L’1 de novembre de 2014, el Partit dels i les Comunistes de Catalunya va acordar la seva dissolució com a partit polític i la cessió de tot el seu capital humà, polític i material a una nova organització unitària: Comunistes de Catalunya.
Com a conseqüència d'aquest fet, aquesta pàgina web ja no s'actualitza. Podeu seguir l'activitat dels i les comunistes a la pàgina web de Comunistes.cat.
Tal com havien previst tots els pronòstics sobre les eleccions europees, els resultats finals confirmen un debilitament del bipartidisme, tant a escala nacional, com estatal, com europea. En línies generals, la ciutadania ha castigat als principals impulsors de les polítiques neoliberals: populars, liberals i socialdemòcrates. Més informació »
Encara que previsible, la victòria d’ERC a Catalunya i l’avenç d’ICV-EUiA capgira cap l’esquerra la correlació de forces dels partits a favor del Dret a Decidir. El PSC s’enfonsa sense el sector catalanista. Els pobres resultats de la dreta catalana, tant de CiU com del PP, posen de manifest l’exigència de la societat d’un gir en polítiques socials i aprofundiment democràtic. El lerrouxisme de Ciutadans s’estanca a Catalunya davant la irrupció de Podemos que a Catalunya aconsegueix 117 mil vots. Més informació »
Els resultats de les eleccions europees a l’Estat Espanyol posen de manifest el col·lapse del sistema polític espanyol sorgit de la transició. La pèrdua de més de cinc milions de vots entre el dos grans partits espanyols amenaça el sistema bipartidista. L’important creixement d’IU i Podemos deixa en segon terme el creixement del populisme de Ciutadans i UPyD. Bildu es consolida com a segona força a Euskadi. Més informació »
per Joan Josep Nuet
Que el PP i el PSOE hagin sumat junts menys del 50 % dels vots i que Esquerra Plural ( IU, ICV - EUiA, Anova, LV ) i Podemos sumin junts un 18% en aquestes Eleccions Europees sol són nombres, però crec que són els avisos d'un Tsunami polític que s'està forjant i que va a desencadenar un veritable canvi d'escenari polític a Espanya. Més informació »
"Així com la crisi del capitalisme posa de manifest els límits històrics del sistema, la crisi de la Unió Europea mostra que la UE no és en essència reformable, com una estructura i procés neoliberal i militarista. Una altra Europa només serà possible amb un canvi radical dels fonaments sobre les quals la UE va ser construïda."
Europa és una gàbia. Una gàbia impenetrable per als qui somien en la seva llegenda de democràcia i prosperitat, una gàbia d’acer infranquejable per als qui aspiren a trobar-hi un futur i un treball. Però Europa és una gàbia també pels qui som a dins. Europa és una presó de pobles, una immensa teranyina de muralles burocràtiques que oprimeixen les classes populars. Més informació »
A l’informe del darrer CC, el del 18 de gener vam afirmar que les Eleccions Europees son l'inici d'un cicle electoral que ha de concretar una part molt important de la politització de la mobilització dels darrers 6 anys i que cal derrotar majories de dretes ja que tenen gran capacitat deconstituent.
Més enllà de les alarmes per l’auge de l’extrema dreta, sembla que el resultat de les eleccions al Parlament europeu no implicarà canvis gaire rellevants.
El coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, vol fer públic el seu agraïment profund a Gerardo Pisarello per la predisposició mostrada des de que se li va oferir ser candidat d’EUiA a les pròximes eleccions europees del 25 de maig i per la seva actitud una vegada IU ha aprovat la seva llista. El professor de Dret Constitucional de la UB ha publicat una carta oberta a ‘Sin Permiso’ on explica els seus motius per decidir no concórrer a les eleccions.
L'eurodiputat d'IU ha intervingut en la Comissió d'Afers Exteriors en la primera compareixença al Parlament Europeu de Bernardino León, recentment nomenat representant especial de la UE per a la regió de la Mediterrània meridional, per reiterar la seva oposició a la guerra a Líbia i demanar que l'actuació de l'OTAN sigui jutjada per tribunals internacionals.
Per Meyer, la "Unió Europea es troba immersa en un moment crític.El seu projecte es troba en els nivells més baixos de credibilitat, tant dins de la pròpia UE, per les seves polítiques econòmiques antisocials, com a nivell extern, en la seva política exterior i de veïnatge.
"En el cas de la Política Europea de Veïnatge, el problema fonamental és que la UE no és creïble en els països del sud de la Mediterrània.Fins fa ben poc mantenia relacions privilegiades amb Gaddafi, Ben Ali i Mubàrak en matèria econòmica, social, migratòria i d'inversions.La UE no estava ni se l'esperava: i no va moure ni un dit perquè aquests règims acabessin ", va continuar.
En referència a la situació a Líbia, Meyer considera que "la guerra de Líbia ha fet saltar pels aires la Política Exterior i de Seguretat Comuna.El meu grup polític (l'Esquerra Unitària Europea) va mantenir una postura molt crítica amb aquesta intervenció i va lamentar que no s'optés per una sortida negociada al conflicte ".
Per al responsable de Política Internacional d'Esquerra Unida, "estem en moments d'incertesa.La Resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides va servir de pretext per a una intervenció militar.L'OTAN s'ha convertit en la força aèria dels rebels.Ara veiem que l'establiment d'una zona d'exclusió aèria l'objectiu ha passat a ser el mateix Gaddafi.Amb el pretext de la protecció de civils les forces de l'OTAN han llançat bombes perforadores amb capacitat de destruir búnquers.A mi sí que m'agradaria veure a Gaddafi davant un tribunal, però potser no interessi que Gaddafi se sent en una banqueta ".
Per això, el diputat d'IU "lamenta la guerra" i es posiciona "amb les veus africanes que donaven suport una sortida negociada".En aquesta línia, Meyer comparteix l'opinió del vicepresident de Sud-àfrica, Kgalema Motlanthe, sobre l'actuació de l'OTAN i considera que "l'OTAN ha de retre comptes davant la Cort Penal Internacional i ser jutjada per crims de lesa humanitat.El finançament i el rearmament de grups de la jihad a Líbia (com per exemple, a través de membres del Grup Islàmic Combatent Libi, relacionat amb l'11-M segons fonts de l'ONU) generen gran incertesa sobre la integritat territorial del país i poden suposar un factor desestabilitzador de la regió ".
Con Àngels Martínez Castells, Joan Benach, Irene Aldabert, Zé Moreira, Montse Ricart, Lluis Camprubí, Àngels Altés, Dolors Llos, Paulina Valiente, José Feria, Toni Barbarà y otros amigos y amigas de Dempeus per la Salut Pública y de IU del Estado español, hemos estado en el Parlamento Europeo dos días intentando que toda Europa se mueva por la defensa de los servicios públicos y, en especial, por la sanidad y una salud entendida como una manera de vida autónoma y solidaria, donde la sanidad juega un importante papel, pero también –y en medida fundamental– los determinantes sociales de la salud como el género, el trabajo o el paro, la vivienda, el territorio, la enseñanza…
Estuvimos en una sesión de trabajo con los eurodiputados Willy Meyer y Marisa Matias, y la compañera Flor Martín de la ONG Médicos del Mundo. La importancia de la reunión, y los argumentos que se dieron, nos reafirman en la convocatoria contra los recortes sociales –mientras preparamos el gran acto por una nueva cultura de la salud el próximo día 22 de junio al que están especialmente invitadas todas las personas y organizaciones que defienden la salud pública.
Y mientras tanto, en Bruselas, argumentamos en torno a los siguientes ejes:
La política de salud de cada Estado –o la que se dicta desde las organizaciones supranacionales– no está al margen de la orientación política e ideológica dominante que también determina el resto de políticas. Al margen de los condicionantes ideológicos existen, además, hechos objetivos que condicionan la política de salud dentro del conjunto de políticas sociales (por ejemplo, las circunstancias concretas de la población influyen y se ven influidas por los determinantes de salud –edad, situación laboral, políticas y flujos de inmigración, igualdad y potenciación de género, desarrollo de los servicios de ciudadanía y grado de equidad alcanzado en cada sociedad, entre otros–.
Desde los años 80 estamos viviendo el ataque neoliberal que pretende disminuir el papel del Estado y discute el papel de lo público. En el 2008, después de un primer momento de desconcierto con el hundimiento o “rescate” de las mayores instituciones financieras (la quiebra de Lehmans Brothers se produce en septiembre del 2008), una parte mayúscula de la deuda privada se ha convertido en deuda pública y ha acabado por imponerse el sometimiento definitivo de las políticas (y los políticos) de todo signo, socialdemócratas incluidos, al dictado de los “mercados” (especuladores y fondos de inversión controlados por una minoría) que provocaron la debacle. En la mayoría de países europeos se están imponiendo políticas de ajuste para la contención de la deuda que acompañan los rígidos fanatismos sobre el déficit y suponen el desvío de enormes sumas de dinero público hacia las cuentas de grandes empresas financieras e industriales (y hacia los bolsillos de su alto personal directivo).
No hay salida de la crisis a la vista
Si es que ello fuera posible, no hay todavía una salida a la crisis a la vista. Lo más probable es que se propongan nuevos recortes en servicios públicos, se mantenga el desempleo en altas cifras, no disminuya la precariedad laboral ni la desigualdad en las condiciones de contratación y se incrementen las tensiones en la vida cotidiana con los deshaucios y la violencia de género, el aumento de las adicciones y problemas mentales… con todas las consecuencias que ello implica para la salud pública.
En el Libro Blanco sobre Salud de la Unión Europea se habla de “reducir las desigualdades sanitarias” o del impacto en salud de todas las políticas, pero el hecho de que recoja la terminología correcta en la parte no dispositiva no lo exime de una visión economicista nada favorable a los intereses de la mayoría. Encontramos unos fines etéreos, unos objetivos muy limitados y unos instrumentos extremadamente parciales y desproporcionados para la gigantesca tarea que debería suponer –en una Europa social de progreso y mantenimiento del Estado del bienestar en políticas de salud. De hecho, el desarrollo de lo que conocemos como Unión Europea se ha producido completamente al margen de la salud, sin apenas preocupación ni mención del tema.
La salud aparece mencionada en el Tratado de Maastricht en un ámbito muy menor y reducido, y con el Tratado de Ámsterdam vinieron a llenar un vacío legal –ayudaron a crear, de hecho, una base jurídica en temas de salud– para asumir a nivel europeo temas que hasta ahora habían provocado situaciones extrañas cuando no absurdas. Por ejemplo, que se tratara en los Consejos de Ministros de Agricultura y no en los de Sanidad la crisis de las “vacas locas” iniciada en Gran Bretaña en 1986, y que diez años más tarde, en 1996, confirmó el temor de una indeseada consecuencia en humanos al presentarse casos de una nueva enfermedad (una variante de la Enfermedad de Creutzfeldt-Jakob que se relacionó con la epidemia de encefalopatía espongiforme bobina del ganado vacuno).
Finalmente, el Programa de Acción Comunitaria 2003-2008 adoptado en septiembre constituye la primera estrategia sanitaria de la UE. En el mismo se habla –siempre de forma general– del fomento de la salud y prevención, de actuar sobre los determinantes de salud, pero se limita de hecho a pedir que se mejore la información y conocimientos para poder reaccionar con rapidez ante los riesgos.
Las líneas maestras del Libro Blanco Lean Vds. todo el artículo escrito por Àngels Martínez Castells y publicado en la web de DEMPEUS.
Y aquí la nota de prensa de IU y del Grupo de GUE/NGL en el Parlamento europeo
Jornadas de IU en el Parlamento Europeo sobre Salud y Sanidad pública: “Europa o es social o no será Europa” Jueves, 31 de Marzo de 2011
La delegación de IU organizó, junto con la asociación “Dempeus per la Salut Pública”, una jornada sobre “Salud y Sanidad Pública en Europa” en la que participaron representantes de sus federaciones y de la ONG Médicos del Mundo.
El eurodiputado y coordinador de política internacional de IU, Willy Meyer, abrió la primera mesa, en la que participaron la eurodiputada portuguesa y miembro de la Comisión de Medio Ambiente, Salud Pública y Seguridad Alimentaria, Marisa Matías, y la portavoz de Movilización social de la ONG Médicos del Mundo, Flor Martín.
Meyer recalcó la importancia del derecho a la Salud y la labor que su grupo parlamentario, Izquierda Unitaria Europea/Izquierda Verde Nórdica (GUE/NGL), desarrolla en el Parlamento Europeo para “defender e impulsar el carácter de universalidad que debe regir el derecho de todos los ciudadanos a la salud”.
Asimismo, Meyer resaltó “el ataque frontal que supone el Pacto del Euro para la Europa Social y los servicios públicos ya que, otorgándole más poder a los mismos que han provocado la crisis, se ha institucionalizado la no intervención pública en la economía, incentivando la privatización y el libre comercio en asuntos tan sensibles como la salud de los ciudadanos”.
“El Pacto del Euro contradice lo que recogen buena parte de las constituciones de los Estados miembros y menosprecia los derechos más esenciales de los ciudadanos, a los que, además, se les ha negado cualquier tipo de participación”, continuó Meyer.
Salud y ausencia de enfermedad
Marisa Matías, eurodiputada portuguesa del GUE/NGL, apuntó que “la Salud no es sólo la ausencia de enfermedad” y por ello resaltó la necesidad de “cambiar la concepción reductora de Salud Pública que impera actualmente en Europa, por un enfoque holístico y preventivo que, además de un ahorro en gastos, mejoraría la calidad de vida de los ciudadanos, su bienestar y derechos sociales”. Para Matías, “los servicios públicos de Salud en Europa están en serio peligro”.
Tras ella intervino Flor Martín que, en representación de la ONG Médicos del Mundo, señaló que “sólo los sistemas públicos de Salud garantizan la universalidad y la calidad de la sanidad” y explicó que en Europa existen colectivos que, como los inmigrantes sin permiso, los solicitantes de asilo, las trabajadoras del sexo o las personas sin hogar, “tienen negado el acceso a unos servicios sanitarios básicos y que se encuentran en una situación de estigmatización social”.
En esa línea, Martín desmintió que la inmigración suponga una sobrecarga para los sistemas de salud pública, indicó las numerosas barreras administrativas y culturales a las que se tienen que enfrentar estos colectivos discriminados y apuntó la necesidad de no hacer políticas de Salud bajo políticas de extranjería.
En la segunda mesa, el profesor de Salud Pública de la Universidad Pompeu Fabra y colaborador de la OMS, Joan Benach, apuntó que “la Salud pública es mucho más que la atención hospitalaria” y que “la Salud Colectiva se ve afectada por factores y determinantes sociales que, como la intensificación del trabajo o el desempleo, determinan fundamentalmente la calidad de vida de los ciudadanos. Así, remarcó “las políticas sociales mejoran enormemente la salud de los ciudadanos.” Igualmente, Benach señaló el crecimiento de la desigualdad en Europa y la falta de inequidad en Salud y apuntó como necesaria la desmercantilización de la Salud y su desbiomedicalización.
Por su parte, la presidenta de la organización Dempeus per la Salut Pública, Àngels Martínez, afirmó que “es preciso rediscutir el concepto de lo que es lo público y lo que es Salud” y la necesidad de luchar contra la “actual culpabilización de las víctimas, de los más necesitados, de los problemas del sistema sanitario”.
Igualmente, recalcó que “los sistemas mixtos son una falacia, ya que al poner precio a lo que no lo tiene esconden la privatización progresiva de los sistemas sanitarios”.
Para terminar, el médico y responsable de asuntos europeos de EUiA, Antoni Barbará, apuntó que “la Salud es también una decisión política” y que “si bien la sanidad puede ser pública o privada, la Salud siempre es pública”. Por ello, “se debe romper el corporativismo y apoderar a la ciudadanía para que participe plenamente”.
Asimismo, Barbarà dejó claro el rechazo frontal de IU y de Dempeus per la Salut Pública a la introducción del copago en el sistema sanitario español, medida que calificó como “repago”.
Barbarà describió las actuales carencias de la “Europa del medioestar” y concluyó que “O Europa es social, o no será”.
L’atur ja sobrepassa els quatre milions de persones, en una escalada imparable de destrucció de llocs de treball. Les polítiques dissenyades pel govern socialista són completa- ment insuficients, i malgrat la crisis de govern, que ha portat a la remodelació de bona part de l’equip de Zapatero, es veu un PSOE massa pendent dels seus pactes amb el PP, deixant de banda la neces- sitat urgent d’activar plans valents, i d’esquerres, per ajudar els qui més necessiten l’ajuda, és a dir, la classe treballadora.
Un PSOE que intenta vestir l’investidura del nou lehendakari Patxi López com un triomf de la democràcia, amb el pacte assolit amb el PP basc. Un lehendakari sense la legitimació popular, doncs el pacte PP-PSOE no representa la majoria de la població, ni tan sols el 50%. Una investidura que ha estat possible gràcies a l’anòmala democràcia que es viu a Euskadi, gràcies a l’antidemocràtica Llei de Partits. Sistemàticament es deixa fora del sistema democràtic una part de la població, l’opció política que representa el món abertzale. Han estat aquestes il·legalitzacions les que han permès el pacte PP-PSOE i les que han donat un resultat virtual que no representa la societat basca. Un pacte que no dona gaires esperances a la pau i la sortida del conflicte basc.
Mentrestant, les eleccions europees s’apropen. En un moment en que coincideix amb el cinquè aniversari del Partit de l’Esquerra Europea, l’espai en que els comunistes catalans hi participem i ens hi impliquem, com la resta de forces progressistes europees. Un espai que ha anat creixent, i que ha de servir per a fer créixer la influència de l’esquerra transformadora en el sí del Parlament Europeu, així com en la mobilització social per a les respos- tes de l’esquerra davant el conservadorisme impe- rant a la UE.
A casa nostra apostem per continuar amb la nostra coalició EUiA-ICV que s’integra en el sí de la coalició amb els nostres companys d’Izquierda Unida. Una coalició que duu per nom La Izquier- da, que agrupa IU, EUiA-ICV, Bloque por Astu- rias i Izquierda Republicana. És per això que el 7 de juny volem el vot per a l’Esquerra Europea.
Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?
Les dues cares de la Unió Europea
La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).
Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.
En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!
Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)
Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”
Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.
De la flexicurity a la flexiexplotació
Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!
Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.
L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.
També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”
La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. » També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!” De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .
El model danès que volen vendre
Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.
Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”
El procés de construcció europea està liderat per les polítiques més neoliberals i de dretes del continent. Polítiques que defensen les aspiracions dels grups multinacionals i del capital financer, i que reben suport del grup Popular Europeu, d’una part del Grup Liberal i també d’una part del Partit Socialista Europeu.
Es concreten en aspectes com ara la defensa i aplicació del minitractat constitucional; el bloqueig de les directives sobre el temps de treball, dels Comités d’Empresa europeus, i el rebuig a retirar la directiva Bolkenstein sobre privatització dels serveis públics i l’homologació de condicions de treball. D’altra banda, apliquen una política monetària de restricció de les despeses públiques, d’opacitat del Banc Central Europeu i de negociació de tractats comercials molt negatius, que tenen com a destinataris països d’America Llatina. I, per últim, la negativa absoluta a negociar acords i convenis europeus, així com a reconèixer el dret a vaga com un dret universal a aplicar a tots els països de la Unió Europea (UE).
El procés d’integració a la UE no ha prioritzat mai el capítol de drets laborals. El problema és que, als últims trenta anys, el moviment sindical europeu no ha estat a l’alçada, tret de les manifestacions de fa quatre anys en favor de l’Europa Social. Però les mani-festacions no van anar acom-panyades de propostes adequades i, quan se n’han elaborat, han estat deixades de banda prematurament. Per exemple, la Confe-deració Europea de Sindicats (CES) va fer una gran quantitat d’esmenes al projecte de Constitució Europea, però les va abandonar sobtadament quan l’avantprojecte va esdevenir definitiu. Igualment, la CES es va conformar aviat amb la modificació de la Directiva Bolkenstein, i va abandonar l’aliança amb el Grup d’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL), que exigia la retirada de la directiva gairebé en solitari.
Una xarxa autònoma Mentrestant, feia anys que un grup de sindicalistes alemanys, italians i portuguesos (i algun de català) treballava amb el GUE-NGL amb l’objectiu de recuperar el debat entre els sindicalistes europeus i els lligams amb un projecte d’esquerra transformadora, entre els quals hi havia Heinz Bierbaum, actualment a Die Linke. Aquest grup va treballar per construir una xarxa amb propostes sindicals autònomes, amb un discurs que advocava per la defensa dels drets socials i de ciutadania europea i per l’elaboració d’una carta mínima de drets dels treballadors. També defensava la intervenció en els conflictes de les multinacionals europees, per combatre les desigualtats laborals als estats, així com per trencar la subordinació del sindicalisme europeu a les polítiques de la Comissió Europea.
Què ens cal fer? Cal un nou escenari de pau i solidaritat intenacional. Una Europa Unida ha d’optar pel diàleg polític com a base de resolució dels conflictes.
Cal regular amb noves fórmules l’economia mundial, abolint l’estructura il·legítima del G-8, i aturar les polítiques privatitzadores del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’Organització Mundial del Comerç, amb l’objectiu de desarmar el capital financer i reorganitzar les relacions nord-sud.
Cal treballar per un nou règim de política fiscal i monetària: el Banc Central Europeu ha de passar comptes democràticament. També cal suprimir el Pacte d’Estabilitat i fer una nova política econòmica basada en les persones i la defensa del medi.
Les institucions europees han de democratitzar-se.
Cal treballar per la redistrubució de la riquesa mitjançant un model de protecció social universal, amb nivells mínims de prestacions socials i renda mínima europea; cal aturar els atacs contra els sistemes públics de pensions. Estem a favor d’uns serveis públics de qualitat i accesibilitat per a tothom. Rebutgem la directiva de serveis Bolkenstein, l’Acord General sobre Comerç i Serveis i tot allò que promogui la liberalització dels serveis públics.
Cal enfortir els drets sindicals i laborals, augmentar el control democràtic de l’economia, limitar el poder del capital i dels empresaris i augmentar el poder sindical. També cal reduir la jornada laboral per crear ocupació i redistribuir el treball.
Necessitem un desenvolupament sostenible i protegir el medi ambient, per fer front a la depredació que molts sectors empresarials han propiciat.
Treballem per la igualtat a tots els nivells, especialment de gènere.
Els sindicalistes d’aquest fòrum plantegem que tot això no es pot construir des de l’aïllament, ni des d’un sol sector: cal una amplíssima aliança de sectors sindicals, populars, estudiantils, amb els partits polítics d’esquerres. Él Partit de l’Esquerra Europea treballa en una direcció molt similar (PEE). Gràcies al GUE-NGL i al PEE, els sindicalistes vinculats a l’esquerra política i social comencem a fer-nos amb un espai que, fins ara, no havíem sabut com ocupar.
Tal com havien previst tots els pronòstics sobre les eleccions europees, els resultats finals confirmen un debilitament del bipartidisme, tant a escala nacional, com estatal, com europea. En línies generals, la ciutadania ha castigat als principals impulsors de les polítiques neoliberals: populars, liberals i socialdemòcrates. Més informació »
Encara que previsible, la victòria d’ERC a Catalunya i l’avenç d’ICV-EUiA capgira cap l’esquerra la correlació de forces dels partits a favor del Dret a Decidir. El PSC s’enfonsa sense el sector catalanista. Els pobres resultats de la dreta catalana, tant de CiU com del PP, posen de manifest l’exigència de la societat d’un gir en polítiques socials i aprofundiment democràtic. El lerrouxisme de Ciutadans s’estanca a Catalunya davant la irrupció de Podemos que a Catalunya aconsegueix 117 mil vots. Més informació »
Els resultats de les eleccions europees a l’Estat Espanyol posen de manifest el col·lapse del sistema polític espanyol sorgit de la transició. La pèrdua de més de cinc milions de vots entre el dos grans partits espanyols amenaça el sistema bipartidista. L’important creixement d’IU i Podemos deixa en segon terme el creixement del populisme de Ciutadans i UPyD. Bildu es consolida com a segona força a Euskadi. Més informació »
per Joan Josep Nuet
"Així com la crisi del capitalisme posa de manifest els límits històrics del sistema, la crisi de la Unió Europea mostra que la UE no és en essència reformable, com una estructura i procés neoliberal i militarista. Una altra Europa només serà possible amb un canvi radical dels fonaments sobre les quals la UE va ser construïda."
Exigim la dissolució de l'OTAN i donem suport al dret sobirà dels pobles a decidir la desvinculació d'aquesta aliança agressiva.
Europa és una gàbia. Una gàbia impenetrable per als qui somien en la seva llegenda de democràcia i prosperitat, una gàbia d’acer infranquejable per als qui aspiren a trobar-hi un futur i un treball. Però Europa és una gàbia també pels qui som a dins. Europa és una presó de pobles, una immensa teranyina de muralles burocràtiques que oprimeixen les classes populars. Més informació »
A l’informe del darrer CC, el del 18 de gener vam afirmar que les Eleccions Europees son l'inici d'un cicle electoral que ha de concretar una part molt important de la politització de la mobilització dels darrers 6 anys i que cal derrotar majories de dretes ja que tenen gran capacitat deconstituent.
Un article d’Andreu Espasa
El coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, vol fer públic el seu agraïment profund a Gerardo Pisarello per la predisposició mostrada des de que se li va oferir ser candidat d’EUiA a les pròximes eleccions europees del 25 de maig i per la seva actitud una vegada IU ha aprovat la seva llista. El professor de Dret Constitucional de la UB ha publicat una carta oberta a ‘Sin Permiso’ on explica els seus motius per decidir no concórrer a les eleccions.
Un article de Gerardo Pisarello publicat a SinPermiso. Fotografia: Gerardo Pisarello al documental Democracia y derecho a Decidir.
Piotr Simonenko és Secretari General del Partit Comunista d’Ucraïna i President del grup parlamentari comunista a la Rada Suprema d’Ucraïna.
L'eurodiputat d'IU ha intervingut en la Comissió d'Afers Exteriors en la primera compareixença al Parlament Europeu de Bernardino León, recentment nomenat representant especial de la UE per a la regió de la Mediterrània meridional, per reiterar la seva oposició a la guerra a Líbia i demanar que l'actuació de l'OTAN sigui jutjada per tribunals internacionals.
Con Àngels Martínez Castells, Joan Benach, Irene Aldabert, Zé Moreira, Montse Ricart, Lluis Camprubí, Àngels Altés, Dolors Llos, Paulina Valiente, José Feria, Toni Barbarà y otros amigos y amigas de Dempeus per la Salut Pública y de IU del Estado español, hemos estado en el Parlamento Europeo dos días intentando que toda Europa se mueva por la defensa de los servicios públicos y, en especial, por la sanidad y una salud entendida como una manera de vida autónoma y solidaria, donde la sanidad juega un importante papel, pero también –y en medida fundamental– los determinantes sociales de la salud como el género, el trabajo o el paro, la vivienda, el territorio, la enseñanza…