Reflexió oberta de la Cèl·lula Pablo de la Torriente d’Agitació i Propaganda del PCC als i les militants comunistes de Catalunya sobre la necessitat d’una organització revolucionària. 10 de març de 2014.
Mai el capital ha estat tan poderós com en aquesta fase de l’imperialisme però, al mateix temps, mai ha estat tan vulnerable com en l’actualitat. Com més s’estén la doctrina del lliure mercat i la democràcia parlamentària, més contradictòries es revel·len ambdues i impossibles de conjugar. Com més riquesa es concentra en poques mans, més contradiccions socials esclaten. Com més evoluciona tecnològicament per a estendre el seu control, més es desenvolupen les tecnologies per a combatre’l. Com més dictatorial es revel·la, més aprofundiment democràtic exigeix el poble. El punt dèbil de l’imperialisme avui és precisament la seva màscara de democràcia, la contradicció impossible de resoldre entre l’aspiració social de la majoria i la realitat tirànica d’una societat controlada per oligopolis especulatius. El punt flac d’aquesta relació dialèctica és la prova del rotund fracàs del sistema per a caminar cap als objectius de llibertat i abundància que promet. Aquest punt flac és la garantia de misèria, repressió i austeritat per a la majoria, en un context de progrés social, desenvolupament tecnològic i avenços científics sense precedents en la història. El capitalisme ha fet de la democràcia el seu estendard i l’ha estès pel globus terraqui, paradoxalment, la democràcia es revolta ara contra el lliure mercat, cansada de la seva farsa evident. El capitalisme ha fet de l’abundància del crèdit i el consum la prova d’èxit del seu model econòmic, tanmateix ara imposa estalvi i austeritat, mentre condemna a la pobresa i la desprotecció social a àmplies capes de la població que havien conquistat una qualitat de vida digna.
Crisi de l’hegemonia ideològica del liberalisme
Les contradiccions de l’imperialisme s’han accentuat com a conseqüència de la crisi especulativa del 2008, precisament perquè aquesta i les polítiques d’austeritat posteriors han portat al límit la tensió social i han debilitat l’hegemonia ideològica del liberalisme. Aquesta crisi de valors es manifesta en l’adopció de línies editorials keynessianes per part de molts mitjans de comunicació fins ara obertament liberals, en la penetració de punts de vista marxistes en àmbits intel·lectuals on durant dècades havien estat satanitzats, en un creixent debat en tots els àmbits sobre la necessitat d’una ruptura amb el sistema establert. Davant l’evidència d’una involució social i democràtica, les classes populars han recuperat formes d’organització i mobilització pròpies del moviment obrer que estaven abandonades, fent créixer fronts sectorials de resistència i de denúncia dels efectes criminals del capitalisme. Això ha comportat el ressurgiment de la consciencia de classe i la revitalització de l’activitat política de les classes populars, però sota el paraigües de moviments ciutadans i al marge dels partits i sindicats que tradicionalment han servit d’instruments per a la lluita política, ja que són percebuts com còmplices de l’estat de coses. La maduresa assolida en ben poc temps per moltes organitzacions populars de resistència com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o per moviments de masses com el del Dret a Decidir a Catalunya és la prova més rotunda de la renovada dinàmica política que inunda la societat per totes bandes. La maduresa dels moviments no és només organitzativa, sinó també política i ideològica: s’origina com una reclamació de democràcia i justícia i aspira a articular-se com un programa de la majoria, amb un clar component de classe i socialista. El programa dels moviments socials supera ja el de la mateixa socialdemocràcia i exigeix un gir de 180 graus en la funció de l’estat. La societat reclama un Estat democràtic al servei de la majoria treballadora, que s’enfronti a les classes dominants i limiti el seu poder amb polítiques fiscals i legislatives igualitàries.
Convergència del Front Social i el Front Democràtic
Ara és el moment que aquesta concepció radicalment democràtica i social de l’estat es tradueixi en un programa de la majoria i que el conjunt de moviments socials conflueixin en una estratègia política revolucionària. És en aquest sentit que la vertebració d’un projecte polític social, de classe, convergeix en objectius i subjectes amb la vertebració d’un Front Democràtic. La confluència entre la vindicació d’aprofundiment democràtic de la majoria ciutadana i el desenvolupament d’un programa socialista que legisli contra l’acumulació de capitals i la corrupció de les institucions sobiranes és, avui, el centre de qualsevol estratègia revolucionària. L’estratègia de la classe treballadora contra l’Imperialisme ha de ser, doncs, l’aprofundiment democràtic, perquè aquest porta inevitablement a la confrontació de classe, tal com han demostrat àmpliament el processos democràtics revolucionaris bolivarians de la darrera dècada. No es pot construir una democràcia veritable sense enfrontar-se obertament als oligopolis internacionals que controlen la maquinària dels estats, els recursos econòmics i militars, els aparells de propaganda mediàtics. Vincular democràcia i socialisme i decantar una majoria social al voltant d’aquesta idea tan senzilla però tan profunda és el centre de la batalla ideològica que enfrontem avui.
Una democràcia més enllà del parlamentarisme
El concepte de democràcia, del grec clàssic govern del municipi o govern del poble, ha evolucionat paral·lelament a la societat. Defensar avui un programa d’aprofundiment democràtic significa assumir un programa profundament radical i revolucionari. Allò que la classe treballadora i la majoria de la societat exigim de la democràcia va molt més enllà del parlamentarisme burgés, dels cicles electorals i de l’hipòcrita bipartidisme de conservadors i socialdemocràtes que practiquen les mateixes polítiques neoliberals. Democràcia avui significa democràcia econòmica, la capacitat per a decidir les polítiques productives per damunt dels interessos de la banca i les multinacionals. Democràcia avui significa transparència, és a dir, rendició de comptes. revocabilitat dels càrrecs, lliure accés a la informació i democràcia interna en les organitzacions. Democràcia avui significa Dret a Decidir, autodeterminació, independència per al federalisme i l’establiment de mecanismes de participació ciutadana i responsabilitat compartida sobre les decisions col·lectives, referèndums vinculants, iniciatives legislatives populars, autodeterminació, federalisme, municipalisme, descentralització i assemblearisme. Democràcia avui significa igualtat: igualtat de punt de partida, igualtat de drets, igualtat d’oportunitats, igualtat davant la llei, igualtat en l’accés a l’educació, la salut i els serveis públics, no discriminació per raons de gènere, aspecte físic, procedència geogràfica o classe social. Sense aquestes garanties no acceptem que es pugui parlar de democràcia.
Necessitat de nous instruments per a la lluita de classes
L’evolució de la societat posa de manifest la necessitat d’una transformació radical dels instruments de lluita de les classes populars i de les seves organitzacions. Aquesta transformació és un requisit per al desenvolupament d’un programa polític que vetlli pels interessos de la majoria i que sigui capaç de conquistar la maquinària de l’Estat, per així invertir la seva funció opressora. Aquesta transformació és un pas lògic en l’evolució recent del moviment obrer i ha de servir per vertebrar el conjunt de lluites sectorials de resistència en un front polític, al voltant d’un programa de transformació social i ruptura democràtica. Les estructures organitzatives de la classe treballadora a dia d’avui es demostren a tothora superades per la realitat. Els partits progressistes i els sindicats de classe actuals responen a estructures dissenyades per a un context de pacte social que s’ha esvaït per sempre. Cal enfrontar el repte de transformar els instruments organitzatius de la classe treballadora per a adequar-los. Aquesta transformació significa abandonar una visió dels partits completament centrats en la mediació política i la promoció de polítiques socials en l’àmbit parlamentari, per a recuperar l’essència dels partit revolucionaris. Significa superar la visió dels sindicats de classe com a gabinets jurídics i grups d’influència per a recuperar la seva funció original d’instrument de resistència econòmica. Significa, en definitiva, abandonar el còmode institucionalisme per a construir organitzacions completament integrades en els moviments socials, que treballin en la construcció d’un contrapoder popular. El repte que tenim al davant és el de ser capaços de reformular les organitzacions de la classe treballadora per a recuperar la seva essència revolucionària original i vertebrar un moviment polític que aglutini el conjunt de lluites disperses.
Necessitat d’una organització revolucionària
El poder de la classe treballadora rau en la seva capacitat d’organització. Des de la Revolució Industrial, el moviment obrer s’ha organitzat en defensa dels seus interessos acumulant experiència de lluita i una immensa riquesa de coneixement. Aquesta intel·ligència és la base sobre la qual cal que es reformulin les organitzacions de classe. Per avançar en la construcció d’una alternativa democràtica al capitalisme, cal desenvolupar i estendre una ideologia alternativa al liberalisme, a la classe dominant. És necessari aplegar a la majoria de la societat al darrera d’un programa polític socialista i coordinar les lluites en una estratègia de llarg termini. Aquesta tasca no pot estar en mans d’organitzacions polítiques sotmeses als circs electorals i parlamentaris, no pot delegar-se als fronts de resistència, ni als sindicats, ni als moviments socials. Aquesta tasca és necessària per a la vertebració d’una alternativa social i només la pot portar a terme un partit revolucionari de la classe treballadora. Un partit que ha de ser, en primer lloc, de classe, conformat pels sectors més conscients de la classe treballadora i en el qual ha de tenir un paper central la classe treballadora industrial pel seu paper indubtablement estratègic en la societat moderna. Un partit que ha de ser científic, dirigit per la raó i capaç d’entendre la realitat sense perjudicis, una organització que ha de ser l’avantguarda intel·lectual de la societat. Un partit amb memòria històrica, capaç de fer pròpia sense complexes totes les experiències de la classe treballadora internacional en la seva lluita d’emancipació, capaç d’aprendre críticament dels encerts i dels errors. Un partit que ha de ser revolucionari, conformat per una militància compromesa fins el final amb el derrocament de l’ordre establert pel capital, capaç de resistir els atacs ideològics i la repressió dels estats tirànics. Un partit nacional, amb un marc de lluita clar i un projecte viable de desenvolupament nacional, en el nostre cas, un projecte nacional per a Catalunya. Un partit amb una estratègia global, connectat amb el conjunt de lluites d’alliberament de tot el planeta, capaç de fer front a l’imperialisme. La classe treballadora necessita articular un partit revolucionari i aquest només pot ser un partit comunista.
