació sobre la qual opera la revisió salarial, i també amb els diversos factors relacionats amb l’empresa i amb el sector d’activitat.
La negociació del conjunt salarial
La negociació col•lectiva ha d’intervenir en tot el conjunt del salari variable, provingui de la naturalesa que provingui i sigui quin sigui el seu origen. CCOO defensa una acció sindical que actuï de forma global al voltant dels salaris, siguin nominals o per objectius, i sobre les condicions de responsabilitat, disponibilitat o especial capacitació professional de la persona treballadora.
Trencament amb les dobles escales salarials i amb les desigualtats de gènere CCOO al•lega que, després d’una anàlisi acurada de la classificació professional discriminatòria, el sindicat està en condicions d’aconseguir el principi d’igual retribució per a feines d’igual valor. En aquest mateix sentit situa la importància de prestar especial atenció a possibles situacions de discriminació basades en la data d’ingrés a l’empresa o per motius d’edat. Eradicació dels baixos salaris estructurals
En darrer terme, CCOO de Catalunya situa com una prioritat en el marc de la negociació col•lectiva l’eradicació progressiva i planificada dels salaris inferiors a 1.000 euros, exigint un creixement salarial d’entre el 6% i el 8%, en coherència amb la política reivindicativa respecte a l’SMI del sindicat.
Estem, doncs, davant d’un dels principals cavalls de batalla que Comissions Obreres de Catalunya inicia aquest any 2008, després del procés d’eleccions als centres de treball; un any, que a més, vindrà marcat per la celebració del quart Congrés de la CONC, que se celebrarà durant el mes de desembre.
Des que el 1980 va obrir Baricentro, arreu de l’Estat s’han creat 550 grans centres comercials. Actualment, Espanya és el segon país de la Unió Europea pel que fa a obertura de nous centres (només per darrere de Grècia), i el sisè en nombre de centres per habitant
L’èxit d’aquest model comercial descansa en bona mesura sobre el negoci immobiliari que hi ha al darrere. Els grans centres comercials tendeixen a simular zones urbanes i sovint aconsegueixen atraure tanta gent com els nuclis urbans que imiten. I als promotors els ofereixen un control absolut sobre la totalitat de l’espai.
A les ciutats, la propietat de l’espai està fragmentada entre una multitud de petits propietaris i articulada al voltant de carrers i places que tots tenim el mateix dret d’utilitzar, almenys en teoria. No hauria de ser possible, doncs, que algú s’apropiés de la totalitat de l’espai i l’organitzés obeïnt només els seus interessos privats.
I això és precisament el que passa als centres comercials, malgrat la seva aparença d’indrets on tothom pot accedir lliurement. Mai veureu que als carrers d’un centre comercial s’hi desenvoupi una manifestació, o cap altra activitat contradictòria amb els interessos dels seus propietaris.
És per aquest motiu que abunden les veus que denuncien els centres comercials com a empobridors de la vida urbana. A banda de desertificar socialment les àrees del seu entorn, els centres comercials fan passar per espai públic el que només n’és un simulacre, al servei de les tècniques de venda. I aquest procés sovint va acompanyat de la precarització del treball que s’hi desenvolupa, tal com Comissions Obreres del Barcelonès ha denunciat reiteradament.
La Unió Europea, contra la llei catalana
A Catalunya, la llei d’Equipaments Comercials del 2005 dificulta l’obertura de grans centres comercials en zones no urbanes. Mitjançant el Pla d’Ordenació d’Espais Comercials, la Generalitat pretén mantenir un control sobre l’estructura comercial catalana, impedint tant com sigui possible les concentracions comercials fora de pobles i ciutats.
Aquesta normativa restrictiva explica que Catalunya sigui la segona comunitat autònoma amb menys metres de centre comercial per habitant, només per darrere d’Extremadura. La comunitat de Madrid, per exemple, té 92 grans centres comercials, mentre que a Catalunya, que té un milió d’habitants més, tan sols n’hi ha 41.
La regulació catalana sempre ha rebut una forta oposició per part del sector dels centres comercials, que assegura que limita el seu creixement i que viola la llibertat d’establiment. És precisament amb aquest argument que la Unió Europea s’oposa amb fermesa a aquesta normativa i que ha instat l’Estat espanyol a la seva reforma, sota amenaça de sancions.
Però, lluny de l’autocomplaença, cal ser conscients que els centres comercials són cada vegada més presents a les ciutats catalanes i als nostres hàbits de consum i oci. Per aquest motiu, no només cal mantenir-se ferm en el pols legal plantejat per la Comissió Europea, sinó també articular moviments que s’oposin a la progressiva privatització dels espais de socialització. Actuar com a consumidors conscients i responsables és un pas en aquest sentit.
El 28 de febrer de 2008 es complia el primer aniversari de la pèrdua del nostre estimat company. Florentino va morir després de lluitar diversos mesos amb una malaltia que, en alguns moments, va semblar que podria derrotar. Desgraciadament, va ser la malaltia qui, finalment, va guanyar la batalla.
Vaig conèixer Florentino, crec recordar, cap a l’any 1977 o el 1978, quan DYCTEL tenia les seves oficines o unes dependències al carrer Viladomat. Recordo que en aquell moment celebràvem una reunió en aquests locals per tractar diverses qüestions sobre problemes laborals, que començaven a aparèixer; que vingueren seguits d’altres problemes, acompanyats, això sí, amb lluites exemplars dels treballadors de DYCTEL en defensa dels seus llocs de treball.
Florentino va ser un dels dirigents obrers, potser el que més, que es van destacar com a líders de totes aquestes lluites, junt amb un altre company d’UGT, Encert, mort en condicions similars. Però n’hi havia d’altres, tant d’UGT com de CCOO, que van combatre amb afany les pèrdues de llocs de treball que a través de diferents expedients l’empresa va anar presentant durant un llarg període.
Florentino del Barrio va ser un dirigent sindical vocacional, d’aquells que es fan gairebé insubstituïbles quan desapareixen. El seu lliurament a la causa dels treballadors va ser constant, no únicament a la seva empresa, Dragatges i Construccions, sinó que també va destacar amb enorme força, com era ell, contundent i ferm, en la defensa global dels drets de la classe obrera.
La seva militància sindical i política a Comissions Obreres, al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i a Esquerra Unida i Alternativa ha estat un exemple per als seus companys. Tots els que l’hem tractat guardarem el seu record: de constància, treball, feina i honestedat.
Un article d’Andreu Espasa
El coordinador general d’EUiA i diputat reivindica un canvi de polítiques i aposta per la mobilització unitària i una àmplia unitat d’esquerres de cara a les generals del 20-NEl coordinador general d’EUiA i diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles, creu que la darrera pujada de l’atur “confirma de nou el fracàs de la contrareforma laboral” i ha responsabilitzat “els qui la van aprovar”. Segons les últimes dades aportades pel Ministeri de Treball i Immigració, l’atur ha crescut durant el mes agost, després de quatre mesos de baixades: s’han registrat 51.185 nous desocupats, un augment de l'1,25% respecte al juliol, que situa el total d'aturats en 4.130.927, mentre a Catalunya, 13.779 persones van perdre la feina el mes passat.
CEFERINO ALONSO
Marta Curran i Fabregas
Jose García Vidal
Dani Alfonso
Raul Colomer
Marta Curran
La crisis econòmica esta anant a més. Les dades i els pronòstics que des de l'executiu de Jose Luis Rodriguez Zapatero es donaven, i que pretenien donar una visió més suau d'aquesta crisis, s'han vist superats per la crua realitat. S'arribarà als 4 milions d'aturats ben aviat, després que en el mes de gener hagi hagut una crescuda històrica de l'atur del 6.35%, amb més de 200.000 persones més sense feina. Una crisis que afecta especialment als sectors eternament més perjudicats, com són les dones i els i les joves.
