Marta Curran i Fabregas
Juan Linares LanzmanEntrevistem al Secretari General de la Federació d’Indústria de CC.OO
Ens podria posar al dia de la situació actual en la que es troba el sector de la Indústria?Primerament, va ser el sector de la construcció el més afectat i actualment, estem veient com el sector industrial també està rebent les conseqüències de la falta de liquiditat en el mercat econòmic. La valoració que s’han anat fent des dels congressos del sindicat, és que aquesta crisis econòmica que té els seu origen clarament en el món de l’especulació financera i l’immobiliària, a partir de l’últim trimestre del 2008 està afectant a l’economia real. Aquesta crisi està tenint una afectació a nivell mundial però també a nivell local i segurament de manera més pronunciada aquí, degut al nostre model econòmic. Des de fa una dècada ja veníem denunciant que tota l’economia s’estava basant en el totxo, la qual cosa ha acabat provocant que la bombolla immobiliària hagi impulsat una caiguda molt més aguda del que podria havia estat per falta de liquiditat financera en una economia real.
Ara sembla ser que hi ha una espècie de voluntat “gestual” per part de l’Administració Pública i diferents organitzacions patronals, per intentar fer una aposta de modificació del model productiu, i remarco gestual, perquè de moment no s’ha demostrat cap interès real de voler participar per canviar aquest model productiu. Penso que la situació econòmica de crisi està desbordant les solucions a curt termini pel que fa a les administracions i que per altra banda, s’està produint una actitud oportunista per part de les patronals intentant col·locar com a falses solucions per exemple, elements com la flexibilització de l’acomiadament i la reducció de les condicions salarials com a sortida a aquesta crisi que com hem dit, no té l’origen en els treballadors però sí que són ells/es qui ho estan patint directament.
Com qualsevol crisi, creiem que ha de ser una oportunitat per millorar i s’ha d’obrir un diàleg social per tal de poder modificar aquest model productiu del que estàvem parlant. Així, d’aquesta manera, poder tenir un creixement econòmic més estable i de qualitat. Els sectors del metall són un dels més afectats per aquesta crisi i dels que està portant més repercussions a nivell de contractacions temporals i acomiadaments individualitzats. El problema vindrà quan totes les prestacions socials que van lligades a les finalitzacions dels seus contractes vegin el seu període de finalització i s’hagin d’adoptar altres mesures de protecció oficial per garantir que no hi hagi ningun ciutadà ni ciutadana que es quedi sense aquestes prestacions socials.
Ara ens trobem en una segona etapa. Les empreses que han utilitzat els expedients de suspensió de treball, intentant així abordar la manca de facturació per la caiguda del pes de la indústria, comencen ara a notar els efectes de la deballada financera. Per altra banda, aquelles que no tenen es sustenten en un nucli financer, comencen a regular-se amb expedient de suspensió temporals o amb expedients d'extinció de contractes; d'altres inclús es plantegen la clausura patronal de les empreses. Això provocarà, per tant, una afectació col•lectiva del treball, un augment de la conflictivitat social: els i les treballadores de forma col•lectiva començarem a contrarestar la pèrdua de la nostra feina utilitzant la pressió i la mobilització. Aquestes són les vies per provocar que les decisions administratives i empresarials garanteixin l'activitat industrial i els llocs de treball per reactivar el consum, per poder sortir d'aquest cercle viciós de crisi que porta a milers de treballadors i treballadores al carrer.
Ens podia explicar quin ha estat el paper de les administracions públiques?
El paper inicial de les administracions, força conservador, ignorava l'inici de la crisi per tal de no generar desconfiança. No han tingut altre remei que reconèixer-ho: la crisi els hi passat per sobre. Llavors van començar a prendre mesures a curt termini. En primer lloc, amb una regulació financera poc eficaç, intentant intervenir en algunes polítiques bancàries del nostre país. En segon lloc, actuant sobre algun sector industrial que han considerat estratègic com ho és l'automoció. En tercer lloc, establint ajudes directes a les empreses en clau de facilitar la liquiditat creditícia. I en últim lloc, fa poques setmanes, intentant aplicar mesures per reactivar el treball, a curt termini però: l'element estrella era que tots els treballadors i treballadores afectats per un expedient de suspensió de contracte poguessin tenir el que s'ha anomenat "element comptador a zero en les seves prestacions per atur". Això vol dir, la cobertura de 120 dies en unes condicions molt concretes de reposició del seu període esgotat d'atur.
Fruit de totes aquestes mesures a curt termini, s'han col•locat elements, que segons el sindicat, són totalment agressius pel interessos del conjunt de treballadors i treballadores. Com per exemple, la subvenció de la contractació de la pròpia quota de la seguretat social empresarial sobre la base de la capacitat de tenir més o menys drets a prestació per atur, fet que genera una discriminació entre els treballadors sense feina. Això crec que és un atemptat directe sobre els interessos de solidaritat, de cobertura i sobre tot, del foment del treball que trobi la sortida d'aquesta la crisi.
El sector bancari, a més de rebre certes ajudes, ha portat a terme una política proteccionista i restrictiva de les seves pròpies entitats. Així, han retallat i restringint encara més les seves línies de crèdit, ofegant tant a famílies i empreses. És aquí on inicialment les administracions públiques, sobre tot l'Administració Central, haurien de prendre mesures, forçant a les entitats bancàries a que retornin a circulació els diners rebuts al flux de l'economia. Aquesta retenció de diners, que és el que realment encara controlen, està provocant la inexistent recuperació d'aquesta crisi amb una entrada en una profunda recessió.
I pel que fa a les empreses?
En quant a la patronal, en primer lloc està duent a terme reestructuracions a les seves empreses, plantejant alguns expedients sense cap sentit, intentant així aprimar per aquesta via els seus costos laborals. I és aquí on s'ha de tenir una posició sindical ferma: s'ha de demanar una actitud vigilant de les administracions públiques que imperativament han d'analitzar aquestes reestructuracions. I per arrodonir-ho, intenta establir una reforma laboral que compleixi amb els objectius arcaics de la patronal.
Al món del treball a Espanya el que està succeint és un intent de modificació dels criteris de contractació, amb flexibilitzacions, abaratiments dels acomiadaments, i en definitiva, una voluntat d'establir un fals debat sobre la congelació salarial tot plegat qüestionant la política productiva. Això pot suposar un atemptat contra les revisions col•lectives dels salaris, que si no es corregeix, provocarà una resposta sindical més unitària contra aquesta ofensiva.
Finalment, quina postura tenen vostès des del sindicat?
Des del sindicat, la nostra postura inicial era obligar al govern a forçar la lectura d'aquesta crisi. Així, l'estiu de l'any passat vam començar amb mobilitzacions. Aquí a Catalunya, va començar amb el conflicte que es va encetar amb l'amenaça de 1680 acomiadaments. Aquesta es va prendre com a referència pel moviment sindical i va suposar l'inici d'un procés de mobilitzacions unitàries, creant més tard un clima d'acceptació social força bo. Això ha portat a les administracions públiques a prendre consciència per tal d'establir mesures que contrarestin la crisi.
Hem defensat el manteniment del teixit industrial català. Cal preservar la consciència del sector per tal de valorar el que realment necessita per continuar existint: una política d'administració i sobre tot de foment de la innovació tecnològica i la qualificació dels treballadors. S'ha demostrat que les polítiques actuals de prestacions són insuficients i porten a milers de treballadors i treballadores a una situació terminal de pobresa. Per tant, paral•lelament a les reformes de consolidació i millora del sector el que sobre tot cal són polítiques socials potents que contrarestin l'atur.
Per altra banda, el procés normal del dia a dia està molt limitat a una minsa defensa del treball. En aquest sentit, tenim actualment uns 200 expedients de regulació de treball oberts a les diverses empreses del que representa avui la Federació d'Indústria. Un 10% d'aquests són de caràcter d'extinció de contracte: més de 17000 treballadors s'estan veient afectats per aquesta situació d'expedients de regulació de treball. El percentatge dels expedients amb extinció va augmentant paral•lelament amb la crisi. Això provocarà sensa dubte, un augment de la nostra conflictivitat, ja que no podrem conformar-nos pensant en que milers de famílies no tindran treball amb l'anàlisi de no tenir cap indici de recuperació de la situació econòmica.
S'ha de començar intervenint a les entitats financeres perquè tornin a fer fluir els diners en l'economia real. Les administracions, la patronal i els sindicats hem de ser capaços de generar un canvi de model de creixement econòmic, basat en l'economia productiva, que és la que realment genera la riquesa en tots i totes i perquè pot generar-nos major estabilitat, qualitat i solidaritat.
Ens podria especificar a què es refereix quan parla de canvi de model productiu?
El que entenem per aquest model de creixement econòmic no es basa a l'especulació financera. No volem que la riquesa es generi sobre accions en inversions fictícies com per exemple ho seria invertir per la collita de blat d'Austràlia al 2012 (i esperar que en funció de l'especulació, es generi riquesa). Això estaria al marge de l'economia real que és la política de l'oferta i la demanda.
Entenem que la riquesa s'ha de generar per la capacitat de elaborar el producte, posar-lo al mercat, vendre’l. Això genera consum que crearà llocs de treball que a la vegada torna. És a dir, es tracta d'un cercle ben diferent al dels serveis, molt més ampli, que provoca que el diner circuli, amb una política solidària, d'esquerres, en favor de la majoria de treballadors i treballadores. Per això entenem que la indústria en aquest model productiu és bàsica. No pot ser que només les tendències macroeconòmiques de la borsa marquin la tendència d'aquest país.
Per altra banda, s'ha demostrat que estem en un país que ha crescut per sobre de la mitja europea, a un ritme del 4% del PIB, hem sabut que ha tingut la política de treball més precària d'Europa: quant més creixíem, més precaris érem. Això no vol dir un model real, ja que ens està indicant és que el creixement econòmic és aliè allò que viu la societat. Un model productiu ha de recaure molt més a la societat.
Què se n’ha fet de les ajudes del sector de l’automoció?
Va haver una intervenció sindical inicial ja que la caiguda de ventes del sector de l’auto havia sigut i segueix sent històrica (80% a l’Estat Espanyol) i ningun sector aguanta una crisis d’aquestes característiques. La qüestió ha estat que les patronals pretenien que aquestes subvencions servissin per assumir les deficiències de la baixada de ventes sense ningun criteri de manteniment, ni d’inversió per millorar la qualitat dels productes. Es va debatre entre les patronals, governs i els sindicats, les bases per distribuir aquestes ajudes i nosaltres varem incidir eren en que les ajudes es donessin a aquelles empreses que invertien i que procuressin pel manteniment dels llocs de treball. I si per algun motiu s’havia de realitzar alguna renovació de plantilla des d’aquestes empreses, s’havia d’establir des del diàleg social.
Pel que fa a les ajudes per part del govern dir que s’han repartit 800 milions d’euros, alguns diuen que és poc i d’altres que és molt però per fer una valoració com cal, haurem d’esperar uns anys encara. El que considero que és imprescindible és que es faciliti alguna mesura per incentivar el consum ja que, tractant-se d’un mercat on es venen productes d’un alt valor, és comprensible que la població en un moment com el que ens trobem, deixi de banda les despeses menys assumibles com pot ser els cas d’un automòbil. El Ministeri d’Indústria va incorporar mesures com el Plan Prever o el Plan Renove però que s’ha comprovat que eren del tot insuficients i per això, s’han de buscar altres tipus de mesures ja que no hem d’oblidar que la indústria de l’automòbil suposa un 10% del PIB i recull uns 300.000 treballadors.
Considera que els treballadors estan ben informats de tots els processos de negociació i de reestructuració de les empreses?
Tot depèn de la capacitat organitzativa que tinguin, és a dir, si treballen en empreses on hi ha una certa organització sindicalista aleshores, tenen informació directe del que es va parlant en els sindicats. El problema a l’estat espanyol és que, fruit d’una política legislativa en quant a la representació sindical, provoca que un bon número de petites i mitjanes empreses no tinguin aquesta xarxa sindical instal•lada en la seva organització. Aquests treballadors no organitzats sindicalment, acostumen a rebre una informació distorsionada per part dels mitjans de comunicació per qüestions d’interessos econòmics i per aquest motiu, creiem que és necessari que es produeixin modificacions en els models organitzatius d’algunes empreses perquè tot treballador pugui defensar els seus drets.
Etiquetes de comentaris: CCOO, Crisi, Federació Indústria, Treball
