La confusió al voltant de la crisi líbia es comença a aclarir, encara que amb comptagotes. Quan va esclatar el conflicte l’Avant ja va dir que era impensable des de tots els punts de vista que la revolta triomfant en hores a l'est del país (on s'acumula la major part de la producció petrolífera) hagués sorgit per generació espontània, sense organització prèvia. El perquè d'aquest impossible ja s’ha començat a desvetllar. En aquest mateix Avant, en el capítol "Dossier Líbia", s'inclou un article basat en informacions del periodista conservador italià Franco Bechis, en què s'assegura que el president francès, Nicolas Sarkozy, ja preparava la revolta a Líbia des del novembre de l'any passat . Una conspiració en tota regla per aconseguir el mànec i la paella del petroli libanès.
Poc després, Sarkozy es va trobar amb el peu canviat quan van esclatar les revoltes pacífiques a Tunísia i Egipte, i el premier britànic, David Cameron, i el president nord-americà, Barack Obama, van aprofitar la relliscada del francès i la seva indecisió per agafar el mànec i la paella líbia, inventant una coalició internacional en la qual el paper de França quedava diluït en aquell mosaic d'aspirants (diverses dotzenes de països, entre ells Espanya, que s'han sumat a aquesta kermesse infernal però que no hi pinten res) a endur-se algun tall del pastís petrolífer. Washington i Londres s'erigien en els principals protagonistes de l'operació Odyssey Dawn. Però una vegada transcorregudes gairebé dues setmanes des que van començar els raids aeris i els llançaments massius de míssils des de vaixells nord-americans, la situació militar segueix més o menys com estava: l'estira i arronsa entre rebels i progaddafistes segueix en termes semblants, amb avenços i retrocessos que no arriben a estabilitzar-se perquè, d'una banda, les forces de Gaddafi han estat minvades seriosament per les bombes de la coalició, que ha aconseguit neutralitzar totalment l'aviació governamental, però no del tot les forces terrestres. D'altra banda, els rebels, amb les operacions per a l'exclusió del seu espai aeri, han rebut un gran suport logístic, però ni la seva organització (més aviat la seva falta d'organització) ni els seus recursos militars i armamentístics li permeten enfrontar-se amb possibilitats d'èxit l'encara millor proveït, entrenat i disciplinat exèrcit de Gaddafi.
Ha arribat l'hora de la veritat
I en aquest moment és quan arriba l'hora de la veritat que tots els membres de la coalició han intentat amagar mentint-se a ells mateixos: cal passar a altres fases de l'operació Odyssey Dawn. De tots és sabut que només amb l'exclusió aèria no es domina un país que no vol ser dominat (els exemples de Bòsnia i l'Iraq són prou recents com perquè no s'hagin oblidat). Cal posar el peu a terra. Però qui li posa el picarol a aquest gat? Obama no sembla disposat a això perquè té oberts dos fronts (l'Iraq i l’Afganistan) que el tenen atabalat i amenacen amb deixar clavades en aquelles terres les forces armades dels EUA per temps indefinit. Obrir una altra bretxa bèl·lica seria el suïcidi polític d'Obama. O sigui que aquesta opció queda descartada perquè cap altre dels principals protagonistes de l'operació (Regne Unit, França i Itàlia) s'atreviran a ficar-se en una aventura en la qual Washington es descarta voluntàriament. Cal buscar, doncs, altres mitjans que donin els mateixos resultats.
Així, l'ambigüitat, probablement escollida a consciència, de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l'ONU, no autoritza el desembarcament de tropes terrestres en territori libi però, segons amb quina lupa es llegeixi, és possible interpretar que encara que no s'enviïn tropes, sí que es pot aprovisionar d'armes una de les parts. I això és el que en aquests moments s'està tramant: enviar armes als rebels perquè facin front a l’exèrcit de Gaddafi.
Però amb això no n'hi ha prou, perquè l'amalgama informe que constitueixen els rebels que s'enfronten a Gaddafi (entre els que hi ha militars de no se sap quantes tendències, pares de família, civils sense cap tipus de formació militar i adolescents amb ànsies d'aventura) probablement són incapaços d’utilitzar les sofisticades armes que es posarien a les seves mans. Es necessiten, com a mínim, un nombre indeterminat d'assessors que posin ordre en aquest maremàgnum. En això estan: Washington ha enviat a la zona rebel un membre de la CIA perquè faci d'assessor, probablement amb l'ajuda de molts dels milers d'espies de tots els colors que hi ha en aquests moments a Líbia. Es tracta d’en Hifter Khalifa, un ex coronel de l'exèrcit Libi que va desertar i es va exiliar als EUA, on va ser captat per la CIA. Aviat, doncs, veurem com comença l'altra fase de l’Odyssey Dawn. La ministra espanyola d'Afers Exteriors, amb notable distracció diplomàtica, ha dit que la resolució del Consell de Seguretat prohibeix abastir d'armes cap de les parts, però qui a Washington, Londres, París o Roma escoltarà Jiménez?
Espanya en l'operació
Entrem així en el paper que juga Espanya en aquesta operació. El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha perdut una ocasió única per prestigiar-se com a autèntic home de pau, reforçant la bona impressió que va donar als pacifistes del món i a tot el poble espanyol en retirar de l'Iraq les tropes espanyoles, desafiant les ires de George Bush. Sembla, com va dir Gaspar Llamazares al Congrés, que amb la participació d'Espanya contra Gaddafi vulgui fer-se perdonar aquella traïció als bel·licistes que van escampar les mentides (la falsedat de les armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein) que van servir com a excusa per matar, en uns anys, gairebé un milió de ciutadans iraquians.
Rodríguez Zapatero ha perdut, doncs, una gran oportunitat. Perquè en lloc de pujar al carro de la destrucció i la mort de molts dels civils als quals es volia protegir (no oblidem que Odyssey Dawn és una operació humanitària), tenia a les mans la possibilitat de promoure una acció diplomàtica a càrrec de l'ONU (la tesi d'Hugo Chávez, però qui fa cas del president veneçolà) que intermediés entre les dues parts en litigi. És evident que la pau a Líbia no es pot aconseguir si Gaddafi (a qui ningú, i amb sobrades raons, li treu el qualificatiu de dictador i de corrupte) segueix en el poder. Però de la mateixa manera que es va aconseguir enviar a retir Hosni Mubarak i Ben Ali (presidents d'Egipte i Tunísia, respectivament), encara que la situació no és la mateixa, es podia, si més no, haver intentat una sortida diplomàtica al conflicte libi. Però el petroli mana i les reserves de Líbia estan entre les primeres del món.
De manera que el Congrés dels Diputats, seguint l’estela bèl·lica de Zapatero, també es va retratar, excepte tres honroses excepcions (Gaspar Llamazares i els dos diputats del Bloc Nacionalista Gallec) i es va pronunciar per la guerra que ja havia declarat el Govern. El PCC, que manté una coalició estable amb ICV, està en total disconformitat amb el vot a favor de la intervenció bèl·lica emès per la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. La nostra posició, com és fàcil deduir, està representada pel vot negatiu de Llamazares, membre del grup parlamentari IU-ICV-EUiA.
Probablement, i per acabar, cal suposar que els 336 diputats espanyols que van avalar la guerra contra Líbia, de moment tinguin les consciències tranquil·les perquè entre la guerra propagandística desencadenada fins ara no s'ha escapat cap escletxa per la qual es puguin escapar els danys col·laterals que sí que es van colar en la intervenció a Bòsnia i el desproporcionat i indiscriminat bombardeig contra Sèrbia. Però no ens impacientem: l’escletxa, o directament l'ensorrament, li arribarà abans o després i els danys col·laterals, d'un i altre bàndol, cauran sobre els seus caps en forma de petroli transsubstanciat en sang.
Versión en castellano
El petróleo se hace sangre en Libia
La confusión en torno a la crisis libia empieza a despejarse, aunque con cuentagotas. Cuando estalló el conflicto Avant ya dijo que era impensable desde todos los puntos de vista que la rebelión triunfante en horas en el este del país (en donde se acumula la mayor parte de la producción petrolífera) hubiera surgido por generación espontánea, sin organización previa. El porqué de ese imposible ya ha empezado a desvelarse. En este mismo Avant, en el capítulo “Dossier Libia”, se incluye un artículo basado en informaciones del periodista conservador italiano Franco Bechis, en el que se asegura que el presidente francés, Nicolas Sarkozy, ya preparaba la rebelión en Libia desde noviembre del año pasado. Una conspiración en toda regla para hacerse con el mango y con la sartén del petróleo libanés.
Poco después, Sarkozy se encontró con el pie cambiado cuando estallaron las revueltas pacíficas en Túnez y Egipto, y el premier británico, David Cameron, y el presidente estadounidense, Barak Obama, aprovecharon el desliz del francés y su indecisión para hacerse con el mango y con la sartén libia, inventándose una coalición internacional en la que el papel de Francia quedaba diluido en aquel mosaico de aspirantes (varias docenas de países, entre ellos España, que se han sumado a esta kermesse infernal pero que ni pinchan ni cortan) a darle algún tajo al pastel petrolífero. Washington y Londres se erigían en los principales protagonistas de la operación Amanecer de la Odisea. Pero una vez transcurridas casi dos semanas desde que empezaron los raids aéreos y los lanzamientos masivos de misiles desde buques estadounidenses, la situación militar sigue más o menos como estaba: el tira y afloja entre rebeldes y pro-gadafistas sigue en términos parecidos, con avances y retrocesos que no llegan a estabilizarse porque, por una parte, las fuerzas de Gadafi han sido mermadas seriamente por las bombas de la coalición, que ha logrado neutralizar totalmente a la aviación gubernamental, pero no del todo a las fuerzas terrestres. Por otra parte, los rebeldes, con las operaciones para la exclusión de su espacio aéreo, han recibido un gran apoyo logístico, pero ni su organización (más bien su falta de organización) ni sus recursos militares y armamentísticos le permiten enfrentarse con posibilidades de éxito al todavía mejor pertrechado, entrenado y disciplinado ejército de Gadafi.
Llegó la hora de la verdad
Y en este momento es cuando llega la hora de la verdad que todos los miembros de la coalición han intentado ocultar mintiéndose a ellos mismos: hay que pasar a otras fases de la operación Amanecer de la Odisea. De todos es sabido que sólo con la exclusión aérea no se domina un país que no quiere ser dominado (los ejemplos de Bosnia e Irak son lo suficientemente recientes como para que no se hayan olvidado). Hay que poner pie a tierra. Pero ¿quién le pone el cascabel a ese gato? Obama no parece dispuesto a ello porque tiene abiertos dos frentes (Irak y Afganistán) que le traen de cabeza y amenazan con dejar clavadas en aquellos suelos a las fuerzas armadas de EEUU por tiempo indefinido. Abrir otra brecha bélica seria el suicidio político de Obama. Así que esta opción queda descartada porque ningún otro de los principales protagonistas de la operación (Reino Unido, Francia e Italia) se atreverán a meterse en una aventura en la que Washington se descarta voluntariamente. Hay que buscar, pues, otros medios que den los mismos resultados.
Así, la ambigüedad, probablemente escogida a conciencia, de la resolución 1973 del Consejo de Seguridad de la ONU, no autoriza el desembarco de tropas terrestres en territorio libio pero, según con qué lupa se lea, es posible interpretar que aunque no se envíen tropas, sí se puede aprovisionar de armas a una de las partes. Y eso es lo que en estos momentos se está tramando: enviar armas a los rebeldes para que hagan frente al ejército de Gadafi.
Pero con eso no basta, porque la amalgama informe que constituyen los rebeldes que se enfrentan a Gadafi (entre los que hay militares de no se sabe cuántas tendencias, padres de familia, civiles sin ningún tipo de formación militar y adolescentes con ansias de aventura) probablemente son incapaces de manejar las sofisticadas armas que se pondrían en sus manos. Se necesitan, como mínimo, un número indeterminado de asesores que pongan orden en ese maremágnum. En ello se está: Washington ha enviado a la zona rebelde a un miembro de la CIA para que haga de asesor, probablemente, con la ayuda de muchos de los miles de espías de todos los colores que hay en estos momentos en Libia. Se trata de Hifter Jalifa, un ex coronel del ejército Libio que desertó y se exilió en EEUU, donde fue captado por la CIA. Pronto, pues, veremos cómo empieza la otra fase del Amanecer de la Odisea. La ministra española de Asuntos Exteriores, con notable despiste diplomático, ha dicho que la resolución del Consejo de Seguridad prohibe abastecer de armas a ninguna de las partes, pero ¿quién en Washington, Londres, París o Roma va a escuchar a Jiménez?
España en la operación
Entramos así en el papel que juega España en esta operación. El presidente del Gobierno español, José Luís Rodríguez Zapatero, ha perdido una ocasión única para prestigiarse como auténtico hombre de paz, reforzando la buena impresión que dio a los pacifistas del mundo y a todo el pueblo español al retirar de Irak las tropas españolas, desafiando las iras de George Bush. Parece, como dijo Gaspar Llamazares en el Congreso, que con la participación de España contra Gadafi quiera hacerse perdonar aquella traición a los belicistas que esparcieron las mentiras (la falsedad de las armas de destrucción masiva en manos de Sadam Hussein) que sirvieron como excusa para matar, en unos años, a casi un millón de ciudadanos iraquíes.
Rodríguez Zapatero ha perdido, pues, una gran oportunidad. Porque en lugar de subirse al carro de la destrucción y la muerte de muchos de los civiles a los que se quería proteger (no olvidemos que Amanecer de la Odisea es una operación humanitaria), tenía en sus manos la posibilidad de promover una acción diplomática a cargo de la ONU (la tesis de Hugo Chávez, pero quién hace caso del presidente venezolano) que intermediara entre las dos partes en litigio. Es evidente que la paz en Libia no se puede lograr si Gadafi (a quien nadie, y con sobradas razones, le apea el calificativo de dictador y de corrupto) sigue en el poder. Pero de la misma forma que se logró enviar al retiro a Hosni Mubarak y a Ben Ali (presidentes de Egipto y Túnez, respectivamente), aunque la situación no es la misma, se podía, al menos, haber intentado una salida diplomática al conflicto libio. Pero el petróleo manda y las reservas de Libia están entre las primeras del mundo.
De manera que el Congreso de los Diputados, siguiendo la estela bélica de Zapatero, también se retrató, salvo tres honrosas excepciones (Gaspar Llamazares y los dos diputados del Bloque Nacionalista Galego) y se pronunció por la guerra que ya había declarado el Gobierno. El PCC, que mantiene una coalición estable con ICV, está en total disconformidad con el voto a favor de la intervención bélica emitido por la diputada ecosocialista Núria Buenaventura. Nuestra posición, como es fácil deducir, está representada por el voto negativo de Llamazares, miembro del grupo parlamentario IU-ICV-EUiA.
Probablemente, y para finalizar, es de suponer que los 336 diputados españoles que avalaron la guerra contra Libia, de momento tengan las conciencias tranquilas porque entre la guerra propagandística desatada hasta ahora no se ha escapado ningún resquicio por el que se puedan escapar los daños colaterales que sí se colaron en la intervención en Bosnia y el desproporcionado e indiscriminado bombardeo contra Serbia. Pero no nos impacientemos: el resquicio, o directamente el derrumbe, de dará más pronto que tarde y los daños colaterales, de uno y otro bando, caerán sobre sus cabezas en forma de petróleo transubstanciado en sangre. Etiquetes de comentaris: destacat, Editorial, estacat, Líbia
La confusió al voltant de la crisi líbia es comença a aclarir, encara que amb comptagotes. Quan va esclatar el conflicte l’Avant ja va dir que era impensable des de tots els punts de vista que la revolta triomfant en hores a l'est del país (on s'acumula la major part de la producció petrolífera) hagués sorgit per generació espontània, sense organització prèvia. El perquè d'aquest impossible ja s’ha començat a desvetllar. En aquest mateix Avant, en el capítol "Dossier Líbia", s'inclou un article basat en informacions del periodista conservador italià Franco Bechis, en què s'assegura que el president francès, Nicolas Sarkozy, ja preparava la revolta a Líbia des del novembre de l'any passat . Una conspiració en tota regla per aconseguir el mànec i la paella del petroli libanès.