Avant

La mentida va buscar desmoralitzar les tropes de Moammar Al Gaddafi, remuntar la moral "dels rebels", aconseguir el reconeixement al Consell Nacional de Transició i "recuperar" 13 ambaixades al món. "Tots aquests avantatges en són el resultat", ha afirmat el líder del CNT, Mustafà Abdeljali.


El passat diumenge 21 Al Jazeera transmetia en directe des de la Plaça Verda a Trípoli l'enrenou de la presa de la capital líbia per part dels rebels i el posterior festeig en l'esmentada Plaça. Les imatges van recórrer el món i van provocar, entre altres coses, reconeixements en massa i canvis de bandera en més de 13 ambaixades al món. Sens dubte, el règim de Muammar El Gaddafi estava acabat.

Però ningú va comprovar amb deteniment les imatges. Alguna cosa estranya succeïa allà. En efecte i segons un mitjà rus, Jourdon, les imatges transmeses en directe per la cadena qatariana (país que a més d'enviar vitualles als Rebels libis, envia tropes d'assalt) mostraven un sector en el que no es podia veure una coneguda finestra de la plaça Verda.

És clar que amb prou feines un ho veu, pensa que les altres imatges no semblen ser actuals o prou clares com per saber si són d'avui. Això no és problema, una imatge nítida i actual de la Plaça Verda a Trípoli confirma aquesta sospita.

No sona ridícul? Abstracció de les imatges. No sona a teoria de la conspiració? Per descomptat que sí. Però les imatges hi són i tot apunta que ha estat un gran muntatge. Un muntatge?

Un engany, una mentida, una manipulació més dels mitjans occidentals i de la cadena qatariana.¿I això qui ho diu?

Per surrealista que sembli, el mateix líder del CNT, Mustafà Abdeljalil, amic de Sarkozy i Bernard Henri Levy va reconèixer en una entrevista que les imatges transmeses en directe des de la Plaça Verda a Trípoli, van ser un engany intel·ligent fet a Qatar i retransmès a tot el món per desmoralitzar les tropes de Gaddafi i pujar-li la moral a Los Rebeldes, i que gràcies a aquesta operació de muntatge, van poder ser reconeguts per més de 11 països i recuperar més de 13 ambaixades al món.

M.Abdeljalil: "Aquesta mentida ha enganyat a les tropes de Muammar al-Gaddafi que formen part de l'armada, a més han remuntat la moral dels rebels i més de 11 països han reconegut al CNT i hem pogut recuperar aproximadament 13 ambaixades. Tots aquests avantatges són el resultat d'aquestes mentides que van ser treballades i transmeses de manera intel·ligent per enganyar els partidaris de Muammar al-Gaddafi.

¿Serà per això que després van informar que els rebels van haver de retirar-se de la Plaça Verda a les poques hores? És clar, mai la van prendre.

A aquesta alçada de l'escàndol criminal organitzat convé preguntar-se si l'esquerra europea seguirà tancant els ulls i negant l'evidència, funcionant com a adob i cinquena columna de la dreta més reaccionària en aquesta batalla pel manteniment del poder hegemònic des de començament d'aquest segle XXI.

Etiquetes de comentaris: Imperialismo, Internacional, Líbia, Mitjans de Comunicació, OTAN

L'eurodiputat d'IU ha intervingut en la Comissió d'Afers Exteriors en la primera compareixença al Parlament Europeu de Bernardino León, recentment nomenat representant especial de la UE per a la regió de la Mediterrània meridional, per reiterar la seva oposició a la guerra a Líbia i demanar que l'actuació de l'OTAN sigui jutjada per tribunals internacionals.

Per Meyer, la "Unió Europea es troba immersa en un moment crític.El seu projecte es troba en els nivells més baixos de credibilitat, tant dins de la pròpia UE, per les seves polítiques econòmiques antisocials, com a nivell extern, en la seva política exterior i de veïnatge.

"En el cas de la Política Europea de Veïnatge, el problema fonamental és que la UE no és creïble en els països del sud de la Mediterrània.Fins fa ben poc mantenia relacions privilegiades amb Gaddafi, Ben Ali i Mubàrak en matèria econòmica, social, migratòria i d'inversions.La UE no estava ni se l'esperava: i no va moure ni un dit perquè aquests règims acabessin ", va continuar.

En referència a la situació a Líbia, Meyer considera que "la guerra de Líbia ha fet saltar pels aires la Política Exterior i de Seguretat Comuna.El meu grup polític (l'Esquerra Unitària Europea) va mantenir una postura molt crítica amb aquesta intervenció i va lamentar que no s'optés per una sortida negociada al conflicte ".

Per al responsable de Política Internacional d'Esquerra Unida, "estem en moments d'incertesa.La Resolució 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides va servir de pretext per a una intervenció militar.L'OTAN s'ha convertit en la força aèria dels rebels.Ara veiem que l'establiment d'una zona d'exclusió aèria l'objectiu ha passat a ser el mateix Gaddafi.Amb el pretext de la protecció de civils les forces de l'OTAN han llançat bombes perforadores amb capacitat de destruir búnquers.A mi sí que m'agradaria veure a Gaddafi davant un tribunal, però potser no interessi que Gaddafi se sent en una banqueta ".

Per això, el diputat d'IU "lamenta la guerra" i es posiciona "amb les veus africanes que donaven suport una sortida negociada".En aquesta línia, Meyer comparteix l'opinió del vicepresident de Sud-àfrica, Kgalema Motlanthe, sobre l'actuació de l'OTAN i considera que "l'OTAN ha de retre comptes davant la Cort Penal Internacional i ser jutjada per crims de lesa humanitat.El finançament i el rearmament de grups de la jihad a Líbia (com per exemple, a través de membres del Grup Islàmic Combatent Libi, relacionat amb l'11-M segons fonts de l'ONU) generen gran incertesa sobre la integritat territorial del país i poden suposar un factor desestabilitzador de la regió ".

Imatge de Mauro Biani per Liberazione.

Etiquetes de comentaris: Europa, Internacional, Líbia, OTAN, Willy Meyer

La confusió al voltant de la crisi líbia es comença a aclarir, encara que amb comptagotes. Quan va esclatar el conflicte l’Avant ja va dir que era impensable des de tots els punts de vista que la revolta triomfant en hores a l'est del país (on s'acumula la major part de la producció petrolífera) hagués sorgit per generació espontània, sense organització prèvia. El perquè d'aquest impossible ja s’ha començat a desvetllar. En aquest mateix Avant, en el capítol "Dossier Líbia", s'inclou un article basat en informacions del periodista conservador italià Franco Bechis, en què s'assegura que el president francès, Nicolas Sarkozy, ja preparava la revolta a Líbia des del novembre de l'any passat . Una conspiració en tota regla per aconseguir el mànec i la paella del petroli libanès.

Poc després, Sarkozy es va trobar amb el peu canviat quan van esclatar les revoltes pacífiques a Tunísia i Egipte, i el premier britànic, David Cameron, i el president nord-americà, Barack Obama, van aprofitar la relliscada del francès i la seva indecisió per agafar el mànec i la paella líbia, inventant una coalició internacional en la qual el paper de França quedava diluït en aquell mosaic d'aspirants (diverses dotzenes de països, entre ells Espanya, que s'han sumat a aquesta kermesse infernal però que no hi pinten res) a endur-se algun tall del pastís petrolífer. Washington i Londres s'erigien en els principals protagonistes de l'operació Odyssey Dawn. Però una vegada transcorregudes gairebé dues setmanes des que van començar els raids aeris i els llançaments massius de míssils des de vaixells nord-americans, la situació militar segueix més o menys com estava: l'estira i arronsa entre rebels i progaddafistes segueix en termes semblants, amb avenços i retrocessos que no arriben a estabilitzar-se perquè, d'una banda, les forces de Gaddafi han estat minvades seriosament per les bombes de la coalició, que ha aconseguit neutralitzar totalment l'aviació governamental, però no del tot les forces terrestres. D'altra banda, els rebels, amb les operacions per a l'exclusió del seu espai aeri, han rebut un gran suport logístic, però ni la seva organització (més aviat la seva falta d'organització) ni els seus recursos militars i armamentístics li permeten enfrontar-se amb possibilitats d'èxit l'encara millor proveït, entrenat i disciplinat exèrcit de Gaddafi.

Ha arribat l'hora de la veritat

I en aquest moment és quan arriba l'hora de la veritat que tots els membres de la coalició han intentat amagar mentint-se a ells mateixos: cal passar a altres fases de l'operació Odyssey Dawn. De tots és sabut que només amb l'exclusió aèria no es domina un país que no vol ser dominat (els exemples de Bòsnia i l'Iraq són prou recents com perquè no s'hagin oblidat). Cal posar el peu a terra. Però qui li posa el picarol a aquest gat? Obama no sembla disposat a això perquè té oberts dos fronts (l'Iraq i l’Afganistan) que el tenen atabalat i amenacen amb deixar clavades en aquelles terres les forces armades dels EUA per temps indefinit. Obrir una altra bretxa bèl·lica seria el suïcidi polític d'Obama. O sigui que aquesta opció queda descartada perquè cap altre dels principals protagonistes de l'operació (Regne Unit, França i Itàlia) s'atreviran a ficar-se en una aventura en la qual Washington es descarta voluntàriament. Cal buscar, doncs, altres mitjans que donin els mateixos resultats.

Així, l'ambigüitat, probablement escollida a consciència, de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l'ONU, no autoritza el desembarcament de tropes terrestres en territori libi però, segons amb quina lupa es llegeixi, és possible interpretar que encara que no s'enviïn tropes, sí que es pot aprovisionar d'armes una de les parts. I això és el que en aquests moments s'està tramant: enviar armes als rebels perquè facin front a l’exèrcit de Gaddafi.

Però amb això no n'hi ha prou, perquè l'amalgama informe que constitueixen els rebels que s'enfronten a Gaddafi (entre els que hi ha militars de no se sap quantes tendències, pares de família, civils sense cap tipus de formació militar i adolescents amb ànsies d'aventura) probablement són incapaços d’utilitzar les sofisticades armes que es posarien a les seves mans. Es necessiten, com a mínim, un nombre indeterminat d'assessors que posin ordre en aquest maremàgnum. En això estan: Washington ha enviat a la zona rebel un membre de la CIA perquè faci d'assessor, probablement amb l'ajuda de molts dels milers d'espies de tots els colors que hi ha en aquests moments a Líbia. Es tracta d’en Hifter Khalifa, un ex coronel de l'exèrcit Libi que va desertar i es va exiliar als EUA, on va ser captat per la CIA. Aviat, doncs, veurem com comença l'altra fase de l’Odyssey Dawn. La ministra espanyola d'Afers Exteriors, amb notable distracció diplomàtica, ha dit que la resolució del Consell de Seguretat prohibeix abastir d'armes cap de les parts, però qui a Washington, Londres, París o Roma escoltarà Jiménez?

Espanya en l'operació

Entrem així en el paper que juga Espanya en aquesta operació. El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha perdut una ocasió única per prestigiar-se com a autèntic home de pau, reforçant la bona impressió que va donar als pacifistes del món i a tot el poble espanyol en retirar de l'Iraq les tropes espanyoles, desafiant les ires de George Bush. Sembla, com va dir Gaspar Llamazares al Congrés, que amb la participació d'Espanya contra Gaddafi vulgui fer-se perdonar aquella traïció als bel·licistes que van escampar les mentides (la falsedat de les armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein) que van servir com a excusa per matar, en uns anys, gairebé un milió de ciutadans iraquians.

Rodríguez Zapatero ha perdut, doncs, una gran oportunitat. Perquè en lloc de pujar al carro de la destrucció i la mort de molts dels civils als quals es volia protegir (no oblidem que Odyssey Dawn és una operació humanitària), tenia a les mans la possibilitat de promoure una acció diplomàtica a càrrec de l'ONU (la tesi d'Hugo Chávez, però qui fa cas del president veneçolà) que intermediés entre les dues parts en litigi. És evident que la pau a Líbia no es pot aconseguir si Gaddafi (a qui ningú, i amb sobrades raons, li treu el qualificatiu de dictador i de corrupte) segueix en el poder. Però de la mateixa manera que es va aconseguir enviar a retir Hosni Mubarak i Ben Ali (presidents d'Egipte i Tunísia, respectivament), encara que la situació no és la mateixa, es podia, si més no, haver intentat una sortida diplomàtica al conflicte libi. Però el petroli mana i les reserves de Líbia estan entre les primeres del món.

De manera que el Congrés dels Diputats, seguint l’estela bèl·lica de Zapatero, també es va retratar, excepte tres honroses excepcions (Gaspar Llamazares i els dos diputats del Bloc Nacionalista Gallec) i es va pronunciar per la guerra que ja havia declarat el Govern. El PCC, que manté una coalició estable amb ICV, està en total disconformitat amb el vot a favor de la intervenció bèl·lica emès per la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. La nostra posició, com és fàcil deduir, està representada pel vot negatiu de Llamazares, membre del grup parlamentari IU-ICV-EUiA.

Probablement, i per acabar, cal suposar que els 336 diputats espanyols que van avalar la guerra contra Líbia, de moment tinguin les consciències tranquil·les perquè entre la guerra propagandística desencadenada fins ara no s'ha escapat cap escletxa per la qual es puguin escapar els danys col·laterals que sí que es van colar en la intervenció a Bòsnia i el desproporcionat i indiscriminat bombardeig contra Sèrbia. Però no ens impacientem: l’escletxa, o directament l'ensorrament, li arribarà abans o després i els danys col·laterals, d'un i altre bàndol, cauran sobre els seus caps en forma de petroli transsubstanciat en sang.

Versión en castellano

El petróleo se hace sangre en Libia

La confusión en torno a la crisis libia empieza a despejarse, aunque con cuentagotas. Cuando estalló el conflicto Avant ya dijo que era impensable desde todos los puntos de vista que la rebelión triunfante en horas en el este del país (en donde se acumula la mayor parte de la producción petrolífera) hubiera surgido por generación espontánea, sin organización previa. El porqué de ese imposible ya ha empezado a desvelarse. En este mismo Avant, en el capítulo “Dossier Libia”, se incluye un artículo basado en informaciones del periodista conservador italiano Franco Bechis, en el que se asegura que el presidente francés, Nicolas Sarkozy, ya preparaba la rebelión en Libia desde noviembre del año pasado. Una conspiración en toda regla para hacerse con el mango y con la sartén del petróleo libanés.

Poco después, Sarkozy se encontró con el pie cambiado cuando estallaron las revueltas pacíficas en Túnez y Egipto, y el premier británico, David Cameron, y el presidente estadounidense, Barak Obama, aprovecharon el desliz del francés y su indecisión para hacerse con el mango y con la sartén libia, inventándose una coalición internacional en la que el papel de Francia quedaba diluido en aquel mosaico de aspirantes (varias docenas de países, entre ellos España, que se han sumado a esta kermesse infernal pero que ni pinchan ni cortan) a darle algún tajo al pastel petrolífero. Washington y Londres se erigían en los principales protagonistas de la operación Amanecer de la Odisea. Pero una vez transcurridas casi dos semanas desde que empezaron los raids aéreos y los lanzamientos masivos de misiles desde buques estadounidenses, la situación militar sigue más o menos como estaba: el tira y afloja entre rebeldes y pro-gadafistas sigue en términos parecidos, con avances y retrocesos que no llegan a estabilizarse porque, por una parte, las fuerzas de Gadafi han sido mermadas seriamente por las bombas de la coalición, que ha logrado neutralizar totalmente a la aviación gubernamental, pero no del todo a las fuerzas terrestres. Por otra parte, los rebeldes, con las operaciones para la exclusión de su espacio aéreo, han recibido un gran apoyo logístico, pero ni su organización (más bien su falta de organización) ni sus recursos militares y armamentísticos le permiten enfrentarse con posibilidades de éxito al todavía mejor pertrechado, entrenado y disciplinado ejército de Gadafi.

Llegó la hora de la verdad

Y en este momento es cuando llega la hora de la verdad que todos los miembros de la coalición han intentado ocultar mintiéndose a ellos mismos: hay que pasar a otras fases de la operación Amanecer de la Odisea. De todos es sabido que sólo con la exclusión aérea no se domina un país que no quiere ser dominado (los ejemplos de Bosnia e Irak son lo suficientemente recientes como para que no se hayan olvidado). Hay que poner pie a tierra. Pero ¿quién le pone el cascabel a ese gato? Obama no parece dispuesto a ello porque tiene abiertos dos frentes (Irak y Afganistán) que le traen de cabeza y amenazan con dejar clavadas en aquellos suelos a las fuerzas armadas de EEUU por tiempo indefinido. Abrir otra brecha bélica seria el suicidio político de Obama. Así que esta opción queda descartada porque ningún otro de los principales protagonistas de la operación (Reino Unido, Francia e Italia) se atreverán a meterse en una aventura en la que Washington se descarta voluntariamente. Hay que buscar, pues, otros medios que den los mismos resultados.

Así, la ambigüedad, probablemente escogida a conciencia, de la resolución 1973 del Consejo de Seguridad de la ONU, no autoriza el desembarco de tropas terrestres en territorio libio pero, según con qué lupa se lea, es posible interpretar que aunque no se envíen tropas, sí se puede aprovisionar de armas a una de las partes. Y eso es lo que en estos momentos se está tramando: enviar armas a los rebeldes para que hagan frente al ejército de Gadafi.

Pero con eso no basta, porque la amalgama informe que constituyen los rebeldes que se enfrentan a Gadafi (entre los que hay militares de no se sabe cuántas tendencias, padres de familia, civiles sin ningún tipo de formación militar y adolescentes con ansias de aventura) probablemente son incapaces de manejar las sofisticadas armas que se pondrían en sus manos. Se necesitan, como mínimo, un número indeterminado de asesores que pongan orden en ese maremágnum. En ello se está: Washington ha enviado a la zona rebelde a un miembro de la CIA para que haga de asesor, probablemente, con la ayuda de muchos de los miles de espías de todos los colores que hay en estos momentos en Libia. Se trata de Hifter Jalifa, un ex coronel del ejército Libio que desertó y se exilió en EEUU, donde fue captado por la CIA. Pronto, pues, veremos cómo empieza la otra fase del Amanecer de la Odisea. La ministra española de Asuntos Exteriores, con notable despiste diplomático, ha dicho que la resolución del Consejo de Seguridad prohibe abastecer de armas a ninguna de las partes, pero ¿quién en Washington, Londres, París o Roma va a escuchar a Jiménez?

España en la operación

Entramos así en el papel que juega España en esta operación. El presidente del Gobierno español, José Luís Rodríguez Zapatero, ha perdido una ocasión única para prestigiarse como auténtico hombre de paz, reforzando la buena impresión que dio a los pacifistas del mundo y a todo el pueblo español al retirar de Irak las tropas españolas, desafiando las iras de George Bush. Parece, como dijo Gaspar Llamazares en el Congreso, que con la participación de España contra Gadafi quiera hacerse perdonar aquella traición a los belicistas que esparcieron las mentiras (la falsedad de las armas de destrucción masiva en manos de Sadam Hussein) que sirvieron como excusa para matar, en unos años, a casi un millón de ciudadanos iraquíes.

Rodríguez Zapatero ha perdido, pues, una gran oportunidad. Porque en lugar de subirse al carro de la destrucción y la muerte de muchos de los civiles a los que se quería proteger (no olvidemos que Amanecer de la Odisea es una operación humanitaria), tenía en sus manos la posibilidad de promover una acción diplomática a cargo de la ONU (la tesis de Hugo Chávez, pero quién hace caso del presidente venezolano) que intermediara entre las dos partes en litigio. Es evidente que la paz en Libia no se puede lograr si Gadafi (a quien nadie, y con sobradas razones, le apea el calificativo de dictador y de corrupto) sigue en el poder. Pero de la misma forma que se logró enviar al retiro a Hosni Mubarak y a Ben Ali (presidentes de Egipto y Túnez, respectivamente), aunque la situación no es la misma, se podía, al menos, haber intentado una salida diplomática al conflicto libio. Pero el petróleo manda y las reservas de Libia están entre las primeras del mundo.

De manera que el Congreso de los Diputados, siguiendo la estela bélica de Zapatero, también se retrató, salvo tres honrosas excepciones (Gaspar Llamazares y los dos diputados del Bloque Nacionalista Galego) y se pronunció por la guerra que ya había declarado el Gobierno. El PCC, que mantiene una coalición estable con ICV, está en total disconformidad con el voto a favor de la intervención bélica emitido por la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. Nuestra posición, como es fácil deducir, está representada por el voto negativo de Llamazares, miembro del grupo parlamentario IU-ICV-EUiA.

Probablemente, y para finalizar, es de suponer que los 336 diputados españoles que avalaron la guerra contra Libia, de momento tengan las conciencias tranquilas porque entre la guerra propagandística desatada hasta ahora no se ha escapado ningún resquicio por el que se puedan escapar los daños colaterales que sí se colaron en la intervención en Bosnia y el desproporcionado e indiscriminado bombardeo contra Serbia. Pero no nos impacientemos: el resquicio, o directamente el derrumbe, de dará más pronto que tarde y los daños colaterales, de uno y otro bando, caerán sobre sus cabezas en forma de petróleo transubstanciado en sangre.

Etiquetes de comentaris: destacat, Editorial, estacat, Líbia

El tema del món àrab segueix sent notícia i ho seguirà sent durant molt de temps. Tunísia, Egipte, el Iemen, Bahrain, Algèria, Marroc, Oman i ara Líbia estan esvalotades i revolucionades, la qual cosa posa els pèls de punta a les potències occidentals, principals consumidores del petroli i el gas àrabs. Sobretot, Líbia, tercera productora de cru del món, on s'està dilucidant a trets i canonades el ser o no ser de la dictadura imposada fa més de 40 anys per en Muammar al-Gaddafi, el dictador més veterà de l'Àfrica.

Però el que està passant a Líbia de cap manera es pot comparar amb la revolta dels pobles tunisià i egipci que, en un tres i no res, pacíficament (les víctimes que hi va haver les van causar els addictes irredempts al règim en ambdós països) i amb els respectius exèrcits romanent a l'expectativa, sense intervenir per decantar la balança a un costat ni a un altre fins que van enviar els seus sàtrapes Ben Ali i Mubàrak a sengles i daurats (per ara) exilis.

Contràriament, a Líbia es va dirigir directament cap al dictador i l'exèrcit s'ha dividit: una part s'ha passat amb tropes i bagatges a la revolta i l'altra resisteix al costat del seu líder. Però Gaddafi té les de perdre. De moment, ha perdut el control de gairebé tot el país i l'oposició té en el seu poder la totalitat dels camps petrolífers de l'est, els que produeixen la major part del cru i el gas libis. És a dir que l'oposició té a les mans l'aixeta que nodreix una part de les necessitats energètiques d'Occident. Aquesta és la raó per la que els EUA i la Gran Bretanya s'han llançat immediatament a avisar en Gaddafi que marxi i deixi el poder. Però ni pot (per raons personals i polítiques), ni vol (pero soberbia i ignorància total de la realitat) deixar el poder.

Un dèspota fatxenda

Però en Gaddafi, a qui els llargs anys de poder han convertit en un dèspota fatxenda, no és en Ben Ali de cap manera, ni és en Mubarak. Resistirà, ja ho fa amb desiguals resultats. Sap, tant ell com el seu entorn, que ja s'ha dictat la seva sentència: si no mor en els enfrontaments amb l'oposició (que en aquests moments ja està envoltant la capital, Trípoli, on s'ha bunqueritzat el dictador), o si no se suïcida, serà portat davant el Tribunal Penal Internacional acusat de crims contra la humanitat per haver ordenat el bombardeig i el metrallament del seu poble. En aquests moments, el TPI ja estudia la questió i el pronunciament es imminent.

El setge internacional és ja un fet. El Regne Unit ha enviat avions de combat a la seva base a Xipre a l'espera d'una hipotètica intervenció, segons diu Londres per evitar els atacs de l'aviació líbia contra el poble rebel. Els EUA han destacat ja un destructor i un portaavions de la V Flota, que en aquests moments ja han d'haver travessat el Canal de Suez. També ha enviat al vaixell de comandament de la VI Flota, que té la base a La Gaeta, al sud de Roma. L'oposició de la Xina i Rússia a una intervenció militar contra Gaddafi ha frenat la invasió, però pot ser que no es freni el bloqueig aeri, de manera que el dictador libi quedaria definitivament a mans de l'oposició.

I aquí és quan sorgeixen una sèrie de preguntes que l'hermetisme que envolta aquests esdeveniments priva d'una resposta: no és creïble la insistència de Gaddafi a culpar dels esdeveniments al seu país l'organització terrorista Al-Qaida. Gaddafi, igual que Mubarak i Ben Ali, tenia molt controlats els grups islàmics extremistes. A més, Al-Qaida actua a través de cèl·lules reduïdes que viuen en la més estricta clandestinitat i en aquestes condicions l'únic que poden fer és cometre actes terroristes puntuals, però mai serien capaços d'organitzar, de la nit al dia, una revolta armada en la qual participa més de la meitat del poble libi. Aquest fet ocult no són, òbviament, les hosts de Bin Laden.

Una organització i una preparació insòlites

La revolta líbia ha mostrat una organització i una preparació que no s'aconsegueix per generació espontània, per molt que part de l'exèrcit s'hagi passat als rebels. El desenvolupament completament diferent dels esdeveniments libis comparat amb els tunisians i egipcis així ens ho expressa: a Tunísia i Egipte es van manifestar masses de ciutadans desarmats. A Líbia aquestes masses no es van manifestar, sinó que en qüestió d'hores van prendre sota el seu control les principals ciutats de l'Est del país. I en dues setmanes que fa que controlen Bengasi ja han muntat un Consell militar que, tot i que encara embrionari, pretén ser el principi d'una autoritat política i militar que reorganitzi l'Estat, ara totalment descompost. Cap estrateg militar acceptaria la versió de l'exèrcit popular muntat espontàniament. Què hi ha, doncs, darrere d'aquesta fantàstica iniciativa de les masses? Una altra vegada, el petroli, però algú mou el fils..

Veiem què va dir la Hilary Clinton, secretària d'Estat d'Obama, davant el Congrés dels EUA quan fa pocs dies va explicar el motiu d'enviar una força naval i aèria considerable a l'escenari libi: simplement, aquest motiu és "la defensa dels interessos dels Estats Units", paraules textuals de Clinton. És a dir, el domini del petroli, com a l'Iraq. Però hi ha altres països que també tenen interessos a la zona. Per exemple, la Xina, que a banda d'enviar vaixells per repatriar els milers de treballadors i tècnics xinesos a Líbia, ha enviat també vaixells de guerra per "defensar els seus interessos". És a dir, també el petroli. El maleït petroli.
Confiem que tots ells defensin "els seus interessos" sense embolicar la troca i acabi pagant el desastre, com sempre, i com ja ho està pagant, el poble, aquesta vegada el libi. Com encara ho estan pagant el poble iraquià i l'afganès.

Versión castellana

El laberinto libio

El tema del mundo árabe sigue dando de sí y lo seguirá dando durante tiempo. Túnez, Egipto, Yemen, Bahrein, Argelia, Marruecos, Omán y ahora Líbia andan revueltas y revolucionadas, lo que pone los pelos de punta a las potencias occidentales, principales consumidoras del petróleo y el gas árabes. Sobre todo, Líbia, tercera productora de crudo del mundo, donde se está dilucidando a tiros y cañonazos el ser o no ser de la dictadura impuesta hace más de 40 años por Muamar el Gadafi, el dictador más veterano de África.

Pero lo que está pasado en Libia ni por asomo se puede comparar con la rebelión de los pueblos tunecino y egipcio, que en un abrir y cerrar de ojos, pacíficamente (las víctimas que hubo las causaron los adictos irredentos al régimen en ambos países) y con los respectivos ejércitos permaneciendo a la expectativa, sin intervenir para decantar la balanza a un lado ni a otro hasta que enviaron a sus sátrapas Ben Ali y Mubarak a sendos y dorados (por ahora) exilios.

Por el contrario, en Libia se fue directamente a por el dictador y el ejército se ha dividido: una parte se ha pasado con tropas y bagajes a la revuelta y la otra resiste junto a su líder. Pero Gadafi lleva las de perder. Por de pronto, ha perdido el control de casi todo el país y la oposición tiene en su poder la totalidad de los campos petrolíferos del este, los que producen la mayor parte del crudo y el gas libios. Es decir que la oposición tiene en sus manos el grifo que nutre una parte de las necesidades energéticas de Occidente. Esa es la razón por la que EEUU y Gran Bretaña se hayan lanzado inmediatamente a advertir a Gadafi que se largue y deje el poder. Pero ni puede (por razones personales y políticas, ni quiere (por soberbia e ignorancia total de la realidad) dejar el poder.

Un déspota fantoche

Pero Gadafi, a quien los largos años de poder han convertido en un déspota fantoche, no es Ben Ali ni por asomo; ni es Mubarak. Resistirá, ya lo está haciendo con dispares resultados. Sabe, tanto él como su entorno, que ya se ha dictado su sentencia: si no muere en los enfrentamientos con la oposición (que en estos momentos ya está cercando la capital, Trípoli, donde se ha bunquerizado el dictador), o si no se suicida, será llevado ante el Tribunal Penal Internacional acusado de crímenes contra la humanidad por haber ordenado el bombardeo y el ametrallamiento de su pueblo. En estos momentos, el TPI ya está estudiando el tema y su pronunciamiento es inminente.

El cerco internacional es ya un hecho. Reino Unido ha enviado aviones de combate a su base en Chipre a la espera de una hipotética intervención, según dice Londres para evitar los ataques de la aviación libia contra el pueblo rebelde. EEUU ha destacado ya un destructor y un portaaviones de la V Flota, que en estos momentos ya deben haber atravesado el Canal de Suez. También ha enviado al buque de mando de la VI Flota, que tiene su base en La Gaeta, al sur de Roma. La oposición de China y Rusia a una intervención militar contra Gadafi ha frenado la invasión, pero puede que no se frene el bloqueo aéreo, con lo que el dictador libio quedaría definitivamente a merced de la oposición.

Y ahí es cuando surgen una serie de preguntas que el hermetismo que envuelve a estos acontecimientos priva de una respuesta: no es creíble la insistencia de Gadafi en culpar de los acontecimientos en su país a la organización terrorista Al Qaeda. Gadafi, al igual que Mubarak y Ben Ali, tenía muy controlados a los grupos islámicos extremistas. Además, Al Qaeda actúa a través de células reducidas que viven en la más estricta clandestinidad y en esas condiciones lo único que pueden hacer es cometer actos terroristas puntuales, pero nunca serían capaces de organizar, de la noche a la mañana, una revuelta armada en la que participa más de la mitad del pueblo libio. Ese gato encerrado no son, obviamente, las huestes de Bin Laden.

Una organización y una preparación insólitas

La revuelta libia ha mostrado una organización y una preparación que no se consigue por generación espontánea, por mucho que parte del ejército se haya pasado a los rebeldes. El completamente distinto desarrollo de los acontecimientos libios comparados con los tunecinos y egipcios así lo da a entender: en Túnez y Egipto se manifestaron masas de ciudadanos desarmados. En Libia esas masas no se manifestaron, sino que en cuestión de horas tomaron bajo su control las principales ciudades del Este del país. Y en dos semanas que hace que controlan Bengasi ya han montado un Consejo militar que, aunque todavía embrionario, pretende ser el principio de una autoridad política y militar que reorganice el Estado, ahora totalmente descompuesto. Ningún estratega militar aceptaría la versión del ejército popular montado espontáneamente. ¿Qué hay, pues, detrás de esa fantástica iniciativa de las masas? Una vez más, el petróleo, pero alguien mueve los hilos.

Veamos qué dijo Hilary Clinton, secretaria de Estado de Obama, ante el Congreso de EEUU cuando hace pocos días explicó el motivo de enviar una fuerza naval y aérea considerable al escenario libio: simple y llanamente, ese motivo es “la defensa de los intereses de Estados Unidos”, palabras textuales de Clinton. Es decir, el dominio del petróleo, como en Irak. Pero hay otros países que también tienen intereses en la zona. Por ejemplo, China, que aparte de enviar buques para repatriar a los miles de trabajadores y técnicos chinos en Libia, ha enviado también buques de guerra para “defender sus intereses”. Es decir, también el petróleo. El maldito petróleo.

Confiemos en que todos ellos defiendan “sus intereses” sin liarla y acabe pagando el estropicio, como siempre, y como ya lo está pagando, el pueblo llano, esta vez el libio. Como todavía lo están pagando el pueblo iraquí y el afgano.

Etiquetes de comentaris: Editorial, Internacional, Líbia