Un article de Joan Mena
El principal problema que afecta avui Catalunya és, sense dubte, el creixement de la pobresa i de les seves conseqüències que s’ha multiplicat per cinc des de l’any 2008.
Pobresa econòmica, pobresa alimentària, pobresa energètica i pobresa habitacional són avui les diferents cares polièdriques d’una mateixa realitat: la desigualtat social. L’actual crisi econòmica, dissenyada escrupolosament per un capitalisme financer cada vegada més salvatge, ens està desvestint i desprotegit als treballadors i les treballadores dels nostres drets, que són allò únic que ens iguala. L’herència dels que no heretarem mai cap bé material són els serveis públics i els drets socials com a instruments per a igualar-nos a tots plegats, independentment del pes de la nostra butxaca.
I és que les dades parlen per sí mateixes. L’informe INSOCAT, elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) el passat 2013, és prou contundent: el 60% de les llars catalanes passen dificultats per arribar a final de mes, la taxa infantil de risc de pobresa creix vergonyosament (un de cada cinc joves està en risc de pobresa), s’ha multiplicat per cinc la població catalana en pobresa severa (de l’1,15% el 2008 al 4,98%), un 13,7% dels catalans són pobres tot i tenir una feina degut a una reforma laboral que ha generat més precarietat... i així podríem continuar. Però, sovint, el problema rau en la fredor de les xifres, les dades i els percentatges. La realitat és que darrera de cada símbol del % hi ha milers de famílies, amb rostres, amb noms i cognoms, amb fills i filles, avis i àvies, que necessiten una solució integral d’emergència social. Necessiten que, com a país i políticament, ens marquem un únic i clar objectiu: combatre la pobresa.
Aquestes dades sembla que aquest 2014 es complicaran encara més. Després de set mesos en què el grup d’ICV-EUiA hem denunciat per activa i per passiva la falta de voluntat del govern d’Artur Mas de garantir una beca menjador per a tots els infants en situació de risc de malnutrició i hem reclamat una partida oberta per cobrir aquestes necessitats, el govern ha enredat, ha enganyat i ha mirat cap a una altra banda. El Conseller de Sanitat i la Consellera d’Ensenyament han negat, des de juliol de 2013, que hi hagués nens i nenes a Catalunya en situació de malnutrició. No només el grup d’ICV-EUiA ho va denunciar, durant l’estiu el Síndic de Greuges va posar una xifra (50.000 nens) que va ser confirmada per l’Associació de Pediatres de Catalunya. Ara, set mesos després, la Secretaria de Salut Pública reconeix que hi ha al país 660 casos de nens malnodrits: 95 per viure en situació de pobresa extrema i 555 en situació d’ingressos extremadament baixos. El Conseller ho va negar el setembre de 2013. És indigne dir mentides en seu parlamentària. És immoral dir mentides quan parlem de pobresa alimentària infantil. No és ètic no haver presentat la dimissió després de negar aquesta evidència. I és responsabilitat del President Mas no cessar-ho immediatament del seu càrrec per aquest motiu. Aquest episodi ens indica que la situació de pobresa s’agreuja a Catalunya i el govern, en comptes de prendre mesures per eradicar-la, l’oculta.
Malauradament, el govern de CiU amb la incomprensible complicitat d’ERC no s’han marcat combatre la pobresa com una de les prioritats del govern. Els pressupostos de 2014 han sigut una oportunitat perduda. S’han aprovat uns pressupostos clarament antisocials que l’únic que fan és mantenir els privilegis d’uns pocs (grans elits financeres, famílies amb grans fortunes, entitats bancàries, escoles de l’Opus que segreguen alumnes, Abertis i altres amics, etc) a costa dels drets socials de la majoria que cada vegada tenim menys. En breu, el govern i el seu soci, CiU i ERC, tindran una nova oportunitat de redistribuir la riquesa i combatre la pobresa: la ILP sobre la renda garantida ciutadana. Aquesta iniciativa popular, que ve avalada per 121.191 signatures de catalans i catalanes que han exercit el dret a decidir que la solució és redistribuir la riquesa, passarà el seu tràmit parlamentari. La iniciativa reivindica una renda de 7.967 euros l’any garantit per a totes les persones com a ingressos mínims per a dur a terme una vida amb dignitat.
Aquesta és, doncs, una nova oportunitat per combatre la pobresa. Si tothom tingués una renda mínima garantida evitaríem aquesta pobresa extrema que té moltes cares: econòmica, alimentària, energètica i habitacional. No fer-ho és no marcar-se com a objectiu prioritari l’eradicació de la pobresa a la Catalunya del segle XXI i, no evitar-ho, és un dèficit que sortirà socialment molt car al nostre país.
Font:
http://joanmena.blogspot.comEtiquetes de comentaris: Catalunya
