Un article d’Andreu Espasa
En les eleccions presidencials mexicanes de 2012, el carismàtic candidat de l’esquerra, Andrés Manuel López Obrador, presentà un programa de política econòmica notablement més moderat que el de les eleccions anteriors.
Sorprenentment, ara el candidat de l’esquerra unida mexicana prometia mantenir l’estabilitat pressupostària sense ni tan sols exigir una nova reforma fiscal de caràcter progressiu, justament en un dels països amb la pressió fiscal més baixa d’Amèrica Llatina. Entre les seves propostes, però, en ressaltava una de molt popular i de contingut innegablement radical: la creació de milions de llocs de treball temporal públic per a joves en atur.
Durant la campanya, López Obrador no s’estigué de reconèixer la seva font d’inspiració: el New Deal del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt, concretament la Works Progress Administration (WPA). La WPA era una agència del govern federal creada per Roosevelt i dedicada a la contractació de treballadors en atur. En la seva breu existència, entre 1935 i 1943, generà 8 milions de llocs de treball directes. Una bona part es destinaren a treballadors no qualificats, el sector més durament colpejat per la crisi, en feines d’obres públiques i infraestructures.
De l’interessant història de la WPA, val la pena destacar-ne dos aspectes. El primer és que, a diferència de la política de contractació funcionarial pròpia de l’era de l’Estat Benestar, la WPA no limitava les àrees de contractació a uns àmbits fixos de serveis (principalment, ensenyament, sanitat, seguretat pública i comunicacions), sinó que intentava adaptar-se a les necessitats dels qui patien l’atur. La WPA tenia la gosadia d’intervenir en sectors tradicionalment reservats a la iniciativa privada per rescatar els treballadors en atur sense obligar-los a canviar d’ofici o de vocació. Un cas molt famós fou el del Federal Theatre Project, el programa de la WPA que donà feina a dramaturgs, tramoistes i actors, esplèndidament retratat en la pel·lícula Cradle Will Rock (Tim Robbins, 1999), traduïda al castellà com Abajo el telón.
El segon aspecte de la història de la WPA que val la pena tenir en compte és el del seu declivi. A finals dels anys trenta, quan la batalla per la reforma del Tribunal Suprem forjà una nova majoria parlamentària de republicans i demòcrates conservadors a Capitol Hill, la WPA fou objecte d’atacs duríssims per part dels empresaris i la dreta política. Els enemics del New Deal aconseguiren forçar una progressiva disminució dels objectius i el finançament de l’agència fins que el boom econòmic de la Segona Guerra Mundial li donà el cop definitiu. El consens de postguerra s’inclinà pel foment d’un gegantí complex militar-industrial i per unes polítiques macroeconòmiques d’estímul fiscal i monetari que afavorien nivells pròxims a la plena ocupació, però que –llevat de les professions lligades a la funció pública– mantenien el poder de contractació en mans dels empresaris. D’aquesta manera, la WPA passà a la història com un episodi experimental i excèntric, on la urgència de voler solucionar un atur de dimensions insuportables (el 25% en el pitjor moment de la crisi als Estats Units) havia fet creuar algunes línies vermelles en les relacions de domini entre empresaris i treballadors.
Si les enquestes del CIS no enganyen, actualment l’atur constitueix la primera preocupació de la majoria de la gent, tant a Catalunya com a Espanya. L’extrema dreta proposa una solució fal·laç i repugnant, però que té l’inquietant mèrit de ser fàcilment comprensible: “Si fem fora els immigrants, hi haurà milions de llocs de treball disponibles per als nadius.” L’esquerra, en canvi, disposa de respostes poc convincents, d’una vaguetat excessiva: “Cal implantar un nou model productiu”, “Impulsarem una agenda socioeconòmica de lluita contra l’atur”, “No a l’enèsima reforma laboral”, etc. De fet, quan l’esquerra critica el govern per la seva manifesta “ineficiència” en la reducció dels índexs d’atur, molt sovint fins i tot s’oblida de denunciar una veritat elemental: a aquest govern i a la classe capitalista que representa els interessa promoure un atur de caràcter massiu.
D’altra banda, tampoc no es pot dir que la insistència de l’extrema esquerra en la solució cooperativista representi una proposta amb gaire potencial mobilitzador. La desesperació dels treballadors davant el drama de l’atur mereix una resposta més contundent, esperançadora i clara. Necessitem una esquerra que faci seva la consigna del “Treball Digne per a Tothom”. Una esquerra que garanteixi el dret constitucional al treball a través de la creació d’una Agència Nacional d’Ocupació a l’estil de la WPA per crear milions de llocs de treball públic, encara que siguin de caràcter temporal i de sou relativament modest. Per fer-ho fàcil en números, imaginem que aquesta Agència Nacional d’Ocupació es proposés eradicar l’atur i crear sis milions de treball temporal a mil euros al mes. Només en salaris i sense comptar les despeses indirectes d’administració i infraestructura, el nou programa costaria mensualment 6.000 milions d’euros (72.000 milions l’any, és a dir, una mica més del 7% del PIB). Sens dubte, es tracta d’una quantitat de diners immensa, difícilment assumible per a un govern sense sobirania monetària i que té els pressupostos vigilats per la Comissió Europea. Ara bé, sent honestos, tothom està d’acord que qualsevol sortida social i democràtica a la crisi passa per l’impagament del deute il·legítim i el consegüent enfrontament amb la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). A més, per elevada que sembli la xifra de 6.000 milions al mes, segueix estant per sota del ritme de 10.000 milions mensuals amb què actualment està augmentant el deute públic espanyol en el context d’una economia estancada i amb tendències deflacionistes.
Hi ha qui argüirà que el problema d’una Agència Pública d’Ocupació és d’arrel, que es tracta d’una proposta mancada de tot rastre de realisme. Que, en definitiva, erradicar l’atur a través de programes de contractació pública és una demanda impossible d’assumir en el si d’un sistema capitalista. El correcte funcionament del capitalisme necessita, en efecte, una enorme massa d’aturats –“l’exèrcit industrial de reserva”– per mantenir els salaris i les reivindicacions obreres sota control. Ben cert. Al capitalisme, però, no se’l derrota en abstracte, ni –molt rarament– d’un dia per l’altre. La història de les grans lluites i conquestes populars així ho demostra. Aquestes sempre han xocat –i segueixen xocant– amb la lògica capitalista. Ja sigui l’abolició de l’esclavitud, la universalitat de l’ensenyament i la sanitat públiques, l’emancipació de gènere, els drets laborals, la lluita contra el canvi climàtic o la nacionalització dels monopolis i dels recursos naturals. També, òbviament, l’exigència d’un treball digne per a tothom. En qualsevol cas, tal com està avançant la descomposició social, no es tracta de debatre un problema escolàstic sobre què va primer, l’abolició del capitalisme o el dret a un treball i a una existència dignes. L’autèntic problema és que, si l’esquerra continua parlant del drama de l’atur sense denunciar els seus beneficiaris i sense proposar un pla ambiciós i comprensible per eradicar-lo, correm el risc de tornar-nos definitivament inútils i irrellevants per a sectors importants de la classe treballadora. Els mateixos sectors –val la pena recordar-ho– que, en cas de romandre políticament i socialment abandonats com fins ara, poden acabar seduïts per l’extrema dreta i les seves tangibles i abominables propostes per intentar acabar amb l’atur i, de passada, amb el poc que ens queda de democràcia.
Font:
http://andreuespasa.blogspot.com.es/Etiquetes de comentaris: Treball
