L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
El 15 de octubre ha sido un éxito. Más allá de las cifras de aquí o de allá, lo que pone de relieve es que en todo el mundo se empieza a ser consciente de que no hay solución a los problemas locales sin respuestas también a escala global. Los que veían en las movilizaciones del 15-M un simple estallido de indignación que no tenía demasiadas posibilidades de persistir se equivocaron. Los que pensaban que la confusión y el aparente caos de las acampadas, junto con la falta de un programa concreto de demandas, iba a generar el rápido languidecimiento del movimiento se equivocaron también.
Lo hicieron asimismo quienes interpretaron los hechos de mayo en clave de manipulación electoral. Los sucesos de la primavera árabe, del mayo español, o las secuelas diferenciadas pero similares en Israel, India o recientemente en Nueva York y en el conjunto de Estados Unidos apuntan a algo más. Lo que está en juego es un problema estructural y global, no una simple y reactiva respuesta a la coyuntura de crisis en uno u otro país. Empieza a estar meridianamente claro que lo que se ha roto de manera definitiva es la capacidad de los poderes públicos, de los Estados, para regular, ordenar y controlar la actividad financiera a escala mundial. Y no solo eso. También está claro que los errores, la codicia y la inmoralidad de unos pocos acaban teniendo que ser alimentadas y consentidas por el dinero y los votos de la inmensa mayoría. Está en juego la forma en que entendemos la economía: como palanca de generación inagotable de riqueza para unos pocos o como artificio humano para resolver necesidades también humanas. Como bien expresa el movimiento Ocupad Wall Street, "queremos unas políticas que sirvan para el 99% de la población y no para que estén al servicio del 1% más rico y poderoso". Y eso, a diferencia de antes, no tiene por qué implicar más Estado o más subsidios, sino otra forma de entender lo público, lo colectivo, lo común.
Los que veían en el 15-M un estallido de indignación que no tenía demasiadas posibilidades de persistir se equivocaron
La agenda de cambio hoy en cada uno de los países tiene forzosamente que estar conectada con la agenda de cambio global. Es necesario superar los límites de los Estados nación, por arriba y por abajo. Por arriba, construyendo espacios que puedan responder al reto planteado por la especulación financiera y la codicia, que operan sin reconocer fronteras ni gobiernos. Por abajo, poniendo en marcha proyectos y generando experiencias que demuestren que es posible vivir, relacionarse y subsistir de otra manera. El conflicto ha sido y es económico y social, pero ahora es también un conflicto político. La crisis de la representación es global. No afecta solo a los grandes partidos españoles o catalanes. La gente se pregunta con razón: "¿A quién representan los que dicen gobernarnos en nombre de nuestros intereses?". Zapatero y Rajoy son distintos, pero en lo esencial ahora, en su servilismo al diktat económico, les separan simplemente matices. Obama y Bush son evidentemente muy diferentes y en muchos aspectos. Pero ¿lo son con relación al corporategovernment que domina la escena norteamericana? La dinámica presente en las acciones que se sucedieron ayer en todo el mundo de no generar liderazgos representativos de las acciones, pone de relieve la pretensión de buscar nuevas formas de organización y de acción democrática, más horizontales, más colectivas, conectadas a lo vital y emocional. Empieza a estar en juego una idea de lo común que quiere distinguirse con claridad de lo mercantil y de lo estatal. El proceso de cambio va ser largo y complejo, pero parece imparable. No es un tema de vanguardias. Requiere asumir que las cosas no pueden seguir así y que no hay vuelta atrás. Tampoco se trata, entiendo, de plantear un programa político alternativo y completo esperando que alguien lo asuma. Lo que está en crisis es la propia lógica de intermediación y el conjunto institucional que se derivaba de esa arquitectura representativa. Es un fenómeno y una movilización política, pero es esencialmente una reacción social en busca de justicia y de respeto. Y esa es su fuerza moral. Lo que queda ahora no es poco. Pero la dimensión global del problema empieza a tomar cuerpo.
El 6 de setembre, prop de 20.000 persones s'han mobilitzat a Barcelona contra la reforma de la Constitució.
El dimarts 6 de setembre Barcelona ha acollit una manifestació, que ha reunit prop de 20.000 persones, contra la reforma de la Constitució espanyola impulsada pel Govern central. La marxa ha començat a la plaça Urquinaona / Via Laietana a les 18.30 hores i ha baixat fins al final de la Via Laietana, on s'ha llegit el manifest.
Aquesta mobilització -també s'han convocat marxes en les altres capitals de província- havia estat convocada per sindicats i entitats socials de Catalunya (CCOO, UGT, USOC, CONFAVC, CNJC, Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, AICEC-ADICAE, Dempeus per la salut pública, Sindicat d’Estudiants, FAPAES, Ateneus Laics i Progressistes, Moviment Laic i Progressista i Fets).
Els assistents han demanat un referèndum davant l’agressió que suposa per al nostre estat del benestar aquesta reforma de la Constitució impulsada a corre-cuita pel Govern espanyol, amb el suport del principal partit de l’oposició. Es tracta d'una reforma que s'ha fet al dictat dels mercats i dels màxims dirigents d’Alemanya i França, Merkel i Sarkozy.
Els grups parlamentaris del PSOE i el PP han tirat endavant una reforma de la Constitució espanyola que no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública. Al mateix temps, aquesta reforma imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius als deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.
Aquesta manifestació tindrà de ben segur continuïtat en els propers dies i setmanes en una tardor que es presenta molt calenta davant les agressions socials i les fortes retallades de serveis públics que estan anunciant i aplicant el Govern de l’Estat i la Generalitat de Catalunya.
El coordinador general d’EUiA i diputat considera que “el mes d’agost ha estat el de la involució i el canvi de les regles de joc a pitjor” i valora la a resposta de la ciutadania, les organitzacions socials i “l'oposició real d’esquerres”.
El coordinador general d’EUiA i diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles, ha dit avui en roda de premsa que “el mes d’agost ha estat el de la involució i el canvi de les regles de joc a pitjor, en matèria de drets, de democràcia i d’autogovern a Catalunya i a Espanya”. Miralles s’ha referit al “cop constitucional, la nova reforma laboral, el desgavell i injustícia amb la PIRMI, l’aplicació de les retallades en Salut i la darrera decisió inacceptable del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la immersió lingüística i el model educatiu”. Davant aquest panorama, el dirigent d’EUiA ha valorat la resposta de la ciutadania i les organitzacions que han mostrat el seu desacord amb les retallades sanitàries, a través de concentracions, marxes i tancaments als CAP, i també les mobilitzacions contràries a la reforma de la Constitució per limitar el dèficit i en favor d’un referèndum –com la que tindrà lloc demà a Barcelona-.
Miralles ha volgut destacar l’actuació “coherent i valenta” que han tingut la coalició ICV-EUiA i IU, que ha caracteritzat com “les formacions defensores dels drets socials, laborals i nacionals”. Així, ha recordat que el grup parlamentari d’ICV-EUiA ha forçat aquest estiu la compareixença dels consellers Mena i Cleries per donar explicacions sobre la gestió de la PIRMI i també ha fet possible que s’hagi de celebrar un ple específic per tractar sobre la reforma constitucional: “S’ha donat resposta social i institucional a l’atac als drets i ara cal ampliar la mobilització”, ha instat Miralles qui demà participarà a les 18.30 hores a la manifestació ‘Contra la reforma: Jo vull votar’ convocada per la Plataforma Prou Retallades.
11 de Setembre reivindicatiu
L’altra manifestació on participarà EUiA aquesta mateixa setmana és la de la Diada nacional de Catalunya. Miralles ha afirmat que aquest serà “un 11 de Setembre reivindicatiu, per dir no a les retallades socials i nacionals i defensar l’autogovern i el dret a decidir el nostre futur”, a més d’una jornada per mostrar “el desacord amb que els mercats marquin la política que afecta les persones o la modificació de la Constitució” (adjuntem manifest d’EUiA per l’11 de Setembre).
El diputat d’esquerres ha fet un incís per carregar contra els acords entre CiU i PP i s’ha exclamat: “què cars li surten a Catalunya en matèria de drets, de polítiques públiques i d’autogovern”. Miralles ha tornat a referir-se a la sentència del TSJC sobre el castellà com a llengua vehicular a les escoles i ha instat CiU a “repensar” la seva aliança amb el PP “pel bé del país i de les persones.”
Eleccions generals
El màxim dirigent d’EUiA ha insistit que en aquests moments “cal impulsar al màxim la mobilització social i treballar unitàriament per ser més forts davant unes agressions sense precedents”, també en la perspectiva de les pròximes eleccions generals del 20-N. En aquest sentit, EUiA aposta per “reforçar la coalició roig i verda a Catalunya i la suma de les forces de l’esquerra alternativa a l’Estat”, en paraules de Miralles, qui ha aprofitat per lloar la labor d’ICV-EUiA i IU: “Som l’oposició real tot i la nostra petita representació institucional.”
Quant a les prioritats programàtiques d’EUiA, el seu coordinador general ha anunciat que s’agrupen en 5 punts: defensa de l’ocupació i lluita contra la precarietat laboral i la retallada de drets dels treballadors, conseqüència d’una reforma laboral fracassada; fiscalitat justa per incrementar ingressos; aprofundiment de la democràcia, per una major participació ciutadana a més del canvi de la llei electoral; defensa dels serveis públics de qualitat i universals; i defensa de l’autogovern per avançar cap un estat plurinacional.
Així mateix, Miralles ha anunciat que EUiA ha obert avui i fins el 19 de setembre el termini de presentació de candidatures per les generals i ha recordat que la formació celebrarà primàries si n’hi ha més d’una.
Les ONG tornen a manifestar-se des de la plaça del Pi fins a la plaça Catalunya on posaran de nou l'Indignòmetre a disposició de la ciutadania Barcelona, 24 de maig de 2011.- Les ONG no es resignen i han decidit tornar, per vuitè dimecres consecutiu, a mobilitzar-se contra la probable retallada de més d'un 50%, i en solidaritat amb el moviment 15-M dels acampats i les acampades a la Plaça Catalunya.La concentració s'ha convocat, com cada dimecres, a les 19 h a la plaça del Pi de Barcelona amb el lema “Ni un pas enrere. Prou retallades socials. Invertim en futur”. Des d'allà la manifestació pujarà fins a la plaça Catalunya on continuarà l'acció amb l'Indignòmetre, l'andròmina que les ONG han creat per visibilitzar el grau de descontentament social contra la política de retallades del Govern, i per reivindicar una democràcia veritablement representativa i participativa.
La ciberacció amb les fotografies de les persones indignades amb els seus textos, que fan augmentar la “vermellor” del termòmetre de l'Indignòmetre, s'estan difonent a través de les xarxes socials, i estan penjades a la web de la Confederació.
Les ONG han llançat el manifest “Prou retallades en cooperació, pau i drets humans”, que romandrà obert a adhesions per a entitats i persones individuals fins a l'aprovació dels pressupostos.
El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, considera una irresponsabilitat la decisió del Govern d’Artur Mas d’eliminar l’impost de successions per als familiars pròxims. l màxim responsable del sindicat es pregunta com es pot prescindir de tots els diners (centenars de milions d’euros) que cada any suposa la recaptació d’aquest impost, en un moment en què es succeeixen les retallades de drets i serveis (com són l’educació, la sanitat o els serveis socials) per a la ciutadania i dels salaris dels treballadors públics. Gallego denuncia les polítiques que aprofiten la situació de crisi per desmantellar l’Estat del Benestar i recorda que el deute públic també s’ha d’equilibrar amb la recaptació d’impostos i no només retallant despesa pública. Finalment, Joan Carles Gallego ha fet una crida als treballadors i treballadores de Catalunya, i a la ciutadania en general, a participar en les mobilitzacions convocades en defensa dels serveis públics i els drets socials.
Després de Florència 2002, París 2003, Londres 2004 i Atenes 2006, per primer cop un país nòrdic feia d'amfitrió d'un Fòrum Social Europeu. Va ser a la sueca i sudenya Malmö, governada per una coalició d'esquerres -socialistes i partit de l'esquerra- els dies 20 i 21 de setembre i va congregar unes 13.000 persones entre debats, concerts i activitats culturals de tota mena. Sindicalistes, persones vinculades a ONGs i entitats diverses, socialistes, comunistes, cristians, així com joventut amb voluntat de fer un món més just i solidari. Un bon grapat d'activistes, que, malgrat tot, no arribaven a les previsions de 20.000-25.000 que s'esperaven.
Sota el lema "Poder per a la gent -contra el capitalisme i la destrucció mediambiental-. Un altre món és possible" es desplegava un programa quilomètric, on la majoria de debats es realitzaven en paral·lel, que hauria costat dies d'estudiar i que estava esponsoritzat per organitzacions diverses de la societat sueca: la central sindical: la LO, el Partit Socialdemòcrata i el Partit de l'Esquerra, entre d'altres.
Entre els debats als quals vam poder assistir destaquem: assemblea feminista, taller sobre models de capitalisme europeu des d'un punt d'anàlisi marxista, assemblea de moviments per la pau, taula rodona sobre la privatització de serveis públics, debat sobre el dret a l'habitatge a Europa, salari mínim i renda bàsica.
Vam tenir l’ocasió de trobar-nos amb companys/es de Suècia, Dinamarca, França, Bèlgica, Alemanya, Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb qui vam intercanviar informacions i anàlisis. Un dels aspectes més destacats del Fòrum és el ser un espai de trobada i coordinació de moltes xarxes socials i sindicals europees. Vam caminar plegats, darrere la pancarta del Partit de l'Esquerra Europea i el Partit de l'Esquerra de Suècia durant la maratoniana i transgressora manifestació de 8 km i 6 hores creuant la ciutat de punta a punta. En acabar, un concert intercal·lat d'intervencions de l'organització en una clariana d'un parc arbrat i, per continuar, una ballaruca de germanor a un cèntric local de la ciutat, que organitzaven des de l'organització local de la joventut del Partit de l'Esquerra sueca.
Ah... i va quedar una fita marcada: el Fòrum Social Mundial de Betlem (a Brasil) l'any 2009, amb l'assignatura pendent de tota l'esquerra i especialment de l'esquerra transformadora, de començar un profund debat sobre la necessitat de repensar aquests fòrums per fer-los menys dispersos i amb la capacitat de ser un fòrum de les alternatives per construir un altre món, en comptes de ser només, i no és poc, el fòrum de la crítica i les explicacions de les calamitats del capitalisme, que ha estat en la seva primera etapa. Necessitem que faci aquest salt qualitatiu. Pensem que els comunistes d'arreu del món tenim un repte molt important i que hem de saber assumir.
Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!
La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.
Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...
Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...
Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...
Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!
JOAN SUBIRATS
