El laberint libi

El tema del món àrab segueix sent notícia i ho seguirà sent durant molt de temps. Tunísia, Egipte, el Iemen, Bahrain, Algèria, Marroc, Oman i ara Líbia estan esvalotades i revolucionades, la qual cosa posa els pèls de punta a les potències occidentals, principals consumidores del petroli i el gas àrabs. Sobretot, Líbia, tercera productora de cru del món, on s'està dilucidant a trets i canonades el ser o no ser de la dictadura imposada fa més de 40 anys per en Muammar al-Gaddafi, el dictador més veterà de l'Àfrica.

Però el que està passant a Líbia de cap manera es pot comparar amb la revolta dels pobles tunisià i egipci que, en un tres i no res, pacíficament (les víctimes que hi va haver les van causar els addictes irredempts al règim en ambdós països) i amb els respectius exèrcits romanent a l'expectativa, sense intervenir per decantar la balança a un costat ni a un altre fins que van enviar els seus sàtrapes Ben Ali i Mubàrak a sengles i daurats (per ara) exilis.

Contràriament, a Líbia es va dirigir directament cap al dictador i l'exèrcit s'ha dividit: una part s'ha passat amb tropes i bagatges a la revolta i l'altra resisteix al costat del seu líder. Però Gaddafi té les de perdre. De moment, ha perdut el control de gairebé tot el país i l'oposició té en el seu poder la totalitat dels camps petrolífers de l'est, els que produeixen la major part del cru i el gas libis. És a dir que l'oposició té a les mans l'aixeta que nodreix una part de les necessitats energètiques d'Occident. Aquesta és la raó per la que els EUA i la Gran Bretanya s'han llançat immediatament a avisar en Gaddafi que marxi i deixi el poder. Però ni pot (per raons personals i polítiques), ni vol (pero soberbia i ignorància total de la realitat) deixar el poder.

Un dèspota fatxenda

Però en Gaddafi, a qui els llargs anys de poder han convertit en un dèspota fatxenda, no és en Ben Ali de cap manera, ni és en Mubarak. Resistirà, ja ho fa amb desiguals resultats. Sap, tant ell com el seu entorn, que ja s'ha dictat la seva sentència: si no mor en els enfrontaments amb l'oposició (que en aquests moments ja està envoltant la capital, Trípoli, on s'ha bunqueritzat el dictador), o si no se suïcida, serà portat davant el Tribunal Penal Internacional acusat de crims contra la humanitat per haver ordenat el bombardeig i el metrallament del seu poble. En aquests moments, el TPI ja estudia la questió i el pronunciament es imminent.

El setge internacional és ja un fet. El Regne Unit ha enviat avions de combat a la seva base a Xipre a l'espera d'una hipotètica intervenció, segons diu Londres per evitar els atacs de l'aviació líbia contra el poble rebel. Els EUA han destacat ja un destructor i un portaavions de la V Flota, que en aquests moments ja han d'haver travessat el Canal de Suez. També ha enviat al vaixell de comandament de la VI Flota, que té la base a La Gaeta, al sud de Roma. L'oposició de la Xina i Rússia a una intervenció militar contra Gaddafi ha frenat la invasió, però pot ser que no es freni el bloqueig aeri, de manera que el dictador libi quedaria definitivament a mans de l'oposició.

I aquí és quan sorgeixen una sèrie de preguntes que l'hermetisme que envolta aquests esdeveniments priva d'una resposta: no és creïble la insistència de Gaddafi a culpar dels esdeveniments al seu país l'organització terrorista Al-Qaida. Gaddafi, igual que Mubarak i Ben Ali, tenia molt controlats els grups islàmics extremistes. A més, Al-Qaida actua a través de cèl·lules reduïdes que viuen en la més estricta clandestinitat i en aquestes condicions l'únic que poden fer és cometre actes terroristes puntuals, però mai serien capaços d'organitzar, de la nit al dia, una revolta armada en la qual participa més de la meitat del poble libi. Aquest fet ocult no són, òbviament, les hosts de Bin Laden.

Una organització i una preparació insòlites

La revolta líbia ha mostrat una organització i una preparació que no s'aconsegueix per generació espontània, per molt que part de l'exèrcit s'hagi passat als rebels. El desenvolupament completament diferent dels esdeveniments libis comparat amb els tunisians i egipcis així ens ho expressa: a Tunísia i Egipte es van manifestar masses de ciutadans desarmats. A Líbia aquestes masses no es van manifestar, sinó que en qüestió d'hores van prendre sota el seu control les principals ciutats de l'Est del país. I en dues setmanes que fa que controlen Bengasi ja han muntat un Consell militar que, tot i que encara embrionari, pretén ser el principi d'una autoritat política i militar que reorganitzi l'Estat, ara totalment descompost. Cap estrateg militar acceptaria la versió de l'exèrcit popular muntat espontàniament. Què hi ha, doncs, darrere d'aquesta fantàstica iniciativa de les masses? Una altra vegada, el petroli, però algú mou el fils..

Veiem què va dir la Hilary Clinton, secretària d'Estat d'Obama, davant el Congrés dels EUA quan fa pocs dies va explicar el motiu d'enviar una força naval i aèria considerable a l'escenari libi: simplement, aquest motiu és "la defensa dels interessos dels Estats Units", paraules textuals de Clinton. És a dir, el domini del petroli, com a l'Iraq. Però hi ha altres països que també tenen interessos a la zona. Per exemple, la Xina, que a banda d'enviar vaixells per repatriar els milers de treballadors i tècnics xinesos a Líbia, ha enviat també vaixells de guerra per "defensar els seus interessos". És a dir, també el petroli. El maleït petroli.
Confiem que tots ells defensin "els seus interessos" sense embolicar la troca i acabi pagant el desastre, com sempre, i com ja ho està pagant, el poble, aquesta vegada el libi. Com encara ho estan pagant el poble iraquià i l'afganès.

Versión castellana

El laberinto libio

El tema del mundo árabe sigue dando de sí y lo seguirá dando durante tiempo. Túnez, Egipto, Yemen, Bahrein, Argelia, Marruecos, Omán y ahora Líbia andan revueltas y revolucionadas, lo que pone los pelos de punta a las potencias occidentales, principales consumidoras del petróleo y el gas árabes. Sobre todo, Líbia, tercera productora de crudo del mundo, donde se está dilucidando a tiros y cañonazos el ser o no ser de la dictadura impuesta hace más de 40 años por Muamar el Gadafi, el dictador más veterano de África.

Pero lo que está pasado en Libia ni por asomo se puede comparar con la rebelión de los pueblos tunecino y egipcio, que en un abrir y cerrar de ojos, pacíficamente (las víctimas que hubo las causaron los adictos irredentos al régimen en ambos países) y con los respectivos ejércitos permaneciendo a la expectativa, sin intervenir para decantar la balanza a un lado ni a otro hasta que enviaron a sus sátrapas Ben Ali y Mubarak a sendos y dorados (por ahora) exilios.

Por el contrario, en Libia se fue directamente a por el dictador y el ejército se ha dividido: una parte se ha pasado con tropas y bagajes a la revuelta y la otra resiste junto a su líder. Pero Gadafi lleva las de perder. Por de pronto, ha perdido el control de casi todo el país y la oposición tiene en su poder la totalidad de los campos petrolíferos del este, los que producen la mayor parte del crudo y el gas libios. Es decir que la oposición tiene en sus manos el grifo que nutre una parte de las necesidades energéticas de Occidente. Esa es la razón por la que EEUU y Gran Bretaña se hayan lanzado inmediatamente a advertir a Gadafi que se largue y deje el poder. Pero ni puede (por razones personales y políticas, ni quiere (por soberbia e ignorancia total de la realidad) dejar el poder.

Un déspota fantoche

Pero Gadafi, a quien los largos años de poder han convertido en un déspota fantoche, no es Ben Ali ni por asomo; ni es Mubarak. Resistirá, ya lo está haciendo con dispares resultados. Sabe, tanto él como su entorno, que ya se ha dictado su sentencia: si no muere en los enfrentamientos con la oposición (que en estos momentos ya está cercando la capital, Trípoli, donde se ha bunquerizado el dictador), o si no se suicida, será llevado ante el Tribunal Penal Internacional acusado de crímenes contra la humanidad por haber ordenado el bombardeo y el ametrallamiento de su pueblo. En estos momentos, el TPI ya está estudiando el tema y su pronunciamiento es inminente.

El cerco internacional es ya un hecho. Reino Unido ha enviado aviones de combate a su base en Chipre a la espera de una hipotética intervención, según dice Londres para evitar los ataques de la aviación libia contra el pueblo rebelde. EEUU ha destacado ya un destructor y un portaaviones de la V Flota, que en estos momentos ya deben haber atravesado el Canal de Suez. También ha enviado al buque de mando de la VI Flota, que tiene su base en La Gaeta, al sur de Roma. La oposición de China y Rusia a una intervención militar contra Gadafi ha frenado la invasión, pero puede que no se frene el bloqueo aéreo, con lo que el dictador libio quedaría definitivamente a merced de la oposición.

Y ahí es cuando surgen una serie de preguntas que el hermetismo que envuelve a estos acontecimientos priva de una respuesta: no es creíble la insistencia de Gadafi en culpar de los acontecimientos en su país a la organización terrorista Al Qaeda. Gadafi, al igual que Mubarak y Ben Ali, tenía muy controlados a los grupos islámicos extremistas. Además, Al Qaeda actúa a través de células reducidas que viven en la más estricta clandestinidad y en esas condiciones lo único que pueden hacer es cometer actos terroristas puntuales, pero nunca serían capaces de organizar, de la noche a la mañana, una revuelta armada en la que participa más de la mitad del pueblo libio. Ese gato encerrado no son, obviamente, las huestes de Bin Laden.

Una organización y una preparación insólitas

La revuelta libia ha mostrado una organización y una preparación que no se consigue por generación espontánea, por mucho que parte del ejército se haya pasado a los rebeldes. El completamente distinto desarrollo de los acontecimientos libios comparados con los tunecinos y egipcios así lo da a entender: en Túnez y Egipto se manifestaron masas de ciudadanos desarmados. En Libia esas masas no se manifestaron, sino que en cuestión de horas tomaron bajo su control las principales ciudades del Este del país. Y en dos semanas que hace que controlan Bengasi ya han montado un Consejo militar que, aunque todavía embrionario, pretende ser el principio de una autoridad política y militar que reorganice el Estado, ahora totalmente descompuesto. Ningún estratega militar aceptaría la versión del ejército popular montado espontáneamente. ¿Qué hay, pues, detrás de esa fantástica iniciativa de las masas? Una vez más, el petróleo, pero alguien mueve los hilos.

Veamos qué dijo Hilary Clinton, secretaria de Estado de Obama, ante el Congreso de EEUU cuando hace pocos días explicó el motivo de enviar una fuerza naval y aérea considerable al escenario libio: simple y llanamente, ese motivo es “la defensa de los intereses de Estados Unidos”, palabras textuales de Clinton. Es decir, el dominio del petróleo, como en Irak. Pero hay otros países que también tienen intereses en la zona. Por ejemplo, China, que aparte de enviar buques para repatriar a los miles de trabajadores y técnicos chinos en Libia, ha enviado también buques de guerra para “defender sus intereses”. Es decir, también el petróleo. El maldito petróleo.

Confiemos en que todos ellos defiendan “sus intereses” sin liarla y acabe pagando el estropicio, como siempre, y como ya lo está pagando, el pueblo llano, esta vez el libio. Como todavía lo están pagando el pueblo iraquí y el afgano.

Etiquetes de comentaris: Editorial, Internacional, Líbia