Antoni Barbarà i MolinaLa Euroinsuficiència - Europa és i continua sent, una assignatura pendent per al nostre país en general, per a la nostra societat i els nostres polítics en particular. Més adequat seria dir-li un crèdit de lliure elecció, un instrument-test, un sondeig electoral, un destí sacrosant per a veterans dirigents partidaris, una realitat tan pròxima i alhora tan llunyana... I tanmateix, és Europa i les seves institucions el subjecte polític cert i verdader que determina les més i majors decisions i condicions en economia i política. La gent, aquí, continua mirant el seu ajuntament, el seu govern autonòmic, a la Moncloa o al Congrés de Diputats, però gairebé ningú no recorda Brussel·les.
Quina Europa? A l'Avant, hem publicat articles reiterats que us convidem a recuperar. En síntesi, una Europa frustrada, desorientada, en plena crisi econòmica, energètica, moral, productiva, financera,… amb un sistema ultra neoliberal que ha fracassat en tot el món, amb una subsidiarietat militar i geoestratègica respecte EE.UU., amb un esgotament evident de model així com de lideratges amb perillosos brots de violència i guerres, amb unes desigualtats tremendes i disgregadores entre nord-sud, aquest est-oest, rics-pobres, dona-home, autòcton-immigrant, discapacitat-autosuficient, empresari-treballador... finalment: capital-treball.
La campanya - En uns dies estarem en ple fragor de campanya electoral però això de fragor és més aviat "frigor" perquè tot apunta a un fred ambiental en el camp polític i social, a una seriosa dificultat per motivar (ja no entusiasmar) al personal, una mandra mal dissimulada per posar en marxa la roda mecànica dels partits en campanya, un examen del que ningú no ha de prescindir, malgrat la mala consciència de no haver fet, del tot, els deures. D'aquesta inèrcia no s'escapen ni grans ni petits, ni tan sols nosaltr@s, treballador@s, crítics- auto crítics i diligents com som. Una altra cosa és que, com d'altra banda el resultat final està ja tremendament delimitat (sorpreses poques) i com el repartiment d'escons segueix a la perversa tònica bipartidista PSOE-PP excloent, fa que la desafecció europea sigui encara major. I aquí una de les primeres claus d'anàlisi preelectoral i segura que post:
L'abstenció - En les últimes de 2004 a Espanya l'abstenció va ser del 54%. Va votar menys de la meitat de l'electorat (46%), un percentatge de lectura imprescindible.
Es pot esperar o desesperar una altra severa abstenció producte de tota la distància afectiva referida anteriorment, més la incomprensió profunda del caràcter determinant del nostre paper i el d'Europa, més l'apatia social generalitzada en temps de supervivència molt dura, en crisi desmovilizadora i paralitzant de la que no emergeixen els culpables i sí sucumbeixen les víctimes, amb una Europa que demostra vergonyosament la seva incapacitat i la seva insolidaritat en el tractament d'aquesta crisi a què no és aliena. I fins i tot, es pot preveure un notable vot de càstig entès com a rebuig (inevitablement estèril, a més d'ingenu i ja comptabilitzat, digerit i assumit) a la mateixa cosa política i als polítics en la seva pitjor expressió i la més subvertida i gastada pels mitges del sistema.
Eppur si muove...Vaig a intentar aportar en clau intel·ligible i suportable algunes dades, en el ben entès que la Campanya electoral, el seu programa, candidatura, agenda, etc. són i suposo seran matèria d'un altre treball.
Escenari - Perquè res no sorgeix del no res i arribem a aquesta cita des d'un context històric concret i com sempre determinant; escarit i sense comentaris, convé recordar alguns moments recents: Eleccions europees últimes el 13 de juny de 2004: 25 escons PSOE, 24 PP, 2 IU/ICV-EUiA, 2 Galeusca i 1 Europa dels Pobles.
El 20 de febrer de 2005, Espanya va inaugurar la tanda de referèndums "aprovatoris" per al Tractat d'una Nova Constitució per a Europa i ho va fer amb un exhibicionista 76'7%. Sí, i amb una abstenció rampant del 57'7%. Afortunadament (nota de l'autor), va arribar el 29 maig i l'1 de juny d'aquest 2005, i els pobles de França i Holanda respectivament van dir NO i NO a aquest Tractat que va passar de puntetes i no va deixar senyal.
La nova estratègia neoliberal es va anomenar Tractat de Lisboa, aquesta vegada sense necessitat de tanta consulta popular, excepte en el cas de la peculiar Irlanda on és d'obligat el compliment del referèndum ad hoc... i on el juny de 2008 va ressonar un altre NO amb 7 punts de distància. L'Europa del capital, les armes i les desregulacions, es va quedar parada i en això que continuen remugant perquè es convoqui un nou referèndum abans d'acabar aquest any, per "permetre al poble irlandès rectificar i corregir el seu greuge".
Entretant es produïen directrius retrògrades (la de retorn), en altres casos "maquillats" com és el cas de la nova Bolkestein de liberalització de serveis. Altres d'igualment perilloses se'n van poder frenar o rebutjar com la de la intenció d'augmentar l'horari laboral a 65 hores. I la BCE, l'Otan i el seu 60è aniversari, segueixen igual amb les seves polítiques neoliberals i atlantistas, per fer front a la crisi i així atorgar-se el mèrit tot i que fossin ells mateixos qui la originessin.
Les coalicions - Un aspecte a retenir és que al tractar-se de circumscripció estatal-Espanya el preu en vots de cada eurodiputad@ és altíssim i sobretot per als petits, amb el que s'imposen les coalicions àmplies i multinacionals o regionals per intentar obtenir algun escó. Així els partits nacionalistes recerquen afanosament aliances en el marc estatal. En el nostre cas, la coalició repetirà el nucli substancial de l'anterior: IU-ICV-EUiA amb altres sumes d'Esquerra Republicana, Els Verds, etc. A més amb la UE dels 27, es redueixen les places que passen de 785 a 736 (o 751 si després aproven Lisboa) i això suposa, per a Espanya, escollir no 54 sinó 50 diputat@s, deixant-ne 4 en reserva-banqueta en espera de posteriors incorporacions. En aquesta ocasió el protocol subscrit pels integrants ratifica la codecisió, les coincidències programàtiques i també en el mateix Grup Parlamentari Europeu, solucionant anteriors divorcis.
El nostre treball - Al llarg d'aquests cinc anys des d'EUiA, hem vingut atenent tots i cada un dels nostres compromisos, tan dins del GUE com, sobretot, del PEE -Partit de l'Esquerra Europea, del qual som fundadors i en el qual participem a nivell del Secretariat i Comitè Executiu. Ateses les relacions internacionals, la presència en els mitjans, l' elaboració d'informes i articles, la participació de campanyes en trobades sectorials a escala europea (educació, salut, dona, organització, Llatinoamèrica, etc.), assistència a Congressos, tasques realitzades amb la nostra millor tenacitat. De segur que mereix una menció significativa la trobada de sindicalistes i l'acte-miting del PEE en la passada Festa Alternativa la tardor del passat 2008, també sense dubte, la celebració el juny 2007 de les Jornades Europees sobre "Precarietat i Salut" de les conclusions del qual es va editar la "Carta de Barcelona" sobre salut i precarietat.
Les bases programa - Com indicava a l'inici de l'article, el debat programàtic està en ple desenvolupament quan escric aquestes notes. Així es donen encontres de diferents fonts i aportacions, ja sigui en les Jornades de Convenció d'IU, o en l'elaboració d'ICV, EUiA o a la producció sostinguda i col·lectiva des d’EUiA en diversos àmbits.
En tot cas, en aquesta ocasió i sense precedent, disposem d'un document de gran valor estratègic: el Programa del PEE elaborat per totes les organitzacions membres durant mesos i sota el títol genèric "Junts per un canvi a Europa", a la vostra disposició a les pàgines del PEE: www.european-left.org/
i d’EUiA: www.euia.cat.
Dos Breus apunts essencialment importants:
1. - La nostra aportació i desitjada decantació pels temes i propostes lligades a drets socials, drets democràtics, drets de protecció i regulació del món del treball. En l'actual situació de mega-crisi sistèmica seríem feliços amb tan sols (i res menys) poder garantir el complet exercici de la Carta de Drets Humans de NN.UU. que acaba de complir 60 anys...!!
Per tant, es demana que Europa sigui una Europa més SOCIAL, i per tant, menys presa de les polítiques de fracàs del capitalisme americà. Que significa: més seguretat en les feines i en la vida i menys "flexicurity", més defensa del sector públic, en especial en ensenyament i en SALUT, oposant-nos a les directrius neoliberals de privatització tan lesives per a les persones amb menys poder adquisitiu. Una Europa més EQUITATIVA amb polítiques d'emigració conforme als esmentats Drets Humans. Una Europa més IGUALITÀRIA amb polítiques de gènere que fomentin la IGUALTAT real en temps, feines, salaris, responsabilitats i drets de tota la ciutadania europea. Una Europa més DEMOCRÀTICA amb l'extensió real de la democràcia i del control polític als òrgans que dirigeixen i condicionen la vida econòmica, les taxes d'atur i el creixement europeu, com el BCE, acabant amb les ridícules normes del Tractat de Maastricht i del Pacte d'Estabilització i Creixement. No a una Europa de doble o triple velocitat cap a la igualtat i els drets econòmics i socials, i Sí a una Europa de solidaritat entre els propis països que la formen i en relació amb els països menys desenvolupats.
2. - Els Drets Nacionals. En aquest difícil i llarg procés de Catalunya com a nació que va néixer dins d’un estat plurinacional, Espanya, el reconeixement dels drets dels pobles, dels drets nacionals negats i arrabassats per la dictadura franquista i en la línia de recuperar els legítims patrimonis col·lectius de llengua, cultura, tradició i ple autogovern, són capitals i a EUiA els encaixem dins d’un modern Estat Federal. Aquesta reivindicació sobirana inqüestionable del nostre fet diferencial nacional, també dins l'UE, requereix una absoluta legitimació per deute democràtic i en total oposició a qualsevol interpretació de la nostra antítesi, el nacionalisme excloent (en el text del PETA n'hem dit "ultranacionalismes"), xenòfob, ètnic, insolidari o de privilegi.
Què fer... ? Continuarem desenvolupant la idea, però ja n'hi hagi prou amb dir que avui necessitem més Europa, per a millor situació en un món multipolar però també per estar més cohesionats internament, més solidaris a tots els nivells i menys eurocentristes al planeta, capaços de definir altres metes de creixement i un altre tipus de creixement sostenible, en pau sine qua non, on l'economia estigui al servei de la política i les persones i no al revés, i on el protagonisme el tinguin els drets i l@s ciudadan@s posats dempeus i reivindicant i exercint com a societat civil, justa, digna i humana. Com veieu UNA ALTRA EUROPA, possible i necessària: REACCIONAR, REMOURE, REIVINDICAR, REVOLUCIONAR...Etiquetes de comentaris: Eleccions europees, Estat espanyol, La Rata, PEE
